dimecres, 28 de setembre de 2016

valor relatiu de les signatures

Abans - terme sempre imprecís - en temps de la dictadura - període precís a més no poder - ens havíem atipat de signar qualsevol cosa que se’ns posés al davant : abolició de la pena de mort, indults pels presos polítics, reincorporació a la càtedra d’en Tierno i de l’Araguren, supressió del TOP, retolació catalana dels carrers, llibertat de sindicació, fora llei de premsa,  ensenyament del català i tot el que calgués . Alguna vegada - poques - servia de quelcom , d’altres no servia per a res.
En qualsevol cas la recollida de signatures era un procediment succedani de les eleccions o consultes populars que mai es feien. La veu dels ciutadans s’havia de fer sentir d’aquesta irregular manera perquè no estaven establerts els canals democràtics adients en un sistema que no reconeixia el que s’entén per drets fonamentals.
En un estat de dret, en una democràcia formal - per imperfecta que sigui - el sistema de recollida de signatures ha de ser - hauria de ser  - un fet excepcional ja que la ciutadania té els seus representants que bé o malament representen la voluntat del poble sobirà davant els òrgans de govern. Per tant,  poca broma amb les recollides de signatures que a vegades es fan de forma irreflexiva i amb un punt de frivolitat sense sospesar les conseqüències. Què s’hi perd per posar una signatura a sota una petició ? Res de res, ni costa un duro i et treus un compromís del davant. Quedes bé amb algú. Abans al menys t’hi jugaves una possible sanció, una bronca o una visita del comissario de la politico-social.
Aquesta reflexió ve a tomb en llegir la noticia de que s’han recollit 6.000 signatures a favor del Museu del Circ a Figueres. Sembla que els grans impulsors de la campanya son Comerç de Figueres, agrupació que és de suposar que a més de les signatures no posarà ni un sol duro en la realització d’ aquest hipotètic museu que de fer-se costarà,  un dineral autèntic als ciutadans figuerencs.
Jo em pregunto, és lícit aquest mitjà - sense valor legal -  de pressionar a l’ajuntament quan hi ha representants de tots els colors polítics en el consistori ? No es signa amb una admirable frivolitat quan es demana una cosa que personalment no et costa res ?  Es suficient tenir una bona colla d’amics i un altra colla de ingenus desinformats que signin el que calgui perquè es doni el nom d’un carrer a un determinat personatge, a un centre docent, a un CAP,  una recompensa, un lloc de treball, una gratificació, un trasllat... Que de tot hi ha hagut.
Menys signatures i més debats rigorosos sobre els temes importants per a la ciutat i en el marc institucional que li pertoca. I que decideixi qui ha de decidir
Deixar-se convèncer per la pressió desmesurada de signatures ha fet cometre més d’una equivocació aquí i arreu

dimarts, 13 de setembre de 2016

CASES NATALS

Tinc una certa dèria en visitar cases natals de músics, pintors , escriptors, artistes en general, dèria que no deixa de ser una forma qualsevol de mitomanía, poc oportuna avui per un figuerenc si ens  referim a la casa on nasqué Salvador Dalí, que em penso  no podré visitar mai en un muntatge  digne, de  contingut sòlid , didáctic i atractiu. I em temo molt que sé  de qui o a  quina mena de tossuderia es deurà.
Fa pocs dies i en el transcurs d'un petit viatge fet en companyia de bons amics, he tingut ocasió de visitar dues cases d'aquesta mena i que son  exemples  de concepcions totalment  oposades. Al menys tal com jo  entenc aquest tipus de bé cultural - no sé ben bé com definir-ho -  que no deixa de ser una visió molt personal.
A Besançon vaig visitar la casa  on nasqué el 1802 Victor Hugo. Una gran placa de bronze ho recorda a la façana d'un edifici una mica neutre, dins una plaça igualment impersonal que l'unic destacable que presenta és que  fou igualment el lloc on nasqueren els germans Lumière i també hi visqué Gustave Courbet. En realitat, Hugo infant hi visqué molt pocs mesos ja que el seu pare militar fou destinat a un altre lloc poc després del neixement. Hugo, em sembla, no tornà mai més a Besançon,  clàssica  ciutat mitjana de provincies a França.
La casa, refeta i arranjada fou oberta al public el 2013 igual que la farmàcia Baratta que ocupava els baixos de l'edifici al segle XIX . A la casa natal s'ha pretès fer una mena de museu practicament sense contingut, refiant-se de les noves tecnologies. Tot és virtual. Projeccions, imatges, sons, músiques que ens recorden el pensament polític de Hugo, cites sobre la llibertat,  pensaments, frases, ideals solemnes projectats sobre la paret nua. Decepcionant. Per a mi la veritable casa de Victor Hugo que cal visitar  és la que es troba a la place des Vosges a Paris, una mica tenebrosa i de decoració exótica i barroca però que traspua una personalitat i una época.
La segona casa que vaig visitar , a la riba del Rhin, a la ciutat de Bonn, ex capital d'aquell país que se'n digué Alemanya Federal, fou la casa on va néixer i visqué la seva primera infància Ludwig van Beethoven, un dels més grans músics de tots els temps. La casa actual que obviament des de  1770, any del neixement del geni, ha passat  entrebancs i perills de tota mena fins que, a punt de ser derruïda,  fou adquirida per un grup de ciutadans de Bonn el 1889,  varen adquirir els dos edificis que formen l'actual conjunt arquitectònic, el varen restaurar fins arribar al dia d'avui que aquest museu conté la major quantitat de documentació sobre Beethoven que hi ha al món : des de la partida de baptisme fins a primeres edicions de les seves obres, plans de Bon i Viena  de l'època, partitures, retrats familiars, instruments  i un llarguíssim etc, que fan una visita realment apassionant. En vaig sortir entusiasmat.
La meva reflexió és que per magnífica que sigui la casa de Beethoven , per ben muntada i conservada, per dens que sigui el seu contingut documental i històric això no supleix el que jo vagi a sentír un concert  on s'interpreten les magnifiques sonates per a piano, les simfonies o els quartets del gran músic de Bonn..
Temèr que una casa natal ben muntada pot desviar l'interès per l'obra de l'artista és no entendre gaire res i d'una miopia considerable que fa poc favor a una ciutat.