dimecres, 30 de desembre de 2015

SUFFRAGETTE

 

Acabo de veure la magnífica pel·lícula “Sufragistas” – mala traducció del títol anglès “Suffragette” terme que designà particularment  a les sufragistes angleses partidàries de l’acció directa – dirigida per Sarah  Gavron i molt ben interpretada per  Carey Mulligan com a protagonista. La cinta en qüestió ens planteja – ens interroga -  sobre la lluita de les dones per assolir el dret de vot i de passada denuncia les condicions laborals injustes i misèrrimes en què a començaments de segle XX treballaven a Anglaterra homes i dones,  aquestes darreres amb l’afegit de tenir els   salaris més baixos, ocasionalment maltractaments i menyspreu social i familiar. Bona, i dura, denuncia.
En arribar a casa, al correu de l’ordinador, em trobo datada al dia dels Innocents una, suposadament graciosa,  carta d’una “mama Noel” que de forma,  també suposadament,  irònica i burlesca,  reivindica la molta feina que fa, sempre eclipsada per la fama del personatge masculí. En definitiva, una reivindicació feminista equivocada i, insisteixo, suposadament divertida.
Sé que és una innocentada, que cada vegada s’estilen menys ( a no ser en Rajoy apujant les pensions un 0’25 %), però amb el pretext de la innocentada  el missatge hi és i penso que va en la  línia equivocada que és la de la frivolització.
Potser el moment immediatament després de veure la pel·lícula a que he al·ludit no és el millor per a llegir un paper que frivolitza sobre el tema ja que la lluita pels drets de les dones ha estat i és encara dura i mal entesa i interpretada. Segurament per culpa precisament de les frivolitzacions, les exageracions i el fonamentalisme feminista, que també existeix. (aquell ridícul tots i totes de les salutacions dels polítics)
Fer la broma sobre la mama Noel, ens portarà a fer broma sobre les tres reines d’Orient , sant  Nicolau i santa Nicolaua, el nen  Jesus i la nena  Jesusa i per aquesta via grotesca ad infinitum. Al meu entendre no és el camí, com tampoc ho és la via de la normativa i imposar per decreto-ley que de cop s’estableixi la paritat en tots els sectors laborals i socials . Si a la judicatura hi ha més dones que homes deu ser perquè han guanyat les corresponents oposicions i si en el cos de bombers hi ha més homes que dones deu ser perquè hi ha més nens que volen ser bombers que nenes.
El tema és senzillament de justícia, d’igualtat d’oportunitats, d’igualtat dels ciutadans davant la llei, de reconèixer d’una vegada que les dones tenen les mateixes capacitats i aptituds – a vegades més – que els homes.
Fer-hi conya, és, com a mínim, superficial.

dimarts, 22 de desembre de 2015

EDITH PIAF, CENT ANYS


La figura menuda, fràgil, morbosa – en el sentit de malaltissa- de la cantant Edith Piaf, la Môme, de la  que fa tres dies es recordava el centenari, a la gent de la meva edat ens evoca moments, llocs, persones, sensacions,  entre tèrboles i lluminoses, entre alegres i depriments, entre innocents i culpables. No pot fer-ho d’altra manera una artista de vida estripada, dura, bastonejada, contradictòria, malgrat la fama, l’èxit i els diners dels darrers anys.
No cal recordar  la turmentada biografia de la Piaf. Això que es diu la xarxa ja se’n cuidarà prou. Respon senzillament a la vida d’algú que en el seu testament musical ens envià un missatge, amb veu lleugerament tremolosa,  que diu : Non rien, de rien , non je ne regrette rien,...  
                                                                                                    Photograph: Lipnitzki/Roger Viollet/Getty  
La música d’Edit Piaf ens transporta a avorrides tardes de diumenge adolescent que acabaven en un intent de festa on la música de l’Adamo, els Platters, Aznavour i Edith Piaf es barrejaven desordenadament amb el rock,  els “cubalibres” i les primeres paraules d’amor. Precisament la música de fons, que sentíem,  però potser no escoltàvem,  eren l’ Hymne à l'amour, Milord, La vie en rose .
Una mica més tard - a inicis dels seixanta - descobrirem el “Pastís” al capdavall de les Rambles de Barcelona, una mica més enllà de l’arc del teatre on despatxaven gotets de “cazalla” amb panses. El Pastis era un local esquifit  – algú més estricte en diria un antre – ple de fum, on de tant en tant es deixava caure algun intel·lectual de la gauche que no era divina.La senyora Carme ens oferia un “pastisset” , el seu marit, que era pie noir, posava un disc de la Piaf. Quan hi vàrem tenir més confiança demanàvem sempre  Amants d'un jour I per tardoral i trista Les feuilles mortes, encara que era millor la versió d’Yves Montand.
Però la Piaf era un altre món. Era, o ens ho semblava en la petulància dels pocs anys, que representava el Paris canaille, Pigalle, la place Blanche, el Boulevard Rochechouard, mentre que Yves Montand o Juliette Greco, musa existencialista,  eren el barri Llatí, saint Germain des pres, La Sorbona, Montparnase. Feien més per Les deux Magots parisenc o el  Bocaccio barceloní  que no pas pel Pastis tronat i no gaire net a dos passos del barri xino.

Aquesta era l’Edith Piaf d’aleshores, quan de tot no feia, com ara fa, més de cinquanta anys.

dilluns, 21 de desembre de 2015

LLICENCIATURES DIFUNTES

                                                                                    
                                                                                        
  Sento a dir que es revifa un cert moviment entre els estudiants universitaris per l’aplicació del Pla Bolonia que segons sembla comporta necessàriament un encariment de les taxes acadèmiques sobretot per accedir al segon nivell    de titulació superior que ara, es veu, és el de màster. Ni entro ni surto en si el currículum acadèmic ha de ser 3+2 ó 4+2 cursos. Doctors hi ha (mai tan ben dit) per escatir-ho
Referent a la titulació em sembla paradoxal,  però, que hagi estat precisament a Bolonia, la universitat més antiga de l’Europa continental – i potser de tot l’occident – on s’ acordà la desaparició de títols tan antics i tan estretament vinculats a moltes de les universitats europees com el de Llicenciat. Aquest és un títol en extinció, si no ja extingit de facto,  i substituït per un altre de rang menor que és el de graduat.
Què seria avui aquell famós Licenciado Vidriera que va crear la ploma de Cervantes i que s’havia format a las Escuelas mayores de la Universitat de Salamanca  entre vítores y honores ? Possiblement seria un mindundi, sense títol homologat, a tot estirar bachiller en ambos derechos que no deixa de ser un títol menor. O potser bachiller en Artes, títol al que la maledicència popular afegia “burro en todas partes”. Ves a saber
Els graus clàssics de les nostres universitats foren històricament el de batxiller – que encara a la meva època era títol universitari lliurat pel Rector Magnífic – i com a graus superiors els de Llicenciat i Doctor. Barcelona, i ocasionalment Cervera, impartien aquests ensenyaments formant juristes, teòlegs, metges i apotecaris, humanistes de gran talla que foren llicenciats i doctors il·lustres en aquestes disciplines i en aquells centres. I quan Barcelona va tancar – gràcies a Felip V – i Cervera no era paradigma de prestigi docent, la gent del país anava a llicenciar-se o doctorar-se a Montpeller.

Era imprescindible suprimir  determinats títols en les universitats que els tenien per tradició ? No ho sé. Entenc  que en la construcció d’Europa – tan difícil, tan lenta, tan imperfecta, amb tants d'errors  – sigui necessari harmonitzar, compatibilitzar, homologar els diversos models de formació i d’estudis superiors, però  no es podia fer sense carregar-se titulacions amb tres o quatre cents anys d’antiguitat ?
Segueixo dient que no ho sé, però sospito que em dol i m’inquieta.
Si no dubtés que el resultat de la formació dels nostres universitaris serà millor, em doldria menys .
Però ho dubto.   

divendres, 18 de desembre de 2015

Don PELAYO versus CARLEMANY


 

 
              Conscient de que existeix un  profund problema de desconeixement entre el nostre país i Espanya, sense ànim polèmic i a simples efectes de concòrdia i entesa, he enviat a un  amic de les velles  Espanyes fondes  unes notes breus personals que pretenien explicar el procés que ha viscut Catalunya des de l’Estatut de 2006  i que ha desembocat en una difícil situació política molt més que incòmode i problemàtica.
La resposta m’ha sorprès – fins i tot m’ha dolgut en algun passatge – pel to agressiu, crispat, amb algun paràgraf irònic però enverinat. No cal dir que farcit dels recurrents tòpics sobre l’afany dels catalans de diferenciar-nos, creure’ns millors i  voler ser més ben tractats que la resta d’habitants de l’Estat .
M’ha dolgut perquè amb aquest amic – amb qui no penso polemitzar – hem conviscut quatre anys a Barcelona. I hem mantingut una bona, però distant, relació de més de 5o anys.  Ara no és just que em digui, per exemple, que la defensa de la llengua serveix para que otros no puedan utilitzar la suya. Després d’haver viscut sis anys a Barcelona s’ha d’estar veritablement intoxicat per afirmar una cosa així. A qui pertocava ha fet bé la feina d’emmetzinador.
A la filípica també hi ha arguments històrics. El meu amic que legítimament se sent espanyol – però l’emprenya que alguns d’aquí no ho vulguin ser -  invoca els noms de don Pelayo, Favila i Fruela (cuando aun no existia Catalunya) com a iniciadors de la construcció d’Espanya, cosa que potser és falsa. O potser no. Tant me fa.

La cita m’ha fet veure amb claredat meridiana que les nostres diferències deriven de què el seu referent és don Pelayo, mentre que el nostre, quasi al mateix temps, és Carlemany. Potser mentre els Fruelas, els Nuños i els Ordoños anaven construïnt Espanya – que per cert varen tardar molt de temps – aquí els Guifrés, Borrels i Ramon Berenguers, a més de consolidar un país potser començaven a construir Europa ja que molts opinen que fou la coronació de Carlemany, any 800, el que marca l’inici del germen d’una idea global d’Europa.
L’any 785 Girona, ocupada pels francs, s’integra a la Marca Hispànica. Després, potser hi hagué molts anants i vinents, molts alts i baixos. Ja ho diran, o ja ho han dit, els historiadors.
La diferència rau en els qui miren constantment cap al sud, cap el centre, cap a la meseta,  mentre altres hem mirat cap el nord, cap el mar, cap a l’est. Ex oriente lux diu la cita clàssica.
Potser per això el diàleg és difícil, l’entesa problemàtica, la fricció inevitable

dilluns, 14 de desembre de 2015

RECITAL A L'AUDITORI


A l’auditori de Barcel0na  ha donat un memorable concert la soprano alemanya d’origen austríac, Anna Prohaska acompanyada pel conjunt de cambra “Il giardino armonico” que dirigeix el gran músic que és Giovanni Antonini. I el concert ha estat memorable per la qualitat de la veu, la dicció musical sensible i sentida de la jove soprano, la qualitat del conjunt que li feia costat i l’encertat programa de la vetllada.
Déu em lliuri d’intentar una ressenya i menys encara una crítica musical d’un concert que ha tingut per protagonista una de les veus més cotitzades del moment a Europa, sorgida de la sòlida escola musical alemanya i austríaca, però sí que voldria destacar alguns detalls, petits, transitoris, potser banals, d’aquest concert que ens va permetre a uns pocs escollits acabar plàcidament – que ja convé - un diumenge de desembre eixordador de slogans electorals plens de falses promeses i també d’amenaces
 
L’Auditori de Barcelona és un local excel·lent per a escoltar música: comoditat, bona acústica, ambient càlid,  no sufocant, modern. Em va venir al cap una frase del president de Joventuts Musicals de Sevilla des de fa molts anys, el magistrat Dr. Garcia Casas que deia sovint parlant dels concerts : “Cuando oigo hablar de incomparables marcos, me pongo a temblar”.
I tenia raó,  perquè els “incomparables marcos”,  esglésies romàniques, monestirs gòtics, teatres grecs, circs romans, arenes i  monuments de diversa naturalesa,  solen ser incòmodes,  que castiguen despietadament esquenes i culs,   d’acústica deficient, temperatura poc confortable... L’auditori està ben fet i ben pensat per escoltar-hi música amb l’ànim benèvol i el cos relaxat.
La soprano Anna Prohaska que va seduir pel seu encant però sobretot va emocionar al personal amb una sublim interpretació de l’aria “Se pietà di me non senti” de l’òpera Giulio Cesare in Egitto de G.F.Händel, per a refrescar-se la gola tenia discretament repartides per l’escenari dues o tres copes de vidre amb aigua . Elegant. Ja cansa tanta ampolleta de Font Vella beguda a morro, sense cap mena de rubor,  en mítings, conferències, recitals i presentacions.
 Un altre encert, no menor, és la unitat que es va voler donar a la programació, sota el títol genèric – inicialment una mica críptic – African Queens i que es referia a que totes les obres,  llevat les instrumentals, tenien com a figura central dos personatges emblemàtics i tràgics de l’òpera barroca,  Cleopatra i Dido, protagonistes de diverses composicions musicals, essent les més conegudes  Dido&Eneas de Henry Purcell i Giulio Cesare in Egitto de Georg Friedrich Händel.
Incomprensiblement l’auditori no era ple. Calculo que hi havia unes dues terceres parts de l’aforament. O sigui unes mil cinc-centes persones, en general vestides amb una informalitat deliberada i notòria, impensable en una sala de concerts o en un teatre d’ òpera europeu qualsevol.
Definitivament Barcelona em sembla que és una de les capitals on pitjor es vesteix d’Europa. I ja em perdonaran.

LA TRADICIO DEL NADAL


                                   Com que avui és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós” que deia el poeta Sagarra en el seu romanç,  tocava anar a la Plaça Nova de Barcelona a comprar el suro i la molsa per a guarnir el pessebre  i  “ una blanca molinera, una ovella i un pastor”.


No he seguit aquesta tradició que penso ja pocs barcelonins coneixen,  però  he reflexionat  una estona en les festes que s’acosten i en la notable desorientació que existeix al respecte. Sense por, ben fort i ben alt s’ha de dir d’una vegada que el Nadal és una festa de tradició cristiana  i – al marge de les creences de cadascú – treure-li aquest sentit la fa totalment incomprensible. Per què els no creients - que respecto -  els indiferents, els obsessius partidaris de la laïcitat també venen d’una tradició i d’una cultura, que en el nostre cas, en el nostre país, és la judeo-cristiana. No ens confonguem. Això no vol dir anar a missa,  l’Església  el Vatileaks o coses per l’estil. Parlo de tradició i cultura,  no de  fe, moral o mística.

Penso modestament que s’equivoquen aquelles escoles, aquells centres, aquelles entitats que pensant seguir una tradició, però amb la necessària renovació progressista,  proposen fer un pessebre laic (!) per a no ferir cap sensibilitat. És allò del voler i doldre. El pessebre és la representació del naixement de Jesús, intentar dir una altra cosa és falsejar la tradició i el sentit de tota una commemoració. Per aquest camí s’haurien de tancar la meitat de sales dels museus d’Europa literalment farcits de pintura de temes religiosos dels segles XVI, XVII i XVIII que representa en moltes ocasions escenes que  no s'entenen en absolut si no es coneix aquella tradició que dèiem. Els visitants del Louvre, del Prado, del Kunturische de Viena saben que vol dir el banquet d’Ester i Assuerus ? o la història Lot i les seves filles ? o el sacrifici de Abraham ?

Vivim en un estrany país en què centenars de milers de ciutadans surten al carrer reivindicant justament el dret a decidir el seu futur en base a la seva personalitat nacional, la seva història i la seva tradició. I a l’hora de respectar aquesta tradició la ignorem , la transformem perquè ningú s’ofengui, absorbim com una esponja el Papà Noel, Santa Claus, el calendari d’Advent, sant Nicolau i els villancicos.

Estrany, no? Ara que substituir el nen Jesús del pessebre per la figureta d’en Messi, perquè ningú s’ofengui, em sembla ridícul.

Jo seguiré muntant el meu petit pessebre amb molsa de les Alberes i figuretes de fang comprades al carrer de sant Gregorio Armeno de Nàpols que és el mercat de pessebres més bonic del món.
 
13 desembre

dimarts, 1 de desembre de 2015

CAMPRODON

 
                    En un dels periòdics intents de posar ordre a la meva biblioteca – passa el mateix que amb els recurrents propòsits d’iniciar una dieta seriosa – m’ha vingut a les mans un llibre editat per la Selecta el 1962, titulat “La vall de Camprodon” del que és autor Llorenç Birba. Aquest és un d’aquells historiadors locals autodidactes, sense formació acadèmica però que han fet una feina importantíssima per la recuperació de la història dels pobles i viles d’aquest país. Historiadors sense títol oficial, en ocasions adjectivats de lletraferits, sense els quals la historia, les tradicions i els costums de molts indrets de Catalunya, encara estarien per estudiar. La microhistoria en diu algú,  no sé si com elogi o al contrari.
 


Camprodon m’interessa especialment per què és un retall de la meva infància. Mai he vist un verd tan profund i sucós com el que envolta la Font del vern, ni un indret tan plàcid i amb una remor d’aigua, que fins el soroll és fresc, com els tres dolls que brollen de la Font de Sant Patllari, ni un lloc tan privilegiat per la vista panoràmica com la Font del boix o pujant una mica el coll dels ocells – on hi ha el monument a César August Torras – on la immensitat dels boscos de l’Alta Garrotxa pren tot el seu sentit.
                    Si casualment un dia trobeu algun  que es diu Patllari  segur que és de Camprodon , encara que em temo que si consultem el registre civil potser en els darrers anys no en trobaríem cap d’inscrit. I això que és un nom ni més ni menys estrafolari que Kevin, Lionel o Leónidas (que és nom de xocolatí) que ara estan de moda.
                      Camprodon fou una ciutat d’estiueig posada de moda a inicis del segle XX pel doctor Bartomeu Robert, il·lustre metge ( i polític)  barceloní que a més de recomanar la puresa dels aires i de les aigües d’aquesta vall s’hi instal·là molts estius amb la seva família, inclòs el seu cunyat Dr. Roig la casa del qual és un dels edificis modernistes més interessants de la vila, ara quasi en runes i que em diuen que està en vies de recuperació.
                     Desitjo que així sigui perquè aquesta torre, el passeig Maristany, les fonts diverses, el monestir de sant Pere i les - galetes Birba que foren de la família de l’historiador de la vall – avui ja en altres mans- son els símbols més emblemàtics del Camprodon de sempre . Molt més que Isaac Albéniz que es va limitar a néixer a la vila ( fet involuntari) i explícitament mai més en volgué saber res
(La fotografia correspon al monestir de St. Pere treta del blog de Gregori Ramon)

dimarts, 24 de novembre de 2015

SANTA CECÍLIA


 
Diumenge passat 22 de novembre, un que és tradicional, volgué celebrar el dia de Santa Cecilia romana, tot escoltant el Concert per a dos violins en re de Joan Sebastià Bach en versió històrica de Yehudi Menuhin i David Oistrakh. De cop però, a la meitat del vivace inicial,   em va venir el dubte, és realment i oficialment avui el Dia de la Música ?
Davant un dubte així un no sap si preguntar-ho a la UESCO o a El Corte Inglés que és qui s’aprofita dels dies del pare , de la mare, dels enamorats, dels separats, dels coneguts, dels saludats i del que sigui. Al final un,  temerari de mena, opta per viquipèdia
Doncs sembla que no és el dia. La UNESCO va declarar el 1975 el dia 1 d’octubre com a dia internacional de la música, diversos països europeus varen seguir celebrant-ho el 22 de novembre i per acabar d’embolicar la troca la Unió Europea, potser aconsellada per França laica i republicana, va establir com a musical el dia 21 de juny. Magnífica notícia pels afeccionats ja que en comptes d’ un, tenim tres dies de la música .
Un ja entén que no es vulgui celebrar la musica universal en un dia especial dedicat a una santa de l’Església catòlica, un patronatge establert pel papa Gregori XIII el 1594 i que durant segles varen commemorar França, Itàlia, Espanya i altres com l’ Alemanya luterana  i l’ Anglaterra anglicana. En honor de santa Cecília varen escriure des de Haendel fins a Britten passant per molts altres músics  importants. La seva imatge, idealitzada i totalment inventada la varen pintar Rafael, Rubens, Tièpolo i Poussin entre d’altres, Innombrables acadèmies musicals porten el nom d’aquesta santa remota que fou martiritzada a Roma no se sap quin  any però cap allà el 200 d. C.
Un ho entén tot. O res.
No vaig pas parar l’excelsa música de Bach i segueixo celebrant  aquest art quan i com em ve bé. Els qui fan el ridícul amb la contradicció dels dies internacionals per decret de obligado cumplimiento,  que deien abans,  son aquests senyors tan seriosos d’aquests organismes encara més seriosos que sembla que no tinguin altra feina.
I en tenen. A fe de Déu que en tenen.

dilluns, 23 de novembre de 2015

Record d'Ernest Lluch




Abans d’ahir es varen complir quinze anys del brutal, inútil i indignant assassinat d’Ernest Lluch, que havia predicat als quatre vents i amb veu forta el camí de la concòrdia , el diàleg i la veritable llibertat  conceptes tots ells molt allunyats del fanatisme terrorista. I per fort que l’Ernest ho digués ETA no el va sentir, o no el va escoltar. O potser el va escoltar massa i això el posà en el punt de mira d’uns assassins disfressats de patriotes.
         


A molts, des de la discrepància política, la mort de Lluch ens va  colpir i doldre. Quan al matí del dia 22 de novembre del 2000 el meu fill em va trucar per donar-me la noticia, - recorrent al tòpic – no m’ho podia creure, i com diu molta gent vaig exclamar:-  si encara abans d’ahir hi estàvem parlant  !  I era literalment cert,  perquè Ernest Lluch va assistir el dissabte 18 de novembre del 2000 a la representació  de l’òpera “Il Trovatore” que es va fer al Teatre Municipal de Figueres,  a càrrec dels Amics de l’òpera de Sabadell. En sortir, una mica endarrerits, la meva dona el meu  fill i jo, vàrem coincidir a la plaça Josep Pla amb l’Ernest i la seva dona. Vàrem comentar una estona la representació i ens vàrem acomiadar- ho recordo perfectament, - dient-nos l’Ernest : fins al Rigoletto ! (que s’havia de representar el mes de març). Érem els darrers a la plaça, l’Ernest es va encaminar cap el pàrquing pel carrer sant Pau. Em temo que vàrem ser  de les ultimes persones que hi vàrem parlar a Figueres. L’afecció compartida per la música ens va donar aquesta trista oportunitat i privilegi.
Amb Ernest Lluch teníem altres punts de coincidència. Un d’ells, que vàrem descobrir en el transcurs d’una conversa fou que els nostres respectius pares havien estat militants o simpatitzants d’Acció Catalana. – Gent de dutxa diària , els definia irònicament i encertadament l’Ernest, per a definir un nivell intel·lectual de formació i una certa actitud , no massa freqüent a la Catalunya dels anys trenta. No sé com valoraria tanta samarreta suada com es veu avui pel Parlament català !
També fou l’atzar que va fer que compartíssim taula amb l’Ernest el dia 13 de novembre de 1982, el dia que es va començar a rumorejar el seu nomenament com a ministre del govern Gonzalez. Fou en el transcurs d’un sopar al Mas Pau en l’acte d’uns premis de gastronomia que es digueren “Robert de Nola”. Les felicitacions abans del nomenament començaren en aquell sopar.
 
 
Perqué Ernest Lluch estimava l’Empordà, coneixia l’Empordà i venia a l’Empordà. I penso poder dir que l’Empordà també s’estimava Lluch. Fou mercès a les seves gestions que Barcelona donà el nom d’un carrer a l’escriptor Pous i Pages i que la biografia d’aquest personatge figuerenc il·lustre que va escriure Mª Àngels Bosch es va poder presentar amb tota solemnitat al Saló de cent de l’Ajuntament barceloní.
Persones com Ernest Lluch brillant, treballadora, compromesa ens han fet molta falta !
 


divendres, 20 de novembre de 2015

20 N


 

 
 
 
Pels qui hem viscut més de trenta anys de la nostra vida sota la dictadura de Franco la data d’avui no té altra significat que ser el 40 aniversari de la mort del dictador, celebrada per molts – menys dels que ara ho diuen-, deplorada per altres – més dels que ara ho diuen -. I acabada la celebració,  la gran incertesa sobre el futur més immediat. Començava una transició,  cap a on ?
No voldria insistir sobre les maldats del règimen, la denominada memòria històrica – regulada per llei  – s’ha d’ocupar d’aquesta feina,  tot i que regular la memòria amb una disposició legal em sembla una mica grotesc. No sé exactament què estic obligat a recordar o que tinc dret a oblidar. Es això ? Potser no,  però ho sembla. A Nantes hi ha un monument a Lluís XVI de França  i a Viena un altre a l'exèrcit soviètic d’ocupació ( que va violar, robar i matar), els afluixa la memòria a aquesta gent o potser pretenen tenir sempre present un símbol que els recordi la tirania o la maldat ? . No ho sé.
La memòria històrica de la gent de la meva edat sovint està feta de relats de sobretaula dels nostres propis pares que amb fortuna diversa, però amb temor igual, varen viure la duresa d’una guerra civil i el pes asfixiant d’una postguerra que els va trencar la vida. No ens cal possiblement anar al BOE a assabentar-se’n.
Mort en Franco –morta la cuca, mort el verí, fals ! – comença aquell període que ara està de moda criticar i que es digué “la transició” que potser no es va fer bé. Potser no. Potser es va fer de la forma que era possible . Ara, des de la distància i des de la fogositat juvenil,  és fàcil fer frases sobre la ruptura, la transacció, la manca de valentia, la claudicació, la tutela de l’exèrcit..... Tot el que es vulgui.
Franco mort va començar un imperfecte sistema democràtic.
Vaig votar per primer cop als trenta-cinc anys.
Per culpa d’en Franco la majoria d’edat democràtica em va arribar tard.

dijous, 19 de novembre de 2015

El PANETTONE

Havia oblidat - fase d'aprenentatge - de mostar la imatge del panettone


Avançant-me al Nadal, ahir amb uns amics vaig tastar el primer panettone de la temporada. Resultà realment bo i mirant el paper que l’embolicava vàrem comprovar que era fabricat a Itàlia – com ha de ser – i importat per un fabricant de torrons de casa nostra. Aquest dolç és una de les tantes especialitats de la cuina i la gastronomia italiana que s’ ha anat impregnant en els nostres hàbits d’alimentació en base a la seva senzillesa i bona qualitat.
El panettone, és prou sabut, és un pastís originari de Milà o si es vol de la Lombardia en general,  fet a base de farina, llevat, ous, sucre i fruits confitats que es menja per Nadal. La seva característica principal  a més de l’aroma i el gust, és la textura. Es un pastís flonjo, de tacte suau, eteri i que es manté tou durant dies. Està a una distància còsmica del dens i negrós Christmas pudding,
El seu origen és remot i fosc. Hi ha que, amb certa fantasia el fa sorgir de la cuina  de la cort del duc de Milà Ludovico il Moro  que regnà al segle XV i que si és famós per quelcom és per haver encarregat La Cena a Leonardo da Vinci. Altres hi afegeixen una  tòpica història d’amor i els més prosaics ho atribueixen a l’estímul que durant el segle XVIII varen rebre els artesans pastissers per obris forns i comerços. 
Sigui quin sigui l’origen real avui és el pastís nadalenc per excel·lència a tot Itàlia. Precisament aquest cap de setmana – encara si és a temps – es celebra la Fira del Panettone artigianale  a la ciutat de Legnano, prop de Milà, ciutat que a part d’aquesta activitat fou famosa per una cèlebre batalla entre les tropes de Frederic  Barbarrossa i la Lliga Lombarda al segle XII. Aquesta batalla donà nom i argument a una coneguda òpera de Giuseppe Verdi dels "anys de galeres" que en diuen els musicòlegs.
La degustació d’aquest panettone feta abans d’hora,  m’ha recordat el primer panettone que vaig provar a la meva vida. Fou un diumenge de primavera a San Remo, famosa capital de la Riviera dei fiori, amb un Casino elegant i amb un festival de cançó que havia fet famós els noms de Domenico Modugno, Claudio Villa i Gigliola Cinquetti.  Aquell pastís, ara mitificat pel record, em semblà excel·lent. I potser ho era.
De tot això fa molts anys i a casa nostra els panettones eren pastissos exòtics. Avui en trobareu d’industrials, dignes, a tots els supermercats.

dimecres, 18 de novembre de 2015

La missa de l'Asil.


El  divendres vinent a la capella dels Desemparats de l’Asil de Figueres es celebrarà  - si ningú hi posa remei - una missa en record del dictador Franco en complir-se els 40 anys de la seva mort. Segons sembla és l’única ciutat de tot Catalunya en la que s’organitza un acte d’aquesta mena.

No aconseguiran així que ens avergonyim de ser figuerencs, ni que seguim demanant perdó cada dia per ser catalans, ni disculpar-nos constanment per parlar diferent, ni suplicar que ens donin el que ens pertany com és el dret a decidir el nostre futur com a poble i la sobirania com a nació.

No ho aconseguiran

Ho va intentar la mateixa tropa durant anys i anys amb la violència, la repressió i les armes . I no se’n varen sortir . I segueixen sense sortir-se’n ni amb tribunals, ni amb amenaces ni amb misses.

Potser sí que seria bo aclarir si és el bisbat o la Junta de l’Asil Vilallonga o la comunitat de paüls qui han decidit autoritzar a casa seva un acte polític d’aquesta mena quan la seva funció a la societat és una altra de ben diferent. No crec que don Mariano Vilallonga quan va pensar en una fundació per acollir als vells i als desvalguts de la ciutat  imaginés ni per un moment en acollir de passada als representats de les escorrialles d’una ideologia que va ensangonar Europa.

Els qui intenten així embrutar el nom de la nostra ciutat tan sols fan que ens reafirmen en els nostres ideals de figuerencs i demòcrates.

Amb això en tenim prou.

Ells que diguin missa, si volen.  

dimarts, 17 de novembre de 2015

Escapada a Viena


Després de vint-i-set anys he tornat a Viena per fer-hi un cop d’ull ràpid, sopar a un heurigernscheke, assistir a una  representació de La viuda alegre de Lehar al Volksoper, volta pel Ring i el Graben, snitzel al Café Central, visita a l’empurpurinada estàtua de Strauss – que m’agradava més quan  era de bronze pur – l’inevitable Hofburg i la Mariateresenplatz on hi ha els museus i el palau de Belvedere, amb visita inclosa al famós quadre de Gustav Klin “El petò” que no crec que sigui el més interessant de la seva obra.

Feta aquesta ràpida ullada faig una reflexió sobre Viena que segueix essent una de les ciutats més elegants i netes d’Europa. Ara però han aparegut graffitis inútils i incivilitzats – no els treballats  en parets de tanca – que no havia vist mai. Decididament Viena simbolitza encara la decadència de l’imperi auostrohongarès passada per la destrucció ( 20%) de la segona guerra mundial i l’ocupació de 10 anys dels aliats. Però decoració, guies i souvenirs insisteixen en les patilles de Franz Joseph emperador i la seva dona oficial Sissi que no era la Romy Scheneider com molts es pensen, si no una senyora amb manies que no vivia mai a Viena.
Als heuriguer s’hi ha d’anat a l’estiu i sopar a fora amb música, la tardor és per a passejat pels innombrables parcs de la ciutat plens d’arbres caducifolis – roures, castanyers- que a aquesta època agafen tots els matisos de colors ocres i vermellosos imaginables.
Viena és musical, però d’això en parlarem, potser un altra dia.
 La referència literària  de la Viena actual potser passa per les magnífiques pàgines que li dedica Claudio Magris a “El Danubi”. Jo m’estimo més evocar “El somriure de Viena” de Lluis Capdevila autor català poc conegut i que em va acompanyar en el meu primer viatge a Viena el 1975.
Encara que per entendre bé la ciutat no hi ha com  llegir “El món d’ahir” del meu estimat Stephan Zweig

dilluns, 16 de novembre de 2015

EL CANT DELS OCELLS




Amb motiu dels salvatges atemptats dels fanàtics islamistes a Paris, s'han  exterioritzat diversos gestos de solidaritat - i por -  arreu del món. Des de les concentracions pacifiques davant ajuntaments i edificis institucionals fins la tristament tradicional  ofrena de rams de flors o l'encesa de ciris. En molts llocs,  com teatres o estadis, s'ha interpretat La Marsellesa, l'himne nacional francés que posa ferms i vibrants als nostres veïns del nord i els serveix per a reafirmar els valors de la Pàtria i de la Rèpublica davant els enemics. Recordeu si no l'emocionmat escena del Café de Rick a la pel·licula "Casablanca". En aquesta ocasió ha estat especialmente punyent i solemne la versió de l'himne francés dirigida energicament per Plácido Domingo al Met de New York amb el cor i orquestra del teatre.
A casa nostra, pel que sento dir, en diversos llocs, amb orquestra o amb un instrument solista, s'ha interpretat "El cant dels ocells", cosa que des de fa molt temps  observo que es fa en actes funeraris, religiosos o laics, en tanatoris, esglésies i cementiris.
I això amb porta a una rápida reflexió.
"El cant dels ocells"´- tant popularitzada pel cello inmortal del mestre Casals -  és una cançó popular nadalenca, és una nadala, fins i tot pot ser una cançó de bressol. No és un himne funerari, no és un réquiem, no és una elegia musical. És més aviat una cançó alegre, que festeja un neixement - el Neixement - cantat pels ocells del bosc. És bonic l'argument.
A l'hora de la tristesa, a l'hora del dolor, triem una altra música que n'hi ha molta de trista i al mateix temps molt bona.  Tan sols cal recordar l'arrebatador "Requiem" de W.A. Mozart o els milers - sí milers - de misses de difunts que s'han escrit, marxes fúnebres, elegies, nocturs, poemes simfònics....
Es pot triar infinitament per acompanyar el nostre dolor o solidaritzar-nos amb el dol dels altres, pero si us plau, amb el Cant dels Ocells no.
Encara que tothom plora com pot, no com vol. 
 

diumenge, 15 de novembre de 2015

NARCIS FAGES DE ROMÀ

   Sembla que ha finalitzat la llarga sèrie de magnífics actes amb que s'ha commemorat de forma solemne el 175é aniversari de la creació de l'Institut de Figueres, avui "Ramon Muntaner", l'establiment d'aquesta mena més antic d'Espanya, fet reconegut pel propi Ministerio.  En el transcurs d'aquests actes  de forma recurrent ha anat apareixent en nom de l'advocat i propietari rural figuerenc Narcís Fages de Romà ( 1813-1884) , personatge que fou decisiu tant per la fundació com per la consolidació d'aquell centre docent,  sobretot en els primers i difícils anys de la seva vida.
Però a més d'això, Narcís Fages de Romà fou un home de múltiples activitats, moltes d'elles relacionades amb l'agricultura i el progrés agrícola de la comarca. Fundador de la Granja-Escola de Fortianell per  a ensenyaments  tècnics agraris, igualment fou fundador de les revistes "La Granja " i "El bien del país", Comisario Regio de Agricultura, directiu de la Sociedad de Agricultura del Ampurdan, delegat de l'IACSI, president de la Comisión antifiloxérica,  quan arribà el moment. Igualment - i entre moltes altres responsabilitats - fou autor d'un llibre d'Aforismes rurals, traduït al castellà i al francés. I moltes coses més.
No és exagerat dir que fou un personatge clau en la societat figuerenca i empordanesa del segle XIX i un dels motors del progres agrícola de la comarca.
Doncs bé, personatge tant singular no disposa d'una biografia solvent que recordi la seva vida, la biblioteca que aplegà a la casa pairal,  avui ni està catalogada i és practicament inaccesible als estudiosos ( i no se sap com petarà)  i ni tan sols la ciutat de Figueres li ha dedicat un  carrer - ni llarg ni curt - o un espai o edifici public que recordi la seva memòria.
Figueres ha dedicat carrers a personatges tan il·lustres com Joaquin Sorolla, Mariana Pineda o Jonh Lennon dels que no discuteixo els mèrits, però modestament pensó que ben poca cosa varen fer per la ciutat al costat de la sòlida personalitat de Narcís Fages un dels absents injustament oblidats a la ciutat .
I no és l'únic. 

dissabte, 14 de novembre de 2015

Prova

En Xavier Febrés es referia amablement en el seu blog a la reedició del llibre dels platillos i de la cuina pupolar que recentment va recuperar uns llibres de receptes casolanes publicats fa més de trenta anys.Aquesta és la fotografía de la presentación del llibre que es va fer a la plaça del mercat de Figueres - la plaça del gra -, ara fa uns mesos, ben al costat dels productes de l'horta i el corral de l'Empordà que han acreditat la nostra cuina

Despres de l'atemptat

Després de veure l'horrible massacre que s'ha produït a Paris en l'atemptat terrorista més ferotge que mai s'hagi donat a la capital francesa; encara dolgut de les imatges  cruels pel que son i pel futur que ens anuncien, obro l'ordinador . Amazon em fa una oferta de2 beaux libres" i el primer que m'ofereix és un volum titulat precisament "Visages de país. Terres de serenité". Quin mal moment per fer aquesta oferta ! Encara que parli del Nepal i de l'Himalaia i estigui il·lustrat amb bellissimes fotografíes d'un fotograf, per a mi desc onegut que es diu Matthieu Ricard.
En aquests moments em fa l'efecte de que no hi ha al món ni pau ni serenitat. I possiblement no hi tornarà a ser mai.
Fa anys que vaig llegar una novel·la - una ficció per tant - d'un egiptòleg conegut i reconegut a França que es diu o es deia Christian Jacq. L'autor és doctor en Egiptología per la Sobona i en forma novel·lñada ha divulgat molts coneixements sobre l'antic Egipte faraònic. Però també a fet escapades literàries a la biografia p.e. Mozart i la narració a la qu em refereixo que passa a l'actualitat i el titula "Barrage sur le Nil" . L'anècdota gira al voltant del tema d'Assuan i les conseqüències sobre l'ecosistema del riu. Però hi ha unes pàgines que em varen inquietar i es referien a una conspiració islámica - les teories conspiratives m'agraden - per apoderar-se de l'univers. Ficció, probablement.
El cas és que quan els conspiradors parlaven d'Europa es referien a l'immigració, a la natalitat, al respecte als drets humans, als "buenismo". No parlaven de petards, ni bombes ni metralletes.
Es veu que els d'ahir a Paruis no havien llegit la novel·la.-.
No comparé el llibre sobre els "Visages de país" que m'ofereix Amazon perquè em temo que tardarem molt de temps a tenir-ne de pau al món. Fins i tot potser no hi seré a temps a veure-la.
La situación no porta a l'optimisme.

dimarts, 10 de novembre de 2015

Començo aquest blog en una data especialment significativa - dir-ne histórica em semblaria tòpic - tant per l'aniversari que es celebra com pels esdeveniments que avui han tingut lloc al Parlament de Catalunya. Molts catalans , com jo mateix, vivim la data amb una mescla ambigua de sentiments en els que es confonen la il·lusió i l'esperança amb la inquietud i un cert grau d'incredulitat i desassosec.
Avui fa un any, sense vacil·lació de cap mena, vaig anar a votar en unes urnes de cartrò perquè no ens permetien les autèntiques, a fi d'iniciar el procés cap a la independència de Catalunya. Previament havia fet la via, la V i tot el que calgués  per a posar en evidència davant el govern de l'Estat que estaba en desacord amb el tracte que rebia Catalunya : el no reconeixement com a nació i , per tant,  del seu poble dipositari de la sobirania ; el tractament fiscal, la discriminació de la llengua i la política cultural i d'ensenyament, la discriminació en inversions i un llarg etc. que segurament no difereix  massa, amb llenguatge i terminología diversa, als diferents memorials de greuges que Catalunya  ha recitat davant governants i monarques espanyols, castellans o el que sigui al llarg de la seva història.
Després vingueren les inquietuds. Una proposta de llista única per les eleccions 27S  boicotejada, sense matissos, per Esquerra Republicana, en un atac de gelos que no tenia res a veure amb els interessos de país i sí personals o de partit.. Per acabar amb  una llista heterogenia, de mal entendre en el que partits independentistes, - i altres no tant -  societat civil, independents, confonien lamentablement una llistra transversal amb una escudella barrejada de mal païr i de difícil entesa mutua.
El resultat electoral ambigu, sense la contundència necessària per acabar discutint  - tot penjat d'un fil - si la majoria era d'escons o de vots, si el plebiscit s'havia guanyat o no, si la majoria era prou legítima per endegar la via cap a la independencia. Tot una mica borrós. I per arrodonir-ho un partir _ o coalició - com Junts pel Si presonera d'un partit minoritari com la CUP que es manifesta obertament afí al pensament anarquista i solidari dels casals llibertaris .
Això no pot anar bé. Ser presoner d'una minoría, molt i molt distant ideologicament del grup majoritaria no és viable. Quie 10 diputats imposin el seu programa a 62 no és democràtic ni just. Viure en el constant xantage no pot anar bé politicament . Ni pel país tampoc. Perquè ja sabem com va la mecánica del xantatge, pagues avui i demà tornem-hi amb més exigències fins a no acabar mai.
El darrer president de la Generalitat que fou presoner dels anarquistes - fins els fets de maig del 37 - va acabar afusellat.
Jo no sé que acabarà passant amb la investidura del President Mas, el que si sé és que entrar en la dinámica de la confrontació, de les inhabilitacions, de la desobediencia, no va enlloc només que al desastre.
No´entenc la pressa de fer la famosa declaración de desconexió (?)  en plena época electoral. No se el perquè fer un pas sense cap garantía per part de ningú de fora de tenir un cert recolzament. Avui Europa - si és que existeix - no està per aqeuts feina.I tot fa tèmer que si el desig de Catalunya independent tira endavant - presionada per la CUP -  no acabem més sols que la una, molt independentistas, però sols. Recordem com ens va deixar l'arxiduc Carles d'Austria per qui tant varem lluitar i per qui tant varem patir.
 Amb el cul enlaire !