NORMANDIA LITERARIA (I) - Corneille a Rouen

Molta gent associa la regió de la Normandia al famós i sagnant  desembarcament militar angloamericà-canadenc  de juny de 1944 que marcà l’inici del final de la segona guerra mundial. La peregrinació a les platges, cementiris i memorials encara és constant i la visita colpidora. En parlarem algun dia.

Artísticament l’evocació d’aquest tros de França va lligat als pintors impressionistes amb la figura patriarcal i extraordinària de Claude Monet que hi va residir molts anys i que la  va fer famosa pintant els seus jardins, la seva costa singular i la famosa catedral de Rouen amb totes les llums que el sol ofereix al llarg del dia.

Però tant important com aquestes evocacions - o potser més- és la densitat literària de la regió, la gran literatura que el seus paisatges, la seva mar agitada,les platges de moda, la seva gent, les petites viles, la tranquil·la vida de les granges on els pagesos fan formatges i elaboren sidra, han sabut inspirar.

L’autor teatral més conegut que va donar aquesta regió, fou Pierre Corneille, membre d’aquell trio famós que estudiàvem, per sobre, quan es parlava a classe de literatura a l’Institut del teatre francès del segle XVII : Racine, Molière, Corneille. Aquest darrer era normand, nascut a Rouen,  a quatre passes de la place du Vieux Marché i de la creu que recorda el lloc on Jeanne d’Arc - la Pucelle d’Orleans - va morir a la foguera als dinou anys, acusada d’heretgia. El teatre de Corneille però no  s’identifica ni amb el país ni amb el paisatge ni amb la natura. Les seves obres en vers tracten d’herois clàssics,  sobretot de temes històrics mitjançant  els quals l’espectador podia establir un

 paral·lelisme amb situacions polítiques i socials del moment.

 

Corneille, que fou durant un temps poeta oficial nomenat per Richelieu i protegit de Lluís XIII, abandonà aquesta condició per a fer un teatre renovat,  “més compromés”, en el sentit d’exaltar els sentiments de noblesa, la igualtat dels homes davant la llei,  rebuig de la repressió exercida pels poderosos, conflictes de consciència i identitat.

Corneille fou reconegut com el poeta i dramaturg més important del seu temps - malgrat ser contemporani de Racine i Molière -  i l’èxit més esclatant l’obtingué amb l’estrena a Paris de la seva tragicomèdia Le Cid.

Napoleó era un gran amant del teatre de Corneille i sabia de de memòria llargues tirades de versos de la tragèdia Cinna o la clemència d’August.  Potser perquè aquesta obra era una apologia de la pràctica d’un poder fort acompanyat de la virtut de la magnanimitat. Un dia Bonaparte, ja Emperador, en sortir de la representació d’una de les seves obres digué : Si Corneille fos viu, el faria príncep !  - No venia d’un...

Avui la casa on nasqué Corneille a Rouen és un petit Museu on es conserva - o es recrea, tant li fa - la seva biblioteca i el seu gabinet de treball. A pocs quilòmetres de la ciutat, a la vila de Petit-Couronne hi ha la casa de pagès - le manoir - de la família Corneille, casa típicament normanda amb els seus plafons de fusta a la façana i el seu jardí florit, igualment avui transformada en museu en record de l’escriptor.

A la ciutat de Rouen, davant mateix del Theatre des Arts,  recoberta amb la pàtina verdosa dels anys, hi ha una magnífica estàtua de bronze de l’escriptor que visqué 56 anys a la ciutat,  morí a Paris als setanta vuit anys d’edat i fou enterrat a l’església de Saint Roch no massa lluny d’on més tard s’hi colgaren les restes del  filòsof Diderot i del pintor Fragonard.    

CINC CENTS ANYS DE PROTESTANTISME

Els qui vàrem créixer deformats i desinformats per l’escola  - pública i privada -  controlada pel nacionalcatolicisme  dels anys 40/50 s. XX, ens imaginàvem, pobrets !  els practicants de la religió protestant com a uns éssers perversos amb peülles i orelles punxegudes fent torn neguitosos per a entrar a l’infern a cremar per tota l’eternitat. Un tal Luter, ens deien,  era un frare agustí renegat i concupiscent, que per a poder-se casar amb una monja, va organitzar tot aquest important daltabaix dins l‘Església catòlica, que era la bona i veritable. Daltabaix que varen seguir, com no podia ser d’altra manera  Anglaterra (pèrfida Albión) i part d’ Alemanya no tutelada per la corona espanyola.
 

A mitja veu s’explicava que hi havia a Figueres  una església protestant al carrer de santa Llogaia i fins i tot algú gosava dir que hi havia residit un bisbe d’aquesta confessió. Ningú però sabia exactament en què consistia el corpus doctrinal del protestantisme. Quina era la seva greu  heretgia.  Més endavant la curiositat, a alguns, ens va portar a llegir quatre coses sobre el tema, les sagnants guerres de religió posteriors i la consegüent dispersió del cristianisme reformat  en esglésies diverses i sectes de noms estrafolaris.

 A mi personalment em va sorgir l’interès a rel de veure, per qüestions professionals,  una obra del pintor Lucas Cranach el jove, titulat Luther im Weinberg ( Luter a la vinya) taula pintada el 1569, conservada a l’església de Wittenberg i que està migpartida. A la dreta s’hi representa la vinya ben conreada per Luter i austers pastors protestants vestits de negre.

 A l’esquerra hi ha la vinya de la que tenen poca cura els clergues catòlics, revestits de mitres i capes de colors vius brodades  d’or, frares i monges fent conversa i la vinya abandonada. En definitiva un cartell publicitari de l’església protestant alemanya.

 Però potser cal anar  una mica més a fons de la qüestió, ara que es celebren els cinc cents anys - el 31 d’0ctubre, vigília de Tots Sants  - del dia que Martí Luter va clavar a la porta de l’església del castell de Wittenberg (Saxònia)  les famoses 95 Tesis contra la venda d’indulgències  que no era altra cosa que una denúncia contra la degradació moral de l’Església catòlica més ocupada en la gestió dels bens temporals  (venda d’indulgències, de relíquies, càrrecs eclesiàstics,  rendes i delmes, nepotisme, etc.) que pels temes espirituals, despreocupació que es traslluïa en una vida luxosa i d’oci dels alts càrrecs clericals i una enorme despesa sumptuària representada per la construcció de Notre Dame de Paris i Sant Pere del Vaticà.

Els corrents crítics contra l’autoritat del Papa, debilitada  des del cisma d’Occident, agreujada per la creixent corrupció, afany de riqueses i de poder temporal, obscurantisme i superstició fomentada per certes ordres religioses i altres motivacions, algunes òbviament de tipus polític, provocaren l’aparició de diverses veus crítiques com foren inicialment la de Jan Hus a Bohèmia, els humanistes Erasme de Rotterdam, Tomas Moro, Lefrevre d’Etrampes que amb el seu discurs intentaven conciliar el moviment humanista amb la necessària modernització i reforma moral de l’Església de Roma.

No sonava malament, no,  aquella música.
 

En aquest context Martí Luter protagonitza la seva rebel·lió, clava a la porta de l’església de Wittenberg les seves tesis i posteriorment crema, el 1520 al mateix poble, la butlla papal Exurge Domine per la qual se l’amenaçava d’excomunió, sanció que es materialitzà l’any següent.

No entrarem en els punts doctrinals del protestantisme, encara que fora aclaridor el fer-ho. Cal dir però que el seu arrelament possibilità la creació de les esglésies nacionals, cas evident de l’anglicanisme a Anglaterra, el luteranisme  a Alemanys i el calvinisme a Suissa ( en aquest sentit és interessant el llibre de Stefan Zweig Castelio contra Calvino del que fa temps vaig parlar)
 

Maria de Médicis contempla la massacre de la nit de St.Bartomeu

De la Reforma en deriven igualment les guerres de religió que assolaren Europa i que foren especialment virulentes a França i Holanda durant els segles XVI i XVII, enfrontaments entre catòlics i protestants, denominats hugonots,  que entre altres coses - a part de massacres esgarrifoses com la de la nit de sant Bartomeu, 24  agost de 1572 - serviren per provocar importants corrents migratoris que expandiren les noves doctrines arreu del món.

Cinc cents anys de protestantisme i les esglésies cristianes - incloses la catòlica, la ortodoxa i la protestant que segueixen el mateix evangeli, el mateix Profeta, el mateix discurs - molt fer cerimònies ecumèniques, moltes abraçades, molt Pax vobis, moltes paraules, ( molta foto),  per a seguir ... separades i dèbils, mentre l’Islam, en expansió, s’ho mira des de lluny (cada vegada menys), expectant.

No se si ho han fet prou bé uns i altres. Però els cors del homes occidentals  orfes de qualsevol sentiment religiós, transcendent i d’espiritualitat es refugien en el consum, la droga, la tablet, els telepredicadors  o a les vidents de tele 5 .

No és totalment ociós que recordem a Martí Luter  que va promoure, ara fa cinc cents anys, una reforma de l’Església eficaç, renovadora i contundent que va treure la son d’una Església viciada pel poder temporal.

Potser només recordant-ho , ja no hi som a temps.

EL MESTRE PASSOLAS

 

L’exposició - les exposicions -  de fotografies de Joaquim Fort ha tancat portes al Museu de l’Empordà i a l’antic Escorxador.  Ha estat un gran encert d’organització i un total èxit de públic, que ha significat la reivindicació d’un personatge desconegut pels figuerencs. No fa gaires dies es va presentar el catàleg de la mostra i en aquesta publicació hi trobo una fotografia que ja quan vaig visitar l’exposició em va intrigar i despertà la meva curiositat de figuerenc. Potser no és ni de les millors artísticament parlant i fins i tot l’anècdota, l’argument, és vulgar.

 

 

Es tracta d’un paisatge urbà, el carrer de Llers de Figueres, entre llums i ombres, amb un llunyà rètol del fotògraf Bosch i un home vell, amb abric i dos bastons, vist d’esquena,  baixant pel carrer. La fotografia figura al catàleg en una pàgina que no puc consignar ja que no estan numerades (en els catàlegs és imprescindible que les pàgines tinguin un número de referència).

Després de mirar i remirar he arribat a la conclusió que la figura correspon al mestre Josep Passolas, veí del carrer de Llers i que fou un músic figuerenc de certa anomenada però que avui gairebé ningú a la ciutat recorda. Si no vaig errat, cap via ni carrer de la ciutat porta el seu nom, que aquest sol ser un símbol - amb moltes omissions -  de cert reconeixement ciutadà. Altres músics, potser amb menys mereixements, han estat dignes d’aquest record. El tarannà però del mestre Passolas possiblement no fou el més apropiat per a saber-se garantir una certa memòria per a la posteritat. Un cronista de l’època deia d’ell  “ home humil i espill immaculat de la bonhomia, vol passar pel món desapercebut...”. Va encertar.

Recordo perfectament a aquest artista, ja vell,  que tenia l’aspecte exacte d’una músic romàntic : extremadament prim, la pell transparent de color de cera, cabell llarg, rostre trist, mirada a l’infinit.

Una figura que evocava en certa manera les imatges de Chopin i Liszt,

 

els dos pianistes més emblemàtics del romanticisme musical.

Per a reconstruir la vida del senyor Passolas, cal recórrer a la premsa local fàcilment consultable a la hemeroteca digitalitzada de la Biblioteca Fages de Climent. Per  les dades que no hi he trobat he consultat el diccionari biogràfic d’Inès Padrosa.

 

A la col·lecció de premsa  històrica  local  hi ha més de cent trenta entrades amb el nom Passolas que van des de 1914 a començaments dels anys 40. Des d’anuncis o ressenyes de recitals dels seus alumnes i concert íntims fets a Can Mariani, fins a crítiques d’estrenes d’obres seves. Això vol dir que, sobretot en els anys vint i trenta,  el seu nom tingué un cert pes específic en el món musical figuerenc i que deixà un estol de deixebles de sòlida formació pianística.

Josep Passolas nasqué a Castelló d’Empúries l’any 1881, fill d’un metge de la vil·la i de la seva muller. S’inicià en l’estudi de la música i del piano amb Antoni Agramont director de la cobla castellonina. Posteriorment amplià estudis a l’escola Municipal de Música de Barcelona ciutat on comença una carrera de concertista. Aviat el traslladà a Figueres on es dedicà,  a més de la interpretació, a la composició i a la pedagogia musical.

 

La primera referència que hem trobat data de maig de 1914 anunciant un recital en el que Passolas va actuar fent duo amb el violinista Enric San. L’any 1918 L’Orquestra Simfònica de Barcelona estrena una peça seva i el 1921 l’Orfeó Gracienc estrena la seva obra “Fraternitat”. L’activitat de compositor es compatibilitza amb la docència a la Fundació “Clerch i Nicolau” i amb la direcció de l’acadèmia que portava el seu nom, d’on sortiren deixebles considerats pianistes notables con Concepció Bonal, Francesc Basil,  Tomasita Riera, Mercedes Moner i Josep Falgarona.

Cent i escaig llarg de referències en premsa fan de mal sintetitzar. En tot cas el mestre Passolas fou un music notable que va morir a Figueres l’any 1957,  em fa la impressió que en una situació força precària. Podríem dir literalment de pobresa romàntica.

La ciutat però potser hauria de recordar a aquest músic singular més enllà de la fotografia d’esquenes, baixant pel carrer de Llers, que li va fer en Quim Fort.

CLAR I CATALÀ : PRESOS POLITICS

Els qui vàrem viure el franquisme i la repressió sistemàtica contra els demòcrates i els catalanismes - la suma era molt pitjor a ulls dels régimen - hem viscut amb esglai i preocupació l’ingrés a presó de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart acusats de sedició. Un país europeu, un estat de dret com pretén ser España no pot tenir presos polítics, no pot empresonar impunement a  dues persones pel sol fet d’haver defensat pacíficament unes opinions legítimes contraries als plantejaments del govern de torn. No pot empresonar per idees, opinions i manifestacions pacifiques, emparant-se en una Constitució que transgredeixen.

España manté presos a militants d’ETA, però aquets son terroristes, vulgars assassins a qui s’ha condemnat per delictes de sang i que no mereixen la consideració de presos polítics. O només en una petita part.
 

 
La “imparcial” jutgessa - condecorada per la policia espanyola i per la Guardia civil - que ha ordenat la presó sense fiança ha fet un flac favor al govern. Tot Europa , la que vol mirar , sabrà que entre el franquisme més dur i el govern del PP no hi ha cap diferència substancial. Què es pot esperar dels successors del partit fundat per Manuel Fraga responsable de les cinc morts a Vitoria el març de 1976 en una de les accions de repressió més dures de la transició ? Quin  resultat dóna  l'anàlisi detallada de l'ADN del PP ?   Què es pot esperar d’un jutjat especial com l’Audiencia Nacional successora d’aquell infaust TOP franquista ? En un estat de dret, democràtic i modern, sense tics dictatorials, no existeixen els tribunals especials.

Jo sóc un dels que he decidit no manifestar-me més. Ni les cames, ni el meu cor malat  m’ho permeten i aconsellen. Però manifesto la meva indignació, la meva preocupació, la terrible decepció de veure que tenim una justícia - una judicatura, amb excepcions - prevaricadora que serveix als interessos del partit del govern abans de defensar els drets dels ciutadans. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart a la presó. On son la major part dels corruptes del PP i del PSOE i de la Casa reial ? Ha vist mai una cel·la el nen Urdangarin, encara que només sigui per burro.

Algu deia anit que quan els qui duen una acció de protesta i de resistència de forma cívica i pacífica acaben a la presó és quan comencen a guanyar i és que el poder se sent dèbil. Potser si. Potser no. Ni Sánchez ni Cuixart  son Gandhi ni el govern del PP és el civilitzat govern anglès de Clement Attlee que prenia cada dia el te a les cinc de la tarda. A Espanya a les cinc de la tarda es maten braus amb gran festival de sang.

Com deia l’acudit que corre per la xarxa amb la imatge i la veu manipulada d’Arias Navarro - un altre amb les mans brutes -, “Franco ha vuelto”.

Als vells , al menys,  no ens agafa de sorpresa. Emprenays però no sorpresos.

 

LA GALLINA VA DIR PROU

Aquest octubre es compleixen cent anys de la finalització del procés revolucionari  rus que iniciat el mes febrer anterior culminà amb el derrocament del govern provisional i la instauració d’un govern socialista presidit per Lenin. La revolució d’octubre protagonitzada pel partit bolxevic amb el suport de soviets de soldats,  pagesos i obrers, fa fòra el govern provisional -  nascut de la primera revolució de febrer que provocà l’abdicació de Nicolau II -  del qual fou figura clau i potser més coneguda Alexander Kerenski.

Sobradament son sabudes les múltiples i complexes causes i la llarga incubació de la revolució russa,  en una societat distant, estratificada i absent de la realitat : misèria i fam en el poble pla, condicions de semi esclavatge dels pagesos, règim de tinença de la terra practicament feudal, desigualtat brutal entre l’ abundància de nobles, començant pel tsar, i el poble treballador, etc. situació agreujada en aquells moments per la participació de Rússia a la primera guerra mundial (1914-18) al costat de les forces aliades contra Alemanya i el que es deia els Imperis centrals.

La revolució russa i la instauració d’un règim socialista en el país més gran d’Europa fou un esdeveniment cridat a canviar la historia de la humanitat. L’imperi rus, la U.R.S.S. com es digué posteriorment,  fou el gran bloc de nacions que regits per règims comunistes,  ideològicament i militarment s’enfrontaren al món occidental des de finals de la segona guerra mundial. Semblava que aquell equilibri tens, preocupant i perillós entre capitalisme i comunisme,   hagués de durar per sempre més.

Davant els greus errors del món capitalista amb situacions extremes de desigualtats socials, imperialisme, intervenció barroera a tercers estats, colonialisme polític i econòmic, etc. el model soviètic, el model comunista en general,  semblava una alternativa, amb els mateixos defectes i perills sobretot en el camp dels drets i llibertats individuals i col·lectius, però que potser salvava de la misèria a alguns milions de persones. Els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat de la revolució francesa encara resultaven seductors per a molts. L’aplicació del model però fallava.

ESCENA  D'UN GULAG

Mort Lenin el govern  del dictador Stalin fou d’una brutalitat  excepcional. Depuracions, confinaments, fams còsmiques i  assassinats polítics en massa  s’acumulaven a la seva consciència - si és que en tenia - amb un resultat de més morts que tots  els dictadors occidentals de l’època junts ( Hitler, Mussolini, Franco, Tito). Les seves víctimes, nombre en el que hi ha total desacord, s’estimen entre 20 i 30 milions de persones. A Mao se n’hi pengen 70 milions.

L’stalinisme fou condemnat posteriorment, els partits comunistes europeus varen emprendre una línia ideològica pròpia i independent. Alguns varen abandonar el marxisme-leninisme. Tot i això, inexplicablement el gran bloc soviètic - l’imperi rus que deia Deulofeu - s’esfondrà en pocs anys de forma gairebé fulminant,  entrant en una fase d’anarquia (si hem de creure en la terminologia de Deulofeu)  que encara està per definir.

El socialisme marxista, el sistema polític i econòmic que tenia que salvar el món de la misèria i de l’opressió dels poderosos no va durar ni cent anys. El model estatalista no va funcionar malgrat aplicar-se  amb extrema crueltat i rigidesa. Fins i tot la Xina aplica avui  un sistema econòmic capitalista dins un sistema polític comunista.
Malgrat el que deia el seu himne,  aquesta no ha estat la lluita final.

6 D' OCTUBRE

Avui es compleixen vuitanta tres anys del que es coneix en la història de Catalunya com a “Fets d’octubre de 1934”. No cal detallar en què consistí aquell episodi doncs existeix extensa bibliografia sobre el mateix  - Manuel Cruells i Frederic Escofet entre altres - i resums,  més o menys esbiaixats, a la mateixa xarxa.

En esquema molt simplificat  el que va passar fou que, en desacord amb les noves tendències polítiques del govern de la República espanyola, legalment constituït,  Lluis Companys proclamà la República catalana dins la República federal. L’exercit va sortir al carrer, es proclamà l’estat de guerra, hi hagué resistència armada per part de centrals sindicals i centres polítics diversos, essent potser el nucli més famós el CADCI de la Rambla de Santa Mònica. Resultat general a Catalunya més de 70 morts, centenars de ferits i rendició i empresonament del Govern de la Generalitat.

 

En els dies posteriors suspensió de l’autonomia i de la l’Estatut, nomenament d’un coronel com a governador general,  pèrdua de competències, centenars de presos polítics, dissolució d’ajuntaments democràtics, destitució de funcionaris i fins i tot condemnes a mort - posteriorment commutades - pels responsables militars dels mossos de la Generalitat. I això ho feia un govern republicà i democràtic ! Imaginem com pot reaccionar un monarca fill de l’absolutisme borbònic i un govern ideològicament hereu del que és hereu.
 

 

La normalitat a Catalunya no es restablí fins a les eleccions de febrer de 1936, amb la victòria del Front popular, normalitat que, com es sabut durà ben poc doncs va acabar als pocs mesos amb la sublevació militar i la posterior la guerra civil.

Es d’esperar que amb tants de historiadors com hi ha a l’actual govern de la Generalitat aquests fets els hi resultin coneguts i en treguin les conseqüències oportunes. La primera  resposta del govern de l’Estat davant l’intent pacífic de votar un referèndum fou d’una violència extrema, el cap de l’Estat desconeix, es veu, la paraula diàleg. Per l'altra banda, el neguit d’algunes forces polítiques catalanes per anar de pressa en una declaració unilateral d’independència - partidaris del conegut,  com pitjor,  millor - no és el consell més assenyat, ni possiblement el més prudent. 

Els indicadors econòmics trontollen. Les incogniters de futur s'acumulen.

Ara correspon als polítics decidir  amb serenitat ja que no es pot demanar a un poble que visqui permanentment mobilitzat.

I abans de decidir que mirin una mica els llibres de historia, per favor !