UN EPISTOLARI FRUSTRAT

 Els meus padrins,   que seguint la tradició eren els avis, varen morir tots dos quan jo era molt petit, fet natural i si voleu irrellevant més enllà de l’estricte àmbit familiar. Si en faig esment és per a dir que a casa per a complir aquesta tradició pasqual i barcelonina de “la mona”  ens vàrem haver d’espavilar , o potser senzillament passar-la per alt. Recordo però que per la Pasqua de l’any 1948 vaig tenir una magnífica “mona” guarnida amb un follet malcarat, obsequi del novel·lista Miquel Llor que passava uns dies de vacances a casa . 

I si algú segueix aquest blog ja em perdonarà que insisteixi en el personatge, però el fet de que jo l’arribés a conèixer i que fos amic de joventut del meu pare m’impulsa a reiterar una mica el seu record quan aviat farà cinquanta anys del seu traspàs. I també perquè em sembla que se’n parla poc.
Potser no existeix una biografia solvent de l’escriptor – fins a on arribo , tot em fa pensar que no – més enllà de “L’evocació biogràfica de Miquel Llor” que va publicar el 1983 el seu nebot Elias Valverde i Llor, semblança del novel·lista que traspua afecte sincer per tots costats, sentiment que valida sobradament una biografia.

Miquel Llor i el meu pare, Alfons Puig, no sé com es varen conèixer, molt probablement a l’Ateneu barcelonès que ambdós freqüentaven a començaments dels anys 30. Coincidiren  potser a La Publicitat i tal vegada  a La Nau, diaris en que el meu pare col·laborava esporàdicament mentre feia la carrera de medicina i alimentava aspiracions literàries. Llor era col·laborador de “Mirador” aquella extraordinària revista que estava en l’òrbita  de la gent de La Publicitat i d’Acció Catalana.   Potser compartiren ideals i somnis, gust per la música i afecció a la literatura. Es varen fer amics, em sembla intuir que amb una amistat sòlida i sincera que la distancia, amb els anys,  va anar fent malbé de forma inevitable.

D’aquella amistat en queden unes cartes de Llor al meu pare, un petit epistolari, molt més reduït del que devia ser originàriament però quan a una casa i a un país hi ha passat una guerra civil molts papers íntims i irrepetibles es perden per la lògica de l’absurd. El propi domicili barceloní de Llor va quedar literalment traspassat per una bomba que potser convertí en cendra algunes cartes del pare.
Poc abans del conflicte – el 5 de maig del 1936 – a la revista “Victors” de Girona hi apareixia un article signat Alfons Puig en el qual es feia una elogiosa ressenya de la darrera publicació de Miquel Llor “ El premi a la virtut o un idil·li a la plaça de sant Just”.
Després el llarg silenci.


 
Ara em semblaria una mica imprudent, potser deshonest,  fer publiques les cartes de Llor que guardo amb sentiment de nostàlgia i afecte , record del pare desaparegut i de l’amic entrevist de molt lluny. Però per a donar una petita mostra de quina intensitat d’afecte uní els dos amics vull transcriure tan sols un petit paràgraf  d’una carta de Llor datada el 13 de gener de 1941, la primera després del gran daltabaix. Llor li recorda al meu pare que no s’havien vist des de la Pasqua de 1936, i li diu intensament “ ... voldria veure’t i provar de reproduir per una estona aquelles estones de diàleg que en certs moments semblaven un monòleg i que ni abans ni després no he encertat amb cap altre amic, ni m’interessa...”  Tot seguit li dona notícia de la seva feina literària, en moments tan adversos : “ ...D’aquí un parell de mesos em refio deixar enllestit “El somriure dels sants”. Després el desaré fins que el cel s’assereni...”.
Segurament en altres circumstàncies personals, del país, de  família, del neguit de la subsistència – un fent de metge,  l’altre comprant i venent antiguitats – avui potser tindríem un llarg i preciós epistolari de dos amics – un d’ells escriptor il·lustre – que seria objecte d’estudi, d’una tesi i potser d’una docta publicació.
L’epistolari possible les circumstàncies el varen frustrar.
Queda la brillant  i indiscutible obra de Llor. A mi l’estima eterna pel meu pare.
I el record d’una mona de Pasqua amb un follet malcarat.