Els paisatges que amb més freqüència ens descriu
Georges Simenon en les seves novel·les, incloses les del Maigret immarcescible,
son paisatges grisos, apagats, amb una
boira freda, quieta, espessa, d’ una
humitat penetrant que se’t clava a
l’esquena amb una esgarrifança tan sols llegir-ho. Submergides en aquest núvol dens
hi ha formes desdibuixades, sense llum,
tristes i volgudament misterioses que et predisposen a endinsar-te en una
narració entre secreta i obscura que al llarg de les pàgines s’anirà aclarint,
encara que no surti el sol.
Son els
paisatges de la costa flamenca o de la Valònia interior que Simenon va conèixer
a la seva infància, sobretot al barri de
la Outremeuse a la Lieja natal, una mica escrostonat i brut, travessat per el
riu Mosa (Meuse) d’un color groc fangós cobert d’un polsim de carbó. Però els
paisatges fluvials de Simenon van més enllà de la Meuse belga i arriben als
trams navegables de la Loire i el Sena,
sempre inquietants, amb una humitat enganxosa, una llum incerta entre arbres
d’un verd profund i dotzenes de
rescloses mal vigilades per antics mariners retirats, en general lleugerament borratxos.
I seguint el curs del Sena, com feien les antigues
gavarres, arribem a la costa normanda
que és, sens cap mena de dubte, el mar de Simenon que circumstancialment
s’allarga pel nord fins al Pas de Calais i pel sud a la costa bretona encara que en alguna ocasió excepcional, i segurament pel seu encant innegable, Sim
tria el marc de La Rochelle per alguna
de les seves narracions d’ambient mariner.
Però el mar autèntic de Simenon és el mar de
Normandia, el canal de la Mànega, aquest estret corredor que uneix l’Atlàntic
amb el mar del Nord on les onades son
valentes i les nits de galerna acovardeixen malgrat que estiguis en
terra ferma i no hi hagi cap assassí errant, encara
sense identificar.
Etretat, Fécamp, Dieppe, Yport, Le Havre son noms
que trobem sovint en les obres de Simenon ja que després de Paris és la
Normandia marítima i marinera l’entorn
que més va recrear la seva fluida prosa. Simenon era un apassionat de la mar i
ja el 1928 es va fer construir a Fécamp un vaixell amb casc de fusta de roure
que va batejar com Ostrogoth i amb el
que navegar per plaer moltes i moltes hores a molts i molts mars.
No és doncs d’estranyar que el món dels mariners,
dels pescadors, dels pilots, de les drassanes i els calafats; l’olor de quitrà, de pintura fresca, de
cadenes rovellades, d’algues en descomposició, de restes de peix escampades pels
molls, de la sal humida i corrosiva; l’imposant espectacle de les marees, del
mar desbocat, de les onades batent-se amb ràbia contra una costa blanquinosa de
penya-segats imponents, de les nits en que el vent forassenyat no et deixa
caminar. No és d’estranyar doncs que
aquest entorn fascinant i tèrbol seduís al gran narrador de fets misteriosos i de conductes psicològicament
complexes.
També aquell entorn, gairebé èpic, dels mariners
que des de Fècamp s’embarcaven cada any per estar sis o set mesos en mar a la
pesca del bacallà a la remota Terranova, afrontant temporals, glaçades,
penalitats de tota mena, sempre amb el
temor del gran temporal i la incertesa del retorn. D’aquests vaixells se’n
deien precisament Terre-neuvas, i d’aquesta vida miserable i perillosa en
sortí Au Rendez-vous des Terre-neuves; es troba amb l’ excepcional paisatge
d’Etretat amb les seves falaises calcàries, escarpades i nues de vegetació de
tan erosionades per la mar a Maigret i la vielle dame o en les seves pròpies “Memòries íntimes”.
I quan tot es calma i, cosa rara, surt el sol i
l’acció passa en ambients més assossegats i relativament selectes, apareixen
els noms de Deauville, Cabourg, Trouville, Honfleur que
foren les platges de moda i els balnearis luxosos on anaven a prendre banys de
mar - per prescripció mèdica - les famílies riques de Paris a l’època d’entreguerres,
ambients que Simenon també va retratar encara que potser amb menys afecte i
fins i tot amb un bri de desdeny.
En darrer terme una altra connexió normanda amb l’obra
simenoniana pot ser que, segons es diu -
hi ha diverses teories al respecte - l’inspector de policia real que inspirà la
figura de Maigret fou el comissari divisionari Marcel Guillaume que a partir de
1937 es retira al poble de Tribehou, a
la Normandia fins la seva mort a Bayeux. Malgrat les diverses teories existents
al respecte el propi Simenon reconegué haver-se inspirat en aquest excepcional
policia per a crear la figura irrepetible
de Jules Maigret.
Com diuen els francesos pour en savoir plus : llegir el llibre de William Alder “Simenon et Maigret en Normandie”
