dijous, 24 de novembre de 2016

BLACK FRIDAY

 
Sembla que avui és un especialíssim dia que s’anomena en  anglès-americà “Black Friday”  i que té la gràcia en que els comerços fan descomptes especials,  com tradicionalment s’havia fet sempre per les “rebaixes ” d’hivern, d’estiu i de mig temps, la venda de “saldos”, el mes “blanco”  o per “inventario”. Però ara no. Ara fem el “Black Friday” que queda més fi, és d’importació i dóna origen a cartells tan surrealistes com els que he vist aquests dies:   “Black Friday toda la semana” . Abans es deia en broma que una cosa impossible passaria “la setmana dels tres dijous”, doncs ara hem inventat la setmana dels set divendres .  N’hi havia un altre de lletreret que deia “Black Friday del 24 al 28 de novembre” i un de més enllà “20% de descuento, Black en todos los articulos”. Potser tot el que venien era negre !
Ja ho sé que la caixa va prima i que per vendre s’ha d’aprofitar tot i que quan no és el dia del pare,  és el de la mare, o dels tiets  i si no san Valentin, o l’aniversari d’algú ( els sants ja no es celebren),  o el monstruós Halloween de que ja vaig parlar.
 
Ara a l’escola de la meva néta li han dit que celebraran sant Nicolau, que resulta ser que era un sant - molt nostre és veu - nascut a Anatòlia, als segle IV, el representen vestit de bisbe i als països del nord d’Europa - Alemanya, Holanda - és com una mena de protector de la mainada a les que ofereix regals. Versió boreal del tres reis. La festa d’aquest sant és el 6 de desembre. Home,  entre la Constitución i sant Nicolau òbviament em quedo amb sant Nicolau. Però tinc la lleugera impressió que a unes criaturetes de quatre anys se’ls pot fer un embolic greu entre sant Nicolau, el tió, els Reis mags, santa Claus, el pare Noel, el Gesú bambino austríac i italià,  i la Befana,  i acabaran confonent-ho tot amb la castanyada, els panellets, la vella de la quaresma, els xiquets de Valls, els tres tombs ,  el carnestoltes o el dia de la marmota, que també és molt americà i fa molt bonic.
El respectar una mica - una mica només -  les nostres tradicions, també és un símbol d’identitat del país i potser a l’hora que  s’intenta tirar endavant  “el procés” -  recordeu un títol de Kafka ? -  alguna d’aquestes entitats nacionals i culturals que l’impulsen potser haurien de reflexionar sobre aquesta brutal colonització d’hàbits i tradicions que no fan altra cosa que difuminar el nostre perfil com a nació amb identitat pròpia.
I després de la reflexió actuar en conseqüència.
Per aquest camí acabarem menjant-nos el pioc no per Nadal si no  el Thanksgiving Day,   però dubto que ni el 4 de juliol ni el 11 de setembre arribem mai  a celebrar l’Independence Day.   

dilluns, 21 de novembre de 2016

RECORDS PERSONALS DE MANUEL BRUNET


La nit de Reis de 1956, moment en que va morir Manuel Brunet, jo encara no havia complert catorze anys. Em faltaven trenta nou dies per arribar-hi. Per tant els meus records del personatge son vagament imprecisos – no del tot – doncs han passat molts anys, i no deixen de ser uns records viscuts amb ulls d’infant, potser mitificats, potser provocats parcialment per imatges, opinions i comentaris sentits en boca dels adults del meu entorn, principalment el meu pare, a qui afortunadament vaig escoltar molt.
El meu pare i Brunet foren amics. A l’edició de 1946 de “Cada dia és festa”, Brunet escriu : “A Alfons Puig, artista de cap a peus, amic pressentit i ara descobert. Manuel Brunet. Figueres , 29 d’agost de 1947”, això fa suposar que malgrat la possibilitat de coincidències barcelonines anteriors ( a l’ Ateneu p.e.) , la coneixença es produí quan l’escriptor s’establí a Figueres.
Fou en aquesta època en que junt al pintor Ramon Reig fundaren una tertúlia que si no recordo malament es feia cada dilluns al vespre a casa nostra. A aquesta tertúlia la varen batejar irònicament “classes de solfa” doncs la música havia de ser l’objecte principal de la conversa cosa que no es devia complir del tot. Em sona vagament haver sentit el comentari que dins la sòlida cultura de Manuel Brunet la música ocupava un lloc petit i ell, conscient d’aquesta llacuna, va escollir a dos melòmans locals reconeguts com Reig i Puig  per a mantenir-hi una conversa setmanal.
En la dedicatòria que Brunet fa a Alfons Puig del seu “Salteri de la Mare de Déu de Montserrat” hi llegim : “Al meu estimat amic Alfons Puig, el meu professor de música i fundador de les meves “classes de solfa”. D’ aquestes tertúlies si que recordo amb precisió la comèdia que setmanalment feien Reig i Brunet en saludar-se, ben segur que per a diversió dels dos únics espectadors que èrem la meva germana i jo – el pare encara era vidu - . L’abraçada era recargolada, amb passes de ball i exagerades gesticulacions que provocaven la nostra rialla d’infants.
Brunet, és sabut, era vigatà, home de terra endins i de ciutat levítica i per tant segurament poc donat a les expansions marineres, a les aventures nàutiques. Per això son curioses les fotografies, datades a 1949 (?) d’una excursió a la platja de Garbet en les que junt a mi mateix que era una criatura, hi apareix Brunet amb un vestit de bany d’aquells de l’època – de tirants i de punt -, cobrint la calva amb un barret  i,  per dir-ho ràpid, amb el cul en remull. En una de les fotografies, per a mi la més simpàtica, Manuel Brunet amb mig cos a l’aigua aguanta a la mà una branquilló de tamariu, potser  en record i homenatge de la seva protagonista del “Meravellós desembarc...”
Després vingueren les estades a Camprodon amb Joan Mª Guasch, el Patronat de Vilabertran, , les inquietuds compartides .... que jo mirava de lluny.
Brunet , home de tertúlia, de redacció, noctàmbul – malgrat la por que li feia anar de nit pels carrers – tenia diversos cercles de conversa o de relació. Un era el Casino Sport  on per exemple ni Reig ni el meu pare hi assistien. Hi havia la tertúlia de la sala d’art Icaria de Josep Mª Fortunet on coincidien amb Reig, el meu pare, Josep Bonaterra, Sibecas, Martínez Lozano – jove pintor a qui varen ajudar a arrencar la carrera professional - . Hi hagué les “classes de solfa”  repetidament citades . Hi hagué el grup de “Canigó” on com a deixebles hi deixà al meu entendre, a Joan Guillamet i potser a Miquel Alabrús.
 
La lectura de la  magnífica biografia de Manuel Brunet feta per Francesc Montero ha despertat en mi aquesta evocació i m’ha confirmat  que tan sols els estúpids no saben apreciar tots els matisos de gris que van del blanc al negre. L’àmplia gamma de tons clars i foscos que hi hagué en la vida d’aquest vencedor vençut, desmesurat i tendre, biliós i enternidor que fou Manuel Brunet, autor, no ho obliden mai els empordanesos, de “El meravellós desembarc dels grecs a Empúries” i el magnific assaig sobre  aquesta nostra terra que el segueix i que és un tros de prosa magistral.

dijous, 3 de novembre de 2016

HALLOWEEN SAGNANT

 
Molt abans - localització temporal  ambigüa - en arribar aquestes diades es celebrava la festa de Tots Sants i l’endemà, dia 2 de novembre, l’Església commemorava els Fidels Difunts, que se’n deia. Eren celebracions de tipus religiós, amb visita als cementiris,  misses de sufragi, absoltes i rèquiems a desdir. A nivell popular aquestes festes eren l’ocasió per fer la castanyada - menjar castanyes torrades i vi dolç - menjar panellets i potser algun moniato d’aquells que no eren de color ataronjat si no grocs i dolços. I para de comptar.
Avui, no cal dir, les misses i els sufragis passen alts i la gent, capellans inclosos,  no està per massa absoltes. Arriba primer de novembre i s’ha de celebrar arreu - des de llars d’infants a discoteques -  una cosa estranya i macabra vinguda d’ EE.UU. que es diu Halloween i que sembla que no és altra copsa que el dia del terror i de la por. Les disfresses habituals son els esquelets, la mort amb la seva dalla, els dràcules sangonosos, les bruixes d’urpes esmolades i com a terror més  innocent les carbasses que simulen un rostre, amb una espelma dins.
 
La darrera moda, per a provocar terror autèntic, és la del pallasso assassí. El “model” és un monstruós personatge que feia de pallasso en festes i celebracions i que de passada fou l’autor de més de trenta assassinats, abusos a menors i tot un seguit de maldats diverses a quina més repugnant. El personatge  diabòlic es digué John W.Garcy, amb nom artístic “el pallasso Pogo”, que acabà sentenciat a mort i executat l’any 1994.
Enguany aquesta ha estat la disfressa predilecta i la conducta terrorífica a imitar - de broma, està clar -  és la del tenebrós personatge. Caretes de clown regalimant sang, ganivets, masses, cordes i martells. Instruments de tortura diversos i armes mortals de tota mena.
En alguns llocs algunes persones - segurament d’intel·ligència curta i escassa capacitat de discriminar - s’han pres tan seriosament el paper que amb atacs no fingits han causat el terror a la població fins el punt que la policia de diversos llocs d’Espanya, Alemanya, França i sobretot Estats Units han defensat la prohibició d’aquesta disfressa.  
Això és una diversió ? causar el pànic, terroritzar a la gent, imitar a un assassí esclau de les pitjors patologies. Aquest és l’innocent passatemps que oferim als nostres infants i al nostre jovent ?  A un li trontolla el cervell en veure la inconsciència amb que la publicitat, la premsa, l’escola, pares, centres de tota mena promouen la celebració de la festa del terror, avui  simbolitzada pel “pallasso assassí”. A les llars d’infants, a les aules de pàrvuls,  ja s’esforcen,  ja,  en fer la castanyada i a fabricar panellets, només comestibles amb amor de pares o d’avis, però el detestable “halloween” és arreu i ho contamina tot.
Ja ho sé que reivindicar el model ètic i de comportament, de bondat i de ingenuïtat, de sensibilitat i tendresa  dels contes de Perrault, d’Andersen, dels germans Grimm, la Heidi, l’Alícia, en Folch i Torres i tants d’altres autors,  potser està fora del temps. Però....
Però entre el “pallasso assassí” que s’aplaudeix i la pobra Caputxeta vermella, indiscutiblement em quedo amb aquesta. El vermell de la caputxeta és molt millor que el vermell de la sang.