dimarts, 23 de febrer de 2016

Progressistes ? Intolerants !

S’ha armat un gran escàndol – totalment justificat – pel “suposat” parenostre en forma de “suposat” poema  que una tal Dolors Miquel va recitar amb motiu del lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona,  al Saló de Cent de l’Ajuntament de la ciutat,  amb la complaença  de l’alcaldessa Kolau – que va alabar aquest nou estil -  i l’aplaudiment unànime d’allò que el periodista Barbeta qualificà molt encertadament de IPP ( Internacional progressista papanata).
Coincidint amb això, judici a Madrid a la portaveu de l’Ajuntament perquè fa uns mesos Rita Maestre i altres col·legues varen assaltar la capella de la Universitat de Madrid sense roba i cridant consignes tan gracioses com “Ardereis como en el 36”.
Llibertat d’expressió ? Respecte a les idees d’altri ? No, perdonin,  tot això ho dicten els mals sentiments, l’odi que manifesten, el ressentiment que els rosega i la perversió de les seves accions intolerants amb la discrepància. No hi sé veure la diferència amb l’assalt al centre Blanquerna de Madrid
Les actituds anticatòliques i anticlericals amb forma d’ofensa sistemàtica, són pura caspa. Si algú es pensa que això és la modernitat i el progrés  s’equivoca totalment. Des de l’edat mitjana passant pel Lerroux, La Traca,  en Sunyer i Capdevila i els surrealistes de la primera època, les ofenses a la religió catòlica, la irreverència, el que  en podríem dir blasfèmia i els acudits de frares i monges  són més vistos que el TBO. Mal educats, intolerants, però vistos.
Si s’inhabilita a pedòfils, abusadors, corruptes... Si hi ha pares que poden demanar que determinades assignatures no s’imparteixin o que els seus fills no hi assisteixin ... Si jo fos pare d’un fill alumne de l’escola de Torredembarra on aquella suposada poetessa insultant professa, demanaria la seva  immediata inhabilitació primer per raons d’estètica i de bon gust, segon per raons d’ètica i moral i en tercer lloc perquè amb el vocabulari prostibulari que utilitza la tal Miquel, malament pot ensenyar llengua catalana  - digna i correcta – als nois i noies que tenen la desgràcia d’anar a la seva classe. Per l’aprenentatge de “tacos” ja hi ha TV3
I si es pensa que la grolleria, la seva mala educació, l’insult als catòlics son feminisme militant fa un flac favor al feminisme,  ja que la justa reivindicació dels drets de les dones  es pot fer , i s’ha fet,  amb altres formes actives però no insultats, brutes, antipàtiques i barroeres com les seves.
 Ja ha provocat , tous les bourgeois epatés, el galliner esvalotat,  deu minuts de trista glòria, algunes primeres pàgines que ni amb els seus versos ni amb la seva intel·ligència  hagués assolit mai. I alguns dels votants de la Kolau ofesos.
Herostrat d’Efès  fou un quídam que per tenir cinc minuts de fama va calar foc al temple d’Artemisa una de les set meravelles del món antic. Sàviament el Senat d’Efès va condemnar el seu nom a l’oblit. Possiblement s’hauria de fer el mateix amb aquesta gent que no mereix ni consideració ni respecte, ja que el respecte un  se  l’ha de guanyar.

dilluns, 15 de febrer de 2016

LA FONT DE L'ORENETA


 

Entre els molts atractius que tenen els pobles de muntanya del nostre país  – clima fresc, paisatge de cromatiste brillant i divers, aire net,  refugi de tradicions – s’hi troben sens dubte les aigües clares, fresques i d’excepcional puresa. Això fa que en aquestes contrades , des de sempre, els visitants i excursionistes  s’adrecin  als milers de fonts que sàviament batejades i localitzades hi ha repartides per boscos i prades de les terres altes.
I moltes d’aquestes fonts tenen el seu poeta: Joan Mª Guasch evoca les que envolten Camprodon, Joan Maragall escriví la famosa “Vaca cega” prop d’una font de sant Joan de les Abadesses, Guerau de Liost fou el poeta  del Montseny i de les seves fonts com també ho fou Mn. Pere Ribot:
                      ....la muntanya, l’aigua, el prat,
                            l’aire, l’aire del Montseny .


Altres poetes foren igualment seduïts per tot l’entorn d’aquesta muntanya que s’alça al bell mig de Catalunya: Jacint Verdaguer, Marià Manent, Josep Carner... alguns dels més grans.
 

A pocs minuts del centre de Viladrau s’hi troba la font de l’Oreneta, senzilla, no gens amagada, ombrívola, ara, per manca de pluja, de brollada minsa. El record de Guerau de Liost hi és viu des que l’any 1936 per iniciativa de Marià Manent, Ventura Gassol i d’altres,  l’entorn fou arranjat, una làpida recorda els versos que li dedicà el poeta i un relleu de l’escultor noucentista Rebull ret homenatge a la seva memòria.
Per això sol val la pena fer-hi una passejada i llegir poc a poc el poema :

Voldria ser enterrat al peu
aquesta font que endega el pare.
Té campanetes arreu,
d’aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l’espill
d’aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi feien un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca
L’ombreja un castanyer
damunt la seva casolana soca
Un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu “la Font de l’Oreneta”
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
Faràs, demà, companyia al poeta.

 El dístic de Carner ja hi és,  com hi és, entre boires,  el record d’aquella Catalunya enyorada que per uns anys va recuperar la seva empenta i la seva identitat clàssica de la mà dels poetes, els artistes, els intel·lectuals que s’anomenaren noucentistes.

diumenge, 7 de febrer de 2016

VERDUN . 100 anys

El proper dia 21 es compliran 100 anys de l’inici de la batalla de Verdun que va durar fins el desembre de mateix any i que des del punt de vista militar  no va servir literalment per a res, però és un nom que representa un dels episodis més sagnants i esgarrifosos de la primera guerra mundial (1914-18).


Evocar aquella tragèdia es justifica perquè la deriva europea sorgida d’aquell terrorífic conflicte mal resolt  - els règims totalitaris, especialment el nazisme -  acabà inevitablement en la següent monstruositat criminal que fou la II Guerra  mundial o europea, com es vulgui, congriada pel rancor i la revenja.
Verdun és el paradigma de l’estupidesa d’una guerra sense sentit, d’una incapacitat total dels comandaments militars, d’un menyspreu odiós per la vida i el sofriment dels homes – de banda i banda – que lluitaven a les trinxeres infestades de rates, afamats, morts de fred i de por, enfonsats en el fang i cosits de polls i xinxes.
Verdun, durant 1o mesos espantosos, va significar la mort  o desaparició ( que és el mateix) de 370.000 homes i més de 400 mil ferits, molts d’ells invàlids de per vida,  mutilats o rosegats pels gasos criminals. La joventut europea aniquilada. No hi ha hagut cap responsable d’aquest genocidi ? Es veu que no.
Després de 10 mesos, els estats majors dels exèrcits donen la “festa” per acabada. Francesos i alemanys ocupen les mateixes posicions que el dia que va començar la batalla. Tan sols s’han mogut – cap el fossar etern - els milers de morts.
Els generals Nivelle i Petain – posteriorment el gran col·laboracionista – es diu   que son els vencedors. Pot haver-hi vencedors damunt aquesta immensa muntanya de morts ?
Des des de l’èxit clamorós de “Res de nou a l’oest”  novel·la antibel·licista d’ Erich Mª Remarque, la I Guerra europea ha inspirat milers d’obres literàries de tot gènere, a centenars d’autors els ha temptat el tema pel seu component dramàtic i humà. Una de les darreres obres sobre la guerra que m’ha arribat a les mans i que recomano vivament és la novel·la “ 14 “ de Jean Echenoz novel·lista àmpliament reconegut i premiat,  que en una obra de no gaire més de 100 pàgines de forma magistral sap transmetre el drama humà del conflicte , el patiment dels qui queden a la rereguarda, la brutalitat del front.  Una obra que emociona i al mateix temps fa entendre i detestar aquella guerra.      

dilluns, 1 de febrer de 2016

Politicament massa correcte

 He assistit a una conferència de Salvador Cardús que, com he dit en alguna altra ocasió, em sembla un dels intel·lectuals amb el cervell més ben moblat del país i dotat de dues coses per a mi molt importants: sentit comú i sensibilitat. Les seves exposicions son clares,  de discurs fluid i estructura sòlida i meticulosa. Ben preparades i argumentades.
Cent  personalitats com en Cardús al país i potser ens haguéssim estalviat l’espectacle que estem oferint a amics i adversaris.
El delicat  tema que ha desenvolupat Cardús era “Immigració i identitat” en front el qual tant al polític com al ciutadà se li planteja el dilema clàssic , ja formulat per Max Weber el segle XIX , actuar segons l ‘ètica de la convicció –  la democràcia, els sentiments, el respecte als drets humans, la solidaritat, etc. -  o bé amb l’ètica de la responsabilitat o sigui enfrontar-se a la realitat dels fets i veure els desequilibris de tot ordre per a la totalitat de la població que pot comportar, en una societat determinada,  la incidència d’una immigració no regulada ( manca de serveis sanitaris, educatius, socials; increment de l’atur; dificultats d’integració, pèrdua d’identitat...).
La decisió és difícil i formular-la públicament encara més.  Salvador Cardús – tot i advertir que alguns dels termes de la seva exposició potser incomodarien – va argumentar  de forma molt ben ordida la relativitat tant del concepte immigració com de d’identitat. I va resultat teòricament convincent.
Però, potser per un excés d’allò que se’n diu “el políticament correcte” no  va encarar com realment s’ha d’actuar amb justícia però amb responsabilitat davant una immigració – immigrats i refugiats,   no és el mateix – que desborda totes les previsions assumibles.
Posar els exemples – com  es va fer – de la immigració andalusa a Olot o a Figueres dels anys cinquanta del segle XX i no posar els exemples de l’actual immigració magrebí, subsahariana o llatinoamericana és esquivar el problema per voler ser políticament correcte i practicar el ”bonisme” .
Els immigrants de les “pateres son un drama (fotografia) . La manifestació hindú a Vic (altra fotografia) és un problema. Cal afrontar un i altre com a tals.
 La conclusió de la conferència fou, segons Cardús, que la identitat és el futur.
Consol magre pels qui tenim més de setanta anys !