dimecres, 24 d’agost de 2016

LA FADRINA VA A LA FONT

No sé per quina mena de raó- potser la fressa de l’aigua caient hi ha ajudat -  aquest  matí a la dutxa m’ha vingut al cap una vella cançó popular que comença així:
   La fadrina va a la font
   a buscar un cantiret d’aigua,
   refilant com ocell
   i saltant com una daina....
És una cançó que feia molts anys que no havia ni sentit ni entonat i , oh maravella! he recordat pràcticament tota la lletra i la tonada amb força afinació. Potser és degut a que en el seu moment la vaig aprendre bé,  els pares ens les ensenyaven, perquè abans de sopar no hi havia Bob esponja ni Frozen i d’alguna manera havíem de passar l’estona tot esperant la sopa de pa amb menta i un ou remenat dins.
 
Eren cançons d’Apel·les Mestres : “Camí de la font” , “Minuet”, “La taverna d’en Mallol” , “El cuc i l’estrella”, “El poll i la puça” i un important gruix de cançons per a infants que durant una època, primera meitat del segle XX - mentre fou possible - a Catalunya eren tan populars que foren considerades com a cançons tradicionals.
Aquest juliol s’han complert 80 anys de la mort d’Apel·les Mestres, personatge polifacètic, al qual la posteritat no li ha fet justícia. El país no li ha fet honor. Potser perquè no se li pogué posar una etiqueta exacta i quadriculada - la mania de les classificacions ! - ja que fou músic, poeta, dibuixant, autor teatral, il·lustrador. I va contribuir a allò que posteriorment se’n ha dit normalització lingüística, fent unes cançons per infants i per adults que varen arrelar amb força insospitada en el poble català.
Jo no se quina mena de formació musical reben els nostres infants i per tant és aventurat exposar un criteri sòlid. Però em fa l’efecte que de les tradicionals “La lluna, la pruna” “Cargol treu banya”, “En Jan petit quan balla” etc, etc. del primer nivell de pàrvuls es passa a l’inevitable exercici de flauta dolça que, només amb els ensenyaments musicals de l’escola, no sol arribar mai enlloc. A tot estirar una mica de llenguatge musical i potser una miqueta de història de la música. O potser ni això
Al país, per dir-ho d’una forma solemne no li calen, al meu entendre, 50.000 executants mediocres o dolents de flauta dolça. Al país li calen 300 flautistes, violinistes, violoncelistes, instrumentistes del que sigui, d’excel·lència i 49.700 futurs auditors, amb la sensibilitat musical prou formada per a saber apreciar l’art d’aquells artistes escollits. 
Una via per educar la sensibilitat musical – ni molt menys la única – son les cançons com les de Apel·les Mestres - totalment desconegut - , el nostre folklore, alguna de les nostres millors sardanes, algunes peces escollides de música clàssica com “Pere i el llop” o “La flauta màgica” que poden ser ben assimilades pels nens i nenes de les escoles.
Educar la sensibilitat musical dels nostres infants és l’únic camí per tenir auditors crítics i solvents - de qualsevol tipus de música - el dia de demà.

dimarts, 23 d’agost de 2016

EL CAS DEL CASINO

Fa unes setmanes que a la ciutat de Figueres s’ha despertat altra vegada el tragicòmic sainet de les obres del Casino Menestral, aturades - ho dic de memòria- ara farà uns deu anys comptats des de que es va iniciar la reforma.
I va per llarg, tant,  que dubto de veure-ho acabat.
Senyors meus i estimats conciutadans: la qüestió és d’una claredat meridiana, d’una plantejament diàfan i d’una solució que passa tan sols pel sentit comú que ja deia Voltaire – em penso - que no era pas el que més abundava.
Una entitat privada, el Casino Menestral, ha de reformar en profunditat  el magnífic edifici històric que és la seva seu social i no té recursos per a fer-ho. Ha de comptar amb ajuts de les institucions públiques, en quanties i condicions que no es concretaren, vistos els resultats,  gaire més enllà de “”tira endavant”, “d’algun lloc  sortiran” , “no ens deixaran pas penjats” .... I al cap de deu anys les obres sense acabar i aturades des de molt de temps i sense recursos per a finalitzar, de forma minímament digna i efectiva, la profunda remodelació de l’edifici.
Es torna a les institucions, a l’Ajuntament en concret,  a demanar nova ajuda, o sigui diners, per acabar d’una vegada les lamentablement famoses obres, això sí tenint ben clar que es demana ajut però no es vol renunciar ni a un milímetre de domini, propietat o ús, en benefici de tercers, que en aquest cas seria tota la ciutat ( bon exemple solidari ! ).
Es fàcil d’entendre que fer obres a casa nostra, pagant un altre i sense cap contrapartida no és ni freqüent, ni decent ni legal quan es fa amb diner públic. Però  -  allò del sentit comú -  des d’un bon començament del procés els responsables del Casino haurien d’haver negociat amb precisió els ajuts institucionals en base a cedir parcialment, temporalment, per un termini concret, etc - formules n’hi ha a dotzenes – la utilització de les instal·lacions una vegada operatives.
Ara resulta que hi ha uns socis – penso que no arriben a 20 i per tant no representen a ningú més que a ells mateixos – han engegat el discurs de la tradició democràtica, federal i republicana de l’entitat, que ningú nega. Però estem parlant de 1874 !. I ara sortirà en Sunyer i Capdevila, i la font del soc, i l’Adbò Terrades, i La Campana, i el senyor Pi i Margall, i la Gloriosa i la Constitució del 12. Fins la lògia  Luz hi pot sortir!
Soyons serieux. Els edificis, no tenen ni memòria ni ideologia. Això ho tenen els seus arxius, sobretot els seus dirigents, com tenen també  l’obligació imperativa de fer funcionar l’entitat i no tenir-la a precari més de deu anys.
La verdadera solució democràtica del Casino seria retornar als seus socis l’edifici renovat, que és el seu millor patrimoni, i la solidària actitud de cedir part de l’ús d’aquest edifici que hem pagat entre tots , per a que en gaudeixi tota la ciutat.
El contrari no és democràtic, és egoisme, és excloent i un tronat i decimonònic sentit de la propietat privada.
I deixem als republicans federals als llibres d’història !

dilluns, 22 d’agost de 2016

CLAUDICAR

No fa massa dies en un mateix noticiari televisat i de forma consecutiva – potser fou casual – varen donar dues informacions no se si dir-ne contradictòries, però en tot cas dissonants i angunioses.
En la primera d’elles es comentava, aïradament,  la terrible situació de les dones musulmanes de la India  que poden ser repudiades pel sol fet que el marit pronunciï tres vegades seguides la paraula “divorci”. La separació és efectiva, sense compensació de cap tipus ni per la dona rebutjada ni pels fills. Naturalment un col·lectiu de dones d’aquell país, en aquesta situació, protestaven de l’evident injustícia del fet.
Tot seguint el reportatge es mostrava a un iman molt barbut i molt emprenyat que deia – suposem que el subtitulat era autèntic – que la llei musulmana era així, i que si no els agradava que marxessin del país o es fessin , textualment, jueus o cristians.  Una forma de diàleg molt respectuosa i ponderada, com es pot  veure.
La notícia que sortia a continuació ens mostrava la visita del president de l’Iran a Noruega. En la sessió de treball que es comentava , en una llarga taula seien a un costat la delegació iraní – tot homes – i a l’altra banda la delegació noruega, on hi havia dues senyores d’ulls blaus i amb una cara de dir-se Ingrid que no enganyava, amb el cap cobert per un mocador que els voltava el coll en el més pur estil magribí i que no cal que expliqui ja que només cal sortit per algun carrer de Figueres per a veure’n a dotzenes.
La reflexió és la següent: La democràtica Europa o occident en general,  ultra respectuosos  amb els drets humans condemnem, amb energia i indignació, la discriminació i injustícia que es comet amb les dones musulmanes hindús en base a uns preceptes religiosos medievals, masclistes i totalitaris. Per altra banda quan una delegació d’un país musulmà -  regits per idèntics preceptes ideològics medievals, masclistes, totalitaris  – ens visita, sobretot si tenen petroli, s’eliminen els brindis amb vi o begudes alcohòliques dels banquets oficials, les dones desapareixen de les recepcions i si és necessari es cobreixen el cap i el que sigui en base a una mal entesa cortesia.
Perdonin senyores Ingrids i compañía, si volem ser respectuosos amb els drets de les dones, amb els drets humans en general, (també els nostres), siguem-ho en totes dues avinenteses i no juguem la hipocresia de la doble moral, del políticament correcte i tota aquesta sèrie de mentides perverses que tant s‘estilen.
A vegades sota l’excusa d’una cortesia exquisida no s’hi amaga altra cosa que una covarda claudicació.