dijous, 1 de març de 2018

A ROMA , CADE LA NEVE

La nit del 25 al 26 de febrer, per una d’aquelles casualitats que sí que passen a vegades, jo em trobava a Roma. Després d’un magnífic i humit cap de setmana , amb la intenció de retornar a casa, em vaig llevar molt de matí, molt d’hora i, per sorpresa nostra, Roma es despertava coberta literalment per un blanquíssim mantell de neu que ben segur arribava als 2o centímetres..
Quina emoció ! Quina novetat ! Vaig treure el nas per la finestra i era de nit però encara nevava amb parsimònia. A la piazza Navona deserta les fonts de Neptú i el Moro estaven emblanquinades, de la Fontana dei Fiume de Bernini semblava que brollessin quatre rius de glaç. Ambla m itja llum d’una matinada opaca l’espectacle resultava màgic i inquietant a l’hora. Ni un   japonès, ni un turista, ni un vianant, ni un capellà.


Però ens calia anar a l’aeroport. Ni un bus, ni un automòbil, ni  un taxi, ni un tren, ni una trista màquina llevaneus. Per fi vàrem trobar un conductor agosarat que a pas de pardal es va  aventurar per la carretera que va a Fiumicino tot seguint amb cautela les roderes d’altres cotxes imprudents que ens obrien pas.
Durant el trajecte, entre dues llums i a traves d’una fina cortina  de neu flonja que encara queia, vaig poder entrellucar les escales del Campidoglio, el teatro de Marcello, el temple de Vesta, santa Maria in Cosmedin i com entre núvols la Piràmide de Caio Cestio. Tot emblanquinat i una mica fantasmal. Per fi la basílica de  san Paolo fuori le mura tota envoltada de neu immaculada, encara no trepitjada per cap penitent.
 
I pel camí, els venerables pins de Roma presentaven una mena de tupè blanc al cap damunt de la seva copa. Semblava que s’havien fet vells de cop. Algun d’aquests pins no pogué resistir el pes de la neu i es  desplomà  extenuat  de tanta fredor, de tanta neu, de tanta història.
Vàrem arribar per fi a l’aeroport i aquí s’inicià un episodi penós que va durar tot el dia i que no té el més mínim interès per ser contat, és conegut, reiteratiu, patètic : cancel·lacions de vols, retards, ramats de turistes ajaçats pels racons, japonesos amb mascareta....
Sols reconforta el record encara viu d’haver visitat la Galleria  Colonna, - sols obren els dissabtes -  una esplèndida sèrie de sales corresponents al primer pis del palau del mateix nom i que representen per una banda el gran esplendor del barroc italià - romà més concretament - i per l’altra una impressionant col·lecció de pintures - Tintoretto, Guido Renni, Bronzio, Caracci, Perugino- a més dels gran murals  que decoren sostres i parets, els daurats, els miralls, escultures, paisatges. Com una mica de meravellós mareig.
En l’avorriment de l’aeroport també ens acompanya el record d’haver passejat amb calma pels Fori imperiali fins al Colosseo, les breus visites a l’original chiesa de sant Ivo alla Sapienza (potser l’unica a Roma sense una pinzellada de puntura) , la de santa Maria dell’anima i sant Andrea della Valle on transcorre el primer acte de l’òpera Tosca quan,  figuradament,  el pintor Cavaradossi pinta el quadre de la Magdalena.



Després de menjar un entrepà pansit de pernil de plàstic en una barra enganxosa,  enyorem l’abundant i saborós - i potser una mica indigest - plat de rigatoni allà carbonara que vàrem menjar, dir degustar seria inapropiat , a la trattoria da Enzo in Trastevere.  Diuen que és la millor  carbonara de Roma, potser no la més genuïna,  però la seva fama l’ acreditava la llarga cua de clients que hi havia dant la porta. Ara que és el temps,  cal aconsellar com a inici de l’àpat una carxofa a la giudaica, que en definitiva és la verdura més popular a Roma.
El dia abans de l’aventura de la neu,  vaig anar a dir adéu a Giordano Bruno i em va reconfortar veure que els romans no obliden al màrtir de la intransigència i en el sòcol del seu monument, lloc on fou cremat viu - “executat piadosament, sense vessament de sang” deia la Inquisició  - està sempre recobert de flors.
Roma sota la neu, malgrat tot, és original, graciosa, incòmoda, eterna... Mentre veia tanta pedra antiga de color daurat, ara colgada per la neu, em ballava pel cap aquella cançó que el 1964 cantava un noi que es deia Adamo, ara fa moltes nevades
                                       Cade la neve
                                       tu non verrai questa sera
                                       cade la neve
                                      non ci vedremo lo so