La nit del 25 al 26 de febrer, per una d’aquelles
casualitats que sí que passen a vegades, jo em trobava a Roma. Després d’un magnífic i
humit cap de setmana , amb la intenció de retornar a casa, em vaig llevar molt
de matí, molt d’hora i, per sorpresa nostra, Roma es despertava coberta
literalment per un blanquíssim mantell de neu que ben segur arribava als 2o
centímetres..
Quina emoció ! Quina novetat ! Vaig treure el nas per la
finestra i era de nit però encara nevava amb parsimònia. A la piazza Navona deserta les fonts de Neptú
i el Moro estaven emblanquinades, de la Fontana
dei Fiume de Bernini semblava que brollessin quatre rius de glaç. Ambla m
itja llum d’una matinada opaca l’espectacle resultava màgic i inquietant a l’hora.
Ni un japonès, ni un turista, ni un
vianant, ni un capellà.
Però ens calia anar a l’aeroport. Ni un bus, ni un automòbil, ni un taxi, ni un tren, ni una trista màquina llevaneus. Per fi vàrem trobar un conductor agosarat que a pas de pardal es va aventurar per la carretera que va a Fiumicino tot seguint amb cautela les roderes d’altres cotxes imprudents que ens obrien pas.
Durant el trajecte, entre dues llums i a traves d’una
fina cortina de neu flonja que encara
queia, vaig poder entrellucar les escales del Campidoglio, el teatro de Marcello, el temple de Vesta, santa Maria in Cosmedin i com entre núvols la Piràmide de Caio Cestio. Tot
emblanquinat i una mica fantasmal. Per fi la basílica de san Paolo
fuori le mura tota envoltada de neu immaculada, encara no trepitjada per
cap penitent.
Vàrem arribar per fi a l’aeroport i aquí s’inicià
un episodi penós que va durar tot el dia i que no té el més mínim interès per
ser contat, és conegut, reiteratiu, patètic : cancel·lacions de vols, retards,
ramats de turistes ajaçats pels racons, japonesos amb mascareta....
Sols reconforta el record encara viu d’haver
visitat la Galleria Colonna, - sols obren els dissabtes - una esplèndida sèrie de sales corresponents al
primer pis del palau del mateix nom i que representen per una banda el gran esplendor
del barroc italià - romà més concretament - i per l’altra una impressionant col·lecció
de pintures - Tintoretto, Guido Renni, Bronzio, Caracci, Perugino- a més dels
gran murals que decoren sostres i parets,
els daurats, els miralls, escultures, paisatges. Com una mica de meravellós
mareig.
Després de menjar un entrepà pansit de pernil de plàstic en una barra enganxosa, enyorem l’abundant i saborós - i potser una mica indigest - plat de rigatoni allà carbonara que vàrem menjar, dir degustar seria inapropiat , a la trattoria da Enzo in Trastevere. Diuen que és la millor carbonara de Roma, potser no la més genuïna, però la seva fama l’ acreditava la llarga cua de clients que hi havia dant la porta. Ara que és el temps, cal aconsellar com a inici de l’àpat una carxofa a la giudaica, que en definitiva és la verdura més popular a Roma.
El dia abans de l’aventura de la neu, vaig anar a dir adéu a Giordano Bruno i em va
reconfortar veure que els romans no obliden al màrtir de la intransigència i en
el sòcol del seu monument, lloc on fou cremat viu - “executat piadosament, sense vessament de sang” deia la
Inquisició - està sempre recobert de
flors.
Roma sota la neu, malgrat tot, és original, graciosa,
incòmoda, eterna... Mentre veia tanta pedra antiga de color daurat, ara colgada
per la neu, em ballava pel cap aquella cançó que el 1964 cantava un noi que es
deia Adamo, ara fa moltes nevades
Cade la neve tu non verrai questa sera
cade la neve
non ci vedremo lo so
