Res millor per acabar
l’any que parlar de dos llibres recents, fets a casa per gent de casa . Dos
llibres - el superlatiu i el diminutiu del títol fan referència a la mida i
pes, no al contingut - que tant un com l’altre no son res més, ni res menys, que un passeig, un recorregut curiós per
indrets que a voltes ens pensem que coneixem i , vistos així, ens son
atractivament desconeguts.
El llibre gros, es titula “Paisatge
magalític de l’Alt Empordà” i bàsicament és un recull extraordinari
d’excel·lents fotografies de Jordi Meli - Jordi Casals, Meli Jr. - dels monuments megalítics de la nostra comarca.
Fotografies bellísimes, impressionats, d’un impacte tant gran que et fan
entendre el que és la cultura de la pedra, el simbolisme obscur d’aquests
monuments, la màgia indiscutible d’aquestes arquitectures primitives.
La pedra queda ben
incrustada en el paisatge empordanès i de tant en tant el contrapunt d’una
humil botànica fotografiada amb saviesa dona una mica de vida a aquesta
explosió mineral que se’ns mostra.
A tanta imatge gegantina Francesc Cruanyes hi posa la música d’una prosa
delicada i poètica que descriu l’Empordà
a través del conte d’Urc l’home que va néixer nòmada i va voler morir-se a
l’Empordà, més o menys cap allà el neolític. La història d’Urc, que tant bé
explica el Cruanyes imaginatiu i creador, m’ha recordat el que deia sovint el mestre de
periodistes i bon amic que fou Manuel
Ibàñez Escofet: Un és del lloc que tria
per morir. I ell - igual que l’Urc de la història - va triar Capmany que és
terra de dòlmens i de menhirs, de vinyes ufanoses i estepa aspra.
El llibret és el relat de
la passejada que Joan Manuel Soldevilla fa per la Barcelona que es relata a
“Don Quijote” i que amb gran fantasia va il·lustrar Gustavo Doré. Molta gent
sap i cita allò de Barcelona archivo de
la cortesia, encara que l’elogi és
molt més llarg albergue de los extranjeros,, hospital de los pobres, patria de los
valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes
amistades, y en sitio y en belleza,
unica. L’autor, - l’estudiós - passeja, el dia de Santa Creu, per la Barcelona que suposadament va
veure Don Quijote : el portal de mar, el carrer del Call, el carrer Ample, el
carreró de Perot lo lladre, el carrer Montcada on amb imaginació potser Don
Quijote fou presentat a algun senyor d’aquells palaus gòtics que s’hi alcen.
Però enmig de la passejada
sorgeix el dubte, Cervantes coneixia Barcelona ? hi va estar alguna vegada ?
perquè aquest interès insistent en descriure els dies d’estada de Don Quijote a
la capital catalana ? Tot aquest enigma - que queda en enigma - serveix a Joan
Manuel Soldevilla per a bastir una hipòtesi, o diverses, mentre recorre els carrers entre emocionat i
escèptic. Quina passejada més atractiva ! Quina forma més civilitzada de
commemorar el IV centenari de Cervantes ! Fan venir ganes d’agafar La Regenta i anar a passejar per Oviedo
o Les il·lusions perdudes i fer els
recorreguts parisencs de Lucien de Rubenpré que tant minuciosament descriu
Balzac.
La passejada de
Soldevilla - cervantí i tintinòleg - ha florit en un petit llibre intel·ligent, amè i instructiu -
paraula que sona passada de moda - però que li dona un valor afegit entre tanta
lletra impresa inútil.
I la traca final : l’epíleg,
on Joan Manuel Soldevilla, amb entusiasme no sense fonaments, afirma que Miguel
de Cervantes que retornava de la guerra com un heroi, abans de caure presoner dels pirates argelins,
el darrer paisatge que va veure com a home lliure, fou la costa empordanesa,
Cadaqués, la badia de Roses, Montgó, Begur, Llafranc....Llàstima que
l’Alexandre Deulofeu ja no hi sigui perquè
ben segur donaria suport incondicional a la hipòtesi.