Incomplint per primera vegada a la meva vida
aquella tradició nostrada que s’expressa en la dita popular “ per Nadal cada
ovella al seu corral”, aquests dies nadalencs els he passat al sud d’Itàlia .
Les dates i la proximitat física feien inevitable una visita a Nàpols que,
malgrat tot, sempre mereix una parada. Hi he anat un dia gris, de boira baixa,
de pluja finíssima i freda, gens mediterrani. Poc abans d’arribar a la ciutat
els núvols eren tan densos i blancs que semblaven nata muntada i feien invisible
el volcà omnipresent, encara que un
sempre tem que la nuvolada amagui vapors
malèfics del Vesubi que, intuïm, un dia o altre hi tornarà.
En arribar a la piazza Garibaldi - estació central
de trens i autobusos - la pluja havia parat i la passejada prevista pels barris
d’Spaccanapoli i Decumano maggiore, o
sigui el rovell de l’ou del barri antic, es presentava menys incòmode del que feia
preveure el començament d'un dia rúfol.
El primer objectiu que m’havia proposat era
visitar el Pio Monte della Misericordia a la via dei Tribunali, al costat del
Duomo. El carrer és estret, amb poca llum, paviment desigual de lloses de pedra , amb
pintades a les parets i neteja a la napolitana - estil poc recomanable -, l’edifici de la benèfica institució, fundada
per a socórrer als pobres i els pelegrins, no és d’aparença monumental. Un atri
amb cinc arcades hi dona accés i potser la grisor del dia li resta atractiu.
Dins s’hi troba una de les obres mestres del barroc pictòric titulada
precisament “Les set obres de misericòrdia”, sorgida del geni creador de
Michelangelo Merisi da Caravaggio.
Inicis del segle XVII, l’església catòlica en plena
Contrarreforma. El pintor, fugitiu de
Roma, acusat - i convicte - d’assassinat, es refugia a la turbulenta i
lluminosa ciutat de Nàpols, ciutat de la tolerància i dels jocs perillosos segons un cronista del moment . La Congregació de
la Misericòrdia de joves napolitans caritatius (o potser no tant), acull l’artista i li encomana el quadre en el
qual, presidit per la imatge de la
Madonna, es representen entre simbolisme i realisme les set obres de
misericòrdia, aquelles que en el catecisme en dèiem “corporals”: donar menjar a
qui té gana, donar beure a l’assedegat, visitar presos, guarir malalts...
Magistral exemple de la tècnica del clarobscur,
joc efectista de llums i ombres, figures realistes a partir dels models
habituals del Caravaggio - pobres, prostitutes, rodamóns - que tantes crítiques
li varen valer per interpretar-ho alguns, com a poc respectuosos, quasi blasfems per
a representar sants i marededéus.
Capolavoro autèntic de la
pintura barroca. Potser una mica com la mateixa vida del Caravaggio : contrast de llums i ombres, infern i paradís,
el diví i l’humà...Impacte indiscutible.
Seguim per la via dei tribunali fins a la piazza
de san Gaetano on comença la via de sant Gregorio Armeno; aquí s’inicia el
festival autèntic del presepe napoletano.
Aquest carrer estret i farcit de tallers, exposicions i botigues, és
possiblement la fira de pessebres més important del món. Maquetes de botigues d’artesans,
portals de Betlem, hostals que son trattorias,
masies
penjades fetes de suro, fusta o cartró pedra, pobles menuts i arcades solemnes sostingudes
per columnes corinties mig enrunades... I una autentica multitud de figuretes
de fang representant les clàssiques figures del pessebre napolità que a part de
la Sagrada família i els tres reis, ovelles, pastors i pagesos solen ser el
pastor Benino que ve a ser el nostre rabadà, el venedor de vi, el pescador , zi Vicenzo e zi Pascale dos compares
singulars, i els venedors : verdulaires, pastissers, carnissers, flequers,
peixaters.. . Hi son tots .
Les figures de gran format, més elegants que
piadoses, van habillades en ocasions amb roba autèntica de seda i brocats, o pintades de forma que s’imita a la perfecció
la consistència del teixit. Un món apassionant d’ artesans de gran categoria
que han dedicat la vida a mantenir aquesta tradició del Nàpols històric, que
avui de passada és un atractiu turístic de primer ordre.
En aquest punt hom es pregunta, on neix i quan
neix la tradició del pessebre ? I aquí ja ens perdem una mica. Els italians
mantenen que fou sant Francesc d’Assisi que per primera vegada va muntar una
mena de pessebre vivent en una església
l’any 1223. Altres li atribueixen origen germànic, més enllà fan començar la tradició al segle XI. Del que
no hi ha cap mena de dubte és que l’època d’or del presepe napoletano és als segles XVII i XVII i per això moltes
figures estan representades amb vestits d’aquesta època. Visiteu , si teniu
ocasió, el pessebre de la reggia de Caserta o
il presepe dil Re conservat al Palau reial de Napoli.
Però no deixeu de visitar pels volts de Nadal la via de san Gregorio
Armeno.
Després de tanta artesania, tanta figureta, tant de
turista, tant de souvenir, que de tot hi ha, entro a l’església del sant que
dona nom al carrer dels pessebres. Una de les esglésies més interessants de la
ciutat. El barroc de San Gregorio Armeno, amb les dues grans orgues que son un autèntic
diluvi d’or vell, poc il·luminat i una mica polsós, perd estridència i guanya en solemnitat, sota
els frescos de Lucas Giordano.
Cal seure en el darrer banc i escoltar el silenci
del Nadal que, ben mirat, és idèntic a tots els corrals del món .
La magdalena sucada en the que desperta els
records d’infància de Marcel Proust a A la recerca del temps perdut, és un
passatge literari famós i que cal situar-lo a casa de la seva tia Elisabeth (tante Leonie a la ficció) on l’escriptor
de petit havia passat unes vacances, a l’imaginari
poble de Combray, en realitat Illiers en Eure, i que avui mercès a la fama
atorgada per l’obra de Proust ha adoptat el nom oficial de Illiers Combray.
Marcel Proust va passar els estius de 1907 fins al
de 1913, plena belle èpoque, al Gran Hotel de Cabourg, anys en que l’escriptor
va treballar intensament, obsessivament, en la redacció definitiva de la seva gran obra ja
citada i per tant no és difícil de suposar - i així ho afirmen a la vila - que
Prout escrigués algunes de les seves pàgines immortals, potser fins i tot la
de la magdalena famosa, en aquest hotel i en aquesta vila normanda de cara al
mar.
El Gran hotel és imposant, amb dues grans façanes
senyorials, una de cara a mar, avui promenade
Marcel Proust, i l’altra mirant a la vila davant una plaça espaiosa ajardinada amb gust exquisit i salpebrada de
flors de tons delicats i deliqüescents. En aquesta plaça hi ha el monument a
Proust i el Casino. D’aquí arrenca un carrer comercial on a cada pas pots trobar
un saló de the i una pastisseria on venen les “famoses” magdalenes de Proust,
personatge del qual n’han tret un gran partit turístic i comercial.
Perquè Normandia, degut a totes aquestes
circumstàncies, ha fet seu un escriptor parisenc. Des de fa gairebé deu anys a
Trouville i Cabourg s’organitza un gran col·loqui internacional amb conferències
i comunicacions sobre l’obra proustiana i el seu complex univers. Paral·lelament hi ha
un festival de música clàssica i
activitats culturals i turístiques diverses.
