dilluns, 30 de gener del 2017

NOU (AN) ALFABET


A l'edat mitjana - alta i baixa - i durant alguns segles posteriors,   quan l'analfabetisme era gairebé total, la saviesa del llegir i escriure estava reservada al recinte dels convents i una mica menys a palaus i castells, encara que els senyors feudals solien estar més per la llança i el cavall que pel pergamí i la lletra gòtica.
Aquesta situació poc a poc anà evolucionant,  però molt poc a poc. Els coneixements, els migrats coneixements que tenia el poble menut els rebia per transmissió oral de boca generalment de frares i rectors que els explicaven la doctrina cristina i alguns dels conceptes més elementals, imprescindibles - comptar -  per a la vida quotidiana, rarament llegir i escriure que no servia per a gaire res. La invenció de la impremta i l’entrada a l’edat moderna va ajudar una mica a millorar el fet lamentable d’analfabetisme gairebé total.
 
En aquesta situació, sobretot a la zona central  d’Europa a finals de l’edat mitjana, artesans, botiguers, gremis i oficis per a fer publicitat de la seu negoci havien de recórrer a la utilització de símbols i emblemes entenedors  que plantaven a la façana del seu establiment.  Si es representava una sabata era a cal sabater, unes tisores era el sastre, una barra de pa el flequer o un raïm quan es tractava d’una vinater o d’una taverna. Els ferrers eren encarregats de fabricar aquests emblemes  en ferro o bé de llauna pintada i retallada. La màxima manifestació d’aquesta artesania, avui recuperada amb més daurats,  és la famosa Getreidegasse o carrer de les ensenyes de Salzburg i també la regió d’Alsàcia .
 
Ara amb  l’ús massiu dels missatges de WhatsApp hem recuperat el llenguatge dels símbols - els egipcis varen inventar el llenguatge jeroglífic aproximadament l’any 3.400 abans de Crist, o sigui fa 5.400 anys ! - . La gent per estalviar paraules i complicacions gramaticals t’envia unes mans aplaudint, el dia de l’aniversari dues ampolles de cava, un fulla de trebol, una floreta, un cor vermell o blau ( segons la circumstància) i sempre la inevitable cara de xinés o “japo”, groga rodona, plorant, rient, fent petons, escupint, fent llengots .....Sincerament n’estic tip d’aquesta cara poc graciosa, fofa,molesta, amb color de patir del fetge, reiterativa, antipàtica ...... D’aquesta cara groga es veu que se’n diu “emoticonos” doncs serveixen per expressar les emocions. A mi em feia més gràcia com en deien d’aquesta cara groga a les “hazañas bélicas” del meu temps, encara que era políticament incorrecte.
Perdoni però les emocions s’expressen amb paraules des que l’home va aprendre a parlar. I com  que el ninot no se sap ben bé el que diu hi ha un diccionari - com una mena de pedra de Rosetta -  que ens indica si el ninot està “escandalitzat, o té son, és  arrogant o està  confós o directament t'envia a fer punyetes.
 
Hem superat  tots els índexs d’alfabetització imaginables, índexs  que durant anys foren la vergonya d’una país com Espanya ( tan sols un 24 % a 1841 quan a França superava el 80 % ). I ara gràcies a WhatsApp podem oblidar l’alfabet que tant va costar difondre, ara tenim un nou alfabet sense paraules; hem  retornat a l’escriptura jeroglífica inventada fa més de 5000 anys. I a més amb uns ninots molt més lletjos.
Anar 50 segles endarrera, com a progrés em sembla lent.
Espero que d’aquí 5000 anys més  es torni a fer servir el llenguatge, les paraules, les emocions, algú escrigui versos i algú els llegeixi...  i plori de debó i no com un ninot.

dimecres, 25 de gener del 2017

MES SOBRE EL MUSEU DEL CIRC

AVÍS A PREMSA I USUARIS DE TWITER, FACEBOOK, etc.

Com que això de les xarxes no entra en els meus hàbits i coneixements,  tan sols vull aclarir que el meu article del blog sobre el possible museu del Circ a Figueres,  titulat TOTS (-1) PEL MUSEU DEL CIRC , va ser publicat en aquest blog el dia 16 de juny de 2016,  per tant no té res a veure amb les campanyes actuals, la recollida de signatures, missatges de xarxa, etc. contraris a l'esmentat Museu.
En el seu moment vaig manifestar  la meva opinió personal que com a qualsevol ciutadà tinc dret a expressar lliurement.

diumenge, 22 de gener del 2017

COCIDITO MADRILEÑO

 
He anat a passar un final de setmana a Madrid per a visitar l’excepcional  antològica de Renoir penjada temporalment al Museu Thyssen-Bornemisza i de passada fer una visita a la casa-museu de Sorolla que per a mi és l’artista que millor ha pintat la llum de la mediterrània. I dono el motiu de l’excursió perquè anar a Madrid avui sembla un pecat, gairabé una traició,  doncs encara hi ha cervells obtusos que no  saben diferenciar una ciutat - carrers, places, museus, monuments, parcs, història - del nefast govern del PP, el servil Tribunal constitucional, l’anticatalana 13 TV i tota la trepa de polítics inútils multicolors que prosperen ( no hi ha traducció exacta del mot  medrar) als entorns de la carrera de san Jerónimo, de la Puerta del Sol o del palau del Senat
Doncs sí, vaig anar a Madrid.
Vàrem anar al Mercado de San Miguel que és un mercat d’estructura metàl·lica  del XIX reconvertit , per iniciativa privada , en un espai gastronòmic on es pot picar alguna cosa, fer un sopar informal a peu dret o quasi, i també comprar productes habituals d’un mercat com fruita, carn , peix, de gran qualitat. Un lloc ben trobat i agradable a quatre passes de la plaza Mayor, rovell de l’ou del Madrid dels Austries. Una idea exportable i que a Barcelona s’ha recollit només parcialment. 
Després d’aquella intensa activitat  artística-cultural esmentada , el diumenge a migdia vàrem voler fer una mica de tipisme turístic i no se’ns acudí res  millor que anar provar un “cocido madrileño” genuí. L’oferta és important,  doncs pel cap baix hi ha una cinquantena d’establiments on es pot menjar el plat típic de la ciutat : des del famós i històric Lhardy on l’ofereixen un  dia a la setmana, fins a la Gran Tasca passant pel luxós Ritz  o la Taberna de Buenaventura, La Bola o Casa Carola. A uns hi anava de client Perez Galdós a altres Azorín , al de més enllà La Chata. Ves a saber....
Això no vol dir altra cosa que, ens agradi o no, hi ha una fidelitat considerable a un senyal d’identitat tant baladí com un plat de cuina. Tothom s’agafa al que té , dirà algú. Potser sí, o potser no. A Catalunya - i no cal dir a Barcelona - s’han de fer molts quilòmetres per trobar habitualment algun lloc on ofereixin com a plat corrent una escudella i carn d’olla. Castells, l’estelada, la llengua sobretot....però també l’escudella.
Vam optar per anar a la Taberna de la Daniela, davant de l’església del Jesús de Medinaceli. Establiment d’un conjunt de quatre que només serveixen “cocido”, a menjador ple, dos torns ,  l’espai aprofitat al mil·límetre i un cert mal humor. Una sensació com d' enveja  veure que els madrilenys celebren el diumenge amb el seu “plat nacional”. El resultat gastronòmic una mica decebedor : la sopa bona , el “cocido” fred, la pilota una bola de pa, la morcilla sense gust, ....  
Però tot i que com dic no va ser gaire bó, al menys no era la recepta del Manolo Escobar que en la seva “copla” cocidito madrileño acaba amb aquests versos :

         Toma, mi bien,
         tu cocidito madrileño
        que dentro va mi corazón.

Recoi , quin fàstic !

dilluns, 9 de gener del 2017

FANALETS ESTELATS


La polèmica sobre els fanalets de reis amb l’estelada em sembla inútil, forçada, avorrida,   encara que es presta a reflexionar sobre la manipulació  que pateix la mainada per part de persones i institucions aprofitant joguines, idees, símbols   o tradicions que ni els pertanyen i que en moltes ocasions son refusats pels manipuladors. Des de quan l’ANC es preocupa de ser present en una festa catòlica i popular com l’Epifanía ?
 
Així per exemple molts d’aquests patriòtics barons del fanalet estrellat estan en contra de qualsevol joguina bèl·lica que els horroritza veure en mans d’un infants. A mi també. No dubten però en posar a les seves  mans una joguina que és una arma política, però que , ai las!  defensa els seus interessos o preferències.
Altres -progressia militant - no volen que els nens siguin batejats, ni confesats, ni combregats. Que decideixin ells quan sigui grans i amb prou coneixement, afirmen amb suficiència. Però mentrestant posem-los a les seves mans, sense preguntar,  un fanalet que tingui significat i contingut contestatari, desobedient, rupturista,  no un peixet, una floreta i un paper xinès .No. Missatge. I em sembla cínic dir com algú ha fet que “els nens decideixen el seu fanalet”. Quan els nens comencen a decidir quelcom ja no porten fanalet !
No reitero  el comentari sobre la manipulació grollera de la cavalcada de reis a Madrid feta amb tota la mala intenció  de que resultés grotesca, les barbes ostensiblement postisses i les disfresses   poc creïbles a veure si , d’una vegada , es posava al descobert aquesta farsa de la dreta reaccionaria de dedicar un dia a la il·lusió dels més petits.
La politica ho acaba contaminant tot. És fatigant. I així  no guanya punts per a fer-se simpàtica. I de popularitat n'hi falta.
La polèmica dels fanals amb l’estelada, em va
recordar les cavalcades del Reis del meu poble  allà per a finals del anys quaranta. Anys d’estretors i de misèria. La cavalcada pobre, migradeta, però també ens feia lluir els ulls perquè teníem cinc anys. La música del regiment era el que hi havia. I dues llargues files de soldats del Castell,  amb aquells abundants capots caquis de borra,  portant en uns pals llargs uns fanals de vidre tanslùcid  amb la bandera espanyola pintada.
Es veu que l’ANC i altres han tingut avui la mateixa idea publicitària que  l’administració militar de la dictadura franquista dels anys més durs !
Per Déu ! Deixeu les criatures en pau que facin la seva festa , que cantin els tres Reis de l’Orient, porten coses, porten coses... Fem la nostra reivindicació nacional seriosa i sòlida ( que no els acaba de sortir prou bé) , sense embolicar-hi fanalets ni altres punyetes.
A més, ahir, avui, demà,  la bandera del meu país serà quatribarrada pura i simplement,  sense sols, llunes, estels ni constel·lacions que en distreguin la puresa i el sentit.

dilluns, 2 de gener del 2017

PUTURRÜ DE FUÂ

 Uns dies abans de Nadal  vaig anar a un comerç on venien torrons - que no és el mateix que anar al torronaire o al “jijonero” - i m’oferiren de tastar “torrons” de papaia, de fruits vermells, de mango i pacanes, de cabell d’àngel,  de festucs i per acabar el  autodenominat “torró de gin tònic”. Vaig quedar uns segons en suspens - esbalaït i bocabadat - i al final vaig refusar per precaució i precisament perquè m’agraden els torrons i m’agrada , de tant en tant, un bon gin-tònic clàssic (sense canyella, ni pebre, ni claus d’espècie) .
A aquest senyor ( o tio,  que és el que s’estila) no li agraden les coses noves ( ara es diu novedoses), els experiments, la innovació, la creativitat, el risc d’inventar, l’enginy fèrtil... Aquest tio no és  vintage, directament és una peça de museu arqueològic o potser paleontològic, pensarà algú.
Potser sí o potser no. L’esperit innovador, el neguit investigador, el desig de progrés han fet moure la humanitat i ho sé prou, ara bé  la innovació ha de tenir una justificació, la recerca un objectiu, la creació un sentit. Barrejar coses diverses a l'atzar, inventar denominacions estranyes, intentar fer semblar una cosa  el que no és,  condueix sovint a l’extravagància , a l’equivoc o a l’engany.
I precisament és això el que no m’agrada i el que vull evitar - testimonialment, està clar - és la confusió, el magma, el tot s’hi val, el desori, l’olla, la poca imaginació disfressada de gran imaginació, la por de no ser “modern”, l’snobisme revestit de progressia ... que de  tot hi ha.
Aquell home primitiu que, un cop inventada la roda, per innovar, per a ser diferent, va proposar la roda quadrada fou la riota de tot el clan o de la tribu. Perquè la roda és l’arquetip de l’enginy humà, és la figura perfectament harmònica i útil i per això fou la base del progrés tecnològic de la humanitat i encara dura.
Inventar extravagàncies, per a mi, no porta enlloc. No dubto que aquell dolç a base de ginebra, llimona i que se jo, fos un bon dolç un bon pastís, un excel·lent postres però no era un torró. Com no hi ha gazpacho de garotes, ni suquet de cua de bou, ni tots els pastissos de poma son Tatin, ni el bacallà a la llauna és tot el bacallà que es fa amb una llauna, ni un filet és un tros de culata mal tallat, ni el caviar es fa amb albergínia, ni la pizza és de foie-gras, ni els blinis es fan amb remolatxa i així podríem anar seguint.
La còpia, el plagi,  és un delicte. La manca d’imaginació és una pobresa com una altra. A mi em fa mal a les orelles cada vegada que sento  que hi ha un conjunt de musica pop - molt respectable - però que ha tingut la gosadia de dir-se “Els amics de les arts” de similitud fonètica quasi idèntica amb “L’amic de les arts” la famosa revista literària i artística d’avantguarda que aparegué a Sitges entre el 1926 i el 29 feta per personatges com Dalí, Lluis Montanyà, Sebastià Gasch, etc. Ho sento però em sona malament.
Com em sona malament “torró” de gin tònic” perquè els mots serveixen per entendre’ns i per aquest camí no sabrem ni el que és un torró, ni un filet ni  una escudella... ni un gin-tònic.
No sé perquè he recordat uns versos de l’Espriu - tant auster, ell - a “La  pell de brau” :
                   Et decandeixes
                   mentre vas engreixant
                   el lladre que venia
                   falsetats.