dilluns, 22 de gener de 2018

NORMANDIA LITERARIA (IV)- PROUST A CABOURG

La magdalena sucada en the que desperta els records d’infància de Marcel Proust a  A la recerca del temps perdut, és un passatge literari famós i que cal situar-lo a casa de la seva tia Elisabeth (tante Leonie a la ficció) on l’escriptor de petit havia passat unes vacances,  a l’imaginari poble de Combray, en realitat Illiers  en Eure, i que avui mercès a la fama atorgada per l’obra de Proust ha adoptat el nom oficial de Illiers Combray.
 
Malgrat aquesta referència al país de la Loire, Proust que era parisenc de naixement i de residència, al llarg de la seva vida estigué sempre molt vinculat sentimentalment  a la costa de Normandia on havia estiuejat molts anys de jove ( de 1885 a 1894) i més endavant hi havia fet estades de repòs, necessàries pel guariment de la seva fràgil salut, sobretot afectada per l’ asma. Trouville i Cabourg - Balbec en la ficció proustiana -   son les dues localitats de vacances que més sovint surten implícitament o explícitament citades en la gran i ambiciosa obra de A la recherche du temps perdu,   llarga reflexió novel·lada sobre el pas del temps, la memòria afectiva, l’amor, l’existència, l’art. Però també vol ser el retrat  d’una societat i d’un temps on els records d’infància, els llocs de vacances o els salons parisencs, on es mouen els dos cents personatges de l’obra,  tenen un paper rellevant en aquesta gran aventura de cercar i retrobar el temps passat.
 En aquest camí un dels noms que  surt més sovint citat és el fictici Balbec, imprecís indret que fusiona  el Truoville de joventut - veí de l’elegant Deauville -  i el Cabourg de maduresa, llocs on Marcel Proust, escriptor de fama y dandy notable estimava amb tendresa i enyor.

 
Marcel Proust va passar els estius de 1907 fins al de 1913, plena belle èpoque,  al Gran Hotel de Cabourg,  anys en que l’escriptor va treballar intensament, obsessivament, en la redacció definitiva de la seva gran obra ja citada i per tant no és difícil de suposar - i així ho afirmen a la vila - que Prout escrigués algunes de les seves pàgines immortals, potser fins i tot la de la magdalena famosa, en aquest hotel i en aquesta vila normanda de cara al mar.
 El gran hotel de Cabourg és un d’aquells sumptuosos balnearis instal·lats el segle XIX arran de la platja i destinats a anar-hi a prendre saludables - i moderats - banys de mar, sempre per prescripció mèdica. Mai banys de sol que sempre han estat poc saludables, enemics de pells sensibles. Per això hi havia les sombrilles que les dames elegants manejaven amb soltura.

El Gran hotel és imposant, amb dues grans façanes senyorials, una de cara a mar, avui promenade Marcel Proust,  i l’altra mirant  a la vila davant una plaça espaiosa  ajardinada amb gust exquisit i salpebrada de flors de tons delicats i deliqüescents. En aquesta plaça hi ha el monument a Proust i el Casino. D’aquí arrenca un carrer comercial on a cada pas pots trobar un saló de the i una pastisseria on venen les “famoses” magdalenes de Proust, personatge del qual n’han tret un gran partit turístic i comercial.
 
Perquè Normandia, degut a totes aquestes circumstàncies, ha fet seu un escriptor parisenc. Des de fa gairebé deu anys a Trouville i Cabourg s’organitza un gran col·loqui internacional amb conferències i comunicacions sobre l’obra proustiana i el seu complex univers. Paral·lelament hi ha un festival de música  clàssica i activitats culturals i turístiques diverses.
I com a anècdota es pot dir,  que des de fa uns anys es celebra anualment el Festival de la magdalena que convoca a gourmands i llaminers d'arreu i també  pastissers aficionats que poden competir per obtenir el premi a la millor magdalena artesana. Pura banalització d’una de les pàgines més citades i conegudes de la moderna literatura francesa. Utilització mercantil d'un geni de les lletres.
Fa una mica d’angúnia veure la imatge del gran escriptor sobre d’una paperina de cel·lofana plena de rosses i flonges  magdalenes amb un lleuger gust d'ametlla amarga.
Però les coses son així.

diumenge, 21 de gener de 2018

FIGUERES, VILA FLORIDA ?




A les entrades  de la ciutat de Figueres hi ha uns magnífics rètols , com el que encapçala aquesta pàgina, que anuncien al foraster  càndid que acaba d’arribar a una “ciutat florida”. O sigui a una ciutat que es distingeix pels seus jardins públics, la seva ornamentació floral i l’abundància evident d‘una botànica acolorida que emmarca diversos indrets del paisatge urbà.
La realitat, malauradament, és molt distinta. La pobresa floral dels nostres espais verds és evident, el nostre passeig més emblemàtic, la Rambla,  presenta una vegetació en estat  lamentable i per les vies urbanes figuerenques cèntriques és difícil, si no impossible, trobar una jardinera ufanosa amb flors vistoses i radiants. Igualment es pot dir del Parc, el Passeig nou, l’entorn del Museu més visitat. Potser es salven un parell de rotondes de l’extrarradi.



Ajuntament d'una Ville fleurie

Perquè una ciutat sigui florida, estimats i respectats alcaldessa i regidors, no n’hi ha prou en posar un rètol a l’entrada que ens ho anunciï. Cal, a més, plantar flors, tenir-ne cura, vigilar les bretolades, invertir algun diner,  estimular  la iniciativa privada, comerços, ciutadans particulars, entitats, associacions de veïns i botiguers  a que col·laborin en aquesta tasca d’embellir la ciutat que avui per avui, per rètols que hi posem, té un atractiu estètic de banda baixa. Perdoneu - i em dol molt dir-ho  - de banda molt baixa. Molt negatiu per una ciutat que vol ser turística.
 
L’invent - la còpia - de les “viles florides”  surt de França en què hi ha un organisme rigorós, una normativa estricta i un control efectiu sobre les ciutats o pobles que poden exhibir a l’entrada el rètol de “ville fleurie” amb una, dues, tres o quatre  flors segons els nivell d’excel·lència  de la seva riquesa i decoració floral que controla un Comité nacional amb més de seixanta anys d’experiència i amb una seriositat contrastada pels resultats més que evidents.
Colmar, una ciutat lleugerament més gran que Figueres ( té uns 65.000 habitants) entre primavera i estiu utilitza més de 95 .000 plantes d’espècies i colors diferents per fer florir els seus parterres, a més dels milers de geranis, de flor senzilla, que pengen de balcons, façanes i fanals. Iniciativa pública i col·laboració ciutadana, estimulada pel bon gust, l’educació mediambiental, el civisme i una mica pel poder municipal.
 
Ja que es pot anar a la Xina a fer promoció, no seria difícil ni car arribar-se un parell de dies a Alsàcia o a la Savoia per exemple i fer una petita volta per pobles com Aix les Bains, Colmar, Eguisheim, Riquewhir, Thonon, Beaune a la Borgonya, ben propers com Limoux i Agde i tants d’altres - n’hi ha mes de 4.000 -  i prendre model del  que veritablement és una ville fleurie i preguntar com es fa. Ja que no tenim iniciativa posats a copiar , copiem bé, per favor ! I no invoquem el tema climàtic perquè els veïns en tenen flors des del Rosselló a la Bretanya.
Si es vol esbrinar el funcionament de l’organització de les Viles florides catalanes ja comencem malament  doncs,  avui,  no es té accés a la pàgina web i per tant ens quedem sense saber com funciona aquest organisme, iniciativa, moviment o el que sigui. Pel què es pot deduir Viles florides és una idea promoguda per la Confederació d´Horticultura Ornamental de Catalunya (CHOC) i que la certificació, el label de vila florida i premis i honors que se’n deriven  l’atorga un jurat suposadament qualificat. Tot plegat dins el marc de turisme de Catalunya i amb la bona idea  d ‘estimular als ajuntaments a la  millora  dels seus espais públics mitjançant  l´enjardinament i la cura de les zones verdes. Teòricament molt bé i molt lloable. El resultat no sembla prou bo, al menys a la nostra ciutat.
Insisteixo, per ser una vila florida no n’hi ha prou amb plantar un cartell que ho digui a l’entrada de la ciutat. Cal plantar més coses.
Es com clavar a una  façana un magnífic rètol que digui “Edifici històric” i després trobar-te amb Can Romaguera, dit també Pont de Vinyals.

dissabte, 13 de gener de 2018

IL CRISTO VELATO


Encara a Nàpols. Pels carrerons estrets i humits de l’Spaccanapoli faig via cap a la capella de San Severo atret pel record de la impressió pertorbadora que em va fer la primera vegada que vaig admirar il Cristo velato,  excepcional escultura de l’artista local Giuseppe Sanmartino (1753)
 Un ha vist la grandiosa harmonia del David de l’Academia, la perfecció seductora de la Venus de Milo, la força interior del Pensador de Rodin, el desconsol de la Pietà,  la malcarada autoritat del Moisés a san Pietro in  Vincoli, el colossal conjunt de les capelles dels Mèdicis a Firenze... i algunes altres obres mestres de l’escultura profana i religiosa des de l’hegemonia del classicisme grec ençà.  Obres totes elles d’una rara perfecció, d’una potència indiscutible, d’un impacte estètic tant fort que et fa trontollar el cap i sorprendre els sentits.
 El Cristo velato de la capella de San Severo de Nàpols  senzillament emociona.
És una d’aquelles imatges que inspira devoció - paraula en desús i que permetrà la irònica rialleta dels progres,  carregats de suficiència i prejudicis - , devoció en creients i no creients perquè desperta compassió, solidaritat, indulgència, plany, humanisme. No ho plantegem com una qüestió de fe,  és un purament un afer de sensibilitat
 
Hi ha però també un component estètic torbador. La figura jacent del Crist mort i cobert per un vel, ( algun savi de Vilatrista  a la viquipèdia en català l’ha denominat el Crist vetllat !!! ) , tot en marbre,  és d’una rara perfecció formal que deixa admirat. D’una dificultat d’execució immensa que tan sols puc intuir. Està tan ben executat el teixit, la transparència, la musculatura, les venes, les ferides visibles però sempre a través d’una fina capa de marbre, que aquesta mateixa perfecció ha donat origen a la llegenda. A  llegendes diverses i discordants, fins i tot estrafolàries..
No només la perfecció de l’escultura ha  provocat la fèrtil fabulació napolitana si no que la personalitat del príncep que va fer  remodelar la capella i va encarregat a Sanmartino l’obra, hi ha contribuït de forma molt important.
 
Raimondo di Sangro VII príncep de San Severo ( 1710-1771)  fou una personalitat complexa i inquietant. Home del segle de les llums, literalment il·luminat, fou militar, astrònom, filòsof, music, alquimista, inventor, anatomista,  geòleg, literat i gran mestre d’una lògia maçònica. D’aquí ve que tot el conjunt escultòric i decoratiu de la capella de San Severo que ell va imaginar com a lloc d’enterrament de la família,  s’interpreti avui en clau de missatges esotèrics i simbòlics. Fins i tot hi ha qui diu que el conjunt està concebut amb  finalitats iniciàtiques.
La llegenda, una de les llegendes,  del Cristo velato fa suposar que l’escultor  Sanmartino una vegada acabada l’obra del Crist ajagut la va cobrir amb un vel transparent, una gasa subtil, un tul volàtil i que el príncep de San Severo mitjançant obscurs procediments alquímics va petrificar aquell teixit, resultant l’efecte màgic de l’escultura autènticament velada amb un vel de marbre.
 
Obviament les anàlisis posteriors  efectuades han demostrar que el “vel” és exactament del mateix material marmori que la resta de l’escultura i que no va haver-hi transmutació de cap mena ni metamorfosi oculta.

Però la diabòlica personalitat de Raimondo di Sangro  - Cagliostro en el seu procés va declarar haver aprés algunes de les practiques màgiques d’un cert príncep napolità ! - permetia tota mena d’especulacions i podria ocupar-nos en solitari un apassionant  comentari .
Possiblement l’aura de misteri que envolta la petita capella napolitana predisposa a trobar una certa màgia en tot el seu contingut, encara que sincerament penso que, net de prejudicis, la contemplació del Cristo velato de Sanmartini és una de les visions més reconfortants per l’esperit que recordo i que difícilment pot deixar indiferent a  persones de sensibilitat desperta.
Per això hi vaig voler tornar, un dia gris i fred de desembre.
   
 

dimecres, 3 de gener de 2018

NADAL A UN ALTRE CORRAL

Incomplint per primera vegada a la meva vida aquella tradició nostrada que s’expressa en la dita popular “ per Nadal cada ovella al seu corral”, aquests dies nadalencs els he passat al sud d’Itàlia . Les dates i la proximitat física feien inevitable una visita a Nàpols que, malgrat tot, sempre mereix una parada. Hi he anat un dia gris, de boira baixa, de pluja finíssima i freda, gens mediterrani. Poc abans d’arribar a la ciutat els núvols  eren tan densos i blancs  que semblaven nata muntada i feien invisible el volcà omnipresent,  encara que un sempre tem que la nuvolada  amagui vapors malèfics del Vesubi que, intuïm, un dia o altre hi tornarà.
En arribar a la piazza Garibaldi - estació central de trens i autobusos - la pluja havia parat i la passejada prevista pels barris d’Spaccanapoli  i Decumano maggiore, o sigui el rovell de l’ou del barri antic,  es presentava menys incòmode del que feia preveure el  començament d'un dia rúfol.
El primer objectiu que m’havia proposat era visitar el Pio Monte della Misericordia a la via dei Tribunali, al costat del Duomo. El carrer és estret, amb poca  llum, paviment desigual de lloses de pedra , amb pintades a les parets i neteja a la napolitana - estil poc recomanable -,  l’edifici de la benèfica institució, fundada per a socórrer als pobres i els pelegrins, no és d’aparença monumental. Un atri amb cinc arcades hi dona accés i potser la grisor del dia li resta atractiu. Dins s’hi troba una de les obres mestres del barroc pictòric titulada precisament “Les set obres de misericòrdia”, sorgida del geni creador de Michelangelo Merisi da Caravaggio.
 
Inicis del segle XVII, l’església catòlica en plena Contrarreforma.  El pintor, fugitiu de Roma, acusat - i convicte - d’assassinat, es refugia a la turbulenta i lluminosa ciutat de Nàpols, ciutat de la tolerància i dels jocs perillosos segons un cronista del moment . La Congregació de la Misericòrdia de joves napolitans caritatius   (o potser no tant),  acull l’artista i li encomana el quadre en el qual,  presidit per la imatge de la Madonna, es representen entre simbolisme i realisme les set obres de misericòrdia, aquelles que en el catecisme en dèiem “corporals”: donar menjar a qui té gana, donar beure a l’assedegat, visitar presos, guarir malalts...
Magistral exemple de la tècnica del clarobscur, joc efectista de llums i ombres, figures realistes a partir dels models habituals del Caravaggio - pobres, prostitutes, rodamóns - que tantes crítiques li varen valer per interpretar-ho  alguns, com a poc respectuosos, quasi blasfems per a representar sants i marededéus.
Capolavoro autèntic de la pintura barroca. Potser una mica com la mateixa vida del Caravaggio :  contrast de llums i ombres, infern i paradís, el diví i l’humà...Impacte indiscutible. 
Seguim per la via dei tribunali fins a la piazza de san Gaetano on comença la via de sant Gregorio Armeno; aquí s’inicia el festival autèntic del presepe napoletano. Aquest carrer estret i farcit de tallers, exposicions i botigues, és possiblement la fira de pessebres més important del món. Maquetes de botigues d’artesans, portals de Betlem, hostals que son trattorias,   masies penjades fetes de suro, fusta o cartró pedra, pobles menuts i arcades solemnes sostingudes per columnes corinties mig enrunades... I una autentica multitud de figuretes de fang representant les clàssiques figures del pessebre napolità que a part de la Sagrada família i els tres reis, ovelles, pastors i pagesos solen ser el pastor Benino que ve a ser el nostre rabadà, el venedor de vi, el pescador , zi Vicenzo e zi Pascale dos compares singulars, i els venedors  :  verdulaires, pastissers, carnissers, flequers, peixaters.. . Hi son tots .
 
Les figures de gran format, més elegants que piadoses, van habillades en ocasions amb roba autèntica de seda i brocats,  o pintades de forma que s’imita a la perfecció la consistència del teixit. Un món apassionant d’ artesans de gran categoria que han dedicat la vida a mantenir aquesta tradició del Nàpols històric, que avui de passada és un atractiu turístic de primer ordre.
 
En aquest punt hom es pregunta, on neix i quan neix la tradició del pessebre ? I aquí ja ens perdem una mica. Els italians mantenen que fou sant Francesc d’Assisi que per primera vegada va muntar una mena de pessebre vivent en una església  l’any 1223. Altres li atribueixen origen germànic, més enllà  fan començar la tradició al segle XI. Del que no hi ha cap mena de dubte és que l’època d’or del presepe napoletano és als segles XVII i XVII i per això moltes figures estan representades amb vestits d’aquesta època. Visiteu , si teniu ocasió, el pessebre de la reggia de Caserta o il presepe dil Re conservat al Palau reial de Napoli.

Però no deixeu de visitar  pels volts de Nadal la via de san Gregorio Armeno.
Després de tanta artesania, tanta figureta, tant de turista, tant de souvenir, que de tot hi ha, entro a l’església del sant que dona nom al carrer dels pessebres. Una de les esglésies més interessants de la ciutat. El barroc de San Gregorio Armeno, amb les dues grans orgues que son un autèntic diluvi d’or vell, poc il·luminat i una mica polsós,  perd estridència i guanya en solemnitat, sota els frescos de Lucas Giordano.
Cal seure en el darrer banc i escoltar el silenci del Nadal que, ben mirat, és idèntic a tots els corrals del món .