L’ENGANYIFA DE MASTER CHEF

Un servidor – ho saben bé els qui em coneixen -  des de fa anys és un modest afeccionat a la cuina. He anat acumulant llibres de receptes, he volgut conèixer la cuina d’alguns grans xefs i, sempre que he pogut, en els mes viatges he procurat acostar-me a la cuina més genuïna del país on era. He cuinat, amb èxit variable, per la meva família i els meus amics, procurant fer una cuina senzilla, tradicional, amb bons productes del país i possiblement amb escassa creativitat i fantasia.  A la meva cuina no hi ha cap bufador, ni bosses d’alginats, ni sifons de carbònic, ni nitrogen líquid, ni culleres foradades per “esferificar”. Les úniques eines per a “desconstruir” son un parell de ganivets esmolats i una trinxant de mitja lluna, d’aquells que ja no se’n troben i quan he volgut fer una pilotilla rodona l’he fet amb les mans, netes, però amb les mans.

Degut a aquesta afecció vaig començar seguint un programa de televisió que es diu “Master chef” en el convenciment que seria un programa de cuina on veuria treballar a altres afeccionats com jo mateix que estaven vivint un període d’aprenentatge i perfeccionament les setmanes de  duració del programa. Potser hi veuria alguna idea  curiosa, alguna recepta interessant i al meu abast o una forma de manipulació desconeguda per mi.

L’èxit de fórmula es veu que ha estat esclatant, diverses televisions del món han comprat els drets per a reproduir el programa, s’han fet versions infantils, el volum de “merchandisign” és enorme – llibres , cursos on-line, davantals, estris de cuina, campaments de vacances, etc -  i el programa ha acabat essent un “reality show” com el  “Show de Truman”, pel·lícula interessant i en la que es denuncia que en el món d’aquesta mena de programes de televisió tot acaba essent una gran mentida.

 Ahir vaig veure el programa inicial  de la quarta edició d’aquest show  de pretext culinari. No hi tornaré. S’ha acabat. Tot és fals. Com pot ser  que entre 20.000 aspirants dels que han de sortir tan sols 30 persones per a competir pels 15 llocs que jugaran, com pot ser si es realitza una selecció rigorosa segons la qualitat culinària dels plats presentats a les fases de preselecció, surtin ” casualment” dues germanes bessones que s’estimen molt, surti una mare i un fill que competeixen per un lloc amb llagrimeta inclosa, com és comprensible que surti una “starlet” presentadora de la televisió de Veneçuela i  que ha estat “chica” portada Interviu lleugera de roba, com pot ser que surti una mare de 6 fills, i hi hagi entre 30 aspirants  un anglès, un filipí, una russa, un rentaplats, un peruà,  un argentí, (cal assegurar  espectadors de sudamèrica),  una esportista d’elit, una àvia, .... Fins hi tot  es va atorgar  lloc a un concursant no pel seu plat si no perquè va demanar en matrimoni a la seva xicota davant les  càmeres.  El bo i el dolent, el prepotent i l’humil, el que plora i el que riu. La cuina – que ni es veu – és el de menys.

Enganyifa, estafa, frau .... Tele 5 pura i dura.  D’aquells 30 concursants aspirants als 15 llocs, quasi la meitat varen fer com a plat “estrella” bacallà confitat , o sigui posat en una cassola amb oli a foc ben baix i amb un parell d’espàrrecs migpartits .  Un altre va fer un bistec de bou a la planxa  amb puré de patata . I és un dels 15 millors entre 20.000 !  Au, va !

I un jurat, suposadament de professionals competents fent el paripé, posant cara de preocupats quan han d’eliminar a algú i tenint les seves cuines, tant estelades , en el més complet abandó.

S’ha acabat per a mi Masterchef. Com s’ha acabat l’interès pel restaurant Àbac de Barcelona i el Bohio de Toledo. I els brindo la idea de que pels propers programes substitueixin a la tibada senyora Vallejo-Nágera per una que es diu Raquel Bollo – nom ben culinari -  que és una professional d’aquesta mena de reality shows.