dissabte, 30 de gener de 2016

Voltant pel Lluçanès

Fins que no es va construir el denominat Eix transversal, les comarques de la Catalunya Central als empordanesos ens quedaven lluny. O al menys ens ho semblava. Avui son a quatre passes però,  possiblement per aquella inèrcia ens costa encara  decidir-nos a la visita. I això que val la pena.
Certament no cal parlar de la ciutat de Vic que realment mereix periòdiques visites tant per la seva riquesa monumental, com pel seu simbòlic significat,  com, perquè no dir-ho, un comerç actiu i renovat. Dels seus voltants és ineludible la Folgueroles de mossèn Cinto, una mica més enllà Castellterçol de Prat de la Riba i per raons menys espirituals o patriòtiques, Calldetenes on radica el restaurant d’en Nando Jubany.
Personalment feia molts anys que no havia estat al Lluçanès del que tenia un record boirós no pel clima si no per la distància en el temps. Per raons professionals havia estat a Oristà i havia fet uns ràpida visita a un company que era originari d’Alpens. Això és tot.
Ara hi he tornat. He passejat per Olost i per Perafita,  un poblet encantador on al seu carrer major hi abunden les cases antigues,  moltes d’elles amb magnífiques llindes de pedra on hi figura la data de construcció i el nom del seu amo o del seu constructor. Algunes estan datades del segle XVII. O sigui del segle del bandoler famós Perot Rocaguinarda, nom que ens sona vagament, però que fou un personatge d’aquesta  comarca, fill d’Oristà, i  destacat lluitador del partit nyerro. Igual que el seu
 

contemporani i quasi veí Joan de Serrallonga.
Al forn Franquesa de Perafita,  s’hi poden comprar unes coques dolces de gran categoria i altres productes de forneria igualment atractius i bons.
 
Ja que hi som, anem a dinar a Olost, al costat de l’església de Santa Maria  – pintada d’un esgarrifós color de rosa – que fou anomenada,  diuen,  pel Dr. Torres i Bages, catedral del Lluçanès. Al costat hi ha la Fonda Sala, sense dubte una de les millor cuines del país que ofereix el seu millor esclat a l’època de la tòfona i de la cacera. Sense concessions als alginats, als nitrògens o a les fumeroles innominades,  la seva becada amb crostó, els macarrons farcits de mousse de caça amb crema de parmesà i tòfona o  uns senzills ous remenats amb tòfona, son plats d’una solidesa i una ciència culinària que mereix treure’s el barret.
Els dos primers finals de setmana de febrer, encara s’hi és a temps !   

dilluns, 25 de gener de 2016

Guillermo i les seves aventures




La meva banal reflexió anterior sobre l’educació – allò que se’n digué urbanitat – m’ha evocat aquelles magnifiques novel·letes juvenils  editades per Editorial Molino i que tenien per a protagonista “Guillermo Brown”,  preadolescent  de professió trapella. Durant una època pels qui ens agradava llegir més que jugar a futbol -  potser admiràvem el que no érem -  les aventures i malifetes d’aquell noi anglès ens divertien extraordinàriament.
I encara que avui soni una mica, o molt, sorprenent, ens semblava alhora proper i distant un personatge que prenia el te, menjava melmelada de “ruibarbo i jugava en un jardí on hi havia “rododendros” coses totalment exòtiques a l’Espanya dels 50,  segle XX. Guillermo Brown – en traducció castellana, està clar – era un noi entremaliat que trepitjava totes les basses que trobava, s’esquinçava la roba pujant els arbres, trencava algun vidre amb pilotes descontrolades i capitanejava una banda de minyons del seu tarannà que es deien “els proscrits”. Discutia amb els seus germans, no era massa amic dels metres i solia anar  contracorrent d’un entorn familiar on el pare era un senyor distant que fumava en pipa i llegia el “Times”.
 

No sé per què durant molts anys vaig pensar que  l’autor d’aquestes historietes era un home. La meva còsmica ignorància de l’anglès i el fet de que en cap dels llibres es donés – potser intencionadament – noticia biogràfica de l’autor, m’induí a aquest error. Passats els anys vaig assabentar-me que Richmal era un nom femení i que la creadora del “Guillermo” era una culta senyora anglesa,  professora de llengües clàssiques, antiga sufragista, que es va especialitzar en literatura juvenil i coneixedora de la psicologia infantil tractà les aventures del seu personatge amb una fina ironia i humor típicament britànic.
Les obres de Guillermo no eren precisament un tractat de bones maneres però amb un estil molt clar i didàctic ens ensenyava de forma divertida el que no s’havia de fer. I aquest era el seu gran mèrit.   

Valentín o el niño bien educado

 Durant el franquisme, la premsa del Movimiento en un patètic excés de servilisme designava al dictador  “ primer agricultor de España” o “ primer minero” o el que s’escaigués a l’ocasió. Avui podríem dir que el cap de l’Estat és el primer mal educat de España després del desaire a la Presidenta del Parlament de Catalunya i el gest descortès envers el President Mas en el seu cessament. Negligent, groller, barroer amb Catalunya i les seves institucions.
Si, com diuen al meu país,  “qui ha de donar llum dóna fum” no és d’estranyar que les males maneres, l’oblit de les formes, sigui el més corrent. A part del mal exemple reial – desdenyós i borbònic – també hi fa el fet de que a casa i a escola el comportament és una assignatura inexistent i els nens no poden ser reprimits amb normes ni convencions socials que ajudin a la convivència i al civisme. Es bo llegir en aquest sentit un llibre de Salvador Cardús anomenat “Ben educats” i que com tots els seus és d’una lucidesa  exemplar.
 
A la meva infantesa es pecava d’excés de signe contrari. El referent de lectura obligada-  a la meva escola al menys – era “Valentín  el niño bien educado” d’Editorial Bruño en el qual es relataven vida i miracles d’un rar espècimen que cedia el pas als vellets, saludava respectuosament els professors, anava sempre per la vorera, es sabia les lliçons, es rentava cara, mans i orelles ( la resta devia ser pecaminós), resava abans de ficar-se al llit, seia a taula amb l’esquena dreta i els colzes ben posats, visitava avis i tiets ... En fi, un nen insuportable i que en certa manera ens feia odiar la urbanitat i les bones maneres. Intentant educar provocaven en nosaltres un refús.
 
A l’altra banda i en clau d’humor Rafael Azcona va crear els acudits del “repelente niño Vicente” que feia exactament el mateix que el Valentin però perquè el personal – nosaltres- riguéssim de la carrincloneria i ridículesa d’un nen cursi i desuibicat del temps en que vivia.
Mirat amb perspectiva ni Valentín ni riure’s del Vicente,  perquè bé o malament saludar-se a l’ascensor amb els veïns, ajudar a un vell a creuar el carrer, posar-se desodorant i cedir el seient  a un invàlid son petites coses que ensenya l’educació i ajuden a fer la vida més fàcil que ja és prou difícil en sí mateixa.
No parlem de solidaritat, practiquem-la. 

dilluns, 18 de gener de 2016

El rei Lear de l'Espert



He anat a veure a la Núria Espert fent el paper protagonista de el “Rei Lear” de Shakespeare que es representa al Lliure amb un repartiment de gala i amb una posada en escena – probablement discutible però digna -  dirigida per Lluís Pasqual. El resultat és magnífic, d’aquells que desperta entusiasmes.  Nuria Espert, encarna vigorosament i amb tota propietat al vell rei Lear i sap transmetre tot el drama,  la grandesa i misèria del personatge que és un home  acabat.
Magnífica Núria en la que segurament és una de les grans i millors creacions de la seva llarga i lluminosa carrera.
La meva Núria però, la dels anys joves, sempre l’evoco en dues obres d’un autor discutit i que avui interessa  poc. Em refereixo a Alejandro Casona, el qual tot i haver estat activament republicà i haver patit exili (1939-1962) la critica,suposadament
progressista, d’aquells moments del retorn li va penjar el rètol d’autor d’evasió, confonent per mi el teatre poètic, fantàstic i màgic d’aquest autor asturià amb el teatre banal i de consum, sense cap valor. Casona és un nom que no es pot negligir de cap manera en la història del teatre en castellà pel seu paper de renovador del teatre naturalista i carrincló.
La meva Núria la recordo als escenaris barcelonins – del Teatre Barcelona concretament  -  representant  La sirena varada personatge fascinador  i sobretot  Nuestra Natacha, obra d’ambient estudiantil, entre tendra i amarga, que planteja una utopia de joventut en la que tots un moment o altre hem somniat. I si la protagonista era l’esplendorosa Nuria Espert dels anys 60, el somni era realment inquietant i seductor.
Després vingueren Les criades de Genet, Yerma de Lorca,  Maria Rosa de Guimerà, La gavina de Txejov.... Però “nostra” com la Natacha, cap

dissabte, 16 de gener de 2016

Una vegada hi havia un circ...


 
Quan jo era un  nen  -parlo de fa anys – per les fires de Figueres arribava puntualment el circ dels “Hermanos Amorós Silvestrini” (probablement es deien Silvestre, però italianitzar el nom feia artístic i exòtic ). Veure plantar l’embalum de la gran carpa a la plaça de la Riera  ja feia festa i en sortir de l’escola ens ho anàvem a mirar embadalits. Però si era un any en què hi havia lleons de debò,  - arnats i sense dens, però de debò - això sí que era realment festa major i espectacle garantit amb plens a vessar. I si havia elefants allò ja era l’apoteosi,
 
Doncs estem d’enhorabona perquè el Congrés dels diputats de Madrid ja és un circ tal com Déu mana. Té dos lleons impressionants a l’entrada i, pel que es va veure en la recent constitució de les Corts, a l’interior hi ha tota la fauna imaginable i tots els personatges requerits per a garantir una continuada funció d’equilibris, piruetes, salts mortals, passis de maroma, fakirs caminant sobre  esquerdissos de vidre,  empassagripaus, llança-punyals a l’esquena, animalets ensinistrats pels partits per aixecar el dit quan toqui i no cal dir que pallassos i pallasses a cor que vols :  augusts i blancs, amb nassos vermells, perruques arrissades, anelles al nas, llaços al clatell, mitjons de ratlles i samarretes de tots colors i de totes mides. La faràndula al ple.
N’hi hagué uns – unas señorias , vull dir -  que van prometre el càrrec  amb la lletra de  Grandola Vila Morena, himne de la revolució dels clavells portuguesa. Com diu aquell meu amic,  menus mal que no varen cantar La Conga. I encara algú dubta de la validesa de la promesa del President de la Generalitat ?
En general tot això sembla poc seriós.
Panem et circenses.
El circ està garantit. El pa, ja ho veurem.

divendres, 15 de gener de 2016

MES ZWEIG

Segueixo amb Stefan Zweig que com  és sabut fou ja durant la primera guerra mundial – La Gran guerra – pacifista convençut malgrat un sentiment ambigu de patriotisme i fidelitat a la pàtria , podríem dir , germànica. Tot i això es mostrà partidari d’una entitat d’intel·lectuals europeus en contra de la guerra i en el fons fou un dels primers  europeistes convençuts més que dels llaços polítics i econòmics que unien Europa, dels llaços espirituals i culturals entre els pobles europeus. Avui diríem un somiatruites. De gran categoria, però somiatruites.D’aquells que encara fan falta.
Un personatge que l’acompanyà en l’idea fou Romain Rollan escriptor francès, humanista, home de cultura universal, pensador i pacifista al qual s’atorgà el Nobel de Literatura el 1915. Josep Pla en va parlar molt de Rolland. Personatge avui potser poc conegut.
Per la seva rabiosa actualitat cito – traduïnt del francès – un paràgraf d’una lletra (29 gener 19915) de Zweig a Rolland  : “ .... Certament arribarà un dia en  que els pobles podran escollir. La separació de Suecia i Noruega és un  acte suprem de moralitat que es va realitzar a Europa amb serenitat i grandesa, que ha demostrar que un grup de població es pot separar d’un Estat sense que necessàriament hi hagi una “revolució” i “ crims”, i s’ha vist que pot constituir d’una acte ètic de  gran bellesa...”
Com deia aquell futbolero : “Que n’aprenguin !!! “

diumenge, 10 de gener de 2016

ZWEIG versus ROTH

Amb això de llegir, amb els llibres, passa com amb les cireres d'un cistell : m’agafes una i sense adonar-te’n en van sortint, encadenades, més i més i més...fins que cal parar per a canviar de cistell. Acabar-te-les , no les acabes mai.
Em varen obsequiar un llibre molt interessant que és l’epistolari entre els escriptors Joseph Roth i Stefan Zweig titulat “Ser amigo mio es funesto”,  confessió que fa Roth en una de les seves cartes, ja que la seva vida fou extremadament complicada des de tots els punts de vista, com es va veient en la correspondència. L’epistolari, en part, ens permet entendre l’actitud diferent de dos escriptors jueus i de llengua alemanya davant l’inquietant fenomen del nazisme, però també davant la vida en general. Igualment ens descobreix aquest entorn apassionant i una mica llunyà al nostre país,  de la  intensa vida intel·lectual d’allò que fou l’imperi austrohongarès i centre Europa en l’etapa d’entreguerres amb personalitats tan destacades com Zweig, Roth, Freud, Musil, Marai, Wittgenstein, Canetti, Ludwig, Mann, Remarque, Haffner, Uhlman.....i una molt llarga i suggestiva llista.
Cal molt espai i autoritat per a comentar en profunditat aquesta interessant obra, cosa que per prudència  no intentaré. El que volia dir però,  és que en la seva lectura ensopegues amb els comentaris de Roth sobre la gestació i escriptura, sempre difícil i turmentada, de la seva novel·la Job, que jo no coneixia. La referència de l’autor a la duresa del part de l’obra  inevitablement estimula la necessitat de llegir-la. Cosa que he fet topant-me amb una narració de gran categoria que m’ha seduït des del primer moment.
Per la seva banda Zweig –la correspondència és més escassa ja que Roth devia extraviar moltes de les cartes rebudes – comenta el procés d’escriptura d’una obra que és “Castellio contra Calvino” títol que inevitablement desperta la curiositat sobretot, com en el meu cas, si no saps qui és Castellio. Novament neguit per  a conèixer l’obra. I aquí ens trobem amb una obra valenta, que per damunt de tot és una defensa de la tolerància, l’humanisme, la generositat. Una narració que prenent com a pretext un tema històric al voltant del fanatisme, la intransigència, l’odi,  s’hi pot veure clarament la denúncia que fa un Zweig angoixat de la  manca d'humanitat i de la despòtica dictadura que ofegava la llibertat a l’Alemanya nazi. L’obra fou escrita el 1936 i òbviament prohibida pel règim hitlerià.
Obra realment apassionant, colpidora,  actual,  per la defensa  que fa d’uns valors ètics, morals, nascuts de l’humanisme, que  avui estan en crisi.

dissabte, 9 de gener de 2016

LA CAVALCADA DE MADRID


 La senyora – per dir alguna cosa – Carmena, alcaldessa de Madrid, suposem que aconsellada ( o potser era mandato imperativo ? )  pel gurú Iglesias i aplaudida per la  Kolau barcelonina, ha decidit que els Reis Màgics de la cavalcada de la capital espanyola s’havien de disfressar de pallasso i fer ben evident a la mainada que el vestuari era mentida, les barbes postisses i la màgica reialesa fraudulenta. S’havia de dir d’alguna forma  que tot aquell esclat de llum, il·lusió, música, estels i esperança  de la nit de Reis que brilla en els ulls de cada infant,  no es altra cosa que una farsa muntada pels catòlics capitalistes i poderosos per a enredar els seus fills i així mantenir-los  alienats .
Molt bé alcaldessa Carmena. Ja que és tan valenta a l’hora de destruir una tradició i el que és més greu trencar la il·lusió d’uns milers d’infants que no li han fet res. Ja que és capaç de fer propostes d’aquesta mena tan sols des de l’odi, el ressentiment, la mala bava i una glacial manca d’humanisme,  pròpia dels doctrinaris que es creuen en possessió de la veritat,  jo li proposaria una altra sèrie de canvis d’un  progressisme evident i “divertit”.
Si té prou valor – rostre no n’hi falta -  proposi al capità general de I Región Militar (Madrid) o al general de la divisió “Brunete” que el dia de les forces armades o el dia 12 de Octubre,  els soldadets desfilin amb barrets de paper de diari fets amb “El País”,  portin espases de fusta de caixa d’embalatge i vagin muntats amb escombres de mànec de canya. Els de l’acorazada poden portar embuts de plàstic al cap i arrossegar amb un cordill grans  llaunes buides de tonyina o sardines. I la marina tots amb calça curta, gorra de cop i xumets penjats al coll. Serà desmitificador i divertit.
Als seus amics dels sindicats podria proposar-los que a la manifestació del primer de maig hi assisteixin uns vestits de Charlot de “Tiempos modernos” i els altres de Buster Keaton de “El maquinista de la general”. I els dirigents disfressats de burgès forçut, de celles espesses i llargues barbes, tal com anava vestit l’actor Erik Campbell a moltes pel·lícules de Charlot i que sempre acabava rebent.
I per fi podria proposar formalment a la casa reial i al govern que el Dia de la Constitución tothom vagi a la recepció vestit de torero o de “manola” que això donaria un inequívoc to d’espanyolitat constitucional a l’acte i un retrat exacte del que és un país on vostè pot ser el que és.
Col·laborant a organitzar, al dictat,  mascarades grotesques com la cavalcada de Reis d’enguany posa en evidència que en comptes d’una dirigent és tan sols una comparsa patètica.

dijous, 7 de gener de 2016

LA MORT DE LA FOTOGRAFIA

Potser era una mort fa temps anunciada però a mi se m’ha fet evident durant aquestes passades festes on el neguit fotogràfic – amb el mòbil intel·ligent, la tablet , fins i tot amb una màquina de fotografiar digital – era evident en festes familiars i esdeveniments on els infants eren protagonistes. Moltíssima gent ha retratat els nens picant el tió, obrint paquets sota de l’arbre de Nadal o davant el balcó, les cares il·lusionades mirant la cavalcada de Reis o – ja clàssic – el dia de Nadal recitant la dècima als embadalits avis, pares i tiets.
Tota aquesta sèrie d’acte simpàtics i emotius han estat  rigorosament fotografiats i desats curosament dins el misteriós artilugi perquè s’acabin fonent en un  temps que es regula per la caducitat del xip o és vaporitzat en un imprecís núvol que mai ningú ha vist. És la perfecta immortalitat de la imatge intangible.
Aquestes imatges tan perfectament capturades amb uns mitjans tècnics fabulosos i complicats, aquestes imatges de temes entranyables i irrepetibles ja no es tornen a veure mai més. Passen a un ordinador, després a un DVD o a un pen de memòria o a algun altre suport informàtic que desconec i ni imagino. El que si sé és que aquestes imatges desapareixen - amb alta resolució, amb una perfecció formal increïble – però rarament em serviran per a recordar aquelles cares enyorades, aquells moments viscuts amb sentiments diversos.
La fotografia fou fa anys una tècnica precisa i un art. Calia calibrar la llum , la distancia, el temps d’exposició, l’enfoc, el diafragma, usar el fotòmetre, tota una terminologia que avui el fotògraf afeccionat desconeix perquè la màquina ja sap el que cal fer. Tan sols cal saber triar el “menú” com quan vas a dinar a la fonda.
El cert és que la fotografia de paper, els àlbums  plens de records,  les imatges vagament descolorides d’amics i parents, els clixés curosament desats,  ja no tenen cap sentit. Han desaparegut.
La fotografia ha mort com a art domèstic – sé que encara   hi ha artistes molt importants  d’aquest ram – i encara més com a eina de memòria familiar, íntima, perdurable, palpable sobre un tros de cartró.
Possiblement, dins la tablet les imatges enyorades es moren de tristesa quan ningú les mira mai més.

dilluns, 4 de gener de 2016

BON ANY NOU ?



No comencem bé l’any.
L’assembleari (?)  no de la CUP a la investidura de Mas com a President de la Generalitat no és bona notícia, encara que em fa l’efecte que el suport al President encara hagués estat pitjor, perquè des de l’odi – anunciat explícitament – no es construeix res.
Ara  correcuita tothom fa anàlisis aprofundits i saberuts s0bre les possibles coalicions electorals i com s’ha de fer el proper mes de març per salvar aquesta mena de malson que se’n ha dit  “el procés” que és més kafkià que el propi Procés de Kafka. Ve a tomb una cita d’aquest llibre tan enrevessat, en boca del seu protagonista K. :
          “Eso suponiendo que realmente se llegue al final del proceso, lo que dudo mucho. Más bien creo que el procedimiento, ya sea por pura desidia u olvido, o tal vez por miedo de los funcionarios, ya se ha interrumpido o se interrumpirá en poco tiempo”. 
On diu funcionaris pot llegar-se polítics. Text premonitori encara que el procés sigui un altre.
Hi ha qui amb optimisme forassenyat afirma, sense base,  que la Assemblea Nacional manté intacte el seu poder de mobilització. N’està ben segur que els mateixos de la Via catalana, la V baixa i del 9 N ara hi tornarien ?  L’optimisme sense arguments és tan perjudicial com el derrotisme.
No anem bé.
No cal repartir culpes. Tot però fa recordar aquella frase de Francesc Cambó – cita avui políticament incorrecte i criticada per tot l’ample aspectre de l’esquerra – en referir-se al nostre petit país . Deia :
- El pessebre ja és bonic, ja. Però, renoi !  les figuretes.....
Doncs les figuretes son de fang, de poca mida, no massa ben acabades, amb el vernís escrostonat, d’una vulgaritat esgarrifosa, algunes gastades per l’ús, d’altres de coeficients alarmants . Massa petites per una empresa tan important com construir un estat per Catalunya en 18 mesos.
Anys 1909, 1923, 1934, 1936, 1939 ...... És que ningú entre els polítics ha après una mica de història ?