diumenge, 24 d’abril de 2016

EL Dr. FRANCESC MARSÀ

 
Regirant a la recerca d’algunes dades sobre Rafael Santos Torroella, crític d’art i íntim amic de Dalí – vetat per l’entorn tèrbol del pintor  en els darrers anys de vida – he anat a parar a la pàgina web de l’ajuntament de Portbou on en un apartat dedicat als fills de la vila més o menys il·lustres  he tingut la sorpresa de trobar-hi al doctor Francesc Marsà Gòmez catedràtic de Gramàtica General a la Universitat de Barcelona – entre altres coses – i especialista en onomàstica. Onomatòleg com a ell li agradava de dir , possiblement per la raresa del mot.
Jo no vaig ésser estrictament alumne del Dr. Marsà només que tangencialment a l’Escola de Periodisme el curs 1968/69  on per cert em va suspendre – jo esperava un cert tracte de favor malgrat no assistir a classe – encara que tingué l’amabilitat de posar a la papereta una ratlla imprecisa que volia dir no presentat, evitant així la paraula infamant.
Havia conegut al Dr. Marsà ja feia uns deu anys, des del curs 1958/59 fins el 1960/61 a la Residencia d’Estudiants “Ramon Llull” establiment universitari del que ell era director en aquelles èpoques. Durant un parell o tres de  cursos vàrem tenir una bona relació continuada que recordo amb simpatia una mica nebulosa i potser injustificada.
El Dr. Marsà era un xerraire impenitent, home de formació humanística compartia llargues converses amb els residents més inquiets fins a altes hores de la nit tractant tota mena de temes que a molts de nosaltres – tants amics oblidats ! – que tot just arribàvem al món universitari,  ens interessaven i fins i tot ens apassionaven amb aquella impaciència dels pocs anys. Aquelles llargues converses, com tantes altres coses,  ens obrien cada dia nous mons ,  horitzons insospitats , debat, inquietuds. El Dr. Marsà , que pel que veig, aleshores tenia només 36 anys, utilitzava sempre un punt d’ironia, no sé si empordanesa,  que algú en ocasions confonia amb una actitud cínica. I a vegades la confusió era plausible. Em fa l’efecte que a la Facultat de Lletres , per rumors recollits entre companys,  en aquells temps tenia més aviat fama de sarcàstic, que ja s’hi acosta.
Un esdeveniment  dramàtic ocorregut en aquells mesos ha mantingut viu el record del professor  Marsà i fou el fet de que un dels seus fills , molt petits , va caure per una finestra des del segon pis de la Residència  on tenia l’habitatge el director. Jo estava sol a la meva habitació de la planta baixa, ran la finestra,  i vaig sentir clarament el cop – un xap! esfereïdor i mortal – del cos de la criatura contra  terra. Potser un dels drames més espantosos que he viscut de prop al marge de la mort dels meus sers estimats. Aquell xap! sec i funest,  em va ressonar a les orelles durant setmanes.
 Al llarg de la meva vida he fet sovint una cita anecdòtica del Dr. Marsà que  vaig trobar divertida en el seu moment. Ell deia que un dia volia fer la prova de posar a la seva porta  una placa de llautó   que digués “ Dr. Francisco  Marsà.- Onomatòlogo  - de 4 a 7 de la tarde”  i deia :
– A  veure de quin mal es ve a visitar la gent !
Potser era una forma subtil de recordar-nos que des de feia un parell d’anys era doctor, tractament que en general cap resident li regatejava. Perquè les coses llavors  eren així.
Passats els anys , com he dit, el vaig retrobar a l’Escola de Periodisme. El vaig anar a saludar i a dir-li que no podia assistir a classe perquè estava treballant.  Em va rebre amb gran cordialitat i per uns moments vàrem recordar els anys de la Llull,  però em va fer la impressió de que si no sabia gramàtica estructural – com era el cas -  no pensava aprovar-me. Vaig prendre unes classes particulars ràpides amb el meu amic Xavier Fages, sense progressar massa. Resultat, suspens més o menys dissimulat.
No vaig veure mai més al Dr. Marsà.
Ara l’he ensopegat a la pàgina de fills il·lustres de Portbou. Perquè va néixer a aquella vila ? Sens dubte família de ferroviaris, per tradició familiar. El seu avi era ferroviari i havia tingut nou fills, alguns dels quals varen seguir la feina del pare. Un dels fills que treballà als ferrocarrils fou el pare del crític d’art Angel Marsà, oncle del gramàtic que ens ocupa. No és d’estranyar doncs que el seu pare fos ferroviari també i durant una època residís a Portbou on va néixer el seu fill Francesc.
La seva carrera acadèmica fou sòlida – quan el vaig conèixer tot just  era professor adjunt a la UB -  arribà a catedràtic, publicà llibres i estudis,  fou membre d’Acadèmies com la de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Académia Española, president de la Sociedad Española de Lingüistica i Secretari  General de la Universitat de Barcelona des 1974 a 1978, anys de turbulències  universitàries continuades.
No sé si mai va fer realitat aquell experiment , tantes vegades manifestat, de posar a la seva porta el rètol de llautó : “Dr. Francisco Marsà – Onomatólogo”.
I era fill de Portbou on segurament residí molt poc, però empordanès, al capdavall  
No ho hagués dit mai.
 

dijous, 7 d’abril de 2016

L’ENGANYIFA DE MASTER CHEF

Un servidor – ho saben bé els qui em coneixen -  des de fa anys és un modest afeccionat a la cuina. He anat acumulant llibres de receptes, he volgut conèixer la cuina d’alguns grans xefs i, sempre que he pogut, en els mes viatges he procurat acostar-me a la cuina més genuïna del país on era. He cuinat, amb èxit variable, per la meva família i els meus amics, procurant fer una cuina senzilla, tradicional, amb bons productes del país i possiblement amb escassa creativitat i fantasia.  A la meva cuina no hi ha cap bufador, ni bosses d’alginats, ni sifons de carbònic, ni nitrogen líquid, ni culleres foradades per “esferificar”. Les úniques eines per a “desconstruir” son un parell de ganivets esmolats i una trinxant de mitja lluna, d’aquells que ja no se’n troben i quan he volgut fer una pilotilla rodona l’he fet amb les mans, netes, però amb les mans.
Degut a aquesta afecció vaig començar seguint un programa de televisió que es diu “Master chef” en el convenciment que seria un programa de cuina on veuria treballar a altres afeccionats com jo mateix que estaven vivint un període d’aprenentatge i perfeccionament les setmanes de  duració del programa. Potser hi veuria alguna idea  curiosa, alguna recepta interessant i al meu abast o una forma de manipulació desconeguda per mi.
L’èxit de fórmula es veu que ha estat esclatant, diverses televisions del món han comprat els drets per a reproduir el programa, s’han fet versions infantils, el volum de “merchandisign” és enorme – llibres , cursos on-line, davantals, estris de cuina, campaments de vacances, etc -  i el programa ha acabat essent un “reality show” com el  “Show de Truman”, pel·lícula interessant i en la que es denuncia que en el món d’aquesta mena de programes de televisió tot acaba essent una gran mentida.
 Ahir vaig veure el programa inicial  de la quarta edició d’aquest show  de pretext culinari. No hi tornaré. S’ha acabat. Tot és fals. Com pot ser  que entre 20.000 aspirants dels que han de sortir tan sols 30 persones per a competir pels 15 llocs que jugaran, com pot ser si es realitza una selecció rigorosa segons la qualitat culinària dels plats presentats a les fases de preselecció, surtin ” casualment” dues germanes bessones que s’estimen molt, surti una mare i un fill que competeixen per un lloc amb llagrimeta inclosa, com és comprensible que surti una “starlet” presentadora de la televisió de Veneçuela i  que ha estat “chica” portada Interviu lleugera de roba, com pot ser que surti una mare de 6 fills, i hi hagi entre 30 aspirants  un anglès, un filipí, una russa, un rentaplats, un peruà,  un argentí, (cal assegurar  espectadors de sudamèrica),  una esportista d’elit, una àvia, .... Fins hi tot  es va atorgar  lloc a un concursant no pel seu plat si no perquè va demanar en matrimoni a la seva xicota davant les  càmeres.  El bo i el dolent, el prepotent i l’humil, el que plora i el que riu. La cuina – que ni es veu – és el de menys.
Enganyifa, estafa, frau .... Tele 5 pura i dura.  D’aquells 30 concursants aspirants als 15 llocs, quasi la meitat varen fer com a plat “estrella” bacallà confitat , o sigui posat en una cassola amb oli a foc ben baix i amb un parell d’espàrrecs migpartits .  Un altre va fer un bistec de bou a la planxa  amb puré de patata . I és un dels 15 millors entre 20.000 !  Au, va !
I un jurat, suposadament de professionals competents fent el paripé, posant cara de preocupats quan han d’eliminar a algú i tenint les seves cuines, tant estelades , en el més complet abandó.
S’ha acabat per a mi Masterchef. Com s’ha acabat l’interès pel restaurant Àbac de Barcelona i el Bohio de Toledo. I els brindo la idea de que pels propers programes substitueixin a la tibada senyora Vallejo-Nágera per una que es diu Raquel Bollo – nom ben culinari -  que és una professional d’aquesta mena de reality shows 


divendres, 1 d’abril de 2016

UN EPISTOLARI FRUSTRAT


 Els meus padrins,   que seguint la tradició eren els avis, varen morir tots dos quan jo era molt petit, fet natural i si voleu irrellevant més enllà de l’estricte àmbit familiar. Si en faig esment és per a dir que a casa per a complir aquesta tradició pasqual i barcelonina de “la mona”  ens vàrem haver d’espavilar , o potser senzillament passar-la per alt. Recordo però que per la Pasqua de l’any 1948 vaig tenir una magnífica “mona” guarnida amb un follet malcarat, obsequi del novel·lista Miquel Llor que passava uns dies de vacances a casa . 
I si algú segueix aquest blog ja em perdonarà que insisteixi en el personatge, però el fet de que jo l’arribés a conèixer i que fos amic de joventut del meu pare m’impulsa a reiterar una mica el seu record quan aviat farà cinquanta anys del seu traspàs. I també perquè em sembla que se’n parla poc.
Potser no existeix una biografia solvent de l’escriptor – fins a on arribo , tot em fa pensar que no – més enllà de “L’evocació biogràfica de Miquel Llor” que va publicar el 1983 el seu nebot Elias Valverde i Llor, semblança del novel·lista que traspua afecte sincer per tots costats, sentiment que valida sobradament una biografia.

Miquel Llor i el meu pare, Alfons Puig, no sé com es varen conèixer, molt probablement a l’Ateneu barcelonès que ambdós freqüentaven a començaments dels anys 30. Coincidiren  potser a La Publicitat i tal vegada  a La Nau, diaris en que el meu pare col·laborava esporàdicament mentre feia la carrera de medicina i alimentava aspiracions literàries. Llor era col·laborador de “Mirador” aquella extraordinària revista que estava en l’òrbita  de la gent de La Publicitat i d’Acció Catalana.   Potser compartiren ideals i somnis, gust per la música i afecció a la literatura. Es varen fer amics, em sembla intuir que amb una amistat sòlida i sincera que la distancia, amb els anys,  va anar fent malbé de forma inevitable.

D’aquella amistat en queden unes cartes de Llor al meu pare, un petit epistolari, molt més reduït del que devia ser originàriament però quan a una casa i a un país hi ha passat una guerra civil molts papers íntims i irrepetibles es perden per la lògica de l’absurd. El propi domicili barceloní de Llor va quedar literalment traspassat per una bomba que potser convertí en cendra algunes cartes del pare.
Poc abans del conflicte – el 5 de maig del 1936 – a la revista “Victors” de Girona hi apareixia un article signat Alfons Puig en el qual es feia una elogiosa ressenya de la darrera publicació de Miquel Llor “ El premi a la virtut o un idil·li a la plaça de sant Just”.
Després el llarg silenci.


 
Ara em semblaria una mica imprudent, potser deshonest,  fer publiques les cartes de Llor que guardo amb sentiment de nostàlgia i afecte , record del pare desaparegut i de l’amic entrevist de molt lluny. Però per a donar una petita mostra de quina intensitat d’afecte uní els dos amics vull transcriure tan sols un petit paràgraf  d’una carta de Llor datada el 13 de gener de 1941, la primera després del gran daltabaix. Llor li recorda al meu pare que no s’havien vist des de la Pasqua de 1936, i li diu intensament “ ... voldria veure’t i provar de reproduir per una estona aquelles estones de diàleg que en certs moments semblaven un monòleg i que ni abans ni després no he encertat amb cap altre amic, ni m’interessa...”  Tot seguit li dona notícia de la seva feina literària, en moments tan adversos : “ ...D’aquí un parell de mesos em refio deixar enllestit “El somriure dels sants”. Després el desaré fins que el cel s’assereni...”.
Segurament en altres circumstàncies personals, del país, de  família, del neguit de la subsistència – un fent de metge,  l’altre comprant i venent antiguitats – avui potser tindríem un llarg i preciós epistolari de dos amics – un d’ells escriptor il·lustre – que seria objecte d’estudi, d’una tesi i potser d’una docta publicació.
L’epistolari possible les circumstàncies el varen frustrar.
Queda la brillant  i indiscutible obra de Llor. A mi l’estima eterna pel meu pare.
I el record d’una mona de Pasqua amb un follet malcarat.