Devia ser l’estiu de 1962, quan vaig començar a
sentir curiositat per aquells passatges de la nostra historia més recent que
ens havien amagat els llibres de text de l’Institut, els professors callaven
per por o per consigna ministerial i dels que tan sols tenia una noticia
esbiaixada, i potser una mica novel·lada, a través de les narracions de
sobretaula del meu pare, víctima com tants d’altres del sagnant desgavell de
1936 a 1939 i les seves llargues
seqüeles, alguna de les quals jo encara vaig arribar a ensumar de lluny.
Recordo que fou aquell càlid agost en que va morir
Marylin, que vaig llegir d’una tirada
intensiva - tardes i nits - les 871 pàgines de “Los cipreses creen en Dios”
(1953), l’obra de l’empordanès
Josep Mª Gironella que fou en aquell temps una autèntica revelació comercial i
literària, arribant a xifres de vendes milionàries, cosa que no s’havia vist
mai en aquest país.
La novel·la parlava dels antecedents immediats de la guerra civil i més endavant - “Un millon de muertos” - de la pròpia
guerra. I la gent volia saber, després
de gairebé quinze anys només de versió oficial del règimen i un silenci tens i forçat dels vençuts, molts d’ells
encara vius i ben vius. La gent volia saber i la novel·la de Gironella, es
deia, donava una versió “objectiva” del que havia passat en aquell sagnant
conflicte civil. Era tant “objectiva” que no va fer feliç ni a uns ni a altres.
Potser va encertar. O potser no.
El meu pare, metge de l’exèrcit republicà al front
de l’Ebre i ciutadà amb la vida mig partida per la guerra, era un dels que
volia saber com s’explicava la veritat que ell va viure. Va adquirir els dos
primers volums de l’obra de Gironella amb un cost de 500 pessetes (3 €) que va
pagar a terminis amb una entrada i nou lletres de deu duros ( 50 pts.= 0’32 €)
que estan guardades curosament a la darrera pàgina de la trentena edició del
primer volum de l'obra. Així anaven les coses.
No
recordo bé si el pare em va fer algun comentari respecte a la novel·la, la seva vàlua
literària, la seva parcialitat i el seu rigor històric. Es molt possible.
El cas és que jo vaig devorar literalment les
aventures de la família Alvear de Girona quasi d’una tirada. Era una historia que
enganxava immediatament l’atenció del lector, estava escrita amb bon ofici,
despertava interès i neguit per saber que passava al capítol següent, per tant
era una bona obra narrativa. I per les seves pàgines desfilaven persones,
termes, institucions i conceptes que eren totalment nous i ens feien la
sensació d’estar rigorosament perseguits i prohibits : la UGT, els maçons,
Esquerra Republicana, els comunistes, els anarquistes, la CNT-FAI, Estat
català, la CEDA.... I el gran retaule en pedra de la Girona antiga, el carrer
de la Força, la pujada de Sant Martí, la casa Carles, la Rambla, les cases
penjades sobre l’Onyar, la plaça de sant Agustí, el poc que jo coneixia llavors
de la Girona que era molt més lluny que no pas ara.
Tot i no ser gironí em va semblar poder identificar
alguns dels personatges de ficció amb persones reals - potser equivocadament o potser pura
fantasia - com mossèn Carlos Bolós, el senyor Ribot, el Dr. Tarrús, la botiga
d’instruments musicals de can Sobrequés, el vell Institut.
Els gironins de sempre, com és natural, varen identificar moltes més
persones i amb més precisió, i no els va
fer massa gràcia veure’s retratats en un bàndol o en l’altre, quan tot es
començava a oblidar. El llibre de Gironella va caure com un ruixat d’aigua
freda sobre la capital de l’Onyar. Fou com el que explicava Josep Mª de Sagarra
que després de publicar “Vida privada” mig Barcelona li va retirar la salutació
per haver-se sentit al·ludits. Em sembla
que fou el professor de la UdG Xavier Pla que digué que “la memòria avui de Gironella a Girona només pot ser incòmode i
ens continuarà incomodant".
És clar que
Gironella es va alinear ideològicament al costat dels vencedors i que potser el
rigor històric de la seva narració presenta punts foscos o dubtosos, però si va
disgustar a l’esquerra i va fer sortir
butllofes a la dreta - un tal mossèn
Brunsó va replicar-li amb un llibre
titulat Los cipreses que maldijo el
diablo - podem pensar en la relativa objectivitat de l’obra, escrita en
definitiva dotze anys després d’acabada la guerra i amb total manca de
perspectiva històrica i quan les nafres encara eren massa tendres
Aquest mes
de desembre es celebra el centenari del naixement a Darnius de Josep Mª
Gironella, personatge rellevant de la literatura catalana feta en castellà,
personatge de vida turmentada i psicologia difícil, autor d’èxit multimilionari
que morí quasi en la misèria, autor que va posar el nom de Girona en el mapa de
la narrativa contemporània espanyola , com Clarín, al segle XIX hi va posar
Oviedo (Vetusta) amb La Regenta, i em
perdonaran la comparació.
La tetralogia
de Gironella sobre la guerra civil és sens dubte, amb totes les seves clarors i
ombres, una de les obres imprescindibles per a conèixer la historia del segle
XX d’aquest petit tros de país que per raons òbvies - o no tant òbvies - fa
anys que ha ignorat a Gironella com autor de referència. Potser perquè no era
de “bon to”, no era “progre” llegir-lo. Potser perquè fou considerat autor del
“régimen”, o persona de dretes, o
simplement catòlic. Potser perquè el
sectarisme d’un signe i de l’altre varen optar pel silenci ofensiu. Potser
perquè en aquest país si hi ha una cosa
que no es perdona és l’èxit. O tot això
sumat. Wiquipedia en català tan sols li dedica, injustament, 6 lacòniques ratlles ( Messi
85, Jaume Sisa 35, Charlie Rivel 22)
El títol de l’obra,
Gironella el justifica en la breu presentació del primer volum i referint-se a
Girona “...a la sombra de sus
cipreses creen definitivamente en Dios personas que he querido”. Son els xiprers
de l’escriptor angoixat que sota aquell títol volgué descriure el drama tràgic
d’una guerra civil en la que sols l’ombra dels xiprers tenia un cert sentit i donava
esperança d’eternitat.