dissabte, 16 de desembre de 2017

NORMANDIA LITERARIA (III) - Simenon a Fécamp

Els paisatges que amb més freqüència ens descriu Georges Simenon en les seves novel·les, incloses les del Maigret immarcescible, son paisatges grisos, apagats,  amb una boira freda, quieta, espessa,  d’ una humitat  penetrant que se’t clava a l’esquena amb una esgarrifança tan sols llegir-ho. Submergides en aquest núvol dens  hi ha formes desdibuixades, sense llum, tristes i volgudament misterioses que et predisposen a endinsar-te en una narració entre secreta i obscura que al llarg de les pàgines s’anirà aclarint, encara que no surti el sol.
 
 
Son els paisatges de la costa flamenca o de la Valònia interior que Simenon va conèixer a la seva infància, sobretot  al barri de la Outremeuse a la Lieja natal, una mica escrostonat i brut, travessat per el riu Mosa (Meuse) d’un color groc fangós cobert d’un polsim de carbó. Però els paisatges fluvials de Simenon van més enllà de la Meuse belga i arriben als trams navegables  de la Loire i el Sena, sempre inquietants, amb una humitat enganxosa, una llum incerta entre arbres d’un verd profund  i dotzenes de rescloses mal vigilades per antics mariners retirats, en general lleugerament borratxos.
I seguint el curs del Sena, com feien les antigues gavarres,  arribem a la costa normanda que és, sens cap mena de dubte, el mar de Simenon que circumstancialment s’allarga pel nord fins al Pas de Calais i pel sud a la costa bretona  encara que en alguna ocasió excepcional,  i segurament pel seu encant innegable, Sim tria el marc de La Rochelle  per alguna de les seves narracions d’ambient mariner.
 

Però el mar autèntic de Simenon és el mar de Normandia, el canal de la Mànega, aquest estret corredor que uneix l’Atlàntic amb el mar del Nord on les onades son  valentes i les nits de galerna acovardeixen malgrat que estiguis en terra ferma i no hi hagi cap assassí  errant,   encara sense identificar.

Etretat, Fécamp, Dieppe, Yport, Le Havre son noms que trobem sovint en les obres de Simenon ja que després de Paris és la Normandia marítima i marinera  l’entorn que més va recrear la seva fluida prosa. Simenon era un apassionat de la mar i ja el 1928 es va fer construir a Fécamp un vaixell amb casc de fusta de roure que va batejar com Ostrogoth  i amb el que navegar per plaer moltes i moltes hores a molts i molts mars.
No és doncs d’estranyar que el món dels mariners, dels pescadors, dels pilots, de les drassanes i els calafats;  l’olor de quitrà, de pintura fresca, de cadenes rovellades, d’algues en descomposició, de restes de peix escampades pels molls, de la sal humida i corrosiva; l’imposant espectacle de les marees, del mar desbocat, de les onades batent-se amb ràbia contra una costa blanquinosa de penya-segats imponents, de les nits en que el vent forassenyat no et deixa caminar. No és d’estranyar doncs  que aquest entorn fascinant i tèrbol seduís al gran narrador de fets  misteriosos i de conductes psicològicament complexes.
 
També aquell entorn, gairebé èpic, dels mariners que des de Fècamp s’embarcaven cada any per estar sis o set mesos en mar a la pesca del bacallà a la remota Terranova, afrontant temporals, glaçades, penalitats de tota mena, sempre  amb el temor del gran temporal i la incertesa del retorn. D’aquests vaixells se’n deien precisament Terre-neuvas, i d’aquesta vida miserable i perillosa en sortí   Au Rendez-vous des Terre-neuves;  es troba amb l’ excepcional paisatge d’Etretat amb les seves falaises  calcàries, escarpades i nues de vegetació de tan erosionades per la mar a  Maigret i la vielle dame  o en les seves pròpies  “Memòries íntimes”.
I quan tot es calma i, cosa rara, surt el sol i l’acció passa en ambients més assossegats i relativament selectes, apareixen els noms de Deauville, Cabourg, Trouville, Honfleur   que foren les platges de moda i els balnearis luxosos on anaven a prendre banys de mar - per prescripció mèdica - les famílies riques de Paris a l’època d’entreguerres, ambients que Simenon també va retratar encara que potser amb menys afecte i fins i tot amb un bri de desdeny.
En darrer terme una altra connexió normanda amb l’obra simenoniana  pot ser que, segons es diu - hi ha diverses teories al respecte - l’inspector de policia real que inspirà la figura de Maigret fou el comissari divisionari Marcel Guillaume que a partir de 1937 es retira al poble  de Tribehou, a la Normandia fins la seva mort a Bayeux. Malgrat les diverses teories existents al respecte el propi Simenon reconegué haver-se inspirat en aquest excepcional policia per a crear  la figura irrepetible de Jules Maigret.
Com diuen els francesos pour en savoir plus : llegir el llibre de William Alder “Simenon et Maigret en Normandie
 

 

dimecres, 6 de desembre de 2017

EN FLANDES SE HA PUESTO EL SOL

Ara que els catalans si volem veure el nostre President hem d’anar a Bèlgica,  és una bona ocasió per recordar que aquest estat artificial i inventat,   és un estat plurinacional en el que  Flandes ocupa la part nord on es parla flamenc - variant del neerlandès - i on hi ha un arrelat sentiment de país, històricament reivindicat, oficialment reconegut  i que des d’aquí s’entén molt bé.
I en aquest indret de la geografia europea és on sembla que es va començar a pondre el sol de l’Imperi espanyol ja fa algun segles. Aquella circumstància històrica, que no cal explicar,  va inspirar a un autor català en llengua castellana, Eduardo Marquina (1879-1946) per escriure una obra teatral titulada precisament “En Flandes se ha puesto el sol” considerada per l’extrema dreta espanyolista com  la obra que marca el apogeo del teatro patriótico español.
 
Eduardo Marquina  era barceloní, començà a escriure en català però aviat es va separar del atractiu moviment literari modernista de Catalunya, optà per escriure en castellà, es traslladà a Madrid,  conreà la poesia amb raonable èxit,  però sobretot escrigué teatre en vers, generalment de tema històric. Per acabar de perfilar el personatge dos detalls : a 1927 amb motiu de les noces d’argent del regnat d’ Alfons XIII va escriure una lletra per l’himne nacional espanyol ( sense èxit) i estava casat amb Mercedes Pichot, germana dels músics Lluis i Ricard, del pintor Ramon i de la mezzo soprano Maria, coneguda com a Maria Gay. Estiuejava per tant a Cadaqués.
 
Tornant al seu drama patriòtic “En Flandes se ha puesto el sol”, és una obra que potser no cal aclarir que tracta dels famosos “tercios de Flandes” que no eren flamencs sinó espanyols i mercenaris diversos llogats per anar precisament contra els flamencs. En una paraula, reprimir-los
No cal explicar la trama de l’obra , el conflicte de la noia flamenca, filla d’un patriota del país que s’enamora d’un capità dels terços. Tot en vers, més o menys sonor, salpebrat de “honor” “dignidad”, “gallardia”, “patria”, “sangre”, etc.  El que és curiós és que Marquina, tant patriota, parla de l’exèrcit d’Espanya i annexes d’una forma que,  o jo no ho entenc bé  o no  sembla precisament allò del “apogeo patriótico” que se li atribueix,  que dèiem abans.
Veiem com parla de l’arribada dels terços famosos :
                                          ...de anuncio

      les va sirviendo y de alarma

      como en otro tiempo el ruido

      de su tambor y las llamas

      de las cosechas perdidas,

      y las aldeas quemadas.

Com a publicitat no em sembla massa positiva i agradable.  Però “patriòticament” insisteix explicant  la forma d’actuar d’aquella famosa infanteria:

     ...han recorrido
      con armas todas las casas:
      llevan un negro rescripto
      y arrastran cuerdas de presos
      por la comarca;los suizos,
      con sus albardas, hacen
      saltar las puertas de quicio,
      entran la casa y separan
      a los padres de los hijos;
      hasta las mujeres prenden
      cuando elles quieren, con gritos,
      mover a los naturales
      contra España y sus designios.

Seguim amb una propaganda més que dubtosa y una singular forma de fer amics. I un es pregunta perquè passava això ? a on rau exactament el conflicte ? Un personatge de l’obra ens ho explica prou bé, “patriòticament” però bé:

 
               Haber sabido

      España que, porque ansiamos

      romper de una vez los grillos

      con que nos atan las manos

      todos nos hemos unido.

      Todo el Brabante hizo pacto

      de sangre......................

      ................... y los suizos

      a sueldo del español

      se encargaran del castigo.

 
Segueixo pensant que com a anunci  per a reclutar personal pels tercios no és massa atractiu ni excessivament  bo. L’autor podia ser bon dramaturg - ni entro ni surto - però un publicitari fatal.  Jo, francament si hagués estat del Duque de Alba mai hagués fitxat a Eduardo Marquina com a assessor d’imatge.
Acabo. Però no em puc estar d’incloure una quarteta que Marquina posa en boca de Juan Pablo,  el vell patriota flamenc, versos  que em semblen d’actualitat i tenen una música tristament familiar.
 
                                                         La fatalidad no tiene

                                                   quien la mueva; reo soy,

                                                  y España me ha sentenciado

                                                  por Flandes de sedición.


 

dijous, 30 de novembre de 2017

ELS XIPRERS ENCARA CREUEN EN DÉU ?

Devia ser l’estiu de 1962, quan vaig començar a sentir curiositat per aquells passatges de la nostra historia més recent que ens havien amagat els llibres de text de l’Institut, els professors callaven per por o per consigna ministerial i dels que tan sols tenia una noticia esbiaixada, i potser una mica novel·lada, a través de les narracions de sobretaula del meu pare, víctima com tants d’altres del sagnant desgavell de 1936 a 1939 i  les seves llargues seqüeles, alguna de les quals jo encara vaig arribar a ensumar de lluny.
Recordo que fou aquell càlid agost en que va morir Marylin,  que vaig llegir d’una tirada intensiva - tardes i nits - les 871 pàgines de “Los cipreses creen en Dios  (1953),  l’obra de l’empordanès Josep Mª Gironella que fou en aquell temps una autèntica revelació comercial i literària, arribant a xifres de vendes milionàries, cosa que no s’havia vist mai en aquest país.

 

La novel·la parlava dels antecedents immediats  de la guerra civil i més endavant - “Un millon de muertos” - de la pròpia guerra. I la gent volia saber,  després de gairebé quinze anys només de versió oficial del règimen i un silenci tens i forçat dels vençuts, molts d’ells encara vius i ben vius. La gent volia saber i la novel·la de Gironella, es deia, donava una versió “objectiva” del que havia passat en aquell sagnant conflicte civil. Era tant “objectiva” que no va fer feliç ni a uns ni a altres. Potser va encertar. O potser no.
El meu pare, metge de l’exèrcit republicà al front de l’Ebre i ciutadà amb la vida mig partida per la guerra, era un dels que volia saber com s’explicava la veritat que ell va viure. Va adquirir els dos primers volums de l’obra de Gironella amb un cost de 500 pessetes (3 €) que va pagar a terminis amb una entrada i nou lletres de deu duros ( 50 pts.= 0’32 €) que estan guardades curosament a la darrera pàgina de la trentena edició del primer volum de l'obra. Així anaven  les coses.
 
  No recordo bé si el pare em va fer algun comentari  respecte a la novel·la, la seva vàlua literària, la seva parcialitat i el seu rigor històric. Es molt possible.
El cas és que jo vaig devorar literalment les aventures de la família Alvear de Girona quasi d’una tirada. Era una historia que enganxava immediatament l’atenció del lector, estava escrita amb bon ofici, despertava interès i neguit per saber que passava al capítol següent, per tant era una bona obra narrativa. I per les seves pàgines desfilaven persones, termes, institucions i conceptes que eren totalment nous i ens feien la sensació d’estar rigorosament perseguits i prohibits : la UGT, els maçons, Esquerra Republicana, els comunistes, els anarquistes, la CNT-FAI, Estat català, la CEDA.... I el gran retaule en pedra de la Girona antiga, el carrer de la Força, la pujada de Sant Martí, la casa Carles, la Rambla, les cases penjades sobre l’Onyar, la plaça de sant Agustí, el poc que jo coneixia llavors de la Girona que era molt més lluny que no pas ara.
 
Tot i no ser gironí em va semblar poder identificar alguns dels personatges de ficció amb persones reals   - potser equivocadament o potser pura fantasia - com mossèn Carlos Bolós, el senyor Ribot, el Dr. Tarrús, la botiga d’instruments musicals de can Sobrequés, el vell Institut.
Els gironins de sempre,  com és natural, varen identificar moltes més persones i amb més precisió,  i no els va fer massa gràcia veure’s retratats en un bàndol o en l’altre, quan tot es començava a oblidar. El llibre de Gironella va caure com un ruixat d’aigua freda sobre la capital de l’Onyar. Fou com el que explicava Josep Mª de Sagarra que després de publicar “Vida privada” mig Barcelona li va retirar la salutació per haver-se sentit al·ludits.  Em sembla que fou el professor de la UdG Xavier Pla que digué que “la memòria avui de Gironella a Girona només pot ser incòmode i ens continuarà incomodant".
És clar que Gironella es va alinear ideològicament al costat dels vencedors i que potser el rigor històric de la seva narració presenta punts foscos o dubtosos, però si va disgustar  a l’esquerra i va fer sortir butllofes a la dreta -  un tal mossèn Brunsó  va replicar-li amb un llibre titulat Los cipreses que maldijo el diablo - podem pensar en la relativa objectivitat de l’obra, escrita en definitiva dotze anys després d’acabada la guerra i amb total manca de perspectiva històrica i quan les nafres encara eren massa tendres
 
 
Aquest mes de desembre es celebra el centenari del naixement a Darnius de Josep Mª Gironella, personatge rellevant de la literatura catalana feta en castellà, personatge de vida turmentada i psicologia difícil, autor d’èxit multimilionari que morí quasi en la misèria, autor que va posar el nom de Girona en el mapa de la narrativa contemporània espanyola , com Clarín, al segle XIX hi va posar Oviedo (Vetusta) amb La Regenta, i em perdonaran la comparació.
 
 

La tetralogia de Gironella sobre la guerra civil és sens dubte, amb totes les seves clarors i ombres, una de les obres imprescindibles per a conèixer la historia del segle XX d’aquest petit tros de país que per raons òbvies - o no tant òbvies - fa anys que ha ignorat a Gironella com autor de referència. Potser perquè no era de “bon to”, no era “progre” llegir-lo. Potser perquè fou considerat autor del “régimen”, o persona de dretes, o simplement catòlic.  Potser perquè el sectarisme d’un signe i de l’altre varen optar pel silenci ofensiu.   Potser perquè en aquest país  si hi ha una cosa que no es perdona és l’èxit.  O tot això sumat. Wiquipedia en català tan sols li dedica, injustament, 6  lacòniques ratlles  (  Messi 85, Jaume Sisa 35, Charlie Rivel  22)

 
El títol de l’obra, Gironella el justifica en la breu presentació del primer volum i referint-se a Girona “...a la sombra de sus cipreses creen definitivamente en Dios personas que he querido”. Son els xiprers de l’escriptor angoixat que sota aquell títol volgué descriure el drama tràgic d’una guerra civil en la que sols l’ombra dels xiprers tenia un cert sentit i donava esperança d’eternitat.

 

dimecres, 29 de novembre de 2017

MOSSÈN CAÑIZARES XERRA MASSA

Esperonat pel zel apostòlic de Mossèn Cañizares, arquebisbe
de València,  m’he submergit en la lectura dels Evangelis, tot cercant el verset, la cita, la paràbola on Jesús de Natzaret digué  als seus deixebles - get senzilla, pescadors, pagesos, algun amanuense i algun aturat - que això de ser independentista era incompatible amb el seguiment de la seva doctrina, passats els anys,  anomenada cristianisme. Mossèn Cañizares ho ha dit de forma contundent a La Razón que l’independentisme és incompatible amb ser bon cristià. O bon catòlic, que no sé si és exactament el mateix.
He regirat el Nou testament amunt i avall. He trobat el meravellós sermó de les benaurances, tan ple d’esperança balsàmica pels qui son creients i he remarcat un verset que mossèn Cañizares se’l devia saltar el dia que el varen donar al seminari : Benaurats els perseguits per causa de la justícia perquè d’ells és el Regne dels cels.
 
Hi he trobat aquell passatge en què Jesús treu del temple els mercaders, i aquell altre en el que recomana als deixebles “no judiquis i no seràs judicat”. I més enllà la paràbola del fariseu orgullós i del pobre publicà humil, i quan digué “ Guardeu-vos dels escribes, que es complauen en passejar-se amb llargues vestidures ( no diu el color) i s’agraden de les salutacions a les places, dels primers seients a les sinagogues i dels primers llocs als convits...”  ( això sona a cardenal).
I he anat tirant més endavant - Mateu, Marc, Lluc, Joan - buscant referències a ne’n Junqueres, i a l’estelada i a la DUI i als àngels exterminadors a garrotades del dia 1-O i res de res. He  trobat en canvi el manament diví que diu “En això coneixerà tothom que sou deixebles meus si us teniu amor els uns als altres”. I el passatge de tirar la primera pedra el qui estigui lliure de falta, i ..... Em penso que Mossèn Cañizares i jo hem consultat versions diferents de l’Evangeli. Jo he fet servir  un Nou Testament editat pels monjos de Montserrat ( naturalment sospitós de catalanismo separatista) i ell deu haver fet servir la versió revisada per la COPE, emissora de l’Església ( o de la Conferencia Episcopal Española)  que és el mitjà de comunicació que escup diàriament més odi contra Catalunya, sentiment que precisament mossèn Cañizares atribueix al separatisme i diu que no és catòlic ni cristià. Es veu que tampoc va anar a classe el dia que varen explicar la paràbola de la palla a  l’ull de l’altre i la biga en el propi.


El senyor Oriol Jonqueres es manifesta públicament creient, condició que mossèn Cañizares li nega perquè el sececcionismo ha generado odios. Ben cert, l’odi que fomenten  les columnes de diaris com La Razon, o les declaracions del ministre portaveu del govern espanyol, membre de l’Obra, quan menteix, difama i calumnia, o d’aquell ex-ministre també de l’Obra que “caritativament” organitzà una operació “Catalunya” des de les clavegueres de l’estat  per embrutar, acusar falsament i denigrar els polítics catalans i catalanistes. I no cal dir odi destil·lat pels comentaris de la COPE tan catòlics i tan poc cristians però que el mossèn de València no sé si escolta, no sé si aplaudeix.
Em ve al cap la frase famosa dels “bonzos incordiantes” que el maig de 1966 el periodista Ignasi Agustí va dedicar als capellans que es varen manifestar per la Via Laietana de Barcelona tot demanant l’alliberament d’un estudiant detingut per la brigada politico- social de la policia franquista.
 
 
M’ha vingut a la memòria perquè  es veu que passats els anys  amb signe ideològic totalment contrari el model de “bonzo incordiante” no s’ha extingit. Abans eren els antifranquistes, ara son els que l’enyoren.

divendres, 24 de novembre de 2017

L'EMPORDÀ TERRA DE SAVIS

L’Empordà terra d’artistes” era el títol d’una exposició celebrada l’any 1994 a la Pia Almoina de Barcelona i fou una interessant mostra que aplegava obres diverses d’artistes empordanesos, principalment pintors i escultors, mostra que posteriorment s’exposà a Girona i Figueres. El títol passà de l’exposició al catàleg i del catàleg a ser una mena de slogan, encertat i afalagador que contribuïa a incrementar l’autoestima dels empordanesos, ja per naturalesa força elevada.
 
I és cert que l’Empordà per les característiques del seu paisatge, del seu clima, de la geologia, de la seva gent o ves a saber per quina màgica confluència de factors desconeguts, ha donat artistes rellevants que comencen per l’universal i indiscutible Salvador Dalí fins arribar a Josep Bonaterra el nostre impressionista més rellevant,  Ramon Reig amb les seves delicades aquarel·les de les vores del Manol, Vallès amb les geomètriques interpretacions de la plana, les barques perfectes de Martínez Lozano, l’explosió acolorida de les estacions de Roure, l’informalisme de Massot o les flors de Sibeques,  per a citar-ne només alguns de coneguts i amics.
 
El mateix podríem dir en el camp de la creació literària. És evident l’origen empordanès de qui canta al Sabater d’Ordis o a les Bruixes de Llers com ho va fer Carles Fages de Climent, qui relata les closes com Mª Àngels Anglada o descriu poèticament els seus pobles com Montserrat Vayreda, o com Pous i Pagès que amb la seva narrativa ha mantingut viu uns modismes empordanesos de la parla avui en extinció.
 

 
 

Les seves obres s’exposen, se’n fan antològiques, es tornen a exposar, surten a llibres, catàlegs i subhastes; les obres escrites es publiquen, es cometen, es reediten, son objectes de tesis, conferències i anàlisis estilístiques. I els artistes acaben tenint un grup escolar o un carrer amb el seu nom, potser un petit monument i sens dubte un lloc merescut en la petita història comarcana.
Potser un dia o altre parlarem del desmesurat reconeixement a polítics de tota mena, sobretot republicans de l’època gloriosa i de la Gloriosa de setembre, que han generat autèntics rius de tinta en gloses, discursos, articles,  tesines i gruixudes monografies
I els savis ? i els científics ? i els qui es dediquen a la recerca silenciosa per a salvar vides, estudiar per millorar l’entorn natural, o resoldre la incògnita de l’origen de l’univers ? Silenci quasi total. I l’Empordà també ha donat estudiosos d’aquesta categoria i de gran nivell.
 
Sense anar més lluny i com a exemple entre molts que en podríem donar : l’astrònom Antoni Ribas de Conill, prou solvent perquè alguna societat científica internacional proposés donar el seu nom a un cràter de la lluna - iniciativa sense prosperar -, fins fa poc la seva sepultura a Cabanes no tenia ni una trista làpida que recordés el seu nom. Estava enterrat al seu poble en un total anonimat . Increïble.
Es justificable fins a un cert punt la discriminació. Si un sonet parla de Lladó o un quadre representa Cadaqués ( n’hi ha milions!)  té una localització geogràfica concreta. Un virus, un bacteri, una humil crucífera, un ADN animal o una funció matemàtica son indeterminades en l’espai i, potser, en el temps. Certament no hi ha bacteris empordaneos, ni funcions algebraiques de les Alberes. I per això qui les estudien no mereixen el nostre reconeixement ?
 
Ferran Sunyer
Per aquesta raó  sembla que aquell slogan famós, hauria de complementar-se amb la divisa “Empordà terra de savis i científics” ja que el llistat de noms il·lustres en aquests camps no és precisament curt : Frederic Trèmols, Santiago Mundi,   Rafel i Joaquim Cusi, Josep Deulofeu, August Pi-Sunyer, Josep Masdevall, Jeroni Poch, Silvestre Mascaró, Josep Teixidor  o Ferran Sunyer i tants d’altres. Metges, botànics, farmacèutics, geòlegs o matemàtics que, tenint molta sort,  han passat discretament a la nostra petita història sense que potser es valorés prou bé el servei que en el seu moment varen fer a la societat amb la seva ciència.
Aquesta reflexió ve a tomb amb motiu d’haver-se concedit el III Premi a l’Excel·lència per a antics alumnes de l’Institut Ramon Muntaner a la Dra. Fàtima Bosch, una bioquímica d’Espolla, reconeguda internacionalment, orgull de la ciència catalana pels seus estudis sobre teràpia gènica per a malalties com la diabetis i altres dolències greus i rares.
 
Fou un acte emotiu, senzill i entranyable, especialment interessant ja que recorda a la nostra societat que hem de fer  justícia  als científics del país que anònimament treballen incansables per ajudar-nos a tenir millor qualitat de vida. O senzillament tenir vida.

dijous, 23 de novembre de 2017

NORMANDIA LITERÀRIA (II) - Flaubert

“Descendant tout en anphitheatre et noyée dans le brouillard, elle s’elargissait au delà des ponts confusément. La pleine campagne remontait ensuite d’un mouvement monotone, jusqu’a toucher au loin la base indecise du ciel pâle”.... Així veia la ciutat de Rouen Emma Bovary un matí d’hivern tot anant a trobar-se furtivament amb el seu amant. Així ens descriu Gustave Flaubert la capital de la Normandia on ell havia nascut i viscut quasi tota una vida, enmig d’aquesta boira esfilagarsada que desdibuixa els contorns dels edificis i dona un aire misteriós a la ciutat. Sobretot a la que, en una carta a George Sand, Flaubert en deia “la saison normande” , referint-se, és clar, a la tardor trista però acolorida.
 
Flaubert és el més normand dels escriptors francesos grans del segle XIX. Es pot dir que la Normandia i el seu paisatge no és una simple anècdota com ho pot ser en Proust o en Simenon com  potser un  dia o altre recordarem. Flaubert neix a Rouen i escriu la major part de la seva obra a la casa - avui inexistent - de Croisset com qui diu a la perifèria de la capital, auster refugi on gaudeix  de la tranquil·litat del camp i d’un paisatge amable amorosit pel fluir silenciós del Sena proper que ell contempla abstret.
El paisatge normand és present a la vida i a l’obra  de Flaubert des del llunyà estiu dels seus quinze anys,  passat amb la  família a Trouville  on s’enamorà apassionadament d’una dona casada, onze anys més gran que ell,  Élisa Schelinger per qui manté tota la vida una adoració callada i a qui escriurà una carta d’amor 35 anys més tard. Això no vol dir però  que la vida amorosa de Flaubert no fos intensa i complicada.
 
Doncs des d’aquell Truoville de l’adolescència, l’entorn normand és present a la vida i, sobretot, a l’obra de Flaubert. Certament no totes les seves creacions  literàries s’emmarquen a la Normandia tendra i fluvial, L'educacio sentimental passa a Paris, Salambó a l’antic Cartago, Bouvard et Pécuchet en un lloc imaginari de la Normandia encara que es pot dir que aquesta novel·la es localitza en l’imprecís espai intemporal de l’estupidesa humana.
Però l’obra més intensament arrelada al país, a la Normandia interior, a les petites viles rurals d’aquest país partit pel Sena, és Madame Bovary -  no en va subtitulada  ”moeurs de province” -  sens dubte l’obra més famosa del seu autor. S’ha especulat molt sobre quin fou el poble en què s’inspirà Flaubert per a descriure la vida estreta i vilatana en un imaginari Yonville-l’Abbaye on es congria el drama d’Emma i Charles Bovary. Algú apunta a la petita vila normanda de Ry, poblet avui de 600 habitants i sense el més mínim interès arquitectònic o artístic. Sembla ser però que en aquest poble hi visqué un metge, antic deixeble del pare de Flaubert ,que protagonitzà un drama similar al que l’escriptor descriu a la novel·la.
 
 

Altres versions, potser menys versemblants però estèticament més agradables,  atribueixen el model d’inspiració al poblet de Lyons-la-Forêt, considerat  justament un dels més bonics de França, amb cinc monuments catalogats i amb un entorn realment encantador. Possiblement ha contribuït a l’equívoc el fet que Lyons-la-Foret fou l’escenari escollit tant per Jean Renoir com per Claude Chabrol per a rodar les seves magnífiques versions cinematogràfiques de Madame Bovary. Ben segur que Flaubert perfeccionista i rigorós ho va meditar llargament ja que, com és sabut, quan donava una pàgina per bona abans havia llençat a la paperera 10 esborranys.
Sigui quin sigui l’indret que es vulgui atribuir el mèrit d’haver inspirat a Flaubert el que si és cert és que fou tota la Normandia rural, la interior, la més profunda, les seves gents que fan formatges i beuen sidra, que practiquen una cruel xafarderia però van a missa de deu cada diumenge,  la que el novel·lista ens descriu. Les seves misèries i les seves passions, la seva grandesa i la seva mesquinesa.
I el seu dolor.  
Une brise fraîche soufflait, les siegles et les colzes verdoyaient, des gouttelettes de rosée temblaient au bord du chemin, sur les haies d’epines ... El delicat paisatge de la suau Normandia deia així adéu a la malaurada Emma Bovary

dimecres, 15 de novembre de 2017

LA SENYERA ABANDONADA

Sense que serveixi de precedent per una vegada estic d’acord en la part substantiva d’unes recents declaracions al diari “La nació digital”, del diputat Joan Tardà ,que sembla un bon Jan i al menys  no te l’agra mala educació del seu company de partit,  de nom i de fets, Rufián. 
El gran error de l’independentisme ha estat lliurar  i deixar al calaix la senyera, la bandera de tots els catalans”  diu, tot i que seguidament i de forma contradictòria assegura que és més intel·ligent que el sobiranisme vagi junt en una sola llista transversal que aplegui la CUP, Esquerra, PdeCat, Omnium, ANC i una part de Podem...”
Sí senyor, en tot el denominat procés, hi han faltat senyeres i probablement hi han sobrat estelades, perquè aquesta transversalitat que es reclama- que sempre resulta un concepte una mica ambigu - , aquest ideari comú que agrupa a gent de pensaments diversos en el camp social i econòmic és el catalanisme polític representat per la senyera que és la única bandera de Catalunya.
La llista única és un error. No així un mínim programa comú.
L’error de la llista única es pot argumentar de moltes maneres. En primer lloc el fracàs de Junts pel Sí que intentant agrupar a gent de sensibilitats diverses dins el sobiranisme no ha pogut realitzar un full de ruta viable i creïble per acabar   amb l’aplicació del 155, la presidenta del Parlament dient que l’acte del 27 d’octubre era una proclamació sense ser-ho, de caràcter simbòlic i sense eficàcia jurídica. I tot seguit una sèrie de lamentacions referides a la manca de preparació, a previsions mal realitzades, a expectatives fallides. En definitiva una mena d’enganyifa feta de bona fe. I l’Estat espanyol actuant, en conseqüència, amb mala fe notòria i duresa insospitada. O sospitada. Consellers a la presó, fiances desorbitades, el President a l’exili, els Jordis detinguts, l’autonomia intervinguda....
La llista única no,  en segon lloc,  perquè s’ha demostrat abastament que la majoria parlamentaria, el govern,  no pot ser presoner d’un petit grup  -possiblement indiferent tant  a la senyera com a l’estelada - com és la CUP que té uns objectius polítics totalment oposats ( antisistema, anticapitalisme) als altres grups que intenten formar aquesta majoria. Que ningú s’equivoqui una altra vegada intentar barrejar l’aigua i l’oli,  experiment que sempre acaba amb una agitació desmesurada, perillosa, inestable  i ineficaç: és una llei física,  dos líquids immiscibles sempre tendeixen a separar-se. La història recent de les relacions contranatura d’un partit com el PdCat , que no se sap ben bé que és però tots coneixem el seu origen i el seu ADN, amb la CUP és la història d’una humiliació constant, d’un xantatge barroer i una demostració més de que, malgrat dir el contrari, la reivindicació nacional segueix essent considerada pels cupaires com una reivindicació burgesa feta pels poderosos a fi de seguir oprimint al poble. Independentistes instrumentals, usant la única via que hi havia en el seu moment  per exercir el poder des d’uns resultats electorals exigus.
 
Llista única  però sense l’ANC i Omnium que no s’han de transformar en formacions polítiques perquè s’ha demostrat àmpliament que el seu paper de mobilització, de conductors de masses, de sensibilització nacional l’han exercit precisament des de fora els partits, els vells partits que no han estat capaços de renovar formes d’actuació adequades als nous temps. Membres d’aquestes dues entitats civils poden anar a les llistes dels partits però les entitats han de seguir com a societat civil d’ampli consens.
En tot cas un  programa mínim consensuat entre tots els partits que el vulguin assumir amb garanties :
1-    Reconeixement de Catalunya com a nació, en el poble de la qual rau la sobirania, i com a tal nació té dret a decidir el seu futur polític. Això és el sobiranisme. [ No programar ni independència ni república ni federació ]
2-     Recuperació plena de les institucions d’autogovern catalanes, suspeses per l’aplicació abusiva del art. 155 de la Constitución Española.
3-    Llibertat immediata dels presos polítics per raó de la seva ideologia independentista i amnistia o sobreseïment per les causes penals en les que han  estat imputats.
4-    Celebració d’un referèndum pactat sobre el futur de Catalunya i la seves articulació amb Espanya,   en un termini no superior a dos anys.
5-    Condemna explícita de mètodes polítics diferents a l’actuació pacífica, cívica i democràtica, com poden ser qualsevol forma de violència, la desobediència, lluita armada, etc.
Per tant entenem que no és el moment de plantejar ni la forma d’estat que hauria de tenir una futura i hipotètica Catalunya independent, ni de criticar genèricament el sistema,  ni decidir tampoc  la forma de govern, ni les polítiques en l’ordre social i econòmic que aquest hauria de practicar. Primer cal tenir el país i després veure quina política el poble decideix, que s’hi ha de fer tant pel que fa a l’articulació amb Espanya com de programa polític intern,  que ha de sorgir d’unes eleccions lliures amb programes polítics diferenciats.
Estic convençut, sobretot a la vista de les enquestes, que aquesta llista unitària afortunadament no es farà perquè uns (ERC) prioritzen els interessos de partir als de país, altres prioritzen establir la República i els de més enllà, la CUP i Podemos  el que pretenen és ensorrar el sistema social avui vigent i els importa poc la independència de Catalunya
No cal ni pensar amb el PSC ( malgrat la C) ja que està entregat en cos i ànima a PP i Cs’ i es declara unionista d’abraçada estreta entre l’Arrimadas i l’Ìceta.
Guapos els ex - Unió Democràtica repartits entre els PSC i Esquerra, tot per no retornar a l’antiga Convergència. Això és fer política amb l’estómac i no amb el cap. Així els hi ha anat.
Queda orfe un ampli espai electoral del catalanisme polític, no independentista, partidari del dret a decidir, de centre, moderadament progressista.  El que era, per dir-hi ràpid, l’espai de la Convergència abans de convertir-se a l’independentisme. No hauria d’intentar el PdeCat recuperar aquest electorat ? En un partit modern i europeu poden coexistir corrents d’opinió distintes i a l’hora dels Congressos és valora el pes que tenen cada una. La diversitat, l’eclecticisme en política és una virtut i una riquesa. I al cap del carrer.
Però com deia en Tardà, sense oblidar mai que la nostra única bandera és la senyera.
 

dimarts, 7 de novembre de 2017

KÖCHEL

A les emissores de tot el món el seu nom es pronuncia  milers de vegades diàriament, aquest cognom germànic surt imprès a centenars de programes, fulletons i anuncis de concerts tots els dies de l’any, a les pantalles de televisió,  nom o les  inicials K ó KV apareixen a la pantalla cada vegada que una orquestra de prestigi o un solista famós protagonitza un programa amb una peça musical de Mozart... A vegades el locutor de torn la diu de forma rutinària, mecànica, displicent, sense saber-ne la importància del significat real.
Què vol dir la paraula alemanya “Köchel” [kœçəl] seguida d’un número o les inicials KV  i un numero, escrites  a continuació del títol d’una obra mozartiana ? p.e.  Quintet  per a piano i vent en Mi b major K 452. Doncs - com sap moltíssima gent i moltíssima ho ignora - és la inicial del cognom de Ludwig Alois Ferdinand Ritter von Köchel ( 1800-1877), personatge austríac avui  gairebé obscur però rellevant en el seu temps ja que fou escriptor, estudiós de la botànica, coneixedor de la geologia,  compositor afeccionat, pedagog - activitat que li valgué el títol de cavaller - i sobretot apassionat de la música del seu compatriota Wolfgang Amadeus Mozart.
 
Un home  culte, curiós, ordenat i inquiet, hereu del segle de les llums, ciutadà de la Viena imperial.
Dedicà bona part de la seva vida, que com es veu devia ser plena i activa, a catalogar per primera vegada la obra del genial músic de Salzburg del qual era un apassionat admirador. Aquesta admiració devota el va portar a establir  de forma sistemàtica el registre, classificat per temes i per ordre cronològic segons data de composició, de tot el conjunt de l’obra mozartiana, catàleg que va publicar l’any 1862  amb el títol de Chonologisch-thematisches Verzeichnis sämtlicher Tonwerke Wolfgang Amadé Mozarts. Aquesta edició del catàleg Köchel mozartià -  al dia d’avui encara no superada -  fou revisada i completada,  entre d’altres musicòlegs, per Albert Einstein un altre geni del nostre temps així mateix enamorat de la musica de Mozart.
 
Ludwig Köchel, tot i les seves múltiples activitats, es va fer immortal senzillament per catalogar de forma metòdica i rigorosa l’obra musical,  aleshores coneguda, d’un geni encara més immortal.
Perquè el seu nom  ha perdurat i molts afeccionats a la música agraïts  el sabem de memòria ?  Possiblement no és per la tasca meritòria del cavaller Köchel ni l’admiració apassionada que va sentir per l’obra del jove Mozart.
Amb tota probabilitat fou igualment meritòria la tasca de catalogació de les obres de Vivaldi feta pel musicòleg danès Peter Ryom, o la que  sobre l’obra de Joseph Haydn va dur a terme el mecenes holandès Anthony van Hoboken o la monumental obra de classificar les 1.128 obres del prolífic Johann Sebastian Bach que de forma podríem dir anònima ( les peces tan sols s’identifiquen amb les sigles BWV) va realitzar Wolfgang Schmieder.   
No obstant el nom que ens sona com una melodia amiga és el de Köchel perquè va lligat no sé si al músic més gran -  quin és el més gran ? -  però sí a la música mozartiana que fascina als infants, alegra els joves, enamora els amants, fa somriure els vells. Es tot joia, lluminositat, placidesa, repòs, optimisme i ens dona la sensació de que el cor ens batega tranquil i rialler,  i en sentir-la reneix en nosaltres la il·lusió de viure.
Per això hem de recordar la modesta i important obra de L.A. von  Köchel.
( en acabar de llegir  escolteu un Divertimento mozartià com el KV 525 o el  KV113 o  KV 251 ...)

dissabte, 28 d’octubre de 2017

NORMANDIA LITERARIA (I) - Corneille a Rouen

Molta gent associa la regió de la Normandia al famós i sagnant  desembarcament militar angloamericà-canadenc  de juny de 1944 que marcà l’inici del final de la segona guerra mundial. La peregrinació a les platges, cementiris i memorials encara és constant i la visita colpidora. En parlarem algun dia.
Artísticament l’evocació d’aquest tros de França va lligat als pintors impressionistes amb la figura patriarcal i extraordinària de Claude Monet que hi va residir molts anys i que la  va fer famosa pintant els seus jardins, la seva costa singular i la famosa catedral de Rouen amb totes les llums que el sol ofereix al llarg del dia.
Però tant important com aquestes evocacions - o potser més- és la densitat literària de la regió, la gran literatura que el seus paisatges, la seva mar agitada,les platges de moda, la seva gent, les petites viles, la tranquil·la vida de les granges on els pagesos fan formatges i elaboren sidra, han sabut inspirar.
L’autor teatral més conegut que va donar aquesta regió, fou Pierre Corneille, membre d’aquell trio famós que estudiàvem, per sobre, quan es parlava a classe de literatura a l’Institut del teatre francès del segle XVII : Racine, Molière, Corneille. Aquest darrer era normand, nascut a Rouen,  a quatre passes de la place du Vieux Marché i de la creu que recorda el lloc on Jeanne d’Arc - la Pucelle d’Orleans - va morir a la foguera als dinou anys, acusada d’heretgia. El teatre de Corneille però no  s’identifica ni amb el país ni amb el paisatge ni amb la natura. Les seves obres en vers tracten d’herois clàssics,  sobretot de temes històrics mitjançant  els quals l’espectador podia establir un
 paral·lelisme amb situacions polítiques i socials del moment.

 
Corneille, que fou durant un temps poeta oficial nomenat per Richelieu i protegit de Lluís XIII, abandonà aquesta condició per a fer un teatre renovat,  “més compromés”, en el sentit d’exaltar els sentiments de noblesa, la igualtat dels homes davant la llei,  rebuig de la repressió exercida pels poderosos, conflictes de consciència i identitat.
Corneille fou reconegut com el poeta i dramaturg més important del seu temps - malgrat ser contemporani de Racine i Molière -  i l’èxit més esclatant l’obtingué amb l’estrena a Paris de la seva tragicomèdia Le Cid.
Napoleó era un gran amant del teatre de Corneille i sabia de de memòria llargues tirades de versos de la tragèdia Cinna o la clemència d’August.  Potser perquè aquesta obra era una apologia de la pràctica d’un poder fort acompanyat de la virtut de la magnanimitat. Un dia Bonaparte, ja Emperador, en sortir de la representació d’una de les seves obres digué : Si Corneille fos viu, el faria príncep !  - No venia d’un...
Avui la casa on nasqué Corneille a Rouen és un petit Museu on es conserva - o es recrea, tant li fa - la seva biblioteca i el seu gabinet de treball. A pocs quilòmetres de la ciutat, a la vila de Petit-Couronne hi ha la casa de pagès - le manoir - de la família Corneille, casa típicament normanda amb els seus plafons de fusta a la façana i el seu jardí florit, igualment avui transformada en museu en record de l’escriptor.
A la ciutat de Rouen, davant mateix del Theatre des Arts,  recoberta amb la pàtina verdosa dels anys, hi ha una magnífica estàtua de bronze de l’escriptor que visqué 56 anys a la ciutat,  morí a Paris als setanta vuit anys d’edat i fou enterrat a l’església de Saint Roch no massa lluny d’on més tard s’hi colgaren les restes del  filòsof Diderot i del pintor Fragonard.