EL JARDÍ DE MONET A GIVERNY

En una breu escapada de finals d’estiu a la Normandia faig, com a mitòman que sóc, un devot pelegrinatge al poble de Giverny per contemplar la casa i el jardí on visqué Claude Monet.  En tenia íntima necessitat des que vaig visitar a l’Orangerie de Paris l’extraordinària col·lecció de les nympheas,  els vuit grans quadres murals que el pintor va donar a l’Estat francès i que pintats a les darreres èpoques de la vida de l’artista son una mena de compendi, de testament pictòric si es vol, de la seva visió, ja una mica precària però encara creativa, de la llum, dels reflexos sobre l’aigua, de la vegetació boirosa, dels nenúfars flotant sobre un llac quiet, dels desmais plorosos, de les ombres inquietants del capvespre.

 

Claude Monet, no és sobrer recordar-ho, fou el pare d’aquell gran moviment pictòric del XIX que un crític, a la vista d’un quadre precisament  de Monet de 1872  titulat Impression, solei levant va batejar - potser irònicament -  com a impressionisme. A més però de ser  l’iniciador i principal representant d’aquest corrent artístic fou en certa manera un  referent innegable - potser mestre -  i també gran amic d’altres pintors que esdevindrien famosos com Cezanne, Renoir, Manet, Pisarro, Bazille, Sisley... amb qui sovint intercanviaven experiències i inquietuds estètiques.

Monet, que estimava la tranquil·litat i la natura, visqué durant més de quaranta anys a la casa de Giverny envoltat d’un jardí meravellós, la llum i els colors del qual pintà en innombrables ocasions donant una visió poètica i sublimada d’aquest extraordinari desordre vegetal que floreix tot l’any amb cromatisme divers. Està clar que la peça més visitada i més fotografiada és el petit estany on suren i floreixen els nenúfars  - nynphees mundialment famoses - sobre unes aigües quietes, de tons blau-verd i on les gotes de pluja en caure ben segur que fan el so d’una arpa pinçada per  blanques mans d’adolescent.

 

Cal saber molta botànica i molta jardineria per a descriure amb propietat aquest bell garbuix de vegetació florida amb els colors més diversos i que creix per vores, parterres i corriols en una confusió total però harmònica, emmarcada pels arbres diversos i tot besant l’aigua els majestuosos salzes ploraners que sempre donen un toc melangiós i poètic al conjunt.

Aquest jardí no es visita, es passeja amb parsimònia descobrint  una dàlia,  un rododendre, un aster, un lliri ; més enllà  una calèndula,  una azalea, un tou de cascalls o un macís de tulipes. I milers d’altres flors de tots colors - grocs, ataronjats, fúcsia, malves, morats, vermells de sang, rosa pàl·lid -  flors de les que mai sabrem el nom però que ens deixen als ulls i al cor un record inalterable.

Malgrat el temps canviant de la regió atlàntica, el matí que vàrem anar a Giverny la meteorologia fou benèvola, alternant un sol discret i núvols errants que en alguns moments filtraven la llum sobre el jardí, recreant la impressió una mica vaporosa i de contorns imprecisos com en alguns quadres de Monet quan pintava el seu jardí.

 

La casa del pintor conservada amb l’exquisidesa que solen tenir els francesos en aquests temes culturals : el taller amb reproduccions perfectes, la sala de lectura i la biblioteca, la col·lecció d’estampes japoneses de l’artista, el menjador d’un groc brillant amb la taula parada, la cuina - com una antiga casa de pagesos benestants -  amb tota la bateria d’aram brunyida que feia llum.... I des de totes les estances la vista sobre el jardí anàrquic i acolorit com un castell de focs artificials de fantasia.

El jardí de Monet a Giverny és quelcom que no es pot oblidar de per vida.

 

EL GUST D'AQUEST SETEMBRE

Volia parlar del gust deliciós que tenen els primers mongets de desgranar que tan sols bullits i amb un raig d’oli vaig menjar fa pocs dies. O de les primeres magranes,  saborosos petits robins que alegren qualsevol amanida o amb garnatxa fan uns excel·lents postres. O del pastís de figues de coll de dama que adormides sobre un petit llit de crema et transporten a la beatitud de la màxima dolçor.
 

Voldria parlar de tot això. I encara dels bolets que triguen a arribar i de les mongetes d’esclovellar. I de les pomes noves.

Voldria parlar de tot això, però amb la situació que pateix el nostre país em semblaria una frivolitat.
 

Perquè en realitat el gust d’aquest setembre és un gust amarg, és el gust trist del fracàs, és el gust aspre de la involució, és el gust salat de les llàgrimes d’impotència, és el gust àcid del desencís. No és això com'panys, no és això...

Un no sap com acabarà tot, encara que em temo que malament. I podria ser que ens quedéssim sense independència i sense autonomia. I el que en realitat s’hauria de fer és quedar-se sense WhatsApp, twiter, facebook i tots aquests vehicles de comunicació i també de desinformació que estan creant un estat de por, de desorientació i incertesa que es suma a la tensió creixent que hi ha al carrer. Mobilització pacífica i admirable del poble català, però tensa, vibrant,  com una corda de guitarra a punt de petar.
Qué volen aquesta gent que venen de matinada .....

L’Estat espanyol i el govern que el representa - hereu de la pitjor ideologia -  es mostra repressor, impermeable al diàleg, de dubtosa convicció democràtica, inflexible, incapaç de comprendre la diversitat ibèrica. Que bé que ho deia Antonio Machado ! ... desprecia cuanto ignora .... En aquest país desgraciat planeja constantment l’ombra tenebrosa del general  Pavia, l’esperit de la sanjurjada, la solució d’Espartero que era bombardejar Barcelona cada cinquanta o cent anys. Tant li fa.

Segurament des d’aquí tampoc ho hem fet tot prou bé. I no s’hi val l’excusa de dir que era l’única forma que ens havien deixat. La tossuderia, d’una i altra banda  - i gual que fan els marrans - porta a esberlar-se el cap. Normalment del més dèbil, del més petit, del qui no té la força suficient i va mal acompanyat.

 

Un gust amarg pels qui modestament vàrem contribuir a fer allò, avui tant criticat, que se’n digué la transició que no fou altra cosa que pactar - ja la sé,  ja,  la broma de la “transacció” - el pas d’una dictadura a un sistema democràtic sense violència, sense morts, sense cops de força. Sense prendre mal en un país caïnita de mena.

I ara veiem la Guardia Civil pels carrers de Barcelona. I cada dia en passa una de pitjor. Tants historiadors i ningú recorda l’octubre del 1934.

Decididament el gust d’aquest setembre és el gust amarg del fracàs, del fel de la frustració i d’una tristesa infinita.

Pobra Catalunya !
 

UN LLIBRE SOBRE LA MEVA PARROQUIA

Al llarg de la vida he vist passar diversos rectors al front de la meva parròquia de la qual sóc, a més,  veí molt proper des de sempre, com ho foren els meus pares, els meus avis i els meus besavis. L’església de Sant Pere de Figueres, físicament el temple, al marge de consideracions espirituals i religioses, ha format part del paisatge íntim i familiar de la gent de casa meva que s’hi ha casat, hi han estat batejats i on també la comunitat cristiana els ha acomiadat. El temple de Sant Pere és el primer que jo i els meus hem vist quasi tots els dia de la nostra vida en sortir de casa.

L’església de Sant Pere, per aquesta raó de proximitat,  per a mi és quelcom propi no en el sentit de pertinença si no en el concepte ampli de propietat; potser allò que el diccionari defineix com a atribut essencial, en aquest cas de la meva nissaga.

No ens emboliquem més.
 

El cas és que el darrer rector i amic Mn. Josep Taberner que després de tretze anys de ministeri al davant d’aquesta parròquia,  per imperatiu de l’edat, deixa Figueres, abans de marxar ha promogut l’edició d’un magnífic llibre sobre el temple de Sant Pere estudiat des de diversos aspectes que permeten conèixer com era la Figueres antiga, la medieval, la vuitcentista. Quins foren els moments atzarosos de l’església i també de la ciutat. Com era i com és el temple des del punt de vista arquitectònic, arqueològic i patrimonial que permet parlar als diversos autors de “pedres mil·lenàries”. I tot això amb magnifiques il·lustracions fotogràfiques algunes d’arxiu i altres d’aquest gran artista figuerenc que és Francesc Guillamet, que signa un capítol gràfic final denominat “La mirada del fotògraf” que és realment una petita obra d’art. 

 

Els  autors dels textos, tots ells igualment bons amics meus  i especialistes sobre els temes que tracten son l’Anna Mª Puig arqueòloga reconeguda i avui Presidenta de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Quim Tremoleda arqueòleg i prolífic divulgador i estudiós del patrimoni, Joan Ferrerós polièdric autor que fa una interessant i inèdita aportació a la història del clergat a Figueres i sobre les diverses confessions religioses ala ciutat. Per fi l’historiador Alfons Romero tracta amb exquisida subjectivitat el convuls període inicial de la Guerra civil que comportà la crema de mobiliari - i de l’important arxiu parroquial - i un posterior l’enderroc  sistemàtic de l’església gòtica de la quan tan sols restà la nau des de la portalada fins el creuer.

Interessant llibre per a conèixer la historia de la ciutat per qui la vulgui conèixer. Possiblement algú pot pensar que aquesta publicació és una cosa “de missa” -  l’anticlericalisme del país està ben arrelat encara - i s’equivocarà del tot. És la historia de la ciutat feta amb rigor i és que a la nostra civilització, a la nostra cultura, al nostre país, la historia dels pobles s’ha covat sempre a sota d’un campanar.

Deia en començar que he vist passar molts rectors per  aquesta parròquia de pedres mil·lenàries i  turmentades, i puc assegurar, sense fer judicis de valor, que Mn. Taberner ha sabut trobar una forma d’ acomiadar-se d’una extraordinària dignitat fent un darrer i generós servei a la cultura i a la ciutat. 

 

EL DOCUMENTAL SOBRE DEULOFEU

Si no hi ha modificacions de programació de darrera hora el proper dia 19 de setembre TV3 emetrà en el programa “Sense ficció” el documental “Alexandre Deulofeu, historiador del futur”. Quan es va projectar a Figueres aquest magnífic document no vaig poder-hi assistir. Ara a un cinema de Barcelona l’he pogut veure i realment l’he trobat de gran densitat informativa, esplèndidament realitzat i d’indiscutible fidelitat a l’objectiu perseguit que no és altre que difondre la teoria deulofeuniana de la  “matemàtica de la historia”.

 

Aquest títol,  que podríem dir que és minimalista si el comparem amb la magnitud i l’abast del corpus del pensament de Deulofeu, defineix però l’eix central de la seva proposta  bàsica que no és altra que dir, a qui ho vulgui escoltar, que mitjançant l’estudi dels cicles històrics d’imperis i civilitzacions - cicles similars als dels sers vius  i de  les seves col·lectivitats - en conèixer aquesta inexorable evolució es poden evitar els conflictes i arribar així a la pau. O a una certa pau. Pot sonar utòpic però no forassenyat ni poc científic.

L’abast però de l’obra d’estudiós del farmacèutic empordanès va molt més enllà de la seva visió de la historia de les civilitzacions ja que enamorat de l’art en totes les seves manifestacions teoritzà sobre l’origen del romànic que tantes empremtes deixà per l’Empordà i el Rossellò així com de la pintura medieval. Relligant sempre però amb la seva teoria matemàtica en la formulació de la qual molt sovint utilitza com a exemple els processos de creació artística dels pobles.

 

El dia que algú s’empescà allò del “Nostradamus empordanès” referint--se a Deulofeu, es va fer possiblement un bon titular de premsa però un petit favor al coneixement i a l’estudi seriós de la teoria de la matemàtica de la història que naturalment pot ser contestada, rebatuda i discutida, però mai ha de ser frivolitzada i donar-ne la imatge d’un espectable de circ amb un fakir de bata blanca mirant la bola de vidre per endevinar  el futur. Deulofeu va predir molts esdeveniments que varen confirmar la seva teoria però aquestes prediccions foren, al meu modest entendre, fets accessoris,  “danys colaterals” de la seva obra.

El documental  que comentem posa les coses en el seu lloc, dona informacions bàsiques de la biografia de Deulofeu, descriu els llocs on va néixer el pensament i els llocs on obtingué ressò més enllà del seu propi país. I sobretot està realitzat amb una admirable afecte i professionalitat que és la garantia de que quelcom surti bé. El nét de Deulofeu, Juli Gutiérrez fa de conductor, hàbil, entusiasta, convençut, seguint un guió fabulós de Francesc Orteu, molt ben dirigit per Àngel Leiro. La bona fotografía de Mimmo Pizzigallo dignifica la producció que es de Ferran Cera. Tota aquesta gent han fet possible aquest documental que vol difondre l’obra i la figura de Deulofeu, però sobretot ho han volgut fer les institucions publiques i privades que han finançat l’arriscat projecte.

El documental és tan bo que no calen explicacions llargues i enrevessades ni abans de començar ni en acabar la projecció. Menys encara mítings pseudo-històrics.

La pel·lícula diu tot el que ha de dir.

 

ELS BOIXOS AGÒNICS

Primer foren els freixes, després els oms, més tard els xiprers. No sé si fou aquest l’ordre, tant se val. Ara li ha tocat a l’humil boix rebre l’embestida cruel d’una  papallona d'apariència innocent que amb un sonor nom llatí ( Cydalina perspectalis ) la seva eruga ataca amb voracitat i violència, fins a la mort, les petites fulles xarolades, color verd maragda, de perfum subtil i tendre dels boixos que emmarquen jardins o que en les zones humides del país podem trobar pel bosc en llibertat,  sense tisora que la  domi i minimitzi.

La planta de boix, sempre verda-  buxus sempervivens -  ara a molts indrets és una tenebrosa teranyina de color gris lleig formada pels esquelets de l’arbust i la blonda seca de les fulles. A algunes obagues de la Garrotxa s’hi poden veure ara mateix,  aquestes plantes, abans brillants i oloroses, en estat agònic, com igualment en altres indrets de muntanya que és on creix aquesta espècie botànica.

El boix sàviament retallat ha estat la planta màgica que ha dibuixat voreres i corriols dels jardins, sobretot d’estil francès, als que ha donat vida i color  en els mesos en que les flors son avares de la seva bellesa, sobretot en països nord enllà. Cementiris, jardins, castells com Versailles o Schönbrunn no tindrien en els seus parcs la perfecta simetria  dels jardins sense l’estudiada arquitectura de les plantes de boix domesticades. La moda del jardí romàntic acaba, en part,  amb el protagonisme del boix retallat en espais verds públics i privats.

I anant a utilitzacions més prosaiques,  la fusta del boix ha servit per a fabricar artesanalment culleres i cullerots -a  Tortellà en saben, o en sabien, d’això - de fusta blanca i resistent,  tant bona que algú n’ha dit “el marfil vegetal”. Se’n fan també els boixets per a fer punta de coixí i en darrer

terme els grans gravadors artesans escollien el boix per a fer les planxes del seus gravats per la durada i la resistència de la fusta d’aquest arbust tan humil. La xilografia és la tècnica més antiga de gravat que es coneix. Mireu si és important el pobre boix amenaçat.

Personalment l’aroma fresca, vegetal, delicada,  del boix m’evoca el Camprodon de la meva infància, les llargues passejades que ens portaven les tardes d’estiu a la denominada precisament “Font del boix”,  envoltada d’aquests arbusts salvatges i una mica més enlaire, al Coll dels ocells on s’alça el monument a l’excursionista i gran coneixedor del Pirineu César August Torres, envoltat igualment d’oloroses plantes de boix, més aromàtiques com més fresc, fi i humit és l’aire. I el monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon d’ austeres arcades i romànica majestat, viu des de fa mil anys - potser més - envoltat de forma permanent de la verdor i el perfum del boix monàstic.

Definitivament l’olor del boix és l’olor de Camprodon.

S’hauría de fer quelcom urgent perquè no es morin els nostres boixos ! Encara que no se si això, tant nimi, tan casolà,  preocupa a algú més enllà dels nostàlgics  anacrònics i a algun alcalde de poble.

LA FILLA FALSA DE DALI

Si aquest fos un país com Anglaterra  - anava a dir seriós però he pensat en els barrets que porta la seva reina – el tema de la presumpta filla de Salvador Dalí hauria enfilat les apostes que haguessin anat creixent i multiplicant-se  durant aquest mes i escaig que han trigat els resultats dels laboratoris oficials sobre l’ADN, tant salvatgement extret a les restes del pintor, sense els més mínim respecte. La justícia hauria de saber discriminar el que és un procediment judicial i el que és una profanació d’un cadàver. Hauria de saber tantes coses la justícia...però com que no hi veu de cap ull  i a sobre ha d’aguantar les balances i l’espasa, ja s’entén.

Ara ja se sap. No hi ha filla. No hi ha juguesques ni  acudits.

Després de tot l’enrenou que ha mogut el tema possiblement també s’haurien de fer apostes sobre si la jutgessa que va acceptar la demanda i va dictar l’ordre, auto, escrit, el que sigui, sobre l’exhumació, serà sancionada, recusada o enviada a algun llogarret perdut amb categoria de cap de partit judicial com ara Freganal de la Sierra o Priego de Córdoba, ja que tot plegat ha resultat una enganyifa colossal. No n’hi ha prou en encongir les espatlles i dir :” Ho sento, ens hem equivocat”. Això, en aquest país ho fan els reis, no els magistrats !

   Desconec els més mínims rudiments d’allò tant sonor que se’n diu Dret processal, però com a molts profans  em resulta com a mínim sorprenent i de mal entendre que qualsevol ximple pugui presentar querella, demanda o reclamació, sense prova, fonament ni credibilitat en un jutjat darrera altre, sense  aconseguir que s’admeti a tràmit la fantasia que sigui, fins que es troba un jutjat qualsevol on un magistrat desinformat, en estat etílic ( n’hi ha d’això) o simplement poc afeccionat a llegir les demandes, que ho admeti a tràmit; afegim-hi un advocat d’ofici que pensa haver trobat la mina d’or i els deu minuts de glòria - de la trista gloria de tele 5 -  i ja tenim la lenta i pesada maquinaria judicial en marxa.




A mi no me'n va dir res de cap nena .......

La resolució de l’enigma - per a molts ja intuït -  l’ha donat el resultat de les anàlisis de l’àcid desoooxirrrribonucleiccc ( així ho deia Dalí, remarcant molt les síl·labes i les erres ), però s’ha de dir que tot aquest afer de la prova de paternitat s’ha portat d’una forma lamentable, cridanera, poc delicada  per part de l’administració de justícia i amb gran dignitat per part de la Fundació. El circ mediàtic que es va muntat – no hi certa necrofília inconfessada en aquest país ? – possiblement ha estat desproporcionat i d’un gust dubtós. La plaça Gala-Salvador Dalí va tornar a semblar la plaça del peix que havia estat.

A la demandant li ha fallat alguna cosa ja que devia  estar molt segura de la reclamada paternitat ja que durant algun temps aquesta senyora es dedicava a la televisió gironina a una professió tan seriosa i de bases rigorosament científiques com és endevinar passat, present i pervenir  del personal mitjançant la lectura de les cartes del tarot. O ha de canviar de cartes o s’ha de passar a la bola de vidre a veure si té més sort.

Algú va apuntat malèvolament que potser la confessió d’aquesta controvertida paternitat era el tercer secret que Salvador Dalí va confiar a l’alcalde Lorca en els darrers dies de vida. Però l’amic Marià calla i els resultats de  l’ADN deixen encara viva la incògnita d'aquell tercer secret.

Una vegada més la ciència ens ha salvat !