Sembla que - potser momentàniament - se’ns estronca el manantial de felicitat que
per a molts era l’Aigua de Vilajuïga. Després de més de cent anys de refrescar el
cos i els ànims de molts empordanesos, l’empresa
que regia el seu comerç i distribució ha decidit donar-se un repòs i
reflexionar sobre el futur més o menys incert d’aquesta deu si no miraculosa,
almenys singular, agradable i genuïnament empordanesa.

Però a més
del seu empordanisme acreditat - que ja seria motiu suficient per a garantir-li
la immortalitat - l’Aigua de Vilajuïga té una particularitat que la fa incomparable amb
cap altra aigua de font, mina, riu o geiser, per molt irlandès que sigui. L’aigua
de Vilajuïga natural brolla amb suavitat, amb les sals justes, els minerals que
ens calen pera fer funcionar l’organisme i, sobretot, brolla amb una discreta
quantitat de gas que la fa agradable,
refrescant, sense aquella sensació pungent una mica violenta d’altres aigües
minerals amb gas ( afegit).

Podríem explicar tot allò de l’exportació a Buenos
Aires i la medalla de l’Exposició de 1929 i que en Pla l’elogiés - no sé si era
gaire entès en aigües - i que en Dalí en
begués grans gots abans de pintar cada rellotge tou. I també totes aquelles
propietats miraculoses que li atribuïa en Narcís Pijoán en aplicacions tòpiques
fetes amb plomes d’oca. Però potser no
serviria de res.

L’aigua de Vilajuiga és atípica, interessant, distingida, d’efervescència discreta, de frescor acreditada. És empordanesa, filla de la terra, del vent i la geologia torturada del país . És sana com ho acrediten les anàlisis que n’han fet savis apotecaris i químics experts de blanques bates emmidonades.
Hem de plorar ? hem de resar a la Verge de la
Salut ?
Hem d’esperar
que algú clarivident, arrauxat de tramuntana, s’adoni que el veritable tresor
del castell de Quermançó no és la cabra d’or. No és altra cosa que l’Aigua de
Vilajuïga amb les seves petites bombolles que ens donen efímers moments de
felicitat.