LA FONT DE L'ORENETA

 

Entre els molts atractius que tenen els pobles de muntanya del nostre país  – clima fresc, paisatge de cromatiste brillant i divers, aire net,  refugi de tradicions – s’hi troben sens dubte les aigües clares, fresques i d’excepcional puresa. Això fa que en aquestes contrades , des de sempre, els visitants i excursionistes  s’adrecin  als milers de fonts que sàviament batejades i localitzades hi ha repartides per boscos i prades de les terres altes.

I moltes d’aquestes fonts tenen el seu poeta: Joan Mª Guasch evoca les que envolten Camprodon, Joan Maragall escriví la famosa “Vaca cega” prop d’una font de sant Joan de les Abadesses, Guerau de Liost fou el poeta  del Montseny i de les seves fonts com també ho fou Mn. Pere Ribot:

                      ....la muntanya, l’aigua, el prat,
                            l’aire, l’aire del Montseny .

Altres poetes foren igualment seduïts per tot l’entorn d’aquesta muntanya que s’alça al bell mig de Catalunya: Jacint Verdaguer, Marià Manent, Josep Carner... alguns dels més grans.

 

A pocs minuts del centre de Viladrau s’hi troba la font de l’Oreneta, senzilla, no gens amagada, ombrívola, ara, per manca de pluja, de brollada minsa. El record de Guerau de Liost hi és viu des que l’any 1936 per iniciativa de Marià Manent, Ventura Gassol i d’altres,  l’entorn fou arranjat, una làpida recorda els versos que li dedicà el poeta i un relleu de l’escultor noucentista Rebull ret homenatge a la seva memòria.

Per això sol val la pena fer-hi una passejada i llegir poc a poc el poema :

Voldria ser enterrat al peu
aquesta font que endega el pare.
Té campanetes arreu,
d’aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l’espill
d’aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi feien un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca
L’ombreja un castanyer
damunt la seva casolana soca
Un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu “la Font de l’Oreneta”
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
Faràs, demà, companyia al poeta.

 El dístic de Carner ja hi és,  com hi és, entre boires,  el record d’aquella Catalunya enyorada que per uns anys va recuperar la seva empenta i la seva identitat clàssica de la mà dels poetes, els artistes, els intel·lectuals que s’anomenaren noucentistes.