SANTA CECÍLIA

 

Diumenge passat 22 de novembre, un que és tradicional, volgué celebrar el dia de Santa Cecilia romana, tot escoltant el Concert per a dos violins en re de Joan Sebastià Bach en versió històrica de Yehudi Menuhin i David Oistrakh. De cop però, a la meitat del vivace inicial,   em va venir el dubte, és realment i oficialment avui el Dia de la Música ?
Davant un dubte així un no sap si preguntar-ho a la UESCO o a El Corte Inglés que és qui s’aprofita dels dies del pare , de la mare, dels enamorats, dels separats, dels coneguts, dels saludats i del que sigui. Al final un,  temerari de mena, opta per viquipèdia
Doncs sembla que no és el dia. La UNESCO va declarar el 1975 el dia 1 d’octubre com a dia internacional de la música, diversos països europeus varen seguir celebrant-ho el 22 de novembre i per acabar d’embolicar la troca la Unió Europea, potser aconsellada per França laica i republicana, va establir com a musical el dia 21 de juny. Magnífica notícia pels afeccionats ja que en comptes d’ un, tenim tres dies de la música .
Un ja entén que no es vulgui celebrar la musica universal en un dia especial dedicat a una santa de l’Església catòlica, un patronatge establert pel papa Gregori XIII el 1594 i que durant segles varen commemorar França, Itàlia, Espanya i altres com l’ Alemanya luterana  i l’ Anglaterra anglicana. En honor de santa Cecília varen escriure des de Haendel fins a Britten passant per molts altres músics  importants. La seva imatge, idealitzada i totalment inventada la varen pintar Rafael, Rubens, Tièpolo i Poussin entre d’altres, Innombrables acadèmies musicals porten el nom d’aquesta santa remota que fou martiritzada a Roma no se sap quin  any però cap allà el 200 d. C.
Un ho entén tot. O res.
No vaig pas parar l’excelsa música de Bach i segueixo celebrant  aquest art quan i com em ve bé. Els qui fan el ridícul amb la contradicció dels dies internacionals per decret de obligado cumplimiento,  que deien abans,  son aquests senyors tan seriosos d’aquests organismes encara més seriosos que sembla que no tinguin altra feina.
I en tenen. A fe de Déu que en tenen.

Record d'Ernest Lluch

Abans d’ahir es varen complir quinze anys del brutal, inútil i indignant assassinat d’Ernest Lluch, que havia predicat als quatre vents i amb veu forta el camí de la concòrdia , el diàleg i la veritable llibertat  conceptes tots ells molt allunyats del fanatisme terrorista. I per fort que l’Ernest ho digués ETA no el va sentir, o no el va escoltar. O potser el va escoltar massa i això el posà en el punt de mira d’uns assassins disfressats de patriotes.

         

A molts, des de la discrepància política, la mort de Lluch ens va  colpir i doldre. Quan al matí del dia 22 de novembre del 2000 el meu fill em va trucar per donar-me la noticia, - recorrent al tòpic – no m’ho podia creure, i com diu molta gent vaig exclamar:-  si encara abans d’ahir hi estàvem parlant  !  I era literalment cert,  perquè Ernest Lluch va assistir el dissabte 18 de novembre del 2000 a la representació  de l’òpera “Il Trovatore” que es va fer al Teatre Municipal de Figueres,  a càrrec dels Amics de l’òpera de Sabadell. En sortir, una mica endarrerits, la meva dona el meu  fill i jo, vàrem coincidir a la plaça Josep Pla amb l’Ernest i la seva dona. Vàrem comentar una estona la representació i ens vàrem acomiadar- ho recordo perfectament, - dient-nos l’Ernest : fins al Rigoletto ! (que s’havia de representar el mes de març). Érem els darrers a la plaça, l’Ernest es va encaminar cap el pàrquing pel carrer sant Pau. Em temo que vàrem ser  de les ultimes persones que hi vàrem parlar a Figueres. L’afecció compartida per la música ens va donar aquesta trista oportunitat i privilegi.

Amb Ernest Lluch teníem altres punts de coincidència. Un d’ells, que vàrem descobrir en el transcurs d’una conversa fou que els nostres respectius pares havien estat militants o simpatitzants d’Acció Catalana. – Gent de dutxa diària , els definia irònicament i encertadament l’Ernest, per a definir un nivell intel·lectual de formació i una certa actitud , no massa freqüent a la Catalunya dels anys trenta. No sé com valoraria tanta samarreta suada com es veu avui pel Parlament català !

També fou l’atzar que va fer que compartíssim taula amb l’Ernest el dia 13 de novembre de 1982, el dia que es va començar a rumorejar el seu nomenament com a ministre del govern Gonzalez. Fou en el transcurs d’un sopar al Mas Pau en l’acte d’uns premis de gastronomia que es digueren “Robert de Nola”. Les felicitacions abans del nomenament començaren en aquell sopar.

 

 

Perqué Ernest Lluch estimava l’Empordà, coneixia l’Empordà i venia a l’Empordà. I penso poder dir que l’Empordà també s’estimava Lluch. Fou mercès a les seves gestions que Barcelona donà el nom d’un carrer a l’escriptor Pous i Pages i que la biografia d’aquest personatge figuerenc il·lustre que va escriure Mª Àngels Bosch es va poder presentar amb tota solemnitat al Saló de cent de l’Ajuntament barceloní.

Persones com Ernest Lluch brillant, treballadora, compromesa ens han fet molta falta !

 

20 N

 

 

 

 

Pels qui hem viscut més de trenta anys de la nostra vida sota la dictadura de Franco la data d’avui no té altra significat que ser el 40 aniversari de la mort del dictador, celebrada per molts – menys dels que ara ho diuen-, deplorada per altres – més dels que ara ho diuen -. I acabada la celebració,  la gran incertesa sobre el futur més immediat. Començava una transició,  cap a on ?

No voldria insistir sobre les maldats del règimen, la denominada memòria històrica – regulada per llei  – s’ha d’ocupar d’aquesta feina,  tot i que regular la memòria amb una disposició legal em sembla una mica grotesc. No sé exactament què estic obligat a recordar o que tinc dret a oblidar. Es això ? Potser no,  però ho sembla. A Nantes hi ha un monument a Lluís XVI de França  i a Viena un altre a l'exèrcit soviètic d’ocupació ( que va violar, robar i matar), els afluixa la memòria a aquesta gent o potser pretenen tenir sempre present un símbol que els recordi la tirania o la maldat ? . No ho sé.

La memòria històrica de la gent de la meva edat sovint està feta de relats de sobretaula dels nostres propis pares que amb fortuna diversa, però amb temor igual, varen viure la duresa d’una guerra civil i el pes asfixiant d’una postguerra que els va trencar la vida. No ens cal possiblement anar al BOE a assabentar-se’n.

Mort en Franco –morta la cuca, mort el verí, fals ! – comença aquell període que ara està de moda criticar i que es digué “la transició” que potser no es va fer bé. Potser no. Potser es va fer de la forma que era possible . Ara, des de la distància i des de la fogositat juvenil,  és fàcil fer frases sobre la ruptura, la transacció, la manca de valentia, la claudicació, la tutela de l’exèrcit..... Tot el que es vulgui.

Franco mort va començar un imperfecte sistema democràtic.

Vaig votar per primer cop als trenta-cinc anys.

Per culpa d’en Franco la majoria d’edat democràtica em va arribar tard.

El PANETTONE

Havia oblidat - fase d'aprenentatge - de mostar la imatge del panettone

Avançant-me al Nadal, ahir amb uns amics vaig tastar el primer panettone de la temporada. Resultà realment bo i mirant el paper que l’embolicava vàrem comprovar que era fabricat a Itàlia – com ha de ser – i importat per un fabricant de torrons de casa nostra. Aquest dolç és una de les tantes especialitats de la cuina i la gastronomia italiana que s’ ha anat impregnant en els nostres hàbits d’alimentació en base a la seva senzillesa i bona qualitat.

El panettone, és prou sabut, és un pastís originari de Milà o si es vol de la Lombardia en general,  fet a base de farina, llevat, ous, sucre i fruits confitats que es menja per Nadal. La seva característica principal  a més de l’aroma i el gust, és la textura. Es un pastís flonjo, de tacte suau, eteri i que es manté tou durant dies. Està a una distància còsmica del dens i negrós Christmas pudding,
El seu origen és remot i fosc. Hi ha que, amb certa fantasia el fa sorgir de la cuina  de la cort del duc de Milà Ludovico il Moro  que regnà al segle XV i que si és famós per quelcom és per haver encarregat La Cena a Leonardo da Vinci. Altres hi afegeixen una  tòpica història d’amor i els més prosaics ho atribueixen a l’estímul que durant el segle XVIII varen rebre els artesans pastissers per obris forns i comerços. 
Sigui quin sigui l’origen real avui és el pastís nadalenc per excel·lència a tot Itàlia. Precisament aquest cap de setmana – encara si és a temps – es celebra la Fira del Panettone artigianale  a la ciutat de Legnano, prop de Milà, ciutat que a part d’aquesta activitat fou famosa per una cèlebre batalla entre les tropes de Frederic  Barbarrossa i la Lliga Lombarda al segle XII. Aquesta batalla donà nom i argument a una coneguda òpera de Giuseppe Verdi dels "anys de galeres" que en diuen els musicòlegs.
La degustació d’aquest panettone feta abans d’hora,  m’ha recordat el primer panettone que vaig provar a la meva vida. Fou un diumenge de primavera a San Remo, famosa capital de la Riviera dei fiori, amb un Casino elegant i amb un festival de cançó que havia fet famós els noms de Domenico Modugno, Claudio Villa i Gigliola Cinquetti.  Aquell pastís, ara mitificat pel record, em semblà excel·lent. I potser ho era.
De tot això fa molts anys i a casa nostra els panettones eren pastissos exòtics. Avui en trobareu d’industrials, dignes, a tots els supermercats.

La missa de l'Asil.

El  divendres vinent a la capella dels Desemparats de l’Asil de Figueres es celebrarà  - si ningú hi posa remei - una missa en record del dictador Franco en complir-se els 40 anys de la seva mort. Segons sembla és l’única ciutat de tot Catalunya en la que s’organitza un acte d’aquesta mena.

No aconseguiran així que ens avergonyim de ser figuerencs, ni que seguim demanant perdó cada dia per ser catalans, ni disculpar-nos constanment per parlar diferent, ni suplicar que ens donin el que ens pertany com és el dret a decidir el nostre futur com a poble i la sobirania com a nació.

No ho aconseguiran

Ho va intentar la mateixa tropa durant anys i anys amb la violència, la repressió i les armes . I no se’n varen sortir . I segueixen sense sortir-se’n ni amb tribunals, ni amb amenaces ni amb misses.

Potser sí que seria bo aclarir si és el bisbat o la Junta de l’Asil Vilallonga o la comunitat de paüls qui han decidit autoritzar a casa seva un acte polític d’aquesta mena quan la seva funció a la societat és una altra de ben diferent. No crec que don Mariano Vilallonga quan va pensar en una fundació per acollir als vells i als desvalguts de la ciutat  imaginés ni per un moment en acollir de passada als representats de les escorrialles d’una ideologia que va ensangonar Europa.

Els qui intenten així embrutar el nom de la nostra ciutat tan sols fan que ens reafirmen en els nostres ideals de figuerencs i demòcrates.

Amb això en tenim prou.

Ells que diguin missa, si volen.  

Escapada a Viena

Després de vint-i-set anys he tornat a Viena per fer-hi un cop d’ull ràpid, sopar a un heurigernscheke, assistir a una  representació de La viuda alegre de Lehar al Volksoper, volta pel Ring i el Graben, snitzel al Café Central, visita a l’empurpurinada estàtua de Strauss – que m’agradava més quan  era de bronze pur – l’inevitable Hofburg i la Mariateresenplatz on hi ha els museus i el palau de Belvedere, amb visita inclosa al famós quadre de Gustav Klin “El petò” que no crec que sigui el més interessant de la seva obra.

Feta aquesta ràpida ullada faig una reflexió sobre Viena que segueix essent una de les ciutats més elegants i netes d’Europa. Ara però han aparegut graffitis inútils i incivilitzats – no els treballats  en parets de tanca – que no havia vist mai. Decididament Viena simbolitza encara la decadència de l’imperi auostrohongarès passada per la destrucció ( 20%) de la segona guerra mundial i l’ocupació de 10 anys dels aliats. Però decoració, guies i souvenirs insisteixen en les patilles de Franz Joseph emperador i la seva dona oficial Sissi que no era la Romy Scheneider com molts es pensen, si no una senyora amb manies que no vivia mai a Viena.
Als heuriguer s’hi ha d’anat a l’estiu i sopar a fora amb música, la tardor és per a passejat pels innombrables parcs de la ciutat plens d’arbres caducifolis – roures, castanyers- que a aquesta època agafen tots els matisos de colors ocres i vermellosos imaginables.

Viena és musical, però d’això en parlarem, potser un altra dia.
 La referència literària  de la Viena actual potser passa per les magnífiques pàgines que li dedica Claudio Magris a “El Danubi”. Jo m’estimo més evocar “El somriure de Viena” de Lluis Capdevila autor català poc conegut i que em va acompanyar en el meu primer viatge a Viena el 1975.
Encara que per entendre bé la ciutat no hi ha com  llegir “El món d’ahir” del meu estimat Stephan Zweig

EL CANT DELS OCELLS

Amb motiu dels salvatges atemptats dels fanàtics islamistes a Paris, s'han  exterioritzat diversos gestos de solidaritat - i por -  arreu del món. Des de les concentracions pacifiques davant ajuntaments i edificis institucionals fins la tristament tradicional  ofrena de rams de flors o l'encesa de ciris. En molts llocs,  com teatres o estadis, s'ha interpretat La Marsellesa, l'himne nacional francés que posa ferms i vibrants als nostres veïns del nord i els serveix per a reafirmar els valors de la Pàtria i de la Rèpublica davant els enemics. Recordeu si no l'emocionmat escena del Café de Rick a la pel·licula "Casablanca". En aquesta ocasió ha estat especialmente punyent i solemne la versió de l'himne francés dirigida energicament per Plácido Domingo al Met de New York amb el cor i orquestra del teatre.

A casa nostra, pel que sento dir, en diversos llocs, amb orquestra o amb un instrument solista, s'ha interpretat "El cant dels ocells", cosa que des de fa molt temps  observo que es fa en actes funeraris, religiosos o laics, en tanatoris, esglésies i cementiris.

I això amb porta a una rápida reflexió.

"El cant dels ocells"´- tant popularitzada pel cello inmortal del mestre Casals -  és una cançó popular nadalenca, és una nadala, fins i tot pot ser una cançó de bressol. No és un himne funerari, no és un réquiem, no és una elegia musical. És més aviat una cançó alegre, que festeja un neixement - el Neixement - cantat pels ocells del bosc. És bonic l'argument.

A l'hora de la tristesa, a l'hora del dolor, triem una altra música que n'hi ha molta de trista i al mateix temps molt bona.  Tan sols cal recordar l'arrebatador "Requiem" de W.A. Mozart o els milers - sí milers - de misses de difunts que s'han escrit, marxes fúnebres, elegies, nocturs, poemes simfònics....

Es pot triar infinitament per acompanyar el nostre dolor o solidaritzar-nos amb el dol dels altres, pero si us plau, amb el Cant dels Ocells no.

Encara que tothom plora com pot, no com vol. 

 

NARCIS FAGES DE ROMÀ

   Sembla que ha finalitzat la llarga sèrie de magnífics actes amb que s'ha commemorat de forma solemne el 175é aniversari de la creació de l'Institut de Figueres, avui "Ramon Muntaner", l'establiment d'aquesta mena més antic d'Espanya, fet reconegut pel propi Ministerio.  En el transcurs d'aquests actes  de forma recurrent ha anat apareixent en nom de l'advocat i propietari rural figuerenc Narcís Fages de Romà ( 1813-1884) , personatge que fou decisiu tant per la fundació com per la consolidació d'aquell centre docent,  sobretot en els primers i difícils anys de la seva vida.

Però a més d'això, Narcís Fages de Romà fou un home de múltiples activitats, moltes d'elles relacionades amb l'agricultura i el progrés agrícola de la comarca. Fundador de la Granja-Escola de Fortianell per  a ensenyaments  tècnics agraris, igualment fou fundador de les revistes "La Granja " i "El bien del país", Comisario Regio de Agricultura, directiu de la Sociedad de Agricultura del Ampurdan, delegat de l'IACSI, president de la Comisión antifiloxérica,  quan arribà el moment. Igualment - i entre moltes altres responsabilitats - fou autor d'un llibre d'Aforismes rurals, traduït al castellà i al francés. I moltes coses més.

No és exagerat dir que fou un personatge clau en la societat figuerenca i empordanesa del segle XIX i un dels motors del progres agrícola de la comarca.

Doncs bé, personatge tant singular no disposa d'una biografia solvent que recordi la seva vida, la biblioteca que aplegà a la casa pairal,  avui ni està catalogada i és practicament inaccesible als estudiosos ( i no se sap com petarà)  i ni tan sols la ciutat de Figueres li ha dedicat un  carrer - ni llarg ni curt - o un espai o edifici public que recordi la seva memòria.

Figueres ha dedicat carrers a personatges tan il·lustres com Joaquin Sorolla, Mariana Pineda o Jonh Lennon dels que no discuteixo els mèrits, però modestament pensó que ben poca cosa varen fer per la ciutat al costat de la sòlida personalitat de Narcís Fages un dels absents injustament oblidats a la ciutat .

I no és l'únic. 

Prova

En Xavier Febrés es referia amablement en el seu blog a la reedició del llibre dels platillos i de la cuina pupolar que recentment va recuperar uns llibres de receptes casolanes publicats fa més de trenta anys.Aquesta és la fotografía de la presentación del llibre que es va fer a la plaça del mercat de Figueres - la plaça del gra -, ara fa uns mesos, ben al costat dels productes de l'horta i el corral de l'Empordà que han acreditat la nostra cuina

Despres de l'atemptat

Després de veure l'horrible massacre que s'ha produït a Paris en l'atemptat terrorista més ferotge que mai s'hagi donat a la capital francesa; encara dolgut de les imatges  cruels pel que son i pel futur que ens anuncien, obro l'ordinador . Amazon em fa una oferta de2 beaux libres" i el primer que m'ofereix és un volum titulat precisament "Visages de país. Terres de serenité". Quin mal moment per fer aquesta oferta ! Encara que parli del Nepal i de l'Himalaia i estigui il·lustrat amb bellissimes fotografíes d'un fotograf, per a mi desc onegut que es diu Matthieu Ricard.
En aquests moments em fa l'efecte de que no hi ha al món ni pau ni serenitat. I possiblement no hi tornarà a ser mai.
Fa anys que vaig llegar una novel·la - una ficció per tant - d'un egiptòleg conegut i reconegut a França que es diu o es deia Christian Jacq. L'autor és doctor en Egiptología per la Sobona i en forma novel·lñada ha divulgat molts coneixements sobre l'antic Egipte faraònic. Però també a fet escapades literàries a la biografia p.e. Mozart i la narració a la qu em refereixo que passa a l'actualitat i el titula "Barrage sur le Nil" . L'anècdota gira al voltant del tema d'Assuan i les conseqüències sobre l'ecosistema del riu. Però hi ha unes pàgines que em varen inquietar i es referien a una conspiració islámica - les teories conspiratives m'agraden - per apoderar-se de l'univers. Ficció, probablement.
El cas és que quan els conspiradors parlaven d'Europa es referien a l'immigració, a la natalitat, al respecte als drets humans, als "buenismo". No parlaven de petards, ni bombes ni metralletes.
Es veu que els d'ahir a Paruis no havien llegit la novel·la.-.
No comparé el llibre sobre els "Visages de país" que m'ofereix Amazon perquè em temo que tardarem molt de temps a tenir-ne de pau al món. Fins i tot potser no hi seré a temps a veure-la.
La situación no porta a l'optimisme.

Començo aquest blog en una data especialment significativa - dir-ne histórica em semblaria tòpic - tant per l'aniversari que es celebra com pels esdeveniments que avui han tingut lloc al Parlament de Catalunya. Molts catalans , com jo mateix, vivim la data amb una mescla ambigua de sentiments en els que es confonen la il·lusió i l'esperança amb la inquietud i un cert grau d'incredulitat i desassosec.

Avui fa un any, sense vacil·lació de cap mena, vaig anar a votar en unes urnes de cartrò perquè no ens permetien les autèntiques, a fi d'iniciar el procés cap a la independència de Catalunya. Previament havia fet la via, la V i tot el que calgués  per a posar en evidència davant el govern de l'Estat que estaba en desacord amb el tracte que rebia Catalunya : el no reconeixement com a nació i , per tant,  del seu poble dipositari de la sobirania ; el tractament fiscal, la discriminació de la llengua i la política cultural i d'ensenyament, la discriminació en inversions i un llarg etc. que segurament no difereix  massa, amb llenguatge i terminología diversa, als diferents memorials de greuges que Catalunya  ha recitat davant governants i monarques espanyols, castellans o el que sigui al llarg de la seva història.
Després vingueren les inquietuds. Una proposta de llista única per les eleccions 27S  boicotejada, sense matissos, per Esquerra Republicana, en un atac de gelos que no tenia res a veure amb els interessos de país i sí personals o de partit.. Per acabar amb  una llista heterogenia, de mal entendre en el que partits independentistes, - i altres no tant -  societat civil, independents, confonien lamentablement una llistra transversal amb una escudella barrejada de mal païr i de difícil entesa mutua.
El resultat electoral ambigu, sense la contundència necessària per acabar discutint  - tot penjat d'un fil - si la majoria era d'escons o de vots, si el plebiscit s'havia guanyat o no, si la majoria era prou legítima per endegar la via cap a la independencia. Tot una mica borrós. I per arrodonir-ho un partir _ o coalició - com Junts pel Si presonera d'un partit minoritari com la CUP que es manifesta obertament afí al pensament anarquista i solidari dels casals llibertaris .
Això no pot anar bé. Ser presoner d'una minoría, molt i molt distant ideologicament del grup majoritaria no és viable. Quie 10 diputats imposin el seu programa a 62 no és democràtic ni just. Viure en el constant xantage no pot anar bé politicament . Ni pel país tampoc. Perquè ja sabem com va la mecánica del xantatge, pagues avui i demà tornem-hi amb més exigències fins a no acabar mai.
El darrer president de la Generalitat que fou presoner dels anarquistes - fins els fets de maig del 37 - va acabar afusellat.
Jo no sé que acabarà passant amb la investidura del President Mas, el que si sé és que entrar en la dinámica de la confrontació, de les inhabilitacions, de la desobediencia, no va enlloc només que al desastre.
No´entenc la pressa de fer la famosa declaración de desconexió (?)  en plena época electoral. No se el perquè fer un pas sense cap garantía per part de ningú de fora de tenir un cert recolzament. Avui Europa - si és que existeix - no està per aqeuts feina.I tot fa tèmer que si el desig de Catalunya independent tira endavant - presionada per la CUP -  no acabem més sols que la una, molt independentistas, però sols. Recordem com ens va deixar l'arxiduc Carles d'Austria per qui tant varem lluitar i per qui tant varem patir.
 Amb el cul enlaire !