dissabte, 19 d’agost de 2017

DESPRES DE L'ATEMPTAT

Possiblement és tòpic i inútil fer una reflexió sobre l’horrorós i salvatge atemptat islamista a les Rambles de Barcelona després de l’eficaç diluvi informatiu dels mitjans de comunicació i l’encara més torrencial – i ja no sé si tan eficaç  i convenient – produït en això tan imprecís que se’n diu la xarxa. El que sí sé és que després d’escoltar reiteradament  el consell dels mossos que no es pengessin fotografies de ferits, al cap de poc vaig rebre una esgarrifosa fotografia d’una víctima, potser morint-se,   d’algú que volent jugar al periodisme  o per un sentiment de solidaritat mal entesa, feia circular la tètrica i dolorosa imatge d’un ferit o un mort enmig un bassal de sang. No ho puc precisar perquè la vaig esborrar immediatament.
Tot el que pugui dir de rebuig o de condemna ja està dit i repetit. Tots els valors que pretenen destruir i que defensarem aferrissadament, també s’han fet tòpics de tant reiterats. No obstant un no pot callar. Alguna reflexió cal fer en veu alta quan colpeixen de forma brutal la ciutat que és capital del teu país i quan ho fan en un lloc entranyable, alegre i acolorit que és una part important dels records de la nostra joventut.
 
La Rambla de Barcelona és sagrada ! Per això el fanatisme obcecat i assassí d’un Islam embogit l’ha volgut tacar de sang.
La Rambla és aquell Liceu d’abans de l’incendi on des del cinquè pis vàrem començar a escoltar  La flauta màgica de Mozart, el Don Carlo verdià i el Wagner més autèntic i barceloní. Però la Rambla és també el cant dels ocells engabiats, l’esclat de color de roses, clavells, gladiols i mimoses. I la rialla de les floristes. I a tocar, el bodegó immens i inigualable de La Boqueria. I una mica més enllà la Biblioteca de Catalunya, la llibreria Millà o la casa de música de sota la Virreina on es podien comprar cordes de guitarra i partitures dels Platters.
La Rambla és aquell camí de joia que fa molts anys ens portava a prendre café al Moka, quan encara estava decorat amb palmeres de llauna pintades de verd. O ens feia arribar, una mica més avall, a vegades envoltats de nois de la navy relativament serens, a prendre unes copes de Jerez als Cabales sota cartells de toros dels anys quaranta, una mica cagats de mosca. I a mig camí, a quatre passes a l’esquerra, entraves a la plaça Reial que és la plaça més bonica de Barcelona on podies beure una gran  cervesa fresca i rossa, i si era de nit el Jamboree, local excepcional, tenia les portes obertes, potser amb el gran Tete Montoliu tocant el piano.
 
I si es celebrava un àpat de festa i la butxaca ho permetia, Rambla avall – la Rambla fa baixada deia un llibre de Nèstor Luján – cap a  l’Amaya, el d’abans, el de la carta solemne, basca i peixatera que era un valor segur perquè la festa fos grossa. O a can Ton, a menjar cabrit al forn.
I algunes nits de malenconia vital profunda (i probablement injustificada) baixant per la Rambla s’arribava al Pastís, aquell petit bar d’ambient canaille on la música de l’Edith Piaf, entre fum de tabac i olor d’anís  ens feia somniar amb un Paris que encara no coneixíem. I si la nit en comptes d’existencialista tenia color castís i popular a l’Arc del teatre per tres pessetes podies beure un vaset de cazalla de la Sierra amb panses.
I com que d’això no en saben res, perquè odien aquesta civilització, aquesta cultura, com que pretenen la implantació violenta del califat al bell mig de Barcelona, per això fereixen amb salvatge brutalitat tot esperant que  els USA, venedors d’armes, i la impassible Europa – permissiva, bonista  i respectuosa dels Drets humans  - contemplin  com aquesta fracció de l’Islam ocupa palaus i cancelleries.
Després de l’atemptat d’ahir a Barcelona estic trist, dolgut, cansat. 
M’he fet més vell i tinc por.  

dimarts, 8 d’agost de 2017

QUI S'HA BEGUT EL SENY ?

És evident que els anarcos de la CUP i els dels grups satèl·lits que els nodreixen, no. Autoproclamats anticapitalistes i  incubats en casals anarquistes diversos o en similars llars d’adoctrinament àcrata, han vestit la disfressa d’independentistes per a enredar a ex-convergents incauts – que n’hi ha molts – i alguns arrauxats de l’Assemblea Nacional a fi de tenir una falca parlamentaria sòlida per a assolir els seus objectius.
La CUP no vol la independència de Catalunya. L’importa una rave.És més,  ho consideren una reivindicació petitburgesa. Però ells ja sabien que amb aquest passaport fals farien pagar un caríssim peatge als de Junts pel si  per a mantenir-se en el govern. La primera quota del pagament fou la renuncia del president Mas que feia cara de capitalista i gastava massa corbata i desodorant.
Després han vingut altres episodis  en el Parlament de Catalunya que han estat humiliants pel Govern, imposicions, xantatges, una constant actitud de desdeny i fàstic. Sempre votant per la mínima a favor del Govern, ostensiblement tapant-se el nas.  I ara quan paralitzen, embruten i rebenten autobusos turístics o punxen rodes de bicis de turistes el senyor Turull els demana “ per favor” que facin bondat  i que siguin bons nens! Espero que els hi demani dempeus. I afegeix que és un error confondre aquests actes violents amb el procés sobiranista. Està clar qui s’ha begut el seny.
I Esquerra Republicana , callada com un mort .
Els de la CUP volen canviar, subvertir, dinamitar, diguem-ho com ens plagui -  els sistema capitalista de l’actual societat. I ho volen fer amb els mitjans que calgui – repassem la història i veurem quins son – i en companyia dels Comuns de la Colau, dels Podemos de l’Iglesias i gent de ideologies i mètodes similars.
A Catalunya els cupaires son independentistes, diuen, i ho volen fer ajudats d’una coalició política artificial i insegura que es Junts pel Sí de la qual el partit majoritari és el denominat PdCat que no se sap ben bé què és però per ADN i origen és com a mínim liberal si no obertament conservador. I quan els escolans de la CUP fan actes violents, actes revolucionaris, en contra de l’economia del país – atacar el turisme es fer això – el senyor Turull els demana per favor que facin bondat. Està clar qui s’ha begut el seny.
I temen que això afecti el denominat, reiteradament i llargament des de fa dos anys, procés ? No ho temin senyors, no, és segur que l’afecta, perquè ja em perdonaran, una Catalunya independent governada amb l’ajut d’aquesta gent possiblement a molts no ens interessa. I per  reblar el clau el senyor Tardà picant l’ullet als Comuns diu que la futura República catalana ha de ser governada per l’esquerra ( vol dir ERC i Comuns) . Doncs més clar l’aigua senyors del PdCat :  qui és que s’ha begut el seny ?
Llegeixin, llegeixin, llegeixin una mica la historia de la Generalitat republicana des de febrer del 1936 fins febrer del 1939. I si no volen llegir que és massa feina,  ho preguntin al Conseller Santi Vila que sí que sap història . I vegin que passa quan es trien males companyies per a governar !

dilluns, 7 d’agost de 2017

LA CAMBRA AGRICOLA

Els figuerencs nascuts després de 1965  - per acotar una mica - han de tenir molt bona memòria per recordar l’edifici de l’antiga Cambra Agrícola situat a la placeta baixa de la  Rambla, en el lloc que avui ocupa el Museu de l’Empordà i que fou enderrocat a finals de 1968.
Per ajudar a fer memòria els pot servir el llibre “Cambra Agricola de l’Empordà. Arquitectura, economia i societat[1] del que no es pot dir que sigui una novetat editorial , doncs data de finals de 2016,  però del que encara se’n van fent presentacions públiques encaminant-se cap a la segona edició. El llibre té un interès indiscutible per a tots els qui intentin conèixer la història de la comarca empordanesa així com de la seva capital Figueres.
Escut de Figueres que hi hagué
a la Cambra Agraria
Aquesta obra es divideix en tres parts ben diferenciades cada una d’elles tractades per autor diferent. La primera, que es obra de l’historiador Albert Testart, fa un estudi ben estructurat del que fou aquella institució des de la seva fundació l’any 1900 fins a la desaparició en l’agitat període 1936-39.
El pes d’una agricultura en transformació com a base de l’economia comarcal, l’interès per les noves tècniques productives i per formules innovadores  d’associacionisme agrari, entre molts altres factors promogueren i van fer viure aquella institució que, com es digué en la darrera presentació del llibre, fou una entitat transversal – paraula avui de moda – el que vol dir que hi tenien cabuda gent de filiació diversa i procedència social igualment dispar, units per l’interès de la modernització del camp i del progrés agricola de l’Empordà en particular. No fou una patronal de propietaris com l’IACSI[2] ni menys encara una sindical pagesa, ni una associació de petita i mitjana empresa, que de tot hi havia. Tingué doncs el gran mèrit de no poder-se etiquetar amb cap  ideologia  política determinada més enllà de la política rural encertada pel país. Com a exemples singulars poden dir que foren dirigents de la Cambra des de Joan Arderius republicà federal de radicalitat provada i anticlerical militant fins a Pere Vayreda catòlic practicant i president comarcal de la Lliga.  
La molt ben documentada segona part que escriu l’arquitecte Joan Falgueras tracta del singular edifici que allotjà la Cambra obra de l’arquitecte Azemar i que fou enderrocat, davant el silenci general, el 1968. Enderrocament que es situa en un procés d’evolució urbanística de ciutat que des del punt de vista arquitectònic en aquells moments està intentant entrar en la “modernitat”. Falgueras fa un estudi del que fou l’arquitectura a Figueres durant aquells anys i en plantejar-se la pregunta – com molts han fet -  si calia conservar l’edifici d’Azemar com a peça important del patrimoni, la resposta que ens permet fer el treball de Falgueres, sense formular-la explícitament , és que en tot procés de reforma, modernització o engrandiment alguns edificis singulars han de desaparèixer. Ineluctable llei de vida per homes i per  edifics.
El capítol de Joan Armangué que clou el llibre ens parla de la complicada trajectòria “administrativa” de l’edifici de la Cambra, des de la seva construcció fins als contractes d’arrendament amb l’ajuntament   i les diverses utilitzacions de l'edifici posteriors a l’any 1939 fins arribar a l’enderroc.
 Però també ens parla  dels homes de la Cambra i del seu entorn social. És un interessant who was who que permet recuperar alguns personatges que foren clau en la vida econòmica, política i social de la ciutat i de la comarca i que per molts diverses circumstàncies el seu paper decisiu no ha estat reconegut, per dir-ho d’alguna manera, ni per uns ni per altres.
Lluís Mª Jordi
En diverses ocasions aquesta llacuna en la memòria col·lectiva d’homes significatius de la societat figuerenca, ha estat objecte de converses amb Joan Armangué des del dia llunyà en que ambdós varen intervenir a distints nivells en la recuperació de Joan Arderius, el veterinari polític republicà. Però també en les converses sorgí el tema que més enllà de la política hi hagué homes importants en aquells anys –  finals del XIX i primer terç del segle  de segle XX – als qui la ciutat devia record i un cert homenatge.  Homes com Cusí de Miquelet, Lluís Mª Jordi, Eusebi de Puig, Carles Jordà – aquest amb una biografia solvent i publicada – Raimundo de Falgas, Antoni Papell i un llarga llista que cal estudiar amb deteniment perquè foren ells que també varen ajudar a crear un Empordà ric, modern i amb projecció arreu de Catalunya.
Aquest llibre ens ajuda a conèixer millor aquesta comarca i la historia de les seves institucions, la seva economia i els seus homes.  



[1] Joan Armangué, Joan Falgueras, Albert Testart - “Cambra Agricola de l’Empordà. Arquitectura, economia i societat”- Brau ediicons -  Figueres 2016
[2] Institut Agricola Català de Sant isidre