Dimecres que ve dia 14 no és el St.
Valentin’s day, com molts es pensen. En la nostra tradició serà dimecres de
cendra, festivitat , per dir-ho d’alguna manera, litúrgica, amb la qual comença
un període de set setmanes anomenat
quaresma que ara ja tan sols es recorda perquè en alguns parvularis fan dibuixar a la mainada en una cartolina una
vella amb el nas ple de berrugues i amb set peus, i que porta un bacallà sec a la ma. Cada
setmana, el divendres, cal tallar un peu a la vella i així es veu com s’acosta
el dia de Pasqua, la mona i els ous de xocolata i, el que és més important pels
nanos, una setmana de vacances que ara,
per a no ofendre a ningú, se’n diuen de primavera, o de la neu, o de
l’equinocci. El que sigui menys dir-ne Setmana Santa.
Certament aquesta representació una mica tètrica
de la cendra, inicia un període anual de
significació religiosa catòlica i és l’època que l’església i els seus fidels
dedicaven a la penitència i a la
mortificació del cos amb dejunis i abstinències , a qui els convenia fer-ne, ja
que en èpoques molt reculades una bona part de la població dejunava i s’abstenia
de carn tots els dies de l’any per raons estrictament de pobresa extrema.
Abans d’iniciar-se
la quaresma - no hi havia carnavals com ara - es feia una “Publicación solemne” de la
“Santa Bula”. L’acte consistia en una petita processó que es celebrava
el diumenge anomenat litúrgicament en el
ritus gregorià de Sexagèssima, que a Figueres anava de la capella de Sant
Sebastià del carrer de la Jonquera fins a la parròquia, que és un trajecte molt
curtet durant el qual , es mostrava ostensiblement un document, segurament escrit
en llatí, que el rector portava amb gran devoció. Es tractava, segons diuen les
cròniques de l’època del “importante
y españolísimo Privilegio Pontificio de la Bula de la Cruzada”. Aquesta
processó encara es va celebrar l’any 1952 i l’esmentat “privilegi” fou abolit el 1966.
Còpies d’aquest document en paper ordinari, es
venien barates ( segons poder adquisitiu) , i atorgava als espanyols catòlics
practicants (o sigui tots, per decret), el privilegi de no haver de fer abstinència
de carn - de menjar carn, s’entén - només que els divendres de quaresma, mentre
que els altres catòlics del món mundial havien d’abstenir-se d’aquestes viandes
tots els divendres de l’any. En els
anys del meu record, la petita quantitat
que es pagava per poder menjar botifarres i llonses els divendres de tot l’any,
es devia destinar a finalitats piadoses , ben segur, però no per anar a lluitar
a Terra Santa contra els infidels.
La cuina de la quaresma és un capítol interessant
de la nostra tradició gastronòmica on hi entra molt d’enginy i també uns
ingredients en el seu moment assequibles - bacallà, sardines, arengades, ous, verdures
i llegums - que permeten algunes combinacions culinàries que vistes ara no son gens penitencials. Potser algun dia
parlarem dels platillos de bacallà, ous durs, pèsols i carxofes, o els platillo
de verdures amb sèpia i pilotilles de lluç i altres variants, obviant els fastuosos plats
de peix amb que es mortificaven - segles enllà - els senyors rics i els
cardenals renaixentistes.
Al segle XIX , temps de la flamarada anticlerical
forta, que durà molt de temps al país,
per aquesta època quaresmal s’organitzaven com a mofa de les practiques
religioses els anacrònics àpats denominats
de promiscuació, en els quals en un àpat
de divendres - si era divendres sant
encara millor - es menjava carn i peix , magre i gras, sardines i botifarres,
bacallà i perdius. Es niu de Palafrugell - tot
i ser inicialment quaresmal - avui seria
un plat paradigmàtic d’aquesta pràctica. I fins i tot potser té aquest origen
I així es pensaven que, amb la panxa plena de cochonailles, havien lluitat simbòlicament
contra el fanatisme, les creences retrogrades i l’obscurantisme més recargolat.
Vaja, com a “ La merienda fraternal” d’en Santiago Rusiñol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada