COMMEMORACIO DE CERVANTES

El divendres passat dia 28 d’octubre – tres actes culturals a Figueres a la mateixa hora i  amb idèntic públic potencial – es va celebrar a la sala petita de la Cate una interessant conferència  dins la programació d’una sèrie de jornades dedicades a commemorar els 400 anys de la mort de Miquel de Cervantes. La sala era plena , a vessar.

La coordinació i impuls d’aquestes jornades surten de la frenètica activitat  d’aquest stajanovista de la cultura que és en Joan Manuel Soldevilla, la signatura del qual garanteix la solidesa i serietat de les activitats que promou. Dit això, la conferència fresca, alegre, divertida, teatral,  la dictava la professora  de la UB Rosa Navarro, especialista en literatura espanyola del segle d’or i casualment ex alumna de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. El retorn de la Dra. Navarro a la ciutat on va viure alguns anys de joventut no pogué ser més oportú,  brillant ni aplaudit.

El títol de la conferència era “Cervantes y los trucos de las novelas policiacas”, un pretext com un altre per a desgranar el seu ampli coneixement de l’obra cervantina i endinsar-nos en un parell o tres de les “Novelas ejemplares”, obres que a mi personalment – i modestament – em resulten divertides , de lectura fàcil i produeixen una immersió plaent a una època, un idioma i un ambient llunyans en el temps i en l’espai. Gran literatura de petit format.

La Rosa Navarro va fer una exposició brillant, va parlar del Gran Capitan, del rei Catòlic, de Lope , d’Igualada, del Tirant i del Quixot. Va fer cites cultes i evocà anècdotes de tota una carrera lliurada sense reserves a la literatura castellana del segle XVII. Ho feu, en ocasions amb cert histrionisme, sempre amb atractiu i obviament en un perfecte castellà.

Com deia la sala estava plena a vessar i el púiblic bocabadat. Fins l’alcaldessa i el regidor de cultura eren a primera fila. Qui hi faltava ? Doncs per a mi hi faltaven els regidors de “Ciudadanos”, els votants i simpatitzants d’aquest partit pervers i mentider, d’ADN anticatalà,   que predica que a Catalunya hi ha persecució del castellà, que a Catalunya es discrimina la llengua castellana, que a Catalunya es fomenta l’odi a tot el que és espanyol, que a Catalunya l’idioma de Cervantes s’està perdent sense remei per la pèrfida política d’immersió, per l’actuació malèvola de la Generalitat i per la tossuderia dels catalans en voler parlar el seu propi idioma. ( Voy con escolta porque ya se sabe qué passa en Cataluña, Arrimadas dixit, amb to de llet agra)

Abans de difamar, d’insultar, de mentir insidiosament senyors de Ciudadanos quan a Figueres o a algun altre indret de Catalunya es faci un acte d’homenatge a Cervantes primer de tot hi assisteixin – si tenen nivell per entendre’l – i després mirin l’assistència, vegin les sales plenes i a la fi, si tenen vergonya, callin.

Això és el que passa a Catalunya !   

 

 

MEMORIES D'EN FOIX

 

No sé si en uns moments en que la corrupció dels polítics, sobretot del PP, ha arribat a uns nivells d’escàndol còsmic i un dels símbols del tràfec d’influències, el nepotisme i el tracte de favor ha estat precisament  “la porta giratòria” - sortir d’un càrrec per ocupar una canongia millor -, no sé si titular així un llibre de memòries d’un periodista  és un encert, és oportunisme o és irònica sornegueria.

També és veritat que en aquest relat d’en Lluis Foix, ens  explica que entra per “aquella porta giratòria” del carrer Pelai com a becari i en surt redactor, entra redactor i en surt corresponsal, entra corresponsal i en surt sots director, entra sots director i en surt director.  I així en diverses ocasions i amb diverses responsabilitats .

En tot cas l’interès del llibre rau en la trajectòria d’un periodista de La Vanguardia que explica com era la redacció d’aquell gran diari a mitjans del segle XX fins al trasllat a les noves instal·lacions. Destriant tot el que de autojustificació tenen totes les memòries, jo diria que aquesta obra de Foix completa, potser sense voler-ho - o potser a plena consciència - una trilogia que estaria formada per Servitud de Joan Puig i Ferrater , La Historia de La Vanguardia de Gaziel i que clouria el llibre que comentem.

El llibre de Puig i Ferrater, de forma novel·lada, explica amb colors vius el que era la tenebrosa redacció del diari barceloní - sense dir-ne el nom- a inicis de segle. Les enveges i misèries, les feines rutinàries i poc creatives, la constant actitud servil dels redactors en front la propietat. Un periodisme sense grandesa, sense atractiu, miserable,  sense realització,  que acaba en un dolorós  fracàs personal.
 

La Historia de La Vanguardia de Gaziel, en seu moment editada per les Edicions Catalanes de Paris el 1971 i recentment  reeditat  aquí, és un llibret escrit des del dolor, des del despit, potser des de l’amargor de l’exili. Segur. Gaziel que no fou ben tractat pel diari - per dir-ho així  d’impersonal - es mostra sarcàstic, cruel i incisiu amb la propietat d’aquell gran rotatiu, tot i que al marge de la crítica als “amos” , es descriu el que fou la redacció en uns anys especialment conflictius, igualment amb les intrigues, conspiracions i deslleialtats pròpies de totes les lluites pel poder. Cal justificar una mica Gaziel recordant que l’amo del diari va declarar en tres ocasions contra ell en el judici de responsabilitats polítiques el 1939.

El llibre de Foix descriu la vella (1967) redacció  de La Vanguardia, ens explica la seva trajectòria personal , cita repetidament “la propietat” -  es veu que en aquest mitjà és element decisiu- sempre de forma respectuosa i positiva  ( Foix encara està en l’òrbita del diari) i acaba amb el relat de les èpoques de corresponsal, molt interessant, amb anècdotes curioses i altres episodis amb ribets èpics plausibles. No en va el corresponsal de guerra és una de les professions més arriscades del món.

La descripció de Foix és la de La Vanguardia - sempre ambigua -  que hem viscut i els noms que hem llegit : Santiago Nadal, Jaime Arias, Tomas Alcoverro, Augusto Assia, Lluís Permanyer,  el nefast Luis de Galinsoga. I entre mig algun conegut com Albert Manén, Manuel Ibàñez Escofet o Joaquim Escudero.

Aquest és el valor afegit del llibre: descriu La Vanguardia del nostre temps .

Del meu, vull dir.  

LLIBERTAT DE DIACRITIC

Un, que va balbucejar les beceroles al col·legi dels “hermanos” a mitjans dels anys quaranta del segle XX, no cal que pregoni que el català llegit i escrit l’aprengué tard i malament, prim de sintaxi, prim d’ortografia i no al dir que encara més prim de semàntica i morfologia, que sembla que son les parts més consistents  de la ciència gramatical.

 

Però ara, de cop i volta, quan l’Institut d’Estudis Catalans i la seva secció Filològica pretén reduir el nombre d’accents diacrítics emprats en català,  passant de 150 a 14  - és una retallada molt més important que la de sanitat i ensenyament juntes ! -  un es comença a preocupar i s’adona que Omnium Cultural potser ha estat massa pel procés - no cal dir res més , el procés - i poc per vetllar la llengua i controlar una miqueta els arguments que dóna ( o dona)  IEC per aquesta supressió, alguns dels quals son purament retòrics, filosòfics o poc entenedors  i per tant , per a mi, poc consistents.

Obviament no entraré en cap mena de consideració filològica ni gramatical, ni res de tot això tan elevat del que no hi entenc res, però em fa gràcia que un dels accents que s’ha mantingut és el de la paraula deu(10) i Déu que queden perfectament diferenciades per l’ús de la majúscula, com ha de ser. Però això tampoc es porta.

La polèmica ha esclatat. El propi president de la Generalitat  ( Ostia !)  ha dit que és un error ( encara que és una autoritat política, no gramatical) i altres instancies solvents científicament també s’han pronunciat calorosament al respecte. A mi modestament  em fa l’efecte que o bé és una qüestió de moda entre els filòlegs del món o bé és una concessió al nou llenguatge (!) dels mòbils i tablets que no estan per accents ni petiteses d’aquestes.

En ambdós casos em sembla una frivolitat que es tracti la gramàtica de la nostra torturada llengua com si fos un estampat de temporada o el llarg de la faldilla o bé usant el pretext de facilitar l’aprenentatge i l’únic que es fa és facilitar la destrossa sistemàtica de la llengua en els missatges xifrats que suposadament en català intercanvien molts de joves amb el mòbil.

És curiós, no obstant, que entre tanta ignorància idiomàtica com hi ha en aquest món, el tema dels accents diacrítics hagi aixecat un a polseguera mediàtica tan considerable. Contraris i partidaris  d’aquests petits accents - que ben mirat no son casi res - bescanvien paraules gruixudes, s’apassionen com en un derby i estan disposats a donar la sang per mantenir - o per suprimir - aquesta ratlleta minúscula de tinta  sobre un mot, argumentat que la identitat de la llengua, del país, de la Catalunya gran, rau precisament en aquesta ratlleta.   

Jo sense cap argument filològic, sense cap coneixement de gramàtica, sense cap mena d’autoritat,  sóc crític amb la supressió dels diacrítics,  que a mi no em feien cap nosa, i proposo una solució, com fan alguns partits polítics, aconsellaria que IEC donés llibertat  de diacrític .

I tots contents.

ESTRELLES ACOMPLEXADES

 

Potser ho he dit en algun altre lloc però em compto entre els milers de persones que inicialment - moment imprecís - ens refiàvem del criteri i la selecció que feia la Guia Michelin de restaurants i hotels, però poc a poc he anat perdent la fe en aquest llibret vermell, ara ja molt gruixut, que solia ser consultat amb una devoció similar a  la que la progressia consultava el llibre vermell de Mao. I la més exquisida, l’ elit gauchista, compatibilitzava la consulta dels dos llibrets vermells justificant-ho  amb un discurs de coherència dubtosa.

 

Darrerament per a orientar-me una mica sobre establiments de la ciutat de Paris - és molt gran Paris! - he consultat una edició relativament recent d’aquella guia ( 2014) hi he pogut comprovar la cura que tenen els il·lustres inspectors de la casa en classificar els restaurants per nivell d’excel·lència (una, dues o tres  estrelles), però igualment pel tipus de cuina que practiquen o ofereixen.

Així he vist que hi ha a la “ ville lumière” - sobrenom que potser va merèixer al segle XVII però que potser avui no li escau del tot - nou restaurants de 3 estrelles, catorze de dues i setanta-un distingits amb una estrella, més desitjada que les del firmament. Total noranta quatre restaurants estrellats. Anant a veure la rigorosa classificació per tipus de cuina - hi ha classificacions per a tots els gustos, preu, ubicació, dies d’obertura, oberts després d’espectacles, etc. - m’ha encuriosit veure quants establiments eren considerats conreadors de la cuina tradicional,  ja que si un va a Paris té, o hauria de tenir,  un interès relatiu en visitar un restaurant tailandès o xilè ja que potser és millor anar-hi a Bangkok o a Santiago.  He pogut comptar a la guia cent seixanta restaurants de cuina tradicional i , oh sorpresa !  entre tots aquests tan sols un estava distingit amb una trista estrella. De vint-i-vuit japonesos, tres eren estrellats i la resta de rutilants condecoracions, 90 exactament, es repartien entre restaurants que oferien una cuina denominada per la guia “moderna” i  “creativa”  mots d’una ambigüitat considerable.

No hi ha en tot Paris algú que faci un ris de veau a la crème, un boeuf a la mode, une sole meunière, un coq au vin, un souflé au vieux comté, un canard a la sang,  unes ecrevises a la nage, uns rognons de veau a la moutarde, un caneton a la rouannaise, un homard breton, una poularde de Bresse demi-deuil, une selle de chevreuil grand veneur,  etc, etc. que mereixi encara que sigui una solitària i rutilant estrella de la Michelin ?

Em fa l’efecte que els assenyats inspectors de la guia els ha entrat un fulminant atac de pànic de semblar antiquats, massa clàssics, potser passats de moda, fins i tot una mica carques. Podria ser que aquesta por cerval i incontrolada els hagi entrat a l’empresa que any darrera any ha anat incrementat la tirada i la venda del llibret vermell en qüestió i per tant calia seguir la moda, anar cap on bufa el vent de les escumes, les flors i violes, les racions minimalistes, les boletes que esclaten,  les algues de nom llatí,  les decoracions exquisides, les químiques del nitrogen, dels alginats, del gas carbònic,  de les coccions al buit i a baixa pressió.

Benvinguda la innovació, però - ho deien els clàssics com Aristòtil - la virtut es troba en el just punt mitjà. No 1 a 90

Vaig acabar anar  al barri llatí on al bistro Allard ens vàrem menjar un ànec amb olives amb un Mercurey del 2012