COMELLAS, VILÀ I FALGARONA

A la inauguració de l’exposició de fotografies d’en Quim Fort, ja comentada  fa alguns dies, vaig tenir la satisfacció de retrobar al violinista Gonçal Comellas a qui feia massa temps que no veia en directe. Gonçal Comellas que a més d’un gran músic és un bon amic – relació entre gran  intèrpret i senzill però fidel afeccionat – és d’aquells personatges excepcionals que de tant en tant dona l’Empordà i que a l’Empordà mateix passen desapercebuts. Sí, ja sé que a Avinyonet, el seu poble, se li han fet distincions diverses  i fins i tot una escola porta el seu nom. Si no fos per això aquest nom restaria, em fa l’afecte, una mica massa oblidat per què som d’un país de memòria escassa.

Gonçal Comellas és sense cap mena de dubte el millor violinista de projecció internacional que ha donat la comarca. Algún crític afirma categòricament que és el violinista més important de la segona part del segle XX que ha donat aquest país - no l’Empordà, si no Catalunya -.   Als seus inicis fou saludat com a “nen prodigi” que va donar el seu primer recital als catorze anys, es formà amb el gran mestre Joan Massià , després de recollir premis i distincions arreu  va acabar essent escollit pel propi Yehudi Menuhin per a fer música junts essent famosa la interpretació que els dos artistes excepcionals havien fet repetides vegades del concert per a dos violins en re menor de Bach. El mestratge i col·laboració de Menuhin marca per a Gonçal l’inici d’una brillant carrera com a solista que el porta a donar recitals arreu i col·laborar amb les orquestres més famoses del món. 

Gonçal Comellas, indiscutiblement, s' inscriu con a continuador de la brillant escola violinística catalana representada per Francesc Costa, Joan Manen i Antoni Brossa. Malauradament aquesta brillant carrera s’interromp bruscament i lamentablement quan li diagnostiquen una distonia focal, disfunció muscular cruel pels músics  que li fa replantejar la seva carrera musical com a solista,  que s’encamina cap a la direcció d’orquestres de cambra i a la pedagogía.Gonçal Comellas ha estat i és encara un dels grans músics de l’Empordà, generós del seu temps, proper, amic, assequible a qui devem afecte i admiració.

Quelcom semblant podríem dir de la pianista rosinca Carme Vilà.  També intèrpret precoç, formada inicialment a Figueres amb la senyora Emilia Palau, als pocs anys inicia una carrera fulgurant per Europa i Amèrica on coincideix, estudia i fa musica amb Bela Siki, Jörg Demus, Brendel, Badura Escoda. Acumula premis i beques, prodiga recitals i ensenyament i acaba essent nomenada doctor “honoris causa” per la Universitat de Wisconsin abans d’assumir la direcció del Conservatori barceloní.

 

A Carme Vilà, personalment la recordo en una enèrgica i excepcional interpretació del concert  nº 2 de Brahms al Palau de la Música i naturalment i emocionadament el dia de l’estrena del piano Yamaha de Joventuts Musicals de Figueres que aleshores jo presidia. Des d’aquell recital associo a Carme Vilà als estudis de piano de Scriabin i a una vella amistat.

El tercer músic empordanès, ja traspassat i que tampoc ha estat degudament reconegut és el pianista figuerenc Josep Falgarona que si bé va desenvolupar part de la seva carrera internacional des de Paris va mantenir sempre estrets lligams amb la seva ciutat i la seva comarca. Personalment no el vaig arribar a conèixer però penso que la seva categoria artística no ha estat prou valorada més enllà de la concessió de la fulla de figuera de plata ... a títol pòstum.

Com moltes vegades  una mica tard i en ocasions malament.

A Comellas el crida el gran Menuhin per tocar amb ell, a la Vilà la fan “honoris causa” a una universitat americana.... i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà què fa en honor d’ aquests empordanesos, il·lustres artistes, músics excepcionals ?  Potser algú hauria de repassar no els premis i guardons que s’han concedit - sobre els que no tinc res a dir -   si no els que no s’han concedit i, potser  algú, hauria de reflexionar i entonar un mea culpa.

Encara son a temps de corretgir aquesta greu omissió amb el nou reglament de premis i distincions

I el que val pel Consell Comarcal val per algunes altres entitats i institucions públiques de tot àmbit i nivell.

PLINIO

En una d’aquestes sortides que ara se’n diuen  ”Enoturisme” faig parada i fonda a la citat manxega de Tomelloso. Casualment – a vegades sí existeixen les casualitats -  l’hotel on m’allotjo és davant per davant del local de la Policia Municipal del poble, departament que identifico pels dos o tres cotxes patrulla amb el sostre  ple de llums de  colors i les tres o quatre motos amb antenes llarguíssimes i  suposo que potents sirenes instal·lades als manillars.

I això em porta a recordar velles lectures.

Des de la terrassa d’un bar proper, davant una copa de vi del país i unes albergínies confitades, denominació Almagro, observo l’activitat considerable d’aquell “cuartelillo”. Entrades i sortides, cotxes que van i altres que venen, motos que surten disparades amb un conductor rigorosament uniformat i amb un casc com aquells d’anar  a la lluna. Dintre, suposo, un munt de denuncies, multes, partes, estadillos, informes. Paperassa.

I penso en  Manuel González a) Plinio,  l’imaginari cap de la guàrdia municipal d’aquest poble de La Mancha, creat pel gran narrador que fou Francisco Garcia Pavon, fill de la vila i que sabé enginyar un estil de novel·la policíaca amb protagonistes carpetovetònics – en el sentit històric del mot -  rurals, autèntics, senzills i enginyosos que no tenien res a veure amb els detectius literaris més famosos de l’època.

Parlem dels anys cinquanta i seixanta del segle XX.

En una enquesta a deu escriptors actuals de novel·la negra en castellà, tan sols un recorda el nom de Garcia Pavón com a precursor d’aquest gènere, creat molt abans que se l’empesquessin el Vázquez Montalbán o el González Ledesma. Molt més lluny encara el Montalbano de Camilleri i el venecià Brunetti de Donna Leon. No voldria dir si és jut o no però en qualsevol cas és una considerable falta d’informació.

En aquells anys els qui tenien un cert interès per aquest gènere literari, sempre considerat - potser equivocadament – una mica de to menor, havien de recórrer  a criatures literàries de característiques ben diferents: el ridícul Hercule Poirot d’ Agatha Christie, el sòlid Jules Maigret de Simenon, el morfinòman violinista  Sherlock Holmes de Conan Doyle, el televisiu  Perry Mason  d’ E.S. Gardner  o els diversos detectius i policies inventats per Leonardo Sciascia, Dashiel Hammet, Patricia Highsmith. I els que anaven per nota llegien Edgar Allan Poe precursor indiscutible de la novel·la negra i de terror.       

Garcia Pavón fa d’un senzill cap de la guàrdia municipal d’un poble manxec – potser era oficialment ciutat –  àrid, terrós,  agrícola, voltat de vinyes i amples extensions de cereals de canya curta degut a la sequera, en fa, dic,  un investigador intuïtiu i eficaç, sempre ajudat del veterinari del poble que entre ovella i ovella – no hi ha vaques a la Manxa – ajudava al Plinio amb el seu siscents  a resoldre assassinats, raptes o complexos robatoris de pernils.

El guàrdia municipal Plinio és un ibèric ercepcional, autèntica pata negra de la professió, d’un natural espavilat  i que fuma “caldo de gallina”,  esmorza cafè amb xurros, pren canyes de cervesa amb olives al  Casino de Tomelloso i algun diumenge, a l’igual que don Quijote menja duelos y quebrantos per dinar. Glamour molt limitat si l’imaginem sense afaitar, en samarreta imperi i els elàstics penjant, sota la parra del pati de casa seva rumiant la difícil solució d’un cas, igualment poc espectacular. Garcia Pavon fa relats costumistes, retrata paisatges i ambients, fa parlar els seus pintorescos personatges amb la llengua dels vinyataires manxecs i crea uns tipus d’antologia. Al marge de la intriga accessòria ens acosta a un país sec, no massa ric, de costums arcaiques i progrés lent. Impressionat en la seva eixuta amplària constel·lada de barraques de vinya que allà en diuen bombos, d’alguns molins de vent (possiblement turístics) i quan arriba setembre envoltat d’un núvol  inconfusible flaira del most nou.

Ara a Tomelloso hi ha la cooperativa vinícola més gran d’Europa  i tota una flota de cotxes de la policia municipal amb llums de colors i sirenes estridents.

Però sense un Plinio que la comandi. Llàstima !

 

UN BARÓ SENSE CARRER

Buscant una cita relacionada amb la gastronomia i el vi a casa nostra durant el segle XVIII he anat a parar al “Calaix de Sastre” obra torrencial sortida de la ploma fèrtil de don Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, fill de nobles catalans per les dues bandes i nebot d’aquell  famós pendó, virrei de la Perricholi.

 

Ben diferent de caràcter i conducta va sortir el baró que viatjà ben poc, quasi sempre per Catalunya, era missaire contumaç de tradició jesuítica, home d’una sola muller, cosina seva  per a no anar  a cercar massa lluny, muller a la qual va fer, entre rosari i rosari, vuit fills i filles algunes de les quals anaren a engrandir la nòmina monacal del monestir de Jonqueres.

Avui, amb una viquipèdia més o menys fiable, intentar explicar una mica de biografia del

 

personatge és innecessari. Voldria recordar tan sols – perquè alguns  no ho recorden – que el seu llarg dietari (1769- 1816) escrit en català del que es parlava aleshores – per ell el castellà era la llengua del “catastro” que volia dir impostos -  és possiblement el document, la crònica si es vol,  més important i fiable de la Barcelona del segle XVIII. Com tants altres membres de la petita noblesa catalana amb un passador econòmic desfogat, don Rafel no tenia gaire res a fer ... i escrivia el que passava al seu voltant pel seu divertiment, com ell mateix ens diu. Festes, excursions, funcions religioses, saraus, els petits esdeveniments diaris i les grans preocupacions del seu temps com foren la revolució francesa, la guerra gran i la perversa influència dels “gavatxos”, com els anomena ell, queden puntualment reflectits en aquest diari ingenu, amè i curiós.

Amic de “la bona vida i del bon viure”, llaminer de  la xocolata i en general de la taula ben servida, amic de la platxèria i prenedor de rapè, temerós de Déu i dels revolucionaris, no essent ni científic ni il·lustrat i sense ell voler-ho possiblement fou l’escriptor català més important del seu temps. Prou estudiosos hi ha per a confirmar-ho o desmentir-ho.

I heus aquí que un dia de l’any 2007 – ara en farà deu – l’ajuntament de Barcelona sota la vara de l’alcalde Hereu, en el sentit més ampli del terme, va decidir  treure el nom de duc de la Victòria que lluïa un carrer de la ciutat, per oblidar un personatge de memòria poc grata al país ja que el seu programa per a Barcelona era bombardejar-la com a mínim cada cinquanta anys. I com a premi  li van fer una carrer !

La proposta de canvi va generar polèmica. Els veïns no volien canvis. L’ajuntament sí.  Doncs bé algunes entitats tant sospitoses com Omnium Cultural, l’Ateneu Barcelonès i el Memorial 1714 varen proposar que aquest carrer de nova denominació es dediqués a la memòria de don Rafel d’Amat, baró de Maldà –no per ser baró si no per haver donat fe de la Barcelona del seu temps.

 

Solució salomònica i estúpida. El carrer va perdre “la Victòria” , el record  del baró passà a millor vida i el carrer acabà per  dir-se “carrer del duc”,  que no vol dir res i no va fer content a ningú. Allò de baró devia sonar a la majoria sectària a burgesia putrefacta mentre que duc, potser es referia a un ocell. O a un “pàjaro”.

I així estem, que el pobre don Rafel d’Amat i de Cortada a l’obra del qual han de recórrer historiadors, etnògrafs, memorialistes ciutadans, especialistes en Barcelona i regidors que pretenen fer una cita culta i no saben a on anar, encara està sense carrer al barri vell de la ciutat on va viure i que tant devia estimar doncs en va descriure tots els detalls de la petita historia.

Ara amb la Colau i en Pixarel·lo, encara ho té més magre.  

 

JOAQUIM FORT DE RIBOT

S’acaba d’inaugurar al Museu de l’Empordà i també a l’antic escorxador - equivocadament rebatejat com a Casa Empordà  - una gran exposició de l’obra fotogràfica inèdita del  gran artista “amateur” que fou en Joaquim Fort de Ribot. Artista en el sentit més ampli, literal  i renaixentista del terme.

En aquesta ocasió es presenten una llarga sèrie de fotografies en blanc i negre de gran format que recullen una petita part de les innombrables imatges sobre monuments, especialment romànics,  que en Fort va captar amb la seva màquina tot seguint entusiasta - entusiasme sempre mesurat - de l’obra teòrica d’Alexandre Deulofeu sobre l’origen, potser,  empordanès d’aquest estil arquitectònic. Arcs, voltes de canó, capitells, arquivoltes, espadanyes, arcuacions i paraments d’opus spicatum, retratats amb rara perfecció mostren les rutes del romànic, no tan sols empordanès i del Rosselló si no que resseguint el camí de sant Jaume arriben fins a la Catedral de Compostela i altres temples exemplars per a la confirmació de la teoria deulofeuniana, perseguidora de dates de consagració dels temples veïns, o no tant veïns, de sant Pere de Roda ( ara sembla que es pot tornar dir així ).

 

L’altra temàtica de les exposicions ens mostra la dimensió humana, els retrats d’amics, cares conegudes i entranyables, els interiors domèstics, el paisatge agrícola - no cal oblidar que Fort exercia de propietari rural d’una important pairalia -  alguns artistes nostres, insospitats racons de la comarca, insòlits retrats d’evocadora tendresa. Potser per això l’exposició porta el títol - una mica críptic - de “Fort. El temps no importa”. Es clar , la fotografia ho fa tot inamovible i etern. Instants intemporals sobre paper. Potser haurem d’esperar el catàleg per acabar d’entendre el veritable missatge del títol.  En qualsevol cas la mostra és un testimoni impactant del país en els anys 50 i seixanta del segle passat i de la seva història feta pedra i de la seva vida cultural.

 

Però la curiositat cultural i la vocació artística de Joaquim Fort no s’acabava en la fotografia . Ni molt menys. Fort era un exquisit i documentat afeccionat a la música tant com a auditor crític i atent com a intèrpret de diversos instruments que dominava, mai amb la tècnica i perfecció que ell volia. Síntesi d’aquestes dues afeccions hi ha a l’expo del Museu una fotografia que a mi em va resultar especialment emotiva: un trio de flautistes,  bona part de la família Fort, tocant dempeus davant una columna de Sant Pere de Roda –abans de la reforma del paviment – amb una nano, que no he sabut identificar,  fent de faristol i aguantant la partitura oberta. Tota una síntesi dels interessos artístics d’en Quim.

 

També en l’afecció a la música coincidia amb Deulofeu amb qui, junt al meu pare Alfons Puig i en Màrius Fàbrega pastisser,  ocasionalment  formaven un quartet de corda i es reunien periòdicament, a vegades al famós  mas d’en Deulofeu, a interpretar Vivaldi, Corelli i Haydn.  Interpretacions que quasi sempre en Fort – perfeccionista de mena – trobava deficients d’afinació i tempo.

 

Fort fou un sòlid astrònom amateur, un coleccionista d’aparells de fotografia rigorós i sistemàtic, aplegant un nombre significatiu de màquines i models de gran valor històric.  Membre de l’equip que va posar en marxa el nou Museu de l’Empordà, malauradament amb curta durada, membre de diverses juntes d’associacions musicals i element actiu en quasi totes les reunions musicals privades de la ciutat, com va recordar amb justes paraules en Gonçal Comelles en l’acte d’inauguració.

Excel·lent iniciativa, magnífica realització, guiatge de categoria del fotògraf Josep Algans, acte de gran nivell cultural i alhora de justícia que reivindica el nom de Joaquim Fort com a artista però també com a excepcional amant de la gran música i home de sensibilitat extrema per apreciar totes les formes de l’art. Possiblement un dels darrers dilettantes del nostre petit país.

L’acte inaugural es va cloure, com no podia ser d’altra manera, amb un petit recital de violí a càrrec de l’esposa d’en Gonçal Comelles, interpretat magistralment amb el mateix violí que en Quim Fort tantes vegades havia acaronat amorosament.