dijous, 26 de maig de 2016

CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTRICA DE CATALUNYA, quo vadis ?

Si fos un periodista d’aquells de les velles redaccions - “Servitud” de Puig i Ferrater p.e. - que s’especialitzaven en una secció que es solia titular “Societat”, avui no se si hauria d’escriure una necrològica o un natalici. Em fa l’efecte però que per ambdues coses he fet tard ja que si del tema n’ha parlat avui mateix , amb l’autoritat que té, en Miquel Roca, jo pobre de mi, que sóc un vell militant de base convergent i dels anomenats “roquistes” - que no rockeros -  poca cosa puc afegir davant la defunció (eutanàsia,  homicidi, assassinat, suïcidi ? ) de Convergència i l’arribada messiànica el proper juliol de Nosequè  Nosecomesdiu , però que es veu que és la continuació de CDC sense ser CDC,  però amb els valors de CDC però sense els errors de CDC i amb gent nova que no és nova i que ve de CDC però renuncia a ser de CDC.
Per mi, que sóc de poble, tot plegat resulta una mica massa complicat.
L’article d’avui ( 24 de maig) d’en Miquel  a La Vanguardia òbviament està molt ben girat i gasta un to mesurat i prudent.
 
Sense l’autoritat d’en Roca en cap ordre, ni de lluny,   vull ser una mica més barroer i, per tant, menys políticament correcte, que vol dir expressar sense embuts el que un pensa. Jo com a vell militant que vaig començar a pagar els primers rebuts a una cosa que es deia Centre de Documentació Catalana (CDC), perquè els partits polítics encara no estaven autoritzats, em dol que es faci desaparèixer de l’escena política del país un partit sense el qual - no només amb el qual - Catalunya no hagués assolit els nivells d’autogovern més importants de la seva historia moderna. Personalment m’he quedat sense partit perquè no penso estrenar carnet de militant als setanta quatre anys .
Quan es cometen errors en l’actuació política no es dissolt el partit - les sigles no hi tenen cap culpa encara que en pateixin les conseqüències - es fa penitència, es fa la travessia del desert, es plega, es rectifica, es va a l’oposició, es deixa passar temps.
Jo,  com molts,  sóc dels que emprenyats vàrem creure en un moment que, tal com estaven les coses,  el dret a decidir, una possible independència, podien ser un camí per acabar amb els interminables greuges i agressions que Catalunya patia i pateix.
Quan aquesta via va passar necessàriament - o no - per una escudella barrejada de mal pair que es deia “Junts pel sí” el convenciment va començar a trontollar. Quan l’episodi  - com es diu “bochornoso” en català ? - del President de Catalunya humiliat reiteradament pels antisistema de la CUP,  això ja fou definitiu. ( El sacrifici d'en Mas l'honora) . I a sobre perdre unes eleccions que s’han dit plebiscitàries i fer veure que s’han guanyat les eleccions ( però s’ha perdut el plebiscit,  sense dir-ho), que és com fer-se trampes al solitari. I anar correcuita a fer declaracions al Parlament, abans de constituir el Parlament... Una mica de desgavell,  que no és l'estil de la casa.
L’espai polític existeix. I existeix per a CDC o un partit similar, sense necessitat de confondre’s amb Esquerra, ni amb Podem, ni amb PSC  i no cal dir amb el PP o amb la CUP. I per a què aquest partit sigui possible s’ha de rectificar - i no sé si els que varen cometre els errors son bons per a rectificar - i s’ha de tornar a la defensa del dret a decidir, i s’ha de ressuscitar la política del pacte i no de la desobediència, i cal fer memòria de quan es parlava del model suec i de la via escocesa i treure’s de sobre molts complexos. I sobretot cal saber quins companys de viatge es trien i per això tan sols cal conèixer una mica la història recent - darrers trenta anys - de la vida del país i de la vida de Convergència.
Sempre ha agradat molt aquella frase de que cal renovar-se,  cal que entri saba nova  i sobretot aire fresc. Molt d’aire fresc. Molt.
I ara CDC s’ha mort d’una pulmonia!

  

dimarts, 3 de maig de 2016

PER SANTA CREU A FIGUERES !

En el programa oficial de Fires, acolorit amb tots els matisos de l’arc de sant Martí, la nostra alcaldessa diu : “...les Festes de Santa Creu són el refermament de la pròpia identitat  com a ciutat...” i probablement és ben cert i la dita que encapçala aquesta reflexió avui encara és vigent per tots aquells figuerencs de moltes generacions que, allunyats de Figueres, quan arriben aquestes dates de maig senten la crida imperiosa d’acostar-se a la Rambla i a les nostres places i carrers per viure l’ambient de festa i sentir com arriba la primavera al cor de l’Empordà amb aires de sardana i globus de colors.
Però refermar la identitat ciutadana, al meu modest entendre, no passa precisament per copiar altres identitats, per sucumbir a l’esperit gregari que tant ha contribuir a la nostra despersonalització com a poble. No passa ben segur per instaurar - iniciativa  comercial d’un establiment de copes que està  de moda - el “chupinazo” que aquí, a la nostra ciutat no té cap tradició ni és identitàri de res. Es senzillament una còpia fallada d’un ritual   que es fa a Pamplona amb tant  desori que el darrer any es va tenir que limitar el desconcert de signe masclista que s’hi produïa. Després potser ho va copiar l’alcaldessa de València amb el “caloret” i no sé si és un model a seguir.
Si a Tarragona per santa Tecla, en sortir de l’ofici de la catedral les colles dels castellers fan un pilar de quatre que baixa les escales de la catedral i va fins a l’ajuntament o intenten fer-ho - amb dificultat considerable com sabrà qui conegui aquella baixada - renoven cada any una tradició que a Figueres no té altre sentit ( el mèrit no li discuteixo)  que una còpia o  imitació d’aquelles comarques del sud amb arrelada passió pels castells humans.
Si molta gent del país identifica la ciutat pel monument a Narcís Monturiol, rematat per un magnífic bronze d’Enric Casanovas, trobo poc respectuós, i sobretot innecessari , que quan arriben aquestes dates , per caprici d’una entitat, respectable però en definitiva minoritària, s’hagi de disfressar l’escultura de casteller. Original ? Ben segur que no. Aquella petita estàtua de bronze anomenada el  Manneken Pis de Brusel·les, pobre criatura, el disfressen periòdicament de les coses més inversemblants i si voleu ridícules,  però malgrat tot és un símbol que identifica a la capital belga. Aquí disfressar l’estàtua del monument i a sobre dir-li “la monturiola” és d’una manca de sensibilitat artística considerable. I potser ciutadana.
La pobra estàtua ja va haver de patir darrerament una “performance” d’un suposat grup artístic pretesament “dada” que no se quina mena de guarniments li varen  posar. Perdonin però fou el 1919 que Marcel Duchamp va pintar bigotis i barba a La Gioconda, titulà l’obra L.H.O.O.Q i en va fer centenars de reproduccions. L’originalitat falla.
La ciutat és de tots, de qui els agrada la disfressa i dels qui no els agrada. Dels qui volen respectar la Rambla de l’arquitecte Giralt i dels qui volen posar mitjons de punt als fanals - una altra cosa que no té cap mena de sentit ni artístic ni identitari -, i els qui temporalment administren la vila  han d’estar amatents al sentir i al pensar d’uns i d’altres i mesurar amb equitat cap a quin costat es decanta la balança i actuar en conseqüència. S’entèn prou bé que els costums han d’evolucionar i que la festa avui ha de tenir uns altres continguts i estils - res de toros i en canvi justes medievals  al castell, bé -  però això no obliga necessàriament a la còpia, a la imitació, al plagi d’altres festes o altres celebracions llunyanes. O en tot cas, canviem de discurs.
Contràriament venir “per Santa Creu a Figueres” no tindrà cap mena de sentit perquè la festa ni serà figuerenca, ni serà nostra. 
Ja em perdonaran, però tinc el dret  de discrepar.