dissabte, 31 de desembre de 2016

UN LLIBROT I UN LLIBRET

Res millor per acabar l’any que parlar de dos llibres recents, fets a casa per gent de casa . Dos llibres - el superlatiu i el diminutiu del títol fan referència a la mida i pes, no al contingut - que tant un com l’altre no son res més, ni res menys,  que un passeig, un recorregut curiós per indrets que a voltes ens pensem que coneixem i , vistos així, ens son atractivament  desconeguts.
 
El llibre gros, es titula “Paisatge magalític de l’Alt Empordà” i bàsicament és un recull extraordinari d’excel·lents fotografies de Jordi Meli - Jordi Casals, Meli Jr. - dels  monuments megalítics de la nostra comarca. Fotografies bellísimes, impressionats, d’un impacte tant gran que et fan entendre el que és la cultura de la pedra, el simbolisme obscur d’aquests monuments, la màgia indiscutible d’aquestes arquitectures primitives.
La pedra queda ben incrustada en el paisatge empordanès i de tant en tant el contrapunt d’una humil botànica fotografiada amb saviesa dona una mica de vida a aquesta explosió mineral que se’ns mostra.
A tanta imatge gegantina Francesc  Cruanyes hi posa la música d’una prosa delicada i  poètica que descriu l’Empordà a través del conte d’Urc l’home que va néixer nòmada i va voler morir-se a l’Empordà, més o menys cap allà el neolític. La història d’Urc, que tant bé explica el Cruanyes imaginatiu i creador,  m’ha recordat el que deia sovint el mestre de periodistes i bon amic  que fou Manuel Ibàñez Escofet: Un és del lloc que tria per morir. I ell - igual que l’Urc de la història - va triar Capmany que és terra de dòlmens i de menhirs, de vinyes ufanoses i estepa aspra.
 
El llibret és el relat de la passejada que Joan Manuel Soldevilla fa per la Barcelona que es relata a “Don Quijote” i que amb gran fantasia va il·lustrar Gustavo Doré. Molta gent sap i cita allò de Barcelona archivo de la  cortesia, encara que l’elogi és molt més llarg  albergue de los extranjeros,, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades,  y en sitio y en belleza, unica. L’autor, - l’estudiós - passeja, el dia de Santa Creu,  per la Barcelona que suposadament va veure Don Quijote :  el portal de mar, el carrer del Call, el carrer Ample, el carreró de Perot lo lladre, el carrer Montcada on amb imaginació potser Don Quijote fou presentat a algun senyor d’aquells palaus gòtics que s’hi alcen.
 
Però enmig de la passejada sorgeix el dubte, Cervantes coneixia Barcelona ? hi va estar alguna vegada ? perquè aquest interès insistent en descriure els dies d’estada de Don Quijote a la capital catalana ? Tot aquest enigma - que queda en enigma - serveix a Joan Manuel Soldevilla per a bastir una hipòtesi,  o diverses,  mentre recorre els carrers entre emocionat i escèptic. Quina passejada més atractiva ! Quina forma més civilitzada de commemorar el IV centenari de Cervantes ! Fan venir ganes d’agafar La Regenta i anar a passejar per Oviedo o Les il·lusions perdudes i fer els recorreguts parisencs de Lucien de Rubenpré que tant minuciosament descriu Balzac.
La passejada de Soldevilla  - cervantí i tintinòleg -  ha florit en un  petit llibre intel·ligent, amè i instructiu - paraula que sona passada de moda - però que li dona un valor afegit entre tanta lletra impresa inútil.
I la traca final : l’epíleg, on Joan Manuel Soldevilla, amb entusiasme no sense fonaments, afirma que Miguel de Cervantes que retornava de la guerra com un heroi,  abans de caure presoner dels pirates argelins, el darrer paisatge que va veure com a home lliure, fou la costa empordanesa, Cadaqués, la badia de Roses, Montgó, Begur, Llafranc....Llàstima que l’Alexandre Deulofeu ja no hi sigui perquè  ben segur donaria suport incondicional a la hipòtesi.

dimecres, 21 de desembre de 2016

LA NADALA

 
Això de les felicitacions de Nadal s’ha acabat. Ja no es reben aquelles magnífiques reproduccions en forma de “christmas”  de la Madonna del coniglio de Tiziano, ni aquella sumptuosa Adoració dels tres Reis de Rubens  o el Naixement de Tintoretto, amb les quals els amics  de bon gust ens desitjaven bones festes nadalenques. Ara, a tot estirar,  algú t’envia un WhatsApp que s’acaba amb aquella cara rodona de xinès gras llençant uns petonets virtuals que fan una mica d’angúnia perquè hom els imagina llefiscosos i falsos. Altres s’acaben amb una mà amb el polze enlaire que no interpreto prou bé si és graciós o insultant. Sempre en venen ganes de respondre amb la icona de la botifarra catalana clàssica amb cordill i tot.
Malgrat aquesta penúria, per aquestes diades, puntualment des de l’any 1970 rebo amb goig la Nadala que inicialment fou d’en Lluís Carulla i la seva muller i actualment edita la “Fundació Lluís Carulla”. Enguany s’arriba al número 50 d’aquesta publicació, un llibret d’acurada presentació,  tema monogràfic i de contingut cultural sòlid i que ha tingut l’encert al llarg d’aquest temps de tractar temes d’un interès real pel país.
És difícil fer una tria però la “nadala”  amb motiu de centenaris o efemèrides similars ha fet monogràfics sobre Prat de la Riba, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Pau Casals, Pompeu Fabra entre d’altres igualment  importants i en alguns casos poc reconeguts  com pot ser el cas de Folch i Torres o Apel·les Mestres. Pel que fa a temes d’evident arrelament al país ha dedicat publicacions a “L’excursionisme a Catalunya”, “l’Institut d’Estudis Catalans”, “La Renaixença”,  “L’exposició de 1888”, “El teatre a Catalunya en el centenari de Josep Mª de Sagarra” o “La primera revolució industrial a Catalunya” . El conjunt de les cinquanta Nadales avui constitueix una petita gran enciclopèdia dels temes i d’alguns dels personatges que han construït el país i que li han donat una projecció cultural indiscutible.
 
És el cas del savi que s’estudia a la nadala d’enguany : Ramon Llull. Personatge de dimensions inabastables, teòleg, filòsof, pensador, místic, fabulador i poeta, que creà la seva extensa obra en bona part en català, usant per primera vegada  a la història una llengua vulgar per parlar de ciència, teologia i filosofia,  temes que a l’època tan sols podien tractar-se en llatí. La seva fama traspassà llargament les nostres fronteres. No cal que l’expliquem.
 O potser sí que cal  ? 
 
Des de l’any 2000 fins el 2015, en els exàmens de selectivitat convocatòries de juny i setembre, amb dues opcions a cada una ( 64 textos en total ) en la temàtica de Història de la Filosofia, quantes vegades ha sortit algun text de Ramon Llull ? Cap, ni una. Contra 14 Descartes, 11 Plató i 9 Nietzsche. Son els plans d’estudi que no contemplen Llull ? Es poca imaginació dels examinadors ? Es que ....?
         Tornem a la Nadala de la Fundació Carulla que mereix totes les felicitacions i aplaudiments ja que les aportacions que rep en concepte d’aquesta publicació per part dels receptors serveixen per a mantenir els Premis Baldiri Reixac i ajudar altres projectes pedagògics en favor de l’escola catalana. També es vincula amb l’Editorial Barcino, premis de reconeixement cívic o iniciatives culturals com el Museu de la Vida Rural.
La Nadala des dels seus inicis ha augmentat la tirada d’una forma exponencial i també les aportacions  que  ajuden a finançar aquestes activitats - la dotació dels Premis Reixac arriba aquest any a 101.000 euros -  .  Avui la Fundació que li dona vida és una prova més  de que aquest país  ( que és també de peatge) l’han fet i l’han mantingut la gent que han entès que estimar Catalunya no és més que un compromís i un  acte de servei.

diumenge, 18 de desembre de 2016

QUI ES BRUSEL·LES ?

A rel de les darreres eleccions a alguns països europeus he sentit reiteradament la frase “Brusel·les està inquieta pel fracàs de Renzi” , “Brusel·les respira tranquil·la després dels resultats d’Austria” , “Brusel·les preocupada per com es produirà el Brexit”. Jo pregunto , qui carai és Brusel·les ? És el manneken pis  o la grand place ? Segur que no.   Per ventura és la senyora Merkel que és qui mana de debò ? Son aquells personatges sinistres que els diuen els homes vestits de negre que van pels països PIGS a renyar si no fan els deures o a posar-los les multes o a cobrar els endarreriments com si fossin “ el cobrador del frac”? Som els Comissaris aquests que surten a la tele  fent declaracions de mal entendre ?
Jo voldria  saber qui és aquesta Brusel·les que s’inquieta, es tranquil·litza o es preocupa. Potser son els 751 eurodiputats que veuen la cadira tremolant sota els seu il·lustre trasero ? o els 48.000 funcionaris - xifra aproximada perquè és impossible saber-la  realment - , aquests sí realment preocupats perquè la nòmina perilla si el tinglado no acaba d’anar bé, que no hi va.  No crec que siguin els 4.300 traductors , 4.300 !  que la UE té en nòmina en una parlament en què tothom parla o hauria de saber parlar anglès o francès... No, aquest exèrcit de traductors no son Brusel·les però també neguitegen si el pensament antieuropeista s’estén.
Qui és Brusel·les ? Certament que ni tu ni jo. I aquí rau un dels grans problemes. Per culpa dels Estats membres la major part dels ciutadans europeus no sent Europa com a cosa pròpia i quan sent a dir  que Brusel·les està inquieta , no sap a on mirar ni qui realment és Brusel·les i si s’acaba convencent que és aquesta brutal disbauxa de funcionaris, polítics, gabinets, comissions, dietes, trasllats, oficines i seus - Bruse·les i Estrasburg - el seu hipotètic entusiasme europeista se’n va en orris.
Europa, la Unió Europea no viu un dels seus millors moments sobretot perquè al marge d’aquesta gran disbauxa que citem , és la gran ineficàcia que ha demostrat en la crisi dels refugiats i en les polítiques d’immigració, en la covardia de no admetre les seves arrels històriques i de pensament, en la suïcida política d’integració de països que ni políticament ni econòmicament reunien les condicions per a formar part de la UE, en l’escassa fermesa per a fer renunciar els estats, a totes, o a part de les seves competències fonamentals per a cedir-les a Europa. Shengen uns si i altres no, moneda un si altres no, antiterrorisme uns si altres no... Dona una mica una sensació d’olla,.
No està preocupada Brusel·les (?) per tot això ?
La idea d’Europa unida a molts, de jove ens havia seduït -  en una època que era moda  ser  antiamericà -, després ho havíem fonamentat no amb emocions si no amb lectures des de Zweig fins a les declaracions de Schumann o Jean Monnet. On son aquelles paraules d’aquest darrer dient que les nacions europees havien de renunciar a part de la seva sobirania per esdevenir una veritable federació ?
Qui és Brusel·les ? Es difícil de respondre. I això no em fa un euroescèptic, em fa un eurocrític.