dimecres, 31 de maig de 2017

RAIMON, ADÉU



Abans d’ahir diumenge vaig assistir - dir emocionat seria tòpic però veritat -   al darrer recital de Raimon al Palau de la Música. Raimon de sempre, el dels anys de lluita, el de la tendresa intel·ligent, el d’Ausiàs March i Roís de Corella, el divulgador d’Espriu. El del Price, el del 18 de maig a Madrid, el dels recitals arreu del país,  uns censurats, altres prohibits, tots entusiàsticament aplaudits per un públic entregat que érem nosaltres que aleshores també teníem vint anys, il·lusió, esperança i l’esperit moderadament rebel. O ens hom pensàvem.
Aquest mateix públic o molt bona part, amb els cabells blancs o amb la calva polida aplaudia  commogut el comiat a la seva pròpia joventut. Tots sabíem el guió de memòria. Tots sabíem quan calia aplaudir i quina frase  - quasi totes de plena actualitat - s’havia de subratllar amb el nostre entusiasme per enviar un missatge als qui, encara avui, tossudament ens neguen la nostra identitat com a poble. I sentíem més que mai com a nostres les paraules d’Espriu que cridava amb ràbia Raimon

              Mai no hem pogut,
              però, desesperar
              del vell vençut.....
 
Potser, segur,  ens hem fet vells però mercès a les paraules de Raimon - i d’altres - encara no estem vençuts del tot.
Raimon va fer una selecció perfecte de la seva llarga obra de poeta i de cantant, d’home de compromís i d’amant fidel, de recitador culte i del noi del carrer blanc de Xàtiva .
Vaig anar al recital amb el meu fill i la meva nora. Fou un privilegi poder-los mostrar , encara que fos en la distància, el que havia estat una època, el país, el neguit de voler-lo lliure i millor. Potser no ho varen entendre del tot, però quelcom devien notar quan en acabar el recital varen poder veure a més d’un de cabells grisos i artrosis notòria eixugar-se dissimuladament una llàgrima que molt possiblement no era ni furtiva ni reprimida.
A la gent de la meva generació que ja estàvem una mica “tocats” i la freqüència cardíaca es destarotava, hi hagué una cançó que al menys a mi em va colpir de ple . Es diu “Mentre s’acosta la nit” :
              Amb més records que projectes,
              amb més passat que futur,
              amb un present prim, com sempre,
              amb una vida que fuig.
              Mentre s'acosta la nit
              alguns records em fan viure.
              Alguns records em fan viure
              mentre s'acosta la nit.

Literalment una freda esgarrifança per tot el cos, i una mica de por. Però és un bellíssim rèquiem premonitori que ens diu  que certament ara  “alguns records ens fan viure”. Entre aquests records hi tenen un racó estimat les cançons de Raimon.
Gràcies Raimon. Moltes gràcies per recordar-nos que
                       i floriran millor que mai les roses:
                       a poc a poc ens clourem com un puny.