LA FADRINA VA A LA FONT

No sé per quina mena de raó- potser la fressa de l’aigua caient hi ha ajudat -  aquest  matí a la dutxa m’ha vingut al cap una vella cançó popular que comença així:

   La fadrina va a la font

   a buscar un cantiret d’aigua,

   refilant com ocell

   i saltant com una daina....

És una cançó que feia molts anys que no havia ni sentit ni entonat i , oh maravella! he recordat pràcticament tota la lletra i la tonada amb força afinació. Potser és degut a que en el seu moment la vaig aprendre bé,  els pares ens les ensenyaven, perquè abans de sopar no hi havia Bob esponja ni Frozen i d’alguna manera havíem de passar l’estona tot esperant la sopa de pa amb menta i un ou remenat dins.

 

Eren cançons d’Apel·les Mestres : “Camí de la font” , “Minuet”, “La taverna d’en Mallol” , “El cuc i l’estrella”, “El poll i la puça” i un important gruix de cançons per a infants que durant una època, primera meitat del segle XX - mentre fou possible - a Catalunya eren tan populars que foren considerades com a cançons tradicionals.

Aquest juliol s’han complert 80 anys de la mort d’Apel·les Mestres, personatge polifacètic, al qual la posteritat no li ha fet justícia. El país no li ha fet honor. Potser perquè no se li pogué posar una etiqueta exacta i quadriculada - la mania de les classificacions ! - ja que fou músic, poeta, dibuixant, autor teatral, il·lustrador. I va contribuir a allò que posteriorment se’n ha dit normalització lingüística, fent unes cançons per infants i per adults que varen arrelar amb força insospitada en el poble català.

Jo no se quina mena de formació musical reben els nostres infants i per tant és aventurat exposar un criteri sòlid. Però em fa l’efecte que de les tradicionals “La lluna, la pruna” “Cargol treu banya”, “En Jan petit quan balla” etc, etc. del primer nivell de pàrvuls es passa a l’inevitable exercici de flauta dolça que, només amb els ensenyaments musicals de l’escola, no sol arribar mai enlloc. A tot estirar una mica de llenguatge musical i potser una miqueta de història de la música. O potser ni això

Al país, per dir-ho d’una forma solemne no li calen, al meu entendre, 50.000 executants mediocres o dolents de flauta dolça. Al país li calen 300 flautistes, violinistes, violoncelistes, instrumentistes del que sigui, d’excel·lència i 49.700 futurs auditors, amb la sensibilitat musical prou formada per a saber apreciar l’art d’aquells artistes escollits. 

Una via per educar la sensibilitat musical – ni molt menys la única – son les cançons com les de Apel·les Mestres - totalment desconegut - , el nostre folklore, alguna de les nostres millors sardanes, algunes peces escollides de música clàssica com “Pere i el llop” o “La flauta màgica” que poden ser ben assimilades pels nens i nenes de les escoles.

Educar la sensibilitat musical dels nostres infants és l’únic camí per tenir auditors crítics i solvents - de qualsevol tipus de música - el dia de demà.