A l’auditori de Barcel0na ha donat un memorable concert la soprano
alemanya d’origen austríac, Anna Prohaska acompanyada pel conjunt de cambra “Il giardino armonico” que dirigeix el
gran músic que és Giovanni Antonini. I el concert ha estat memorable per la
qualitat de la veu, la dicció musical sensible i sentida de la jove soprano, la
qualitat del conjunt que li feia costat i l’encertat programa de la vetllada.
Déu em lliuri d’intentar una ressenya i
menys encara una crítica musical d’un concert que ha tingut per protagonista
una de les veus més cotitzades del moment a Europa, sorgida de la sòlida escola
musical alemanya i austríaca, però sí que voldria destacar alguns detalls,
petits, transitoris, potser banals, d’aquest concert que ens va permetre a uns pocs
escollits acabar plàcidament – que ja convé - un diumenge de desembre
eixordador de slogans electorals
plens de falses promeses i també d’amenaces
L’Auditori de Barcelona és un local
excel·lent per a escoltar música: comoditat, bona acústica, ambient càlid, no sufocant, modern. Em va venir al cap una
frase del president de Joventuts Musicals de Sevilla des de fa molts anys, el
magistrat Dr. Garcia Casas que deia sovint parlant dels concerts : “Cuando oigo hablar de incomparables marcos,
me pongo a temblar”.
I tenia raó,
perquè els “incomparables marcos”,
esglésies romàniques, monestirs gòtics, teatres grecs,
circs romans, arenes i monuments de
diversa naturalesa, solen ser incòmodes,
que castiguen despietadament esquenes i
culs, d’acústica deficient, temperatura poc
confortable... L’auditori està ben fet i ben pensat per escoltar-hi música amb
l’ànim benèvol i el cos relaxat.
La soprano Anna Prohaska que va seduir
pel seu encant però sobretot va emocionar al personal amb una sublim
interpretació de l’aria “Se pietà di me
non senti” de l’òpera Giulio Cesare
in Egitto de G.F.Händel, per a refrescar-se la gola tenia discretament
repartides per l’escenari dues o tres copes de vidre amb aigua . Elegant. Ja
cansa tanta ampolleta de Font Vella beguda a morro, sense cap mena de
rubor, en mítings, conferències,
recitals i presentacions.
Un
altre encert, no menor, és la unitat que es va voler donar a la programació,
sota el títol genèric – inicialment una mica críptic – African Queens i que es referia a que totes les obres, llevat les instrumentals, tenien com a figura
central dos personatges emblemàtics i tràgics de l’òpera barroca, Cleopatra i Dido, protagonistes de diverses composicions
musicals, essent les més conegudes Dido&Eneas de Henry Purcell i Giulio Cesare in Egitto de Georg
Friedrich Händel.
Incomprensiblement l’auditori no era ple.
Calculo que hi havia unes dues terceres parts de l’aforament. O sigui unes mil
cinc-centes persones, en general vestides amb una informalitat deliberada i notòria,
impensable en una sala de concerts o en un teatre d’ òpera europeu qualsevol.
Definitivament Barcelona em sembla que és
una de les capitals on pitjor es vesteix d’Europa. I ja em perdonaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada