dimecres, 28 de febrer de 2018

UN EPILEG NO PUBLICAT


 Com possiblement ja saben els eventuals seguidors d’aquest blog,  el dia 10 d’aquest mes  es va  presentar a Figueres una obra de la qual soc autor i que es titula  “El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi”. L’acord entre Brau edicions i algunes entitats i institucions han fet possible que aquesta obra sortís al carrer i ho fes amb notable dignitat de presentació. Tot i frenar la imaginació i el bolígraf hem passat de les 350 pàgines, això ha obligat a prescindir d’un epíleg que jo havia previst així com de la bibliografia, sempre imprescindible. No els relacionaré els llibres consultats però sí que em permeto reproduir l’epíleg que vaig pensar per l’obra.

Deia així:   “…...però el viatge iniciàtic no s’acaba aquí. Possiblement tot just comença, ja que potser d’ara endavant amb cada nova copa de vi que et portis als llavis et vindrà al pensament una figura clàssica de marbre blanc vista com de passada en un museu imprecís que potser representava a un déu del vi, jove i atractiu, coronat de pàmpols.
Un altre moment, amb un altre vi i una altra companyia el perfum de fruita madura amb un lleuger matís de rosa marcida, amb els ulls mig clucs et transportarà a un paisatge de vinyes tardorals, esquitxades de grocs, cadmis i vermellons que mai has vist però el gust amable del vi et recordarà aquella terra desconeguda però generosa i benèvola que ens retorna amb escreix l’atenció que a desgrat li donem.
Potser algun dia brindant amb un cava alegre i espurnejant flotaràs per damunt de tota la gresca del moment i eufòric, com entre núvols, entrellucaràs la silueta d’un celler modernista d’arcada esvelta o les barbes venerables d’un savi desconegut però al que saps que li has d’agrair quelcom, remot i important, al moment d’alçar la copa per damunt de tots els cantsç No, el viatge - com el del déu adolescent Dionís - pot durar, ha de durar, tota una vida i si tu ho vols et transportarà a un món màgic d’evocacions, d’enyors i de presències que potser t’ajudaran a somniar el futur per a poder suportar el present,  que en definitiva és acostar-se a la veritat, si això existeix en algun lloc. 

Quan es comparteix una copa de vi, quan nu de prejudicis comences a oficiar el ritual cerimoniós i incert d’obrir una ampolla respectable i noble es desclou  davant teu una infinitat de delícies possibles  que pots i has d’aprofitar més enllà de la primera glopada impacient i gratificant. Si et quedes tant sols  amb el plaer del sentits i de la conversa espontània i alegre no arribaràs mai al que el poeta en va dir l’anima del vi. Una ànima que potser també és immortal.
Una ànima que tenen tots els vins del món  encara que amb diferents atributs i jerarquies,  com la miserable ànima dels mortals,  degustadors de vi des de fa tants segles i capaços de negociar amb el diable la venda d’aquesta ànima a canvi  no d’una ampolla augusta d’anyada impossible si no d’uns pocs anys més de vida inútil.
Tots els vins tenen una ànima.
....... Jo no sé si avui el moscat de Samos és el millor moscat del món. Em temo molt que no. Possiblement en un concurs seriós d’aquests on qualifiquen summillers amb el nas d’or i experts veritables d’aquells que no donen punts ni venen res, quedaria molt per darrera d’un moscat dissenyat tecnològicament  a la Denominació Western Cape de Sudàfrica  produït en un celler fundat el 1962, com qui diu fa quatre dies. Molt probable. Però el glop de Samos en la seva deslluïda dignitat ens retrotrau a un vi antic, ardent, fascinant, carregat  de història que ens recorda el blau intens del mar que envolta les illes de l’Egeu, un sol inclement que castiga la terra i el blanc  enlluernador de les seves modestes cases. Ens recorda, encara que no s’hagi llegit mai els paisatges de la Illíada i les aventures d’Odisseu. Potser fins i tot la guerra de Troia, els ulls orbs d’Homer i el vi perdut de les libacions en honor dels déus indiferents de l’Olimp. Aquella mena de petits cristall brillants que a voltes trobeu en el fons d’aquesta copa no son altra cosa que petites busques del pòsit  de la història d’un país vinater i mediterrani que va ser.

I aquesta és l’ànima immortal d’aquest vi antic beneït per uns déus que ja  no hi son.
Perquè pels homes nascuts en aquesta cultura i en aquesta civilització té molt més sentit i poder d’evocació, d’emoció, de sentiment, d’alegria i de cultura,  qualsevol fruit, per modest que sigui, del jardí de Dionís que una petita magdalena de pastisseria, mal que sigui artesanal, sucada amb un te xinès dessaborit i esblaimat - servit en exquisida porcellana de Limoges - per molt que ens ho expliqui magistralment un senyor de ploma brillant i esmolada pel geni com Marcel Proust.
I ja em perdonaran.
Final de trajecte.
                                                                                                        Figueres, 3 de maig de 2017
                                                                                   Dia de Santa Creu “
 
 

dilluns, 12 de febrer de 2018

LA QUARESMA

Dimecres que ve dia 14  no és el St. Valentin’s day, com molts es pensen. En la nostra tradició serà dimecres de cendra, festivitat , per dir-ho d’alguna manera, litúrgica, amb la qual comença un període de set setmanes  anomenat quaresma que ara ja tan sols es recorda perquè en alguns parvularis fan  dibuixar a la mainada en una cartolina una vella amb el nas ple de berrugues i amb set peus,  i que porta un bacallà sec a la ma. Cada setmana, el divendres, cal tallar un peu a la vella i així es veu com s’acosta el dia de Pasqua, la mona i els ous de xocolata i, el que és més important pels nanos,  una setmana de vacances que ara, per a no ofendre a ningú, se’n diuen de primavera, o de la neu, o de l’equinocci. El que sigui menys dir-ne Setmana Santa.
 El dimecres de cendra, era allò de posar literalment cendra a sobre el cap - de qui ho volia, està clar - amb aquella tenebrosa frase  de “Memento homo quia pulvis es...” , que avui és tan sols un record borrós dels qui tenim molts anys. I aquell record de la capella del col·legi, els matins freds d’aquella litúrgia, no ens traumatitza gens. Més aviat ens fa riure. O enyorança.
Certament aquesta representació una mica tètrica de la cendra, inicia un  període anual de significació religiosa catòlica i és l’època que l’església i els seus fidels dedicaven  a la penitència i a la mortificació del cos amb dejunis i abstinències , a qui els convenia fer-ne, ja que en èpoques molt reculades una bona part de la població dejunava i s’abstenia de carn tots els dies de l’any per raons estrictament de pobresa extrema.
 
Abans d’iniciar-se la quaresma - no hi havia carnavals com ara - es feia una “Publicación solemne” de la  “Santa Bula”. L’acte consistia en una petita processó que es celebrava el diumenge  anomenat litúrgicament en el ritus gregorià de Sexagèssima, que a Figueres anava de la capella de Sant Sebastià del carrer de la Jonquera fins a la parròquia, que és un trajecte molt curtet durant el qual ,  es mostrava  ostensiblement un document, segurament escrit en llatí, que el rector portava amb gran devoció. Es tractava, segons diuen les cròniques de l’època  del  importante y españolísimo Privilegio Pontificio de la Bula de la Cruzada”. Aquesta processó encara es va celebrar l’any 1952 i l’esmentat “privilegi”  fou abolit el 1966.
Còpies d’aquest document en paper ordinari, es venien barates ( segons poder adquisitiu) , i atorgava als espanyols catòlics practicants (o sigui tots, per decret), el privilegi de no haver de fer abstinència de carn - de menjar carn, s’entén - només que els divendres de quaresma, mentre que els altres catòlics del món mundial havien d’abstenir-se d’aquestes viandes tots els divendres de l’any. En els
anys del meu record, la petita quantitat que es pagava per poder menjar botifarres i llonses els divendres de tot l’any, es devia destinar a finalitats piadoses , ben segur, però no per anar a lluitar a Terra Santa contra els infidels.
 
La cuina de la quaresma és un capítol interessant de la nostra tradició gastronòmica on hi entra molt d’enginy i també uns ingredients en el seu moment assequibles - bacallà, sardines, arengades, ous, verdures i llegums - que permeten algunes combinacions culinàries que vistes  ara no son gens penitencials. Potser algun dia parlarem dels platillos de bacallà, ous durs, pèsols i carxofes, o els platillo de verdures amb sèpia i pilotilles de lluç  i altres variants, obviant els fastuosos plats de peix amb que es mortificaven - segles enllà - els senyors rics i els cardenals renaixentistes.  
Al segle XIX , temps de la flamarada anticlerical forta, que durà molt de temps al país,  per aquesta època quaresmal s’organitzaven com a mofa de les practiques religioses  els anacrònics àpats denominats de  promiscuació, en els quals en un àpat de divendres  - si era divendres sant encara millor - es menjava carn i peix , magre i gras, sardines i botifarres, bacallà i perdius.  Es niu de Palafrugell  - tot i ser inicialment quaresmal -  avui seria un plat paradigmàtic d’aquesta pràctica. I fins i tot potser té aquest origen
I així es pensaven que, amb la panxa plena de cochonailles, havien lluitat simbòlicament contra el fanatisme, les creences retrogrades i l’obscurantisme més recargolat.
Vaja, com a  “ La merienda fraternal” d’en   Santiago Rusiñol.