CAMPRODON

 

                    En un dels periòdics intents de posar ordre a la meva biblioteca – passa el mateix que amb els recurrents propòsits d’iniciar una dieta seriosa – m’ha vingut a les mans un llibre editat per la Selecta el 1962, titulat “La vall de Camprodon” del que és autor Llorenç Birba. Aquest és un d’aquells historiadors locals autodidactes, sense formació acadèmica però que han fet una feina importantíssima per la recuperació de la història dels pobles i viles d’aquest país. Historiadors sense títol oficial, en ocasions adjectivats de lletraferits, sense els quals la historia, les tradicions i els costums de molts indrets de Catalunya, encara estarien per estudiar. La microhistoria en diu algú,  no sé si com elogi o al contrari.

 

Camprodon m’interessa especialment per què és un retall de la meva infància. Mai he vist un verd tan profund i sucós com el que envolta la Font del vern, ni un indret tan plàcid i amb una remor d’aigua, que fins el soroll és fresc, com els tres dolls que brollen de la Font de Sant Patllari, ni un lloc tan privilegiat per la vista panoràmica com la Font del boix o pujant una mica el coll dels ocells – on hi ha el monument a César August Torras – on la immensitat dels boscos de l’Alta Garrotxa pren tot el seu sentit.

                    Si casualment un dia trobeu algun  que es diu Patllari  segur que és de Camprodon , encara que em temo que si consultem el registre civil potser en els darrers anys no en trobaríem cap d’inscrit. I això que és un nom ni més ni menys estrafolari que Kevin, Lionel o Leónidas (que és nom de xocolatí) que ara estan de moda.

                      Camprodon fou una ciutat d’estiueig posada de moda a inicis del segle XX pel doctor Bartomeu Robert, il·lustre metge ( i polític)  barceloní que a més de recomanar la puresa dels aires i de les aigües d’aquesta vall s’hi instal·là molts estius amb la seva família, inclòs el seu cunyat Dr. Roig la casa del qual és un dels edificis modernistes més interessants de la vila, ara quasi en runes i que em diuen que està en vies de recuperació.

                     Desitjo que així sigui perquè aquesta torre, el passeig Maristany, les fonts diverses, el monestir de sant Pere i les - galetes Birba que foren de la família de l’historiador de la vall – avui ja en altres mans- son els símbols més emblemàtics del Camprodon de sempre . Molt més que Isaac Albéniz que es va limitar a néixer a la vila ( fet involuntari) i explícitament mai més en volgué saber res

(La fotografia correspon al monestir de St. Pere treta del blog de Gregori Ramon)