dissabte, 16 de desembre del 2017

NORMANDIA LITERARIA (III) - Simenon a Fécamp

Els paisatges que amb més freqüència ens descriu Georges Simenon en les seves novel·les, incloses les del Maigret immarcescible, son paisatges grisos, apagats,  amb una boira freda, quieta, espessa,  d’ una humitat  penetrant que se’t clava a l’esquena amb una esgarrifança tan sols llegir-ho. Submergides en aquest núvol dens  hi ha formes desdibuixades, sense llum, tristes i volgudament misterioses que et predisposen a endinsar-te en una narració entre secreta i obscura que al llarg de les pàgines s’anirà aclarint, encara que no surti el sol.
 
 
Son els paisatges de la costa flamenca o de la Valònia interior que Simenon va conèixer a la seva infància, sobretot  al barri de la Outremeuse a la Lieja natal, una mica escrostonat i brut, travessat per el riu Mosa (Meuse) d’un color groc fangós cobert d’un polsim de carbó. Però els paisatges fluvials de Simenon van més enllà de la Meuse belga i arriben als trams navegables  de la Loire i el Sena, sempre inquietants, amb una humitat enganxosa, una llum incerta entre arbres d’un verd profund  i dotzenes de rescloses mal vigilades per antics mariners retirats, en general lleugerament borratxos.
I seguint el curs del Sena, com feien les antigues gavarres,  arribem a la costa normanda que és, sens cap mena de dubte, el mar de Simenon que circumstancialment s’allarga pel nord fins al Pas de Calais i pel sud a la costa bretona  encara que en alguna ocasió excepcional,  i segurament pel seu encant innegable, Sim tria el marc de La Rochelle  per alguna de les seves narracions d’ambient mariner.
 

Però el mar autèntic de Simenon és el mar de Normandia, el canal de la Mànega, aquest estret corredor que uneix l’Atlàntic amb el mar del Nord on les onades son  valentes i les nits de galerna acovardeixen malgrat que estiguis en terra ferma i no hi hagi cap assassí  errant,   encara sense identificar.

Etretat, Fécamp, Dieppe, Yport, Le Havre son noms que trobem sovint en les obres de Simenon ja que després de Paris és la Normandia marítima i marinera  l’entorn que més va recrear la seva fluida prosa. Simenon era un apassionat de la mar i ja el 1928 es va fer construir a Fécamp un vaixell amb casc de fusta de roure que va batejar com Ostrogoth  i amb el que navegar per plaer moltes i moltes hores a molts i molts mars.
No és doncs d’estranyar que el món dels mariners, dels pescadors, dels pilots, de les drassanes i els calafats;  l’olor de quitrà, de pintura fresca, de cadenes rovellades, d’algues en descomposició, de restes de peix escampades pels molls, de la sal humida i corrosiva; l’imposant espectacle de les marees, del mar desbocat, de les onades batent-se amb ràbia contra una costa blanquinosa de penya-segats imponents, de les nits en que el vent forassenyat no et deixa caminar. No és d’estranyar doncs  que aquest entorn fascinant i tèrbol seduís al gran narrador de fets  misteriosos i de conductes psicològicament complexes.
 
També aquell entorn, gairebé èpic, dels mariners que des de Fècamp s’embarcaven cada any per estar sis o set mesos en mar a la pesca del bacallà a la remota Terranova, afrontant temporals, glaçades, penalitats de tota mena, sempre  amb el temor del gran temporal i la incertesa del retorn. D’aquests vaixells se’n deien precisament Terre-neuvas, i d’aquesta vida miserable i perillosa en sortí   Au Rendez-vous des Terre-neuves;  es troba amb l’ excepcional paisatge d’Etretat amb les seves falaises  calcàries, escarpades i nues de vegetació de tan erosionades per la mar a  Maigret i la vielle dame  o en les seves pròpies  “Memòries íntimes”.
I quan tot es calma i, cosa rara, surt el sol i l’acció passa en ambients més assossegats i relativament selectes, apareixen els noms de Deauville, Cabourg, Trouville, Honfleur   que foren les platges de moda i els balnearis luxosos on anaven a prendre banys de mar - per prescripció mèdica - les famílies riques de Paris a l’època d’entreguerres, ambients que Simenon també va retratar encara que potser amb menys afecte i fins i tot amb un bri de desdeny.
En darrer terme una altra connexió normanda amb l’obra simenoniana  pot ser que, segons es diu - hi ha diverses teories al respecte - l’inspector de policia real que inspirà la figura de Maigret fou el comissari divisionari Marcel Guillaume que a partir de 1937 es retira al poble  de Tribehou, a la Normandia fins la seva mort a Bayeux. Malgrat les diverses teories existents al respecte el propi Simenon reconegué haver-se inspirat en aquest excepcional policia per a crear  la figura irrepetible de Jules Maigret.
Com diuen els francesos pour en savoir plus : llegir el llibre de William Alder “Simenon et Maigret en Normandie
 

 

dimecres, 6 de desembre del 2017

EN FLANDES SE HA PUESTO EL SOL

Ara que els catalans si volem veure el nostre President hem d’anar a Bèlgica,  és una bona ocasió per recordar que aquest estat artificial i inventat,   és un estat plurinacional en el que  Flandes ocupa la part nord on es parla flamenc - variant del neerlandès - i on hi ha un arrelat sentiment de país, històricament reivindicat, oficialment reconegut  i que des d’aquí s’entén molt bé.
I en aquest indret de la geografia europea és on sembla que es va començar a pondre el sol de l’Imperi espanyol ja fa algun segles. Aquella circumstància històrica, que no cal explicar,  va inspirar a un autor català en llengua castellana, Eduardo Marquina (1879-1946) per escriure una obra teatral titulada precisament “En Flandes se ha puesto el sol” considerada per l’extrema dreta espanyolista com  la obra que marca el apogeo del teatro patriótico español.
 
Eduardo Marquina  era barceloní, començà a escriure en català però aviat es va separar del atractiu moviment literari modernista de Catalunya, optà per escriure en castellà, es traslladà a Madrid,  conreà la poesia amb raonable èxit,  però sobretot escrigué teatre en vers, generalment de tema històric. Per acabar de perfilar el personatge dos detalls : a 1927 amb motiu de les noces d’argent del regnat d’ Alfons XIII va escriure una lletra per l’himne nacional espanyol ( sense èxit) i estava casat amb Mercedes Pichot, germana dels músics Lluis i Ricard, del pintor Ramon i de la mezzo soprano Maria, coneguda com a Maria Gay. Estiuejava per tant a Cadaqués.
 
Tornant al seu drama patriòtic “En Flandes se ha puesto el sol”, és una obra que potser no cal aclarir que tracta dels famosos “tercios de Flandes” que no eren flamencs sinó espanyols i mercenaris diversos llogats per anar precisament contra els flamencs. En una paraula, reprimir-los
No cal explicar la trama de l’obra , el conflicte de la noia flamenca, filla d’un patriota del país que s’enamora d’un capità dels terços. Tot en vers, més o menys sonor, salpebrat de “honor” “dignidad”, “gallardia”, “patria”, “sangre”, etc.  El que és curiós és que Marquina, tant patriota, parla de l’exèrcit d’Espanya i annexes d’una forma que,  o jo no ho entenc bé  o no  sembla precisament allò del “apogeo patriótico” que se li atribueix,  que dèiem abans.
Veiem com parla de l’arribada dels terços famosos :
                                          ...de anuncio

      les va sirviendo y de alarma

      como en otro tiempo el ruido

      de su tambor y las llamas

      de las cosechas perdidas,

      y las aldeas quemadas.

Com a publicitat no em sembla massa positiva i agradable.  Però “patriòticament” insisteix explicant  la forma d’actuar d’aquella famosa infanteria:

     ...han recorrido
      con armas todas las casas:
      llevan un negro rescripto
      y arrastran cuerdas de presos
      por la comarca;los suizos,
      con sus albardas, hacen
      saltar las puertas de quicio,
      entran la casa y separan
      a los padres de los hijos;
      hasta las mujeres prenden
      cuando elles quieren, con gritos,
      mover a los naturales
      contra España y sus designios.

Seguim amb una propaganda més que dubtosa y una singular forma de fer amics. I un es pregunta perquè passava això ? a on rau exactament el conflicte ? Un personatge de l’obra ens ho explica prou bé, “patriòticament” però bé:

 
               Haber sabido

      España que, porque ansiamos

      romper de una vez los grillos

      con que nos atan las manos

      todos nos hemos unido.

      Todo el Brabante hizo pacto

      de sangre......................

      ................... y los suizos

      a sueldo del español

      se encargaran del castigo.

 
Segueixo pensant que com a anunci  per a reclutar personal pels tercios no és massa atractiu ni excessivament  bo. L’autor podia ser bon dramaturg - ni entro ni surto - però un publicitari fatal.  Jo, francament si hagués estat del Duque de Alba mai hagués fitxat a Eduardo Marquina com a assessor d’imatge.
Acabo. Però no em puc estar d’incloure una quarteta que Marquina posa en boca de Juan Pablo,  el vell patriota flamenc, versos  que em semblen d’actualitat i tenen una música tristament familiar.
 
                                                         La fatalidad no tiene

                                                   quien la mueva; reo soy,

                                                  y España me ha sentenciado

                                                  por Flandes de sedición.