SUFFRAGETTE

 

Acabo de veure la magnífica pel·lícula “Sufragistas” – mala traducció del títol anglès “Suffragette” terme que designà particularment  a les sufragistes angleses partidàries de l’acció directa – dirigida per Sarah  Gavron i molt ben interpretada per  Carey Mulligan com a protagonista. La cinta en qüestió ens planteja – ens interroga -  sobre la lluita de les dones per assolir el dret de vot i de passada denuncia les condicions laborals injustes i misèrrimes en què a començaments de segle XX treballaven a Anglaterra homes i dones,  aquestes darreres amb l’afegit de tenir els   salaris més baixos, ocasionalment maltractaments i menyspreu social i familiar. Bona, i dura, denuncia.

En arribar a casa, al correu de l’ordinador, em trobo datada al dia dels Innocents una, suposadament graciosa,  carta d’una “mama Noel” que de forma,  també suposadament,  irònica i burlesca,  reivindica la molta feina que fa, sempre eclipsada per la fama del personatge masculí. En definitiva, una reivindicació feminista equivocada i, insisteixo, suposadament divertida.

Sé que és una innocentada, que cada vegada s’estilen menys ( a no ser en Rajoy apujant les pensions un 0’25 %), però amb el pretext de la innocentada  el missatge hi és i penso que va en la  línia equivocada que és la de la frivolització.

Potser el moment immediatament després de veure la pel·lícula a que he al·ludit no és el millor per a llegir un paper que frivolitza sobre el tema ja que la lluita pels drets de les dones ha estat i és encara dura i mal entesa i interpretada. Segurament per culpa precisament de les frivolitzacions, les exageracions i el fonamentalisme feminista, que també existeix. (aquell ridícul tots i totes de les salutacions dels polítics)

Fer la broma sobre la mama Noel, ens portarà a fer broma sobre les tres reines d’Orient , sant  Nicolau i santa Nicolaua, el nen  Jesus i la nena  Jesusa i per aquesta via grotesca ad infinitum. Al meu entendre no és el camí, com tampoc ho és la via de la normativa i imposar per decreto-ley que de cop s’estableixi la paritat en tots els sectors laborals i socials . Si a la judicatura hi ha més dones que homes deu ser perquè han guanyat les corresponents oposicions i si en el cos de bombers hi ha més homes que dones deu ser perquè hi ha més nens que volen ser bombers que nenes.

El tema és senzillament de justícia, d’igualtat d’oportunitats, d’igualtat dels ciutadans davant la llei, de reconèixer d’una vegada que les dones tenen les mateixes capacitats i aptituds – a vegades més – que els homes.

Fer-hi conya, és, com a mínim, superficial.

EDITH PIAF, CENT ANYS

La figura menuda, fràgil, morbosa – en el sentit de malaltissa- de la cantant Edith Piaf, la Môme, de la  que fa tres dies es recordava el centenari, a la gent de la meva edat ens evoca moments, llocs, persones, sensacions,  entre tèrboles i lluminoses, entre alegres i depriments, entre innocents i culpables. No pot fer-ho d’altra manera una artista de vida estripada, dura, bastonejada, contradictòria, malgrat la fama, l’èxit i els diners dels darrers anys.

No cal recordar  la turmentada biografia de la Piaf. Això que es diu la xarxa ja se’n cuidarà prou. Respon senzillament a la vida d’algú que en el seu testament musical ens envià un missatge, amb veu lleugerament tremolosa,  que diu : Non rien, de rien , non je ne regrette rien,...  

                                                                                                    Photograph: Lipnitzki/Roger Viollet/Getty  

La música d’Edit Piaf ens transporta a avorrides tardes de diumenge adolescent que acabaven en un intent de festa on la música de l’Adamo, els Platters, Aznavour i Edith Piaf es barrejaven desordenadament amb el rock,  els “cubalibres” i les primeres paraules d’amor. Precisament la música de fons, que sentíem,  però potser no escoltàvem,  eren l’ Hymne à l'amour, Milord, La vie en rose .

Una mica més tard - a inicis dels seixanta - descobrirem el “Pastís” al capdavall de les Rambles de Barcelona, una mica més enllà de l’arc del teatre on despatxaven gotets de “cazalla” amb panses. El Pastis era un local esquifit  – algú més estricte en diria un antre – ple de fum, on de tant en tant es deixava caure algun intel·lectual de la gauche que no era divina.La senyora Carme ens oferia un “pastisset” , el seu marit, que era pie noir, posava un disc de la Piaf. Quan hi vàrem tenir més confiança demanàvem sempre  Amants d'un jour I per tardoral i trista Les feuilles mortes, encara que era millor la versió d’Yves Montand.

Però la Piaf era un altre món. Era, o ens ho semblava en la petulància dels pocs anys, que representava el Paris canaille, Pigalle, la place Blanche, el Boulevard Rochechouard, mentre que Yves Montand o Juliette Greco, musa existencialista,  eren el barri Llatí, saint Germain des pres, La Sorbona, Montparnase. Feien més per Les deux Magots parisenc o el  Bocaccio barceloní  que no pas pel Pastis tronat i no gaire net a dos passos del barri xino.

Aquesta era l’Edith Piaf d’aleshores, quan de tot no feia, com ara fa, més de cinquanta anys.

LLICENCIATURES DIFUNTES

                                                                                    

                                                                                        

  Sento a dir que es revifa un cert moviment entre els estudiants universitaris per l’aplicació del Pla Bolonia que segons sembla comporta necessàriament un encariment de les taxes acadèmiques sobretot per accedir al segon nivell    de titulació superior que ara, es veu, és el de màster. Ni entro ni surto en si el currículum acadèmic ha de ser 3+2 ó 4+2 cursos. Doctors hi ha (mai tan ben dit) per escatir-ho

Referent a la titulació em sembla paradoxal,  però, que hagi estat precisament a Bolonia, la universitat més antiga de l’Europa continental – i potser de tot l’occident – on s’ acordà la desaparició de títols tan antics i tan estretament vinculats a moltes de les universitats europees com el de Llicenciat. Aquest és un títol en extinció, si no ja extingit de facto,  i substituït per un altre de rang menor que és el de graduat.

Què seria avui aquell famós Licenciado Vidriera que va crear la ploma de Cervantes i que s’havia format a las Escuelas mayores de la Universitat de Salamanca  entre vítores y honores ? Possiblement seria un mindundi, sense títol homologat, a tot estirar bachiller en ambos derechos que no deixa de ser un títol menor. O potser bachiller en Artes, títol al que la maledicència popular afegia “burro en todas partes”. Ves a saber

Els graus clàssics de les nostres universitats foren històricament el de batxiller – que encara a la meva època era títol universitari lliurat pel Rector Magnífic – i com a graus superiors els de Llicenciat i Doctor. Barcelona, i ocasionalment Cervera, impartien aquests ensenyaments formant juristes, teòlegs, metges i apotecaris, humanistes de gran talla que foren llicenciats i doctors il·lustres en aquestes disciplines i en aquells centres. I quan Barcelona va tancar – gràcies a Felip V – i Cervera no era paradigma de prestigi docent, la gent del país anava a llicenciar-se o doctorar-se a Montpeller.

Era imprescindible suprimir  determinats títols en les universitats que els tenien per tradició ? No ho sé. Entenc  que en la construcció d’Europa – tan difícil, tan lenta, tan imperfecta, amb tants d'errors  – sigui necessari harmonitzar, compatibilitzar, homologar els diversos models de formació i d’estudis superiors, però  no es podia fer sense carregar-se titulacions amb tres o quatre cents anys d’antiguitat ?
Segueixo dient que no ho sé, però sospito que em dol i m’inquieta.
Si no dubtés que el resultat de la formació dels nostres universitaris serà millor, em doldria menys .
Però ho dubto.   

Don PELAYO versus CARLEMANY

 

 

              Conscient de que existeix un  profund problema de desconeixement entre el nostre país i Espanya, sense ànim polèmic i a simples efectes de concòrdia i entesa, he enviat a un  amic de les velles  Espanyes fondes  unes notes breus personals que pretenien explicar el procés que ha viscut Catalunya des de l’Estatut de 2006  i que ha desembocat en una difícil situació política molt més que incòmode i problemàtica.

La resposta m’ha sorprès – fins i tot m’ha dolgut en algun passatge – pel to agressiu, crispat, amb algun paràgraf irònic però enverinat. No cal dir que farcit dels recurrents tòpics sobre l’afany dels catalans de diferenciar-nos, creure’ns millors i  voler ser més ben tractats que la resta d’habitants de l’Estat .

M’ha dolgut perquè amb aquest amic – amb qui no penso polemitzar – hem conviscut quatre anys a Barcelona. I hem mantingut una bona, però distant, relació de més de 5o anys.  Ara no és just que em digui, per exemple, que la defensa de la llengua serveix para que otros no puedan utilitzar la suya. Després d’haver viscut sis anys a Barcelona s’ha d’estar veritablement intoxicat per afirmar una cosa així. A qui pertocava ha fet bé la feina d’emmetzinador.

A la filípica també hi ha arguments històrics. El meu amic que legítimament se sent espanyol – però l’emprenya que alguns d’aquí no ho vulguin ser -  invoca els noms de don Pelayo, Favila i Fruela (cuando aun no existia Catalunya) com a iniciadors de la construcció d’Espanya, cosa que potser és falsa. O potser no. Tant me fa.

La cita m’ha fet veure amb claredat meridiana que les nostres diferències deriven de què el seu referent és don Pelayo, mentre que el nostre, quasi al mateix temps, és Carlemany. Potser mentre els Fruelas, els Nuños i els Ordoños anaven construïnt Espanya – que per cert varen tardar molt de temps – aquí els Guifrés, Borrels i Ramon Berenguers, a més de consolidar un país potser començaven a construir Europa ja que molts opinen que fou la coronació de Carlemany, any 800, el que marca l’inici del germen d’una idea global d’Europa.

L’any 785 Girona, ocupada pels francs, s’integra a la Marca Hispànica. Després, potser hi hagué molts anants i vinents, molts alts i baixos. Ja ho diran, o ja ho han dit, els historiadors.

La diferència rau en els qui miren constantment cap al sud, cap el centre, cap a la meseta,  mentre altres hem mirat cap el nord, cap el mar, cap a l’est. Ex oriente lux diu la cita clàssica.

Potser per això el diàleg és difícil, l’entesa problemàtica, la fricció inevitable

RECITAL A L'AUDITORI

A l’auditori de Barcel0na  ha donat un memorable concert la soprano alemanya d’origen austríac, Anna Prohaska acompanyada pel conjunt de cambra “Il giardino armonico” que dirigeix el gran músic que és Giovanni Antonini. I el concert ha estat memorable per la qualitat de la veu, la dicció musical sensible i sentida de la jove soprano, la qualitat del conjunt que li feia costat i l’encertat programa de la vetllada.

Déu em lliuri d’intentar una ressenya i menys encara una crítica musical d’un concert que ha tingut per protagonista una de les veus més cotitzades del moment a Europa, sorgida de la sòlida escola musical alemanya i austríaca, però sí que voldria destacar alguns detalls, petits, transitoris, potser banals, d’aquest concert que ens va permetre a uns pocs escollits acabar plàcidament – que ja convé - un diumenge de desembre eixordador de slogans electorals plens de falses promeses i també d’amenaces

 

L’Auditori de Barcelona és un local excel·lent per a escoltar música: comoditat, bona acústica, ambient càlid,  no sufocant, modern. Em va venir al cap una frase del president de Joventuts Musicals de Sevilla des de fa molts anys, el magistrat Dr. Garcia Casas que deia sovint parlant dels concerts : “Cuando oigo hablar de incomparables marcos, me pongo a temblar”.

I tenia raó,  perquè els “incomparables marcos”,  esglésies romàniques, monestirs gòtics, teatres grecs, circs romans, arenes i  monuments de diversa naturalesa,  solen ser incòmodes,  que castiguen despietadament esquenes i culs,   d’acústica deficient, temperatura poc confortable... L’auditori està ben fet i ben pensat per escoltar-hi música amb l’ànim benèvol i el cos relaxat.

La soprano Anna Prohaska que va seduir pel seu encant però sobretot va emocionar al personal amb una sublim interpretació de l’aria “Se pietà di me non senti” de l’òpera Giulio Cesare in Egitto de G.F.Händel, per a refrescar-se la gola tenia discretament repartides per l’escenari dues o tres copes de vidre amb aigua . Elegant. Ja cansa tanta ampolleta de Font Vella beguda a morro, sense cap mena de rubor,  en mítings, conferències, recitals i presentacions.

 Un altre encert, no menor, és la unitat que es va voler donar a la programació, sota el títol genèric – inicialment una mica críptic – African Queens i que es referia a que totes les obres,  llevat les instrumentals, tenien com a figura central dos personatges emblemàtics i tràgics de l’òpera barroca,  Cleopatra i Dido, protagonistes de diverses composicions musicals, essent les més conegudes  Dido&Eneas de Henry Purcell i Giulio Cesare in Egitto de Georg Friedrich Händel.

Incomprensiblement l’auditori no era ple. Calculo que hi havia unes dues terceres parts de l’aforament. O sigui unes mil cinc-centes persones, en general vestides amb una informalitat deliberada i notòria, impensable en una sala de concerts o en un teatre d’ òpera europeu qualsevol.

Definitivament Barcelona em sembla que és una de les capitals on pitjor es vesteix d’Europa. I ja em perdonaran.

LA TRADICIO DEL NADAL

                                   “Com que avui és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós” que deia el poeta Sagarra en el seu romanç,  tocava anar a la Plaça Nova de Barcelona a comprar el suro i la molsa per a guarnir el pessebre  i  “ una blanca molinera, una ovella i un pastor”.

No he seguit aquesta tradició que penso ja pocs barcelonins coneixen,  però  he reflexionat  una estona en les festes que s’acosten i en la notable desorientació que existeix al respecte. Sense por, ben fort i ben alt s’ha de dir d’una vegada que el Nadal és una festa de tradició cristiana  i – al marge de les creences de cadascú – treure-li aquest sentit la fa totalment incomprensible. Per què els no creients - que respecto -  els indiferents, els obsessius partidaris de la laïcitat també venen d’una tradició i d’una cultura, que en el nostre cas, en el nostre país, és la judeo-cristiana. No ens confonguem. Això no vol dir anar a missa,  l’Església  el Vatileaks o coses per l’estil. Parlo de tradició i cultura,  no de  fe, moral o mística.

Penso modestament que s’equivoquen aquelles escoles, aquells centres, aquelles entitats que pensant seguir una tradició, però amb la necessària renovació progressista,  proposen fer un pessebre laic (!) per a no ferir cap sensibilitat. És allò del voler i doldre. El pessebre és la representació del naixement de Jesús, intentar dir una altra cosa és falsejar la tradició i el sentit de tota una commemoració. Per aquest camí s’haurien de tancar la meitat de sales dels museus d’Europa literalment farcits de pintura de temes religiosos dels segles XVI, XVII i XVIII que representa en moltes ocasions escenes que  no s'entenen en absolut si no es coneix aquella tradició que dèiem. Els visitants del Louvre, del Prado, del Kunturische de Viena saben que vol dir el banquet d’Ester i Assuerus ? o la història Lot i les seves filles ? o el sacrifici de Abraham ?

Vivim en un estrany país en què centenars de milers de ciutadans surten al carrer reivindicant justament el dret a decidir el seu futur en base a la seva personalitat nacional, la seva història i la seva tradició. I a l’hora de respectar aquesta tradició la ignorem , la transformem perquè ningú s’ofengui, absorbim com una esponja el Papà Noel, Santa Claus, el calendari d’Advent, sant Nicolau i els villancicos.

Estrany, no? Ara que substituir el nen Jesús del pessebre per la figureta d’en Messi, perquè ningú s’ofengui, em sembla ridícul.

Jo seguiré muntant el meu petit pessebre amb molsa de les Alberes i figuretes de fang comprades al carrer de sant Gregorio Armeno de Nàpols que és el mercat de pessebres més bonic del món.

 

13 desembre

CAMPRODON

 

                    En un dels periòdics intents de posar ordre a la meva biblioteca – passa el mateix que amb els recurrents propòsits d’iniciar una dieta seriosa – m’ha vingut a les mans un llibre editat per la Selecta el 1962, titulat “La vall de Camprodon” del que és autor Llorenç Birba. Aquest és un d’aquells historiadors locals autodidactes, sense formació acadèmica però que han fet una feina importantíssima per la recuperació de la història dels pobles i viles d’aquest país. Historiadors sense títol oficial, en ocasions adjectivats de lletraferits, sense els quals la historia, les tradicions i els costums de molts indrets de Catalunya, encara estarien per estudiar. La microhistoria en diu algú,  no sé si com elogi o al contrari.

 

Camprodon m’interessa especialment per què és un retall de la meva infància. Mai he vist un verd tan profund i sucós com el que envolta la Font del vern, ni un indret tan plàcid i amb una remor d’aigua, que fins el soroll és fresc, com els tres dolls que brollen de la Font de Sant Patllari, ni un lloc tan privilegiat per la vista panoràmica com la Font del boix o pujant una mica el coll dels ocells – on hi ha el monument a César August Torras – on la immensitat dels boscos de l’Alta Garrotxa pren tot el seu sentit.

                    Si casualment un dia trobeu algun  que es diu Patllari  segur que és de Camprodon , encara que em temo que si consultem el registre civil potser en els darrers anys no en trobaríem cap d’inscrit. I això que és un nom ni més ni menys estrafolari que Kevin, Lionel o Leónidas (que és nom de xocolatí) que ara estan de moda.

                      Camprodon fou una ciutat d’estiueig posada de moda a inicis del segle XX pel doctor Bartomeu Robert, il·lustre metge ( i polític)  barceloní que a més de recomanar la puresa dels aires i de les aigües d’aquesta vall s’hi instal·là molts estius amb la seva família, inclòs el seu cunyat Dr. Roig la casa del qual és un dels edificis modernistes més interessants de la vila, ara quasi en runes i que em diuen que està en vies de recuperació.

                     Desitjo que així sigui perquè aquesta torre, el passeig Maristany, les fonts diverses, el monestir de sant Pere i les - galetes Birba que foren de la família de l’historiador de la vall – avui ja en altres mans- son els símbols més emblemàtics del Camprodon de sempre . Molt més que Isaac Albéniz que es va limitar a néixer a la vila ( fet involuntari) i explícitament mai més en volgué saber res

(La fotografia correspon al monestir de St. Pere treta del blog de Gregori Ramon)