dilluns, 12 de febrer del 2018

LA QUARESMA

Dimecres que ve dia 14  no és el St. Valentin’s day, com molts es pensen. En la nostra tradició serà dimecres de cendra, festivitat , per dir-ho d’alguna manera, litúrgica, amb la qual comença un període de set setmanes  anomenat quaresma que ara ja tan sols es recorda perquè en alguns parvularis fan  dibuixar a la mainada en una cartolina una vella amb el nas ple de berrugues i amb set peus,  i que porta un bacallà sec a la ma. Cada setmana, el divendres, cal tallar un peu a la vella i així es veu com s’acosta el dia de Pasqua, la mona i els ous de xocolata i, el que és més important pels nanos,  una setmana de vacances que ara, per a no ofendre a ningú, se’n diuen de primavera, o de la neu, o de l’equinocci. El que sigui menys dir-ne Setmana Santa.
 El dimecres de cendra, era allò de posar literalment cendra a sobre el cap - de qui ho volia, està clar - amb aquella tenebrosa frase  de “Memento homo quia pulvis es...” , que avui és tan sols un record borrós dels qui tenim molts anys. I aquell record de la capella del col·legi, els matins freds d’aquella litúrgia, no ens traumatitza gens. Més aviat ens fa riure. O enyorança.
Certament aquesta representació una mica tètrica de la cendra, inicia un  període anual de significació religiosa catòlica i és l’època que l’església i els seus fidels dedicaven  a la penitència i a la mortificació del cos amb dejunis i abstinències , a qui els convenia fer-ne, ja que en èpoques molt reculades una bona part de la població dejunava i s’abstenia de carn tots els dies de l’any per raons estrictament de pobresa extrema.
 
Abans d’iniciar-se la quaresma - no hi havia carnavals com ara - es feia una “Publicación solemne” de la  “Santa Bula”. L’acte consistia en una petita processó que es celebrava el diumenge  anomenat litúrgicament en el ritus gregorià de Sexagèssima, que a Figueres anava de la capella de Sant Sebastià del carrer de la Jonquera fins a la parròquia, que és un trajecte molt curtet durant el qual ,  es mostrava  ostensiblement un document, segurament escrit en llatí, que el rector portava amb gran devoció. Es tractava, segons diuen les cròniques de l’època  del  importante y españolísimo Privilegio Pontificio de la Bula de la Cruzada”. Aquesta processó encara es va celebrar l’any 1952 i l’esmentat “privilegi”  fou abolit el 1966.
Còpies d’aquest document en paper ordinari, es venien barates ( segons poder adquisitiu) , i atorgava als espanyols catòlics practicants (o sigui tots, per decret), el privilegi de no haver de fer abstinència de carn - de menjar carn, s’entén - només que els divendres de quaresma, mentre que els altres catòlics del món mundial havien d’abstenir-se d’aquestes viandes tots els divendres de l’any. En els
anys del meu record, la petita quantitat que es pagava per poder menjar botifarres i llonses els divendres de tot l’any, es devia destinar a finalitats piadoses , ben segur, però no per anar a lluitar a Terra Santa contra els infidels.
 
La cuina de la quaresma és un capítol interessant de la nostra tradició gastronòmica on hi entra molt d’enginy i també uns ingredients en el seu moment assequibles - bacallà, sardines, arengades, ous, verdures i llegums - que permeten algunes combinacions culinàries que vistes  ara no son gens penitencials. Potser algun dia parlarem dels platillos de bacallà, ous durs, pèsols i carxofes, o els platillo de verdures amb sèpia i pilotilles de lluç  i altres variants, obviant els fastuosos plats de peix amb que es mortificaven - segles enllà - els senyors rics i els cardenals renaixentistes.  
Al segle XIX , temps de la flamarada anticlerical forta, que durà molt de temps al país,  per aquesta època quaresmal s’organitzaven com a mofa de les practiques religioses  els anacrònics àpats denominats de  promiscuació, en els quals en un àpat de divendres  - si era divendres sant encara millor - es menjava carn i peix , magre i gras, sardines i botifarres, bacallà i perdius.  Es niu de Palafrugell  - tot i ser inicialment quaresmal -  avui seria un plat paradigmàtic d’aquesta pràctica. I fins i tot potser té aquest origen
I així es pensaven que, amb la panxa plena de cochonailles, havien lluitat simbòlicament contra el fanatisme, les creences retrogrades i l’obscurantisme més recargolat.
Vaja, com a  “ La merienda fraternal” d’en   Santiago Rusiñol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada