Regirant a la recerca d’algunes dades
sobre Rafael Santos Torroella, crític d’art i íntim amic de Dalí – vetat per
l’entorn tèrbol del pintor en els
darrers anys de vida – he anat a parar a la pàgina web de l’ajuntament de
Portbou on en un apartat dedicat als fills de la vila més o menys
il·lustres he tingut la sorpresa de trobar-hi al doctor Francesc Marsà
Gòmez catedràtic de Gramàtica General a la Universitat de Barcelona – entre
altres coses – i especialista en onomàstica. Onomatòleg com a ell li agradava
de dir , possiblement per la raresa del mot.
Jo no vaig ésser estrictament alumne del
Dr. Marsà només que tangencialment a l’Escola de Periodisme el curs
1968/69 on per cert em va suspendre – jo esperava un cert tracte de favor
malgrat no assistir a classe – encara que tingué l’amabilitat de posar a la
papereta una ratlla imprecisa que volia dir no presentat, evitant així la
paraula infamant.
Havia conegut al Dr. Marsà ja feia uns deu
anys, des del curs 1958/59 fins el 1960/61 a la Residencia d’Estudiants “Ramon
Llull” establiment universitari del que ell era director en aquelles èpoques.
Durant un parell o tres de cursos vàrem tenir una bona relació continuada
que recordo amb simpatia una mica nebulosa i potser injustificada.
El Dr. Marsà era un xerraire impenitent,
home de formació humanística compartia llargues converses amb els residents més
inquiets fins a altes hores de la nit tractant tota mena de temes que a molts
de nosaltres – tants amics oblidats ! – que tot just arribàvem al món
universitari, ens interessaven i fins i
tot ens apassionaven amb aquella impaciència dels pocs anys. Aquelles llargues
converses, com tantes altres coses, ens obrien cada dia nous mons ,
horitzons insospitats , debat, inquietuds. El Dr. Marsà , que pel que veig,
aleshores tenia només 36 anys, utilitzava sempre un punt d’ironia, no sé si
empordanesa, que algú en ocasions confonia amb una actitud cínica. I a
vegades la confusió era plausible. Em fa l’efecte que a la Facultat de Lletres
, per rumors recollits entre companys, en aquells temps tenia més aviat
fama de sarcàstic, que ja s’hi acosta.
Un esdeveniment dramàtic ocorregut
en aquells mesos ha mantingut viu el record del professor Marsà i fou el
fet de que un dels seus fills , molt petits , va caure per una finestra des del
segon pis de la Residència on tenia l’habitatge el director. Jo estava
sol a la meva habitació de la planta baixa, ran la finestra, i vaig
sentir clarament el cop – un xap! esfereïdor i mortal – del cos de la criatura
contra terra. Potser un dels drames més espantosos que he viscut de prop
al marge de la mort dels meus sers estimats. Aquell xap! sec i funest, em
va ressonar a les orelles durant setmanes.
Al llarg de la meva vida he fet
sovint una cita anecdòtica del Dr. Marsà que vaig trobar divertida en el
seu moment. Ell deia que un dia volia fer la prova de posar a la seva
porta una placa de llautó que digués “ Dr. Francisco
Marsà.- Onomatòlogo - de 4 a 7 de la tarde” i deia :
– A veure de quin mal es ve a
visitar la gent !
Potser era una forma subtil de
recordar-nos que des de feia un parell d’anys era doctor, tractament que en
general cap resident li regatejava. Perquè les coses llavors eren així.
Passats els anys , com he dit, el vaig
retrobar a l’Escola de Periodisme. El vaig anar a saludar i a dir-li que no
podia assistir a classe perquè estava treballant. Em va rebre amb gran
cordialitat i per uns moments vàrem recordar els anys de la Llull, però
em va fer la impressió de que si no sabia gramàtica estructural – com era el
cas - no pensava aprovar-me. Vaig prendre unes classes particulars
ràpides amb el meu amic Xavier Fages, sense progressar massa. Resultat, suspens
més o menys dissimulat.
No vaig veure mai més al Dr. Marsà.
Ara l’he ensopegat a la pàgina de fills
il·lustres de Portbou. Perquè va néixer a aquella vila ? Sens dubte família de
ferroviaris, per tradició familiar. El seu avi era ferroviari i havia tingut
nou fills, alguns dels quals varen seguir la feina del pare. Un dels fills que
treballà als ferrocarrils fou el pare del crític d’art Angel Marsà, oncle del
gramàtic que ens ocupa. No és d’estranyar doncs que el seu pare fos ferroviari
també i durant una època residís a Portbou on va néixer el seu fill Francesc.
La seva carrera acadèmica fou sòlida –
quan el vaig conèixer tot just era professor adjunt a la UB -
arribà a catedràtic, publicà llibres i estudis, fou membre d’Acadèmies
com la de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Académia
Española, president de la Sociedad Española de Lingüistica i Secretari
General de la Universitat de Barcelona des 1974 a 1978, anys de
turbulències universitàries continuades.
No sé si mai va fer realitat aquell
experiment , tantes vegades manifestat, de posar a la seva porta el rètol de
llautó : “Dr. Francisco Marsà – Onomatólogo”.
I era fill de Portbou on segurament residí
molt poc, però empordanès, al capdavall
No ho hagués dit mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada