Si fos un periodista d’aquells de les velles
redaccions - “Servitud” de Puig i Ferrater p.e. - que s’especialitzaven en una
secció que es solia titular “Societat”, avui no se si hauria d’escriure una
necrològica o un natalici. Em fa l’efecte però que per ambdues coses he fet
tard ja que si del tema n’ha parlat avui mateix , amb l’autoritat que té, en
Miquel Roca, jo pobre de mi, que sóc un vell militant de base convergent i
dels anomenats “roquistes” - que no rockeros -
poca cosa puc afegir davant la defunció (eutanàsia, homicidi, assassinat, suïcidi ? ) de
Convergència i l’arribada messiànica el proper juliol de Nosequè Nosecomesdiu , però que es veu que és la
continuació de CDC sense ser CDC, però
amb els valors de CDC però sense els errors de CDC i amb gent nova que no és
nova i que ve de CDC però renuncia a ser de CDC.
Per mi, que sóc de poble, tot plegat resulta una mica
massa complicat.
L’article d’avui ( 24 de maig) d’en Miquel a La Vanguardia òbviament està molt ben girat
i gasta un to mesurat i prudent.
Sense l’autoritat d’en Roca en cap ordre, ni de lluny,
vull ser una mica més barroer i, per
tant, menys políticament correcte, que vol dir expressar sense embuts el que un
pensa. Jo com a vell militant que vaig començar a pagar els primers rebuts a
una cosa que es deia Centre de Documentació Catalana (CDC), perquè els partits
polítics encara no estaven autoritzats, em dol que es faci desaparèixer de
l’escena política del país un partit sense el qual - no només amb el qual -
Catalunya no hagués assolit els nivells d’autogovern més importants de la seva
historia moderna. Personalment m’he quedat sense partit perquè no penso
estrenar carnet de militant als setanta quatre anys .
Quan es cometen errors en l’actuació política no es
dissolt el partit - les sigles no hi tenen cap culpa encara que en pateixin les
conseqüències - es fa penitència, es fa la travessia del desert, es plega, es
rectifica, es va a l’oposició, es deixa passar temps.
Jo, com molts, sóc dels que emprenyats vàrem creure en un
moment que, tal com estaven les coses, el dret a decidir, una possible
independència, podien ser un camí per acabar amb els interminables greuges i
agressions que Catalunya patia i pateix.
Quan aquesta via va passar necessàriament - o no - per
una escudella barrejada de mal pair que es deia “Junts pel sí” el convenciment
va començar a trontollar. Quan l’episodi
- com es diu “bochornoso” en
català ? - del President de Catalunya humiliat reiteradament pels antisistema
de la CUP, això ja fou definitiu. ( El sacrifici d'en Mas l'honora) . I a sobre perdre unes eleccions que s’han dit
plebiscitàries i fer veure que s’han guanyat les eleccions ( però s’ha perdut
el plebiscit, sense dir-ho), que és com
fer-se trampes al solitari. I anar correcuita a fer declaracions al Parlament,
abans de constituir el Parlament... Una mica de desgavell, que no és l'estil de la casa.
L’espai polític existeix. I existeix per a CDC o un
partit similar, sense necessitat de confondre’s amb Esquerra, ni amb Podem, ni
amb PSC i no cal dir amb el PP o amb la
CUP. I per a què aquest partit sigui possible s’ha de rectificar - i no sé si
els que varen cometre els errors son bons per a rectificar - i s’ha de tornar a
la defensa del dret a decidir, i s’ha de ressuscitar la política del pacte i no
de la desobediència, i cal fer memòria de quan es parlava del model suec i de
la via escocesa i treure’s de sobre molts complexos. I sobretot cal saber quins
companys de viatge es trien i per això tan sols cal conèixer una mica la
història recent - darrers trenta anys - de la vida del país i de la vida de
Convergència.
Sempre ha agradat molt aquella frase de que cal
renovar-se, cal que entri saba nova i sobretot aire fresc. Molt d’aire fresc. Molt.
I ara CDC s’ha mort d’una pulmonia!
