divendres, 21 d’abril de 2017

L’ AIGUA DE VILAJUÏGA

Sembla que - potser momentàniament -  se’ns estronca el manantial de felicitat que per a molts era l’Aigua de Vilajuïga. Després de més de cent anys de refrescar el cos i els ànims de molts empordanesos,  l’empresa que regia el seu comerç i distribució ha decidit donar-se un repòs i reflexionar sobre el futur més o menys incert d’aquesta deu si no miraculosa, almenys singular, agradable i genuïnament empordanesa.
 
Perquè al marge de les seves virtuts curatives i medicinals - si és que les té - l’Aigua de Vilajuïga , l’aigua que brolla d’aquesta font modesta en algun lloc incert de la serra de Verdera i que aflora amb moderada efervescència a les profunditats del poble de Vilajuïga, és un símbol empordanès d’originalitat acreditada i d’una llarga historia que és un enfilall d’elogis, de guardons i de medalles. És tan empordanesa com la tramuntana, l’inquietant paisatge mineral del Cap de Creus o la ceba de Figueres, que sempre ha estat de Vilasacra.
Però a més del seu empordanisme acreditat - que ja seria motiu suficient per a garantir-li la immortalitat - l’Aigua de Vilajuïga  té una particularitat que la fa incomparable amb cap altra aigua de font, mina, riu o geiser, per molt irlandès que sigui. L’aigua de Vilajuïga natural brolla amb suavitat, amb les sals justes, els minerals que ens calen pera fer funcionar l’organisme i, sobretot, brolla amb una discreta quantitat de gas  que la fa agradable, refrescant, sense aquella sensació pungent una mica violenta d’altres aigües minerals amb gas ( afegit).
 
Vaig néixer en una època gris en que l’aigua mineral i l’aigua de Carabaña es despatxaven a les farmàcies igual que l’oli de fetge de bacallà  o els ioguts. A casa per imitar l’aigua mineral gasada es feien servir les “sales litínicas Dalmau”  que s’afegien a l’aigua de l’aixeta dins una ampolla de gasosa. L’aigua mineral era una mena de luxe o de remei. El balneari de l’aigua de Carabaña sé que ha tancat les portes. No em sap gens de greu. L’Aigua de Vilajuïga em dol profundament.
Podríem explicar tot allò de l’exportació a Buenos Aires i la medalla de l’Exposició de 1929 i que en Pla l’elogiés - no sé si era gaire entès en aigües -  i que en Dalí en begués grans gots abans de pintar cada rellotge tou. I també totes aquelles propietats miraculoses que li atribuïa en Narcís Pijoán en aplicacions tòpiques fetes amb plomes d’oca.  Però potser no serviria de res.

 
L’aigua de Vilajuiga és atípica, interessant, distingida, d’efervescència discreta, de frescor acreditada. És empordanesa, filla de la terra, del vent i la geologia torturada del país . És sana com ho acrediten les anàlisis que n’han fet savis apotecaris i químics experts de blanques bates emmidonades.
 
Hem de plorar ? hem de resar a la Verge de la Salut ?
 Hem d’esperar que algú clarivident, arrauxat de tramuntana, s’adoni que el veritable tresor del castell de Quermançó no és la cabra d’or. No és altra cosa que l’Aigua de Vilajuïga amb les seves petites bombolles que ens donen efímers moments de felicitat.  

divendres, 14 d’abril de 2017

VISCA LA VIDA !


 Solidaritat amb el malats de cáncer i les seves famílies

 
Ha alçat una certa i justificada polseguera el fet  que un escamot de la “Legión” fes una visita a la sala d’Oncologia de l’Hospital infantil de Màlaga i després de repartir samarretes i cabretes de peluix - potser petites pistoletes o ametralladores talla infantil - han desfilat marcialment davant les criatures malaltes de càncer tot cantant allò tan alegre i marcial de

     Soy un hombre a quien la suerte
          hirió con zarpa de fiera;
          soy un novio de la muerte
          que va a unirse en lazo fuerte
         con tal leal compañera.
 
Molt apropiat per a un públic infantil, víctima d’una de les malalties més cruels de la nostra època, amb una taxa de mortalitat elevada. Anualment moren a Europa 3.000 infants afectats de càncer. I això els nens ho saben, pobres i estimades criatures.
 Caballeros legionarios”  :  una sensibilitat exquisida !!
 El comentari més sensat és aquell que diu que ara resultarà que el que té més criteri i més intel·ligència de la Legión és la cabra. Però les coses no passen perquè sí. Cal fer memòria que el fundador i primer comandant  d’aquest singular cos militar - que no demana antecedents penals a ningú que s’hi apunti -  va ser aquella mena d’energumen borni i sense braç que fou el general Millán Astray, personatge d’historial familiar i personal més aviat tèrbol. No cal dir que fervent partidari del cop d’estat militar del 18 de juliol del 1936, pomposament batejat “Alzamiento nacional”.
Millan Astray, fundador del que avui és la “Legión” va protagonitzar un famós enfrontament amb Miguel de Unamuno a la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936 en un acte enrarit per un suposat discurs acadèmic en que es varen atacar - comme d’habitude -  Catalunya i  Euskadi per separatistes. Enmig de l’enrenou,  suposadament Millán va cridar “Viva la muerte!” crit paradoxal i estúpid que va contestar amb valentia i rigor el rector Unamuno amb acadèmica indignació . No content encara el general multimutilat va reblar el clau bramant Viva la muerte y abajo la inteligencia .
Fou en aquest context que Miguel de Unamuno va pronunciar aquella cèlebre frase de “Vencereis però no convecereis”  que el temps es va encarregar de confirmar  .
 

Doncs bé, els successors d’aquell Millan Astray tenebrós i estrambòtic son els que han tingut la genial idea d’oferir aquest divertit cuplet - originàriament fou un xarleston de cabaret barato - a una pobre mainada víctima d’una de les pitjors plagues dels temps moderns.
S’equivoquen els qui al Parlament andalús  critiquen el fet  per les connotacions religioses - el sectarisme de tot signe no ens abandona mai - ja que la “Legión” forma part de la Cofradia del Cristo de la Buena Muerte o quelcom similar. No. No és un tema de religió, de confraries ni de processons, És un tema de sensibilitat, de bon gust, de cultura, d’intel·ligència, de respecte a la vida, de caritat en el sentit més ampli del terme.
Però que és pot esperar dels qui nasqueren al crit de Viva la muerte?
De nosaltres cal esperar que responguem visca la vida ! amb una actitud activa  col·laborant com sigui per a  lluitar contra aquesta trista i greu malaltia
         

dijous, 13 d’abril de 2017

EL NOM DE CADA COSA

Lamentablement hi ha moltes persones que parlen i no saben ben bé el que es diuen (i no faig referència a polítics de vol gallinàci). Vull dir que utilitzen expressions, modismes, frases fetes de les  quals desconeixen tant l’origen com el  significat real. Algunes  d’elles, agradi o no,  son expressions de tipus religiós o extretes de textos evangèlics o bíblics que son els de la nostra tradició.
En moltes ocasions se sent a dir d’un individu sospitós de malifetes o d’una criatura molt entremaliada que “ és de la pell de Barrabàs” , potser sense saber ben bé que Barrabàs fou un delinqüent perillós indultat en comptes de Jesús.
També es diu “plorar com una Magdalena” sense ni imaginar que aquesta fou una dona pecadora, que plorà les seves faltes i acompanyà a Jesús en els darrers moments.
Al país, que vegades no fila massa prim, quan un ha pres mal i està ferit i ensangonat de per tot arreu diuen que “sembla un axioma o eccioma” volent dir l’expressió “Ecce homo” que és la imatge del Crist lacerat i coronat d’espines.
 
Quan a una persona per a qualsevol gestió administrativa el van passant de finestreta a finestreta, sense resoldre mai res, al país, també estrafent la frase,  diuen “ el fan anar de Rodes a Pilats”, quan en realitat volen dir de Herodes a Pilat. Personatge aquest darrer,  protagonista del clàssic “ rentar-se les mans” simbolitzant que un no  vol saber res d’un tema que és que feu Ponç Pilat amb  referència al procés a Jesús de Natzaret.
D’aquella persona amiga - o no - que ha passat per un seguit de proves doloroses o dificultats greus d’ordre divers - familiars, malalties, econòmiques - se sol dir que “ha passat un Calvari”. Tothom qui ho diu avui , sap el que és el Calvari ? I quan d’algú tot planyent-lo diuen que ” li ha tocat portar una bona Creu “ ?  I si les coses empitjoren es comenta “ i per a més INRI”.... i ja sabem que no és un afalac quan d’un personatge és diu que “ és un Judes”.
Qui és que no ha fet servir alguna expressió, potser ofensiva, que es refereix a trenta monedes, o  al gall de la Passió o qui a ferro mata a ferro mor, etc. Doncs totes aquestes expressions es troben a l’evangeli segons Mateu i es relacionen amb els moments finals de la vida de Crist que l’evangelista relata minuciosament i que molts dels qui van el Diumenge de Rams  a beneir la palma amb la mainada, escolten molt de lluny quan el capellà les llegeix. Sí, home, sí, aquella lata tant llarga que es diu “El Passio”
       -- Perdoni,  però això son coses de missa i  aquest pal jo no el toco.
      - Ja està perdonat, però això son termes que - creient o descregut, cristià o agnòstic,  catòlic o protestant - es troben en el llibre de la nostra civilització que se’n diu judeo-cristiana i que és la Biblia. És la nostra tradició, con l’Eneida ho fou pels llatins i l’Odissea pels antics grecs No es tracta d’una qüestió doctrinal o de fe,  si no d’una qüestió cultural.
Segurament sense cap ni mica de vergonya han fet servir expressions , que tampoc coneixen d’on venen , com mercat de Calaf, la fi d’ en cagaelàstics, més vell que Matusalem, ploure a bots i barrals, el noi de Tona,  caure xuxos de punta, l’any de Mariacastanya, ... Son expressions del nostre petit país. De la nostra tradició, igual que les altres que dèiem. No confonguem lamentablement una frase feta amb una jaculatòria.
Aquí hi ha dèficit de lectura. De lectura també dels evangelis i si això resulta feixuc, poden provar amb la passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach  que té la mateixa lletra però amb una música sublim. 

diumenge, 9 d’abril de 2017

DELICATESSEN DE PRIMAVERA


 

Sembla que serà un bon any d’espàrrecs de marge, fet banal però que reconforta moderadament  i dona una mica d’esperança de poder-nos alliberar per unes setmanes dels espàrrecs peruans, gruixuts i ben presentats però que no tenen ni l’aroma vegetal de pura botànica, ni aquell estimulant punt d’amargor que fa tan agradables els que es cullen per marges i bardisses. Perquè en realitat de tota mena d’espàrrecs verds hom en diu “trigueros” o bladers, però es imprescindible fer la diferència entre els de marge, salvatges i autèntics i els espàrrecs verds conreats en regadiu i protegits per film de  plàstic. Anomenar igual a les dues menes és un equívoc que potser a cuiners i verdulaires els interessa mantenir, però no als consumidors.


I parlant d’espàrrecs és incomprensible que resulti tan difícil , quan es temporada, trobar al mercat espàrrecs blancs, amb la gemma terminal lleugerament morada, gruixuts, solemnes i saborosos, estimulants de perfumades diuresis. Possiblement la producció d’aquesta variant l’acaparen les fàbriques de conserves, potser el mercat de verdura fresca no en vol saber res. No ho sé. En canvi a  França es poden trobar a qualsevol mercat i en alguns països  com Austria o Alemanya estan considerats com un plat de gran categoria gastronòmica.
Casualment ensopego un programa de televisió en el que es parla de la complicada i controlada pesca de la lamprea als rius gallecs que també s’escau en aquets mesos de primavera que és també quan s’ha d’intentar de trobar-la i degustar-la. La lamprea és un animal una mica estrany que potser  no és ni peix ni serp, ni de mar ni de riu, ni abundant ni em extinció. D’aspecte una mica repulsiu, lleig, de pell llefiscosa i una ventosa a la boca circular  tota plena de dents que recorda vagament els morritus de la Saez de Santamaria.  Amb aquesta ventosa xucla la sang d’altres peixos dels que s’alimenta. Ja sé que les comparacions son odioses.
Els savis diuen que des del punt de vista zoològic es pot considerar una casta a part, que és un dels animals més antics que hi ha i potser l’únic que pot considerar-se prehistòric. Autènticament antidiluvià. A la península ibèrica em fa l’efecte que només es pesca en els rius gallecs i encara amb moltes restriccions i sota control estricte ja que va molt buscat pels amants de les rareses culinàries. En aquells indrets de tradició celta es sol menjar a la brasa, fumat o bé en forma de “empanada”. Fou molt apreciat com a menja delicada a l’edat mitjana i fins i tot Horaci - el del carpe diem - la va descriure com una exquisidesa.
La lamprea te un gust fort i singular, original de totes totes. Em fa la impressió que la millor forma de provar-la - al menys una vegada a la vida -  es a la  bordalesa, cuinada amb porros i amb una salsa tipus civet lligada amb la mateixa sang de l’animal. Si es vol viure l’experiència cal evitar veure l’animal viu, les operacions prèvies de neteja i dessagnat. Seure a taula , lliure de prejudicis i degustar-la lentament acompanyada  d’un vi vermell de Saint Emilion o de Graves. També hi aniria bé  un negre de l’Empordà o de la Ribera de Duero. Però si la mengem a la bordalesa  que el vi també sigui bordelès.
I si pot ser amb vistes sobre l’estuari de la Gironda encara millor.