UN LLIBROT I UN LLIBRET

Res millor per acabar l’any que parlar de dos llibres recents, fets a casa per gent de casa . Dos llibres - el superlatiu i el diminutiu del títol fan referència a la mida i pes, no al contingut - que tant un com l’altre no son res més, ni res menys,  que un passeig, un recorregut curiós per indrets que a voltes ens pensem que coneixem i , vistos així, ens son atractivament  desconeguts.

 

El llibre gros, es titula “Paisatge magalític de l’Alt Empordà” i bàsicament és un recull extraordinari d’excel·lents fotografies de Jordi Meli - Jordi Casals, Meli Jr. - dels  monuments megalítics de la nostra comarca. Fotografies bellísimes, impressionats, d’un impacte tant gran que et fan entendre el que és la cultura de la pedra, el simbolisme obscur d’aquests monuments, la màgia indiscutible d’aquestes arquitectures primitives.

La pedra queda ben incrustada en el paisatge empordanès i de tant en tant el contrapunt d’una humil botànica fotografiada amb saviesa dona una mica de vida a aquesta explosió mineral que se’ns mostra.

A tanta imatge gegantina Francesc  Cruanyes hi posa la música d’una prosa delicada i  poètica que descriu l’Empordà a través del conte d’Urc l’home que va néixer nòmada i va voler morir-se a l’Empordà, més o menys cap allà el neolític. La història d’Urc, que tant bé explica el Cruanyes imaginatiu i creador,  m’ha recordat el que deia sovint el mestre de periodistes i bon amic  que fou Manuel Ibàñez Escofet: Un és del lloc que tria per morir. I ell - igual que l’Urc de la història - va triar Capmany que és terra de dòlmens i de menhirs, de vinyes ufanoses i estepa aspra.

 

El llibret és el relat de la passejada que Joan Manuel Soldevilla fa per la Barcelona que es relata a “Don Quijote” i que amb gran fantasia va il·lustrar Gustavo Doré. Molta gent sap i cita allò de Barcelona archivo de la  cortesia, encara que l’elogi és molt més llarg  albergue de los extranjeros,, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades,  y en sitio y en belleza, unica. L’autor, - l’estudiós - passeja, el dia de Santa Creu,  per la Barcelona que suposadament va veure Don Quijote :  el portal de mar, el carrer del Call, el carrer Ample, el carreró de Perot lo lladre, el carrer Montcada on amb imaginació potser Don Quijote fou presentat a algun senyor d’aquells palaus gòtics que s’hi alcen.

 

Però enmig de la passejada sorgeix el dubte, Cervantes coneixia Barcelona ? hi va estar alguna vegada ? perquè aquest interès insistent en descriure els dies d’estada de Don Quijote a la capital catalana ? Tot aquest enigma - que queda en enigma - serveix a Joan Manuel Soldevilla per a bastir una hipòtesi,  o diverses,  mentre recorre els carrers entre emocionat i escèptic. Quina passejada més atractiva ! Quina forma més civilitzada de commemorar el IV centenari de Cervantes ! Fan venir ganes d’agafar La Regenta i anar a passejar per Oviedo o Les il·lusions perdudes i fer els recorreguts parisencs de Lucien de Rubenpré que tant minuciosament descriu Balzac.

La passejada de Soldevilla  - cervantí i tintinòleg -  ha florit en un  petit llibre intel·ligent, amè i instructiu - paraula que sona passada de moda - però que li dona un valor afegit entre tanta lletra impresa inútil.

I la traca final : l’epíleg, on Joan Manuel Soldevilla, amb entusiasme no sense fonaments, afirma que Miguel de Cervantes que retornava de la guerra com un heroi,  abans de caure presoner dels pirates argelins, el darrer paisatge que va veure com a home lliure, fou la costa empordanesa, Cadaqués, la badia de Roses, Montgó, Begur, Llafranc....Llàstima que l’Alexandre Deulofeu ja no hi sigui perquè  ben segur donaria suport incondicional a la hipòtesi.

LA NADALA

 

Això de les felicitacions de Nadal s’ha acabat. Ja no es reben aquelles magnífiques reproduccions en forma de “christmas”  de la Madonna del coniglio de Tiziano, ni aquella sumptuosa Adoració dels tres Reis de Rubens  o el Naixement de Tintoretto, amb les quals els amics  de bon gust ens desitjaven bones festes nadalenques. Ara, a tot estirar,  algú t’envia un WhatsApp que s’acaba amb aquella cara rodona de xinès gras llençant uns petonets virtuals que fan una mica d’angúnia perquè hom els imagina llefiscosos i falsos. Altres s’acaben amb una mà amb el polze enlaire que no interpreto prou bé si és graciós o insultant. Sempre en venen ganes de respondre amb la icona de la botifarra catalana clàssica amb cordill i tot.

Malgrat aquesta penúria, per aquestes diades, puntualment des de l’any 1970 rebo amb goig la Nadala que inicialment fou d’en Lluís Carulla i la seva muller i actualment edita la “Fundació Lluís Carulla”. Enguany s’arriba al número 50 d’aquesta publicació, un llibret d’acurada presentació,  tema monogràfic i de contingut cultural sòlid i que ha tingut l’encert al llarg d’aquest temps de tractar temes d’un interès real pel país.

És difícil fer una tria però la “nadala”  amb motiu de centenaris o efemèrides similars ha fet monogràfics sobre Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Pau Casals, Pompeu Fabra entre d’altres igualment  importants i en alguns casos poc reconeguts  com pot ser el cas de Folch i Torres o Apel·les Mestres. Pel que fa a temes d’evident arrelament al país ha dedicat publicacions a “L’excursionisme a Catalunya”, “l’Institut d’Estudis Catalans”, “La Renaixença”,  “L’exposició de 1888”, “El teatre a Catalunya en el centenari de Josep Mª de Sagarra” o “La primera revolució industrial a Catalunya” . El conjunt de les cinquanta Nadales avui constitueix una petita gran enciclopèdia dels temes i d’alguns dels personatges que han construït el país i que li han donat una projecció cultural indiscutible.

 

És el cas del savi que s’estudia a la nadala d’enguany : Ramon Llull. Personatge de dimensions inabastables, teòleg, filòsof, pensador, místic, fabulador i poeta, que creà la seva extensa obra en bona part en català, usant per primera vegada  a la història una llengua vulgar per parlar de ciència, teologia i filosofia,  temes que a l’època tan sols podien tractar-se en llatí. La seva fama traspassà llargament les nostres fronteres. No cal que l’expliquem.

 O potser sí que cal  ? 

 

Des de l’any 2000 fins el 2015, en els exàmens de selectivitat convocatòries de juny i setembre, amb dues opcions a cada una ( 64 textos en total ) en la temàtica de Història de la Filosofia, quantes vegades ha sortit algun text de Ramon Llull ? Cap, ni una. Contra 14 Descartes, 11 Plató i 9 Nietzsche. Son els plans d’estudi que no contemplen Llull ? Es poca imaginació dels examinadors ? Es que ....?

         Tornem a la Nadala de la Fundació Carulla que mereix totes les felicitacions i aplaudiments ja que les aportacions que rep en concepte d’aquesta publicació per part dels receptors serveixen per a mantenir els Premis Baldiri Reixac i ajudar altres projectes pedagògics en favor de l’escola catalana. També es vincula amb l’Editorial Barcino, premis de reconeixement cívic o iniciatives culturals com el Museu de la Vida Rural.

La Nadala des dels seus inicis ha augmentat la tirada d’una forma exponencial i també les aportacions  que  ajuden a finançar aquestes activitats - la dotació dels Premis Reixac arriba aquest any a 101.000 euros -  .  Avui la Fundació que li dona vida és una prova més  de que aquest país  ( que és també de peatge) l’han fet i l’han mantingut la gent que han entès que estimar Catalunya no és més que un compromís i un  acte de servei.

QUI ES BRUSEL·LES ?

A rel de les darreres eleccions a alguns països europeus he sentit reiteradament la frase “Brusel·les està inquieta pel fracàs de Renzi” , “Brusel·les respira tranquil·la després dels resultats d’Austria” , “Brusel·les preocupada per com es produirà el Brexit”. Jo pregunto , qui carai és Brusel·les ? És el manneken pis  o la grand place ? Segur que no.   Per ventura és la senyora Merkel que és qui mana de debò ? Son aquells personatges sinistres que els diuen els homes vestits de negre que van pels països PIGS a renyar si no fan els deures o a posar-los les multes o a cobrar els endarreriments com si fossin “ el cobrador del frac”? Som els Comissaris aquests que surten a la tele  fent declaracions de mal entendre ?

Jo voldria  saber qui és aquesta Brusel·les que s’inquieta, es tranquil·litza o es preocupa. Potser son els 751 eurodiputats que veuen la cadira tremolant sota els seu il·lustre trasero ? o els 48.000 funcionaris - xifra aproximada perquè és impossible saber-la  realment - , aquests sí realment preocupats perquè la nòmina perilla si el tinglado no acaba d’anar bé, que no hi va.  No crec que siguin els 4.300 traductors , 4.300 !  que la UE té en nòmina en una parlament en què tothom parla o hauria de saber parlar anglès o francès... No, aquest exèrcit de traductors no son Brusel·les però també neguitegen si el pensament antieuropeista s’estén.

Qui és Brusel·les ? Certament que ni tu ni jo. I aquí rau un dels grans problemes. Per culpa dels Estats membres la major part dels ciutadans europeus no sent Europa com a cosa pròpia i quan sent a dir  que Brusel·les està inquieta , no sap a on mirar ni qui realment és Brusel·les i si s’acaba convencent que és aquesta brutal disbauxa de funcionaris, polítics, gabinets, comissions, dietes, trasllats, oficines i seus - Bruse·les i Estrasburg - el seu hipotètic entusiasme europeista se’n va en orris.

Europa, la Unió Europea no viu un dels seus millors moments sobretot perquè al marge d’aquesta gran disbauxa que citem , és la gran ineficàcia que ha demostrat en la crisi dels refugiats i en les polítiques d’immigració, en la covardia de no admetre les seves arrels històriques i de pensament, en la suïcida política d’integració de països que ni políticament ni econòmicament reunien les condicions per a formar part de la UE, en l’escassa fermesa per a fer renunciar els estats, a totes, o a part de les seves competències fonamentals per a cedir-les a Europa. Shengen uns si i altres no, moneda un si altres no, antiterrorisme uns si altres no... Dona una mica una sensació d’olla,.

No està preocupada Brusel·les (?) per tot això ?

La idea d’Europa unida a molts, de jove ens havia seduït -  en una època que era moda  ser  antiamericà -, després ho havíem fonamentat no amb emocions si no amb lectures des de Zweig fins a les declaracions de Schumann o Jean Monnet. On son aquelles paraules d’aquest darrer dient que les nacions europees havien de renunciar a part de la seva sobirania per esdevenir una veritable federació ?

Qui és Brusel·les ? Es difícil de respondre. I això no em fa un euroescèptic, em fa un eurocrític.

BLACK FRIDAY

 

Sembla que avui és un especialíssim dia que s’anomena en  anglès-americà “Black Friday”  i que té la gràcia en que els comerços fan descomptes especials,  com tradicionalment s’havia fet sempre per les “rebaixes ” d’hivern, d’estiu i de mig temps, la venda de “saldos”, el mes “blanco”  o per “inventario”. Però ara no. Ara fem el “Black Friday” que queda més fi, és d’importació i dóna origen a cartells tan surrealistes com els que he vist aquests dies:   “Black Friday toda la semana” . Abans es deia en broma que una cosa impossible passaria “la setmana dels tres dijous”, doncs ara hem inventat la setmana dels set divendres .  N’hi havia un altre de lletreret que deia “Black Friday del 24 al 28 de novembre” i un de més enllà “20% de descuento, Black en todos los articulos”. Potser tot el que venien era negre !

Ja ho sé que la caixa va prima i que per vendre s’ha d’aprofitar tot i que quan no és el dia del pare,  és el de la mare, o dels tiets  i si no san Valentin, o l’aniversari d’algú ( els sants ja no es celebren),  o el monstruós Halloween de que ja vaig parlar.

 

Ara a l’escola de la meva néta li han dit que celebraran sant Nicolau, que resulta ser que era un sant - molt nostre és veu - nascut a Anatòlia, als segle IV, el representen vestit de bisbe i als països del nord d’Europa - Alemanya, Holanda - és com una mena de protector de la mainada a les que ofereix regals. Versió boreal del tres reis. La festa d’aquest sant és el 6 de desembre. Home,  entre la Constitución i sant Nicolau òbviament em quedo amb sant Nicolau. Però tinc la lleugera impressió que a unes criaturetes de quatre anys se’ls pot fer un embolic greu entre sant Nicolau, el tió, els Reis mags, santa Claus, el pare Noel, el Gesú bambino austríac i italià,  i la Befana,  i acabaran confonent-ho tot amb la castanyada, els panellets, la vella de la quaresma, els xiquets de Valls, els tres tombs ,  el carnestoltes o el dia de la marmota, que també és molt americà i fa molt bonic.

El respectar una mica - una mica només -  les nostres tradicions, també és un símbol d’identitat del país i potser a l’hora que  s’intenta tirar endavant  “el procés” -  recordeu un títol de Kafka ? -  alguna d’aquestes entitats nacionals i culturals que l’impulsen potser haurien de reflexionar sobre aquesta brutal colonització d’hàbits i tradicions que no fan altra cosa que difuminar el nostre perfil com a nació amb identitat pròpia.

I després de la reflexió actuar en conseqüència.

Per aquest camí acabarem menjant-nos el pioc no per Nadal si no  el Thanksgiving Day,   però dubto que ni el 4 de juliol ni el 11 de setembre arribem mai  a celebrar l’Independence Day.   

RECORDS PERSONALS DE MANUEL BRUNET

La nit de Reis de 1956, moment en que va morir Manuel Brunet, jo encara no havia complert catorze anys. Em faltaven trenta nou dies per arribar-hi. Per tant els meus records del personatge son vagament imprecisos – no del tot – doncs han passat molts anys, i no deixen de ser uns records viscuts amb ulls d’infant, potser mitificats, potser provocats parcialment per imatges, opinions i comentaris sentits en boca dels adults del meu entorn, principalment el meu pare, a qui afortunadament vaig escoltar molt.

El meu pare i Brunet foren amics. A l’edició de 1946 de “Cada dia és festa”, Brunet escriu : “A Alfons Puig, artista de cap a peus, amic pressentit i ara descobert. Manuel Brunet. Figueres , 29 d’agost de 1947”, això fa suposar que malgrat la possibilitat de coincidències barcelonines anteriors ( a l’ Ateneu p.e.) , la coneixença es produí quan l’escriptor s’establí a Figueres.

Fou en aquesta època en que junt al pintor Ramon Reig fundaren una tertúlia que si no recordo malament es feia cada dilluns al vespre a casa nostra. A aquesta tertúlia la varen batejar irònicament “classes de solfa” doncs la música havia de ser l’objecte principal de la conversa cosa que no es devia complir del tot. Em sona vagament haver sentit el comentari que dins la sòlida cultura de Manuel Brunet la música ocupava un lloc petit i ell, conscient d’aquesta llacuna, va escollir a dos melòmans locals reconeguts com Reig i Puig  per a mantenir-hi una conversa setmanal.

En la dedicatòria que Brunet fa a Alfons Puig del seu “Salteri de la Mare de Déu de Montserrat” hi llegim : “Al meu estimat amic Alfons Puig, el meu professor de música i fundador de les meves “classes de solfa”. D’ aquestes tertúlies si que recordo amb precisió la comèdia que setmanalment feien Reig i Brunet en saludar-se, ben segur que per a diversió dels dos únics espectadors que èrem la meva germana i jo – el pare encara era vidu - . L’abraçada era recargolada, amb passes de ball i exagerades gesticulacions que provocaven la nostra rialla d’infants.

Brunet, és sabut, era vigatà, home de terra endins i de ciutat levítica i per tant segurament poc donat a les expansions marineres, a les aventures nàutiques. Per això son curioses les fotografies, datades a 1949 (?) d’una excursió a la platja de Garbet en les que junt a mi mateix que era una criatura, hi apareix Brunet amb un vestit de bany d’aquells de l’època – de tirants i de punt -, cobrint la calva amb un barret  i,  per dir-ho ràpid, amb el cul en remull. En una de les fotografies, per a mi la més simpàtica, Manuel Brunet amb mig cos a l’aigua aguanta a la mà una branquilló de tamariu, potser  en record i homenatge de la seva protagonista del “Meravellós desembarc...”

Després vingueren les estades a Camprodon amb Joan Mª Guasch, el Patronat de Vilabertran, , les inquietuds compartides .... que jo mirava de lluny.

Brunet , home de tertúlia, de redacció, noctàmbul – malgrat la por que li feia anar de nit pels carrers – tenia diversos cercles de conversa o de relació. Un era el Casino Sport  on per exemple ni Reig ni el meu pare hi assistien. Hi havia la tertúlia de la sala d’art Icaria de Josep Mª Fortunet on coincidien amb Reig, el meu pare, Josep Bonaterra, Sibecas, Martínez Lozano – jove pintor a qui varen ajudar a arrencar la carrera professional - . Hi hagué les “classes de solfa”  repetidament citades . Hi hagué el grup de “Canigó” on com a deixebles hi deixà al meu entendre, a Joan Guillamet i potser a Miquel Alabrús.

 

La lectura de la  magnífica biografia de Manuel Brunet feta per Francesc Montero ha despertat en mi aquesta evocació i m’ha confirmat  que tan sols els estúpids no saben apreciar tots els matisos de gris que van del blanc al negre. L’àmplia gamma de tons clars i foscos que hi hagué en la vida d’aquest vencedor vençut, desmesurat i tendre, biliós i enternidor que fou Manuel Brunet, autor, no ho obliden mai els empordanesos, de “El meravellós desembarc dels grecs a Empúries” i el magnific assaig sobre  aquesta nostra terra que el segueix i que és un tros de prosa magistral.

HALLOWEEN SAGNANT

 

Molt abans - localització temporal  ambigüa - en arribar aquestes diades es celebrava la festa de Tots Sants i l’endemà, dia 2 de novembre, l’Església commemorava els Fidels Difunts, que se’n deia. Eren celebracions de tipus religiós, amb visita als cementiris,  misses de sufragi, absoltes i rèquiems a desdir. A nivell popular aquestes festes eren l’ocasió per fer la castanyada - menjar castanyes torrades i vi dolç - menjar panellets i potser algun moniato d’aquells que no eren de color ataronjat si no grocs i dolços. I para de comptar.

Avui, no cal dir, les misses i els sufragis passen alts i la gent, capellans inclosos,  no està per massa absoltes. Arriba primer de novembre i s’ha de celebrar arreu - des de llars d’infants a discoteques -  una cosa estranya i macabra vinguda d’ EE.UU. que es diu Halloween i que sembla que no és altra copsa que el dia del terror i de la por. Les disfresses habituals son els esquelets, la mort amb la seva dalla, els dràcules sangonosos, les bruixes d’urpes esmolades i com a terror més  innocent les carbasses que simulen un rostre, amb una espelma dins.

 

La darrera moda, per a provocar terror autèntic, és la del pallasso assassí. El “model” és un monstruós personatge que feia de pallasso en festes i celebracions i que de passada fou l’autor de més de trenta assassinats, abusos a menors i tot un seguit de maldats diverses a quina més repugnant. El personatge  diabòlic es digué John W.Garcy, amb nom artístic “el pallasso Pogo”, que acabà sentenciat a mort i executat l’any 1994.

Enguany aquesta ha estat la disfressa predilecta i la conducta terrorífica a imitar - de broma, està clar -  és la del tenebrós personatge. Caretes de clown regalimant sang, ganivets, masses, cordes i martells. Instruments de tortura diversos i armes mortals de tota mena.

En alguns llocs algunes persones - segurament d’intel·ligència curta i escassa capacitat de discriminar - s’han pres tan seriosament el paper que amb atacs no fingits han causat el terror a la població fins el punt que la policia de diversos llocs d’Espanya, Alemanya, França i sobretot Estats Units han defensat la prohibició d’aquesta disfressa.  

Això és una diversió ? causar el pànic, terroritzar a la gent, imitar a un assassí esclau de les pitjors patologies. Aquest és l’innocent passatemps que oferim als nostres infants i al nostre jovent ?  A un li trontolla el cervell en veure la inconsciència amb que la publicitat, la premsa, l’escola, pares, centres de tota mena promouen la celebració de la festa del terror, avui  simbolitzada pel “pallasso assassí”. A les llars d’infants, a les aules de pàrvuls,  ja s’esforcen,  ja,  en fer la castanyada i a fabricar panellets, només comestibles amb amor de pares o d’avis, però el detestable “halloween” és arreu i ho contamina tot.

Ja ho sé que reivindicar el model ètic i de comportament, de bondat i de ingenuïtat, de sensibilitat i tendresa  dels contes de Perrault, d’Andersen, dels germans Grimm, la Heidi, l’Alícia, en Folch i Torres i tants d’altres autors,  potser està fora del temps. Però....

Però entre el “pallasso assassí” que s’aplaudeix i la pobra Caputxeta vermella, indiscutiblement em quedo amb aquesta. El vermell de la caputxeta és molt millor que el vermell de la sang.

 

COMMEMORACIO DE CERVANTES

El divendres passat dia 28 d’octubre – tres actes culturals a Figueres a la mateixa hora i  amb idèntic públic potencial – es va celebrar a la sala petita de la Cate una interessant conferència  dins la programació d’una sèrie de jornades dedicades a commemorar els 400 anys de la mort de Miquel de Cervantes. La sala era plena , a vessar.

La coordinació i impuls d’aquestes jornades surten de la frenètica activitat  d’aquest stajanovista de la cultura que és en Joan Manuel Soldevilla, la signatura del qual garanteix la solidesa i serietat de les activitats que promou. Dit això, la conferència fresca, alegre, divertida, teatral,  la dictava la professora  de la UB Rosa Navarro, especialista en literatura espanyola del segle d’or i casualment ex alumna de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. El retorn de la Dra. Navarro a la ciutat on va viure alguns anys de joventut no pogué ser més oportú,  brillant ni aplaudit.

El títol de la conferència era “Cervantes y los trucos de las novelas policiacas”, un pretext com un altre per a desgranar el seu ampli coneixement de l’obra cervantina i endinsar-nos en un parell o tres de les “Novelas ejemplares”, obres que a mi personalment – i modestament – em resulten divertides , de lectura fàcil i produeixen una immersió plaent a una època, un idioma i un ambient llunyans en el temps i en l’espai. Gran literatura de petit format.

La Rosa Navarro va fer una exposició brillant, va parlar del Gran Capitan, del rei Catòlic, de Lope , d’Igualada, del Tirant i del Quixot. Va fer cites cultes i evocà anècdotes de tota una carrera lliurada sense reserves a la literatura castellana del segle XVII. Ho feu, en ocasions amb cert histrionisme, sempre amb atractiu i obviament en un perfecte castellà.

Com deia la sala estava plena a vessar i el púiblic bocabadat. Fins l’alcaldessa i el regidor de cultura eren a primera fila. Qui hi faltava ? Doncs per a mi hi faltaven els regidors de “Ciudadanos”, els votants i simpatitzants d’aquest partit pervers i mentider, d’ADN anticatalà,   que predica que a Catalunya hi ha persecució del castellà, que a Catalunya es discrimina la llengua castellana, que a Catalunya es fomenta l’odi a tot el que és espanyol, que a Catalunya l’idioma de Cervantes s’està perdent sense remei per la pèrfida política d’immersió, per l’actuació malèvola de la Generalitat i per la tossuderia dels catalans en voler parlar el seu propi idioma. ( Voy con escolta porque ya se sabe qué passa en Cataluña, Arrimadas dixit, amb to de llet agra)

Abans de difamar, d’insultar, de mentir insidiosament senyors de Ciudadanos quan a Figueres o a algun altre indret de Catalunya es faci un acte d’homenatge a Cervantes primer de tot hi assisteixin – si tenen nivell per entendre’l – i després mirin l’assistència, vegin les sales plenes i a la fi, si tenen vergonya, callin.

Això és el que passa a Catalunya !   

 

 

MEMORIES D'EN FOIX

 

No sé si en uns moments en que la corrupció dels polítics, sobretot del PP, ha arribat a uns nivells d’escàndol còsmic i un dels símbols del tràfec d’influències, el nepotisme i el tracte de favor ha estat precisament  “la porta giratòria” - sortir d’un càrrec per ocupar una canongia millor -, no sé si titular així un llibre de memòries d’un periodista  és un encert, és oportunisme o és irònica sornegueria.

També és veritat que en aquest relat d’en Lluis Foix, ens  explica que entra per “aquella porta giratòria” del carrer Pelai com a becari i en surt redactor, entra redactor i en surt corresponsal, entra corresponsal i en surt sots director, entra sots director i en surt director.  I així en diverses ocasions i amb diverses responsabilitats .

En tot cas l’interès del llibre rau en la trajectòria d’un periodista de La Vanguardia que explica com era la redacció d’aquell gran diari a mitjans del segle XX fins al trasllat a les noves instal·lacions. Destriant tot el que de autojustificació tenen totes les memòries, jo diria que aquesta obra de Foix completa, potser sense voler-ho - o potser a plena consciència - una trilogia que estaria formada per Servitud de Joan Puig i Ferrater , La Historia de La Vanguardia de Gaziel i que clouria el llibre que comentem.

El llibre de Puig i Ferrater, de forma novel·lada, explica amb colors vius el que era la tenebrosa redacció del diari barceloní - sense dir-ne el nom- a inicis de segle. Les enveges i misèries, les feines rutinàries i poc creatives, la constant actitud servil dels redactors en front la propietat. Un periodisme sense grandesa, sense atractiu, miserable,  sense realització,  que acaba en un dolorós  fracàs personal.
 

La Historia de La Vanguardia de Gaziel, en seu moment editada per les Edicions Catalanes de Paris el 1971 i recentment  reeditat  aquí, és un llibret escrit des del dolor, des del despit, potser des de l’amargor de l’exili. Segur. Gaziel que no fou ben tractat pel diari - per dir-ho així  d’impersonal - es mostra sarcàstic, cruel i incisiu amb la propietat d’aquell gran rotatiu, tot i que al marge de la crítica als “amos” , es descriu el que fou la redacció en uns anys especialment conflictius, igualment amb les intrigues, conspiracions i deslleialtats pròpies de totes les lluites pel poder. Cal justificar una mica Gaziel recordant que l’amo del diari va declarar en tres ocasions contra ell en el judici de responsabilitats polítiques el 1939.

El llibre de Foix descriu la vella (1967) redacció  de La Vanguardia, ens explica la seva trajectòria personal , cita repetidament “la propietat” -  es veu que en aquest mitjà és element decisiu- sempre de forma respectuosa i positiva  ( Foix encara està en l’òrbita del diari) i acaba amb el relat de les èpoques de corresponsal, molt interessant, amb anècdotes curioses i altres episodis amb ribets èpics plausibles. No en va el corresponsal de guerra és una de les professions més arriscades del món.

La descripció de Foix és la de La Vanguardia - sempre ambigua -  que hem viscut i els noms que hem llegit : Santiago Nadal, Jaime Arias, Tomas Alcoverro, Augusto Assia, Lluís Permanyer,  el nefast Luis de Galinsoga. I entre mig algun conegut com Albert Manén, Manuel Ibàñez Escofet o Joaquim Escudero.

Aquest és el valor afegit del llibre: descriu La Vanguardia del nostre temps .

Del meu, vull dir.  

LLIBERTAT DE DIACRITIC

Un, que va balbucejar les beceroles al col·legi dels “hermanos” a mitjans dels anys quaranta del segle XX, no cal que pregoni que el català llegit i escrit l’aprengué tard i malament, prim de sintaxi, prim d’ortografia i no al dir que encara més prim de semàntica i morfologia, que sembla que son les parts més consistents  de la ciència gramatical.

 

Però ara, de cop i volta, quan l’Institut d’Estudis Catalans i la seva secció Filològica pretén reduir el nombre d’accents diacrítics emprats en català,  passant de 150 a 14  - és una retallada molt més important que la de sanitat i ensenyament juntes ! -  un es comença a preocupar i s’adona que Omnium Cultural potser ha estat massa pel procés - no cal dir res més , el procés - i poc per vetllar la llengua i controlar una miqueta els arguments que dóna ( o dona)  IEC per aquesta supressió, alguns dels quals son purament retòrics, filosòfics o poc entenedors  i per tant , per a mi, poc consistents.

Obviament no entraré en cap mena de consideració filològica ni gramatical, ni res de tot això tan elevat del que no hi entenc res, però em fa gràcia que un dels accents que s’ha mantingut és el de la paraula deu(10) i Déu que queden perfectament diferenciades per l’ús de la majúscula, com ha de ser. Però això tampoc es porta.

La polèmica ha esclatat. El propi president de la Generalitat  ( Ostia !)  ha dit que és un error ( encara que és una autoritat política, no gramatical) i altres instancies solvents científicament també s’han pronunciat calorosament al respecte. A mi modestament  em fa l’efecte que o bé és una qüestió de moda entre els filòlegs del món o bé és una concessió al nou llenguatge (!) dels mòbils i tablets que no estan per accents ni petiteses d’aquestes.

En ambdós casos em sembla una frivolitat que es tracti la gramàtica de la nostra torturada llengua com si fos un estampat de temporada o el llarg de la faldilla o bé usant el pretext de facilitar l’aprenentatge i l’únic que es fa és facilitar la destrossa sistemàtica de la llengua en els missatges xifrats que suposadament en català intercanvien molts de joves amb el mòbil.

És curiós, no obstant, que entre tanta ignorància idiomàtica com hi ha en aquest món, el tema dels accents diacrítics hagi aixecat un a polseguera mediàtica tan considerable. Contraris i partidaris  d’aquests petits accents - que ben mirat no son casi res - bescanvien paraules gruixudes, s’apassionen com en un derby i estan disposats a donar la sang per mantenir - o per suprimir - aquesta ratlleta minúscula de tinta  sobre un mot, argumentat que la identitat de la llengua, del país, de la Catalunya gran, rau precisament en aquesta ratlleta.   

Jo sense cap argument filològic, sense cap coneixement de gramàtica, sense cap mena d’autoritat,  sóc crític amb la supressió dels diacrítics,  que a mi no em feien cap nosa, i proposo una solució, com fan alguns partits polítics, aconsellaria que IEC donés llibertat  de diacrític .

I tots contents.

ESTRELLES ACOMPLEXADES

 

Potser ho he dit en algun altre lloc però em compto entre els milers de persones que inicialment - moment imprecís - ens refiàvem del criteri i la selecció que feia la Guia Michelin de restaurants i hotels, però poc a poc he anat perdent la fe en aquest llibret vermell, ara ja molt gruixut, que solia ser consultat amb una devoció similar a  la que la progressia consultava el llibre vermell de Mao. I la més exquisida, l’ elit gauchista, compatibilitzava la consulta dels dos llibrets vermells justificant-ho  amb un discurs de coherència dubtosa.

 

Darrerament per a orientar-me una mica sobre establiments de la ciutat de Paris - és molt gran Paris! - he consultat una edició relativament recent d’aquella guia ( 2014) hi he pogut comprovar la cura que tenen els il·lustres inspectors de la casa en classificar els restaurants per nivell d’excel·lència (una, dues o tres  estrelles), però igualment pel tipus de cuina que practiquen o ofereixen.

Així he vist que hi ha a la “ ville lumière” - sobrenom que potser va merèixer al segle XVII però que potser avui no li escau del tot - nou restaurants de 3 estrelles, catorze de dues i setanta-un distingits amb una estrella, més desitjada que les del firmament. Total noranta quatre restaurants estrellats. Anant a veure la rigorosa classificació per tipus de cuina - hi ha classificacions per a tots els gustos, preu, ubicació, dies d’obertura, oberts després d’espectacles, etc. - m’ha encuriosit veure quants establiments eren considerats conreadors de la cuina tradicional,  ja que si un va a Paris té, o hauria de tenir,  un interès relatiu en visitar un restaurant tailandès o xilè ja que potser és millor anar-hi a Bangkok o a Santiago.  He pogut comptar a la guia cent seixanta restaurants de cuina tradicional i , oh sorpresa !  entre tots aquests tan sols un estava distingit amb una trista estrella. De vint-i-vuit japonesos, tres eren estrellats i la resta de rutilants condecoracions, 90 exactament, es repartien entre restaurants que oferien una cuina denominada per la guia “moderna” i  “creativa”  mots d’una ambigüitat considerable.

No hi ha en tot Paris algú que faci un ris de veau a la crème, un boeuf a la mode, une sole meunière, un coq au vin, un souflé au vieux comté, un canard a la sang,  unes ecrevises a la nage, uns rognons de veau a la moutarde, un caneton a la rouannaise, un homard breton, una poularde de Bresse demi-deuil, une selle de chevreuil grand veneur,  etc, etc. que mereixi encara que sigui una solitària i rutilant estrella de la Michelin ?

Em fa l’efecte que els assenyats inspectors de la guia els ha entrat un fulminant atac de pànic de semblar antiquats, massa clàssics, potser passats de moda, fins i tot una mica carques. Podria ser que aquesta por cerval i incontrolada els hagi entrat a l’empresa que any darrera any ha anat incrementat la tirada i la venda del llibret vermell en qüestió i per tant calia seguir la moda, anar cap on bufa el vent de les escumes, les flors i violes, les racions minimalistes, les boletes que esclaten,  les algues de nom llatí,  les decoracions exquisides, les químiques del nitrogen, dels alginats, del gas carbònic,  de les coccions al buit i a baixa pressió.

Benvinguda la innovació, però - ho deien els clàssics com Aristòtil - la virtut es troba en el just punt mitjà. No 1 a 90

Vaig acabar anar  al barri llatí on al bistro Allard ens vàrem menjar un ànec amb olives amb un Mercurey del 2012

valor relatiu de les signatures

Abans - terme sempre imprecís - en temps de la dictadura - període precís a més no poder - ens havíem atipat de signar qualsevol cosa que se’ns posés al davant : abolició de la pena de mort, indults pels presos polítics, reincorporació a la càtedra d’en Tierno i de l’Araguren, supressió del TOP, retolació catalana dels carrers, llibertat de sindicació, fora llei de premsa,  ensenyament del català i tot el que calgués . Alguna vegada - poques - servia de quelcom , d’altres no servia per a res.

En qualsevol cas la recollida de signatures era un procediment succedani de les eleccions o consultes populars que mai es feien. La veu dels ciutadans s’havia de fer sentir d’aquesta irregular manera perquè no estaven establerts els canals democràtics adients en un sistema que no reconeixia el que s’entén per drets fonamentals.

En un estat de dret, en una democràcia formal - per imperfecta que sigui - el sistema de recollida de signatures ha de ser - hauria de ser  - un fet excepcional ja que la ciutadania té els seus representants que bé o malament representen la voluntat del poble sobirà davant els òrgans de govern. Per tant,  poca broma amb les recollides de signatures que a vegades es fan de forma irreflexiva i amb un punt de frivolitat sense sospesar les conseqüències. Què s’hi perd per posar una signatura a sota una petició ? Res de res, ni costa un duro i et treus un compromís del davant. Quedes bé amb algú. Abans al menys t’hi jugaves una possible sanció, una bronca o una visita del comissario de la politico-social.

Aquesta reflexió ve a tomb en llegir la noticia de que s’han recollit 6.000 signatures a favor del Museu del Circ a Figueres. Sembla que els grans impulsors de la campanya son Comerç de Figueres, agrupació que és de suposar que a més de les signatures no posarà ni un sol duro en la realització d’ aquest hipotètic museu que de fer-se costarà,  un dineral autèntic als ciutadans figuerencs.

Jo em pregunto, és lícit aquest mitjà - sense valor legal -  de pressionar a l’ajuntament quan hi ha representants de tots els colors polítics en el consistori ? No es signa amb una admirable frivolitat quan es demana una cosa que personalment no et costa res ?  Es suficient tenir una bona colla d’amics i un altra colla de ingenus desinformats que signin el que calgui perquè es doni el nom d’un carrer a un determinat personatge, a un centre docent, a un CAP,  una recompensa, un lloc de treball, una gratificació, un trasllat... Que de tot hi ha hagut.

Menys signatures i més debats rigorosos sobre els temes importants per a la ciutat i en el marc institucional que li pertoca. I que decideixi qui ha de decidir

Deixar-se convèncer per la pressió desmesurada de signatures ha fet cometre més d’una equivocació aquí i arreu

CASES NATALS

Tinc una certa dèria en visitar cases natals de músics, pintors , escriptors, artistes en general, dèria que no deixa de ser una forma qualsevol de mitomanía, poc oportuna avui per un figuerenc si ens  referim a la casa on nasqué Salvador Dalí, que em penso  no podré visitar mai en un muntatge  digne, de  contingut sòlid , didáctic i atractiu. I em temo molt que sé  de qui o a  quina mena de tossuderia es deurà.

Fa pocs dies i en el transcurs d'un petit viatge fet en companyia de bons amics, he tingut ocasió de visitar dues cases d'aquesta mena i que son  exemples  de concepcions totalment  oposades. Al menys tal com jo  entenc aquest tipus de bé cultural - no sé ben bé com definir-ho -  que no deixa de ser una visió molt personal.

A Besançon vaig visitar la casa  on nasqué el 1802 Victor Hugo. Una gran placa de bronze ho recorda a la façana d'un edifici una mica neutre, dins una plaça igualment impersonal que l'unic destacable que presenta és que  fou igualment el lloc on nasqueren els germans Lumière i també hi visqué Gustave Courbet. En realitat, Hugo infant hi visqué molt pocs mesos ja que el seu pare militar fou destinat a un altre lloc poc després del neixement. Hugo, em sembla, no tornà mai més a Besançon,  clàssica  ciutat mitjana de provincies a França.

La casa, refeta i arranjada fou oberta al public el 2013 igual que la farmàcia Baratta que ocupava els baixos de l'edifici al segle XIX . A la casa natal s'ha pretès fer una mena de museu practicament sense contingut, refiant-se de les noves tecnologies. Tot és virtual. Projeccions, imatges, sons, músiques que ens recorden el pensament polític de Hugo, cites sobre la llibertat,  pensaments, frases, ideals solemnes projectats sobre la paret nua. Decepcionant. Per a mi la veritable casa de Victor Hugo que cal visitar  és la que es troba a la place des Vosges a Paris, una mica tenebrosa i de decoració exótica i barroca però que traspua una personalitat i una época.

La segona casa que vaig visitar , a la riba del Rhin, a la ciutat de Bonn, ex capital d'aquell país que se'n digué Alemanya Federal, fou la casa on va néixer i visqué la seva primera infància Ludwig van Beethoven, un dels més grans músics de tots els temps. La casa actual que obviament des de  1770, any del neixement del geni, ha passat  entrebancs i perills de tota mena fins que, a punt de ser derruïda,  fou adquirida per un grup de ciutadans de Bonn el 1889,  varen adquirir els dos edificis que formen l'actual conjunt arquitectònic, el varen restaurar fins arribar al dia d'avui que aquest museu conté la major quantitat de documentació sobre Beethoven que hi ha al món : des de la partida de baptisme fins a primeres edicions de les seves obres, plans de Bon i Viena  de l'època, partitures, retrats familiars, instruments  i un llarguíssim etc, que fan una visita realment apassionant. En vaig sortir entusiasmat.

La meva reflexió és que per magnífica que sigui la casa de Beethoven , per ben muntada i conservada, per dens que sigui el seu contingut documental i històric això no supleix el que jo vagi a sentír un concert  on s'interpreten les magnifiques sonates per a piano, les simfonies o els quartets del gran músic de Bonn..

Temèr que una casa natal ben muntada pot desviar l'interès per l'obra de l'artista és no entendre gaire res i d'una miopia considerable que fa poc favor a una ciutat.

LA FADRINA VA A LA FONT

No sé per quina mena de raó- potser la fressa de l’aigua caient hi ha ajudat -  aquest  matí a la dutxa m’ha vingut al cap una vella cançó popular que comença així:

   La fadrina va a la font

   a buscar un cantiret d’aigua,

   refilant com ocell

   i saltant com una daina....

És una cançó que feia molts anys que no havia ni sentit ni entonat i , oh maravella! he recordat pràcticament tota la lletra i la tonada amb força afinació. Potser és degut a que en el seu moment la vaig aprendre bé,  els pares ens les ensenyaven, perquè abans de sopar no hi havia Bob esponja ni Frozen i d’alguna manera havíem de passar l’estona tot esperant la sopa de pa amb menta i un ou remenat dins.

 

Eren cançons d’Apel·les Mestres : “Camí de la font” , “Minuet”, “La taverna d’en Mallol” , “El cuc i l’estrella”, “El poll i la puça” i un important gruix de cançons per a infants que durant una època, primera meitat del segle XX - mentre fou possible - a Catalunya eren tan populars que foren considerades com a cançons tradicionals.

Aquest juliol s’han complert 80 anys de la mort d’Apel·les Mestres, personatge polifacètic, al qual la posteritat no li ha fet justícia. El país no li ha fet honor. Potser perquè no se li pogué posar una etiqueta exacta i quadriculada - la mania de les classificacions ! - ja que fou músic, poeta, dibuixant, autor teatral, il·lustrador. I va contribuir a allò que posteriorment se’n ha dit normalització lingüística, fent unes cançons per infants i per adults que varen arrelar amb força insospitada en el poble català.

Jo no se quina mena de formació musical reben els nostres infants i per tant és aventurat exposar un criteri sòlid. Però em fa l’efecte que de les tradicionals “La lluna, la pruna” “Cargol treu banya”, “En Jan petit quan balla” etc, etc. del primer nivell de pàrvuls es passa a l’inevitable exercici de flauta dolça que, només amb els ensenyaments musicals de l’escola, no sol arribar mai enlloc. A tot estirar una mica de llenguatge musical i potser una miqueta de història de la música. O potser ni això

Al país, per dir-ho d’una forma solemne no li calen, al meu entendre, 50.000 executants mediocres o dolents de flauta dolça. Al país li calen 300 flautistes, violinistes, violoncelistes, instrumentistes del que sigui, d’excel·lència i 49.700 futurs auditors, amb la sensibilitat musical prou formada per a saber apreciar l’art d’aquells artistes escollits. 

Una via per educar la sensibilitat musical – ni molt menys la única – son les cançons com les de Apel·les Mestres - totalment desconegut - , el nostre folklore, alguna de les nostres millors sardanes, algunes peces escollides de música clàssica com “Pere i el llop” o “La flauta màgica” que poden ser ben assimilades pels nens i nenes de les escoles.

Educar la sensibilitat musical dels nostres infants és l’únic camí per tenir auditors crítics i solvents - de qualsevol tipus de música - el dia de demà.

EL CAS DEL CASINO

Fa unes setmanes que a la ciutat de Figueres s’ha despertat altra vegada el tragicòmic sainet de les obres del Casino Menestral, aturades - ho dic de memòria- ara farà uns deu anys comptats des de que es va iniciar la reforma.

I va per llarg, tant,  que dubto de veure-ho acabat.

Senyors meus i estimats conciutadans: la qüestió és d’una claredat meridiana, d’una plantejament diàfan i d’una solució que passa tan sols pel sentit comú que ja deia Voltaire – em penso - que no era pas el que més abundava.

Una entitat privada, el Casino Menestral, ha de reformar en profunditat  el magnífic edifici històric que és la seva seu social i no té recursos per a fer-ho. Ha de comptar amb ajuts de les institucions públiques, en quanties i condicions que no es concretaren, vistos els resultats,  gaire més enllà de “”tira endavant”, “d’algun lloc  sortiran” , “no ens deixaran pas penjats” .... I al cap de deu anys les obres sense acabar i aturades des de molt de temps i sense recursos per a finalitzar, de forma minímament digna i efectiva, la profunda remodelació de l’edifici.

Es torna a les institucions, a l’Ajuntament en concret,  a demanar nova ajuda, o sigui diners, per acabar d’una vegada les lamentablement famoses obres, això sí tenint ben clar que es demana ajut però no es vol renunciar ni a un milímetre de domini, propietat o ús, en benefici de tercers, que en aquest cas seria tota la ciutat ( bon exemple solidari ! ).

Es fàcil d’entendre que fer obres a casa nostra, pagant un altre i sense cap contrapartida no és ni freqüent, ni decent ni legal quan es fa amb diner públic. Però  -  allò del sentit comú -  des d’un bon començament del procés els responsables del Casino haurien d’haver negociat amb precisió els ajuts institucionals en base a cedir parcialment, temporalment, per un termini concret, etc - formules n’hi ha a dotzenes – la utilització de les instal·lacions una vegada operatives.

Ara resulta que hi ha uns socis – penso que no arriben a 20 i per tant no representen a ningú més que a ells mateixos – han engegat el discurs de la tradició democràtica, federal i republicana de l’entitat, que ningú nega. Però estem parlant de 1874 !. I ara sortirà en Sunyer i Capdevila, i la font del soc, i l’Adbò Terrades, i La Campana, i el senyor Pi i Margall, i la Gloriosa i la Constitució del 12. Fins la lògia  Luz hi pot sortir!

Soyons serieux. Els edificis, no tenen ni memòria ni ideologia. Això ho tenen els seus arxius, sobretot els seus dirigents, com tenen també  l’obligació imperativa de fer funcionar l’entitat i no tenir-la a precari més de deu anys.

La verdadera solució democràtica del Casino seria retornar als seus socis l’edifici renovat, que és el seu millor patrimoni, i la solidària actitud de cedir part de l’ús d’aquest edifici que hem pagat entre tots , per a que en gaudeixi tota la ciutat.

El contrari no és democràtic, és egoisme, és excloent i un tronat i decimonònic sentit de la propietat privada.

I deixem als republicans federals als llibres d’història !

CLAUDICAR

No fa massa dies en un mateix noticiari televisat i de forma consecutiva – potser fou casual – varen donar dues informacions no se si dir-ne contradictòries, però en tot cas dissonants i angunioses.

En la primera d’elles es comentava, aïradament,  la terrible situació de les dones musulmanes de la India  que poden ser repudiades pel sol fet que el marit pronunciï tres vegades seguides la paraula “divorci”. La separació és efectiva, sense compensació de cap tipus ni per la dona rebutjada ni pels fills. Naturalment un col·lectiu de dones d’aquell país, en aquesta situació, protestaven de l’evident injustícia del fet.

Tot seguint el reportatge es mostrava a un iman molt barbut i molt emprenyat que deia – suposem que el subtitulat era autèntic – que la llei musulmana era així, i que si no els agradava que marxessin del país o es fessin , textualment, jueus o cristians.  Una forma de diàleg molt respectuosa i ponderada, com es pot  veure.

La notícia que sortia a continuació ens mostrava la visita del president de l’Iran a Noruega. En la sessió de treball que es comentava , en una llarga taula seien a un costat la delegació iraní – tot homes – i a l’altra banda la delegació noruega, on hi havia dues senyores d’ulls blaus i amb una cara de dir-se Ingrid que no enganyava, amb el cap cobert per un mocador que els voltava el coll en el més pur estil magribí i que no cal que expliqui ja que només cal sortit per algun carrer de Figueres per a veure’n a dotzenes.

La reflexió és la següent: La democràtica Europa o occident en general,  ultra respectuosos  amb els drets humans condemnem, amb energia i indignació, la discriminació i injustícia que es comet amb les dones musulmanes hindús en base a uns preceptes religiosos medievals, masclistes i totalitaris. Per altra banda quan una delegació d’un país musulmà -  regits per idèntics preceptes ideològics medievals, masclistes, totalitaris  – ens visita, sobretot si tenen petroli, s’eliminen els brindis amb vi o begudes alcohòliques dels banquets oficials, les dones desapareixen de les recepcions i si és necessari es cobreixen el cap i el que sigui en base a una mal entesa cortesia.

Perdonin senyores Ingrids i compañía, si volem ser respectuosos amb els drets de les dones, amb els drets humans en general, (també els nostres), siguem-ho en totes dues avinenteses i no juguem la hipocresia de la doble moral, del políticament correcte i tota aquesta sèrie de mentides perverses que tant s‘estilen.

A vegades sota l’excusa d’una cortesia exquisida no s’hi amaga altra cosa que una covarda claudicació.