Segueixo amb profunda i amarga tristesa la virulenta i
incomprensible polèmica entre en Josep López de Lerma i l’alcaldessa de la meva
ciutat, Marta Felip, que llegeixo a les
pàgines del Diari de Girona
No és això companys, no és això.
A n’en Josep López el conec de fa molts anys, tot i que la nostra relació ha estat molt
distant tant per la naturalesa de les seves responsabilitats polítiques com per
la meva feina professional de peu pla, ja que el meu pas per la política fou
fugaç. Ell en visqué tota la vida. Ens coneixem, però dels temps en que tot era
il·lusió, entusiasme, esperança i no hi havia gaire res a repartir : campanyes electorals, victòries a mitges,
derrotes, aplecs a Santa Bàrbara de les Pruneres... convenciment profund de que
era possible en democràcia fer un país
nou, on valgués la pena viure. Aquest era un slogan de Convergència quer en Josep segur que havia repetit a
dotzenes de mítings. En aquelles èpoques, com els Jocs olímpics, es feien amics
per sempre. Però....
No és això , companys , no és això.
A què ve ara aquest to dolgut, ferotge, sangonós ,
aquesta mossegada traïdora a la iugular de l’alcaldessa Felip , a qui no he de defensar perquè ho sap fer prou
bé tota sola. Però és el to que em dol , és la ràbia , és la voluntat de ferir.
La crítica, la democràcia, la convivència, la discrepància no és això, companys
, no és això . Josep, ho saps prou bé . I també saps que no sóc dels qui volen
repartit carnets de res ni a ningú. L’únic carnet que tinc és el de CDC i me’l
varen donar l’any 1976 i encara el conservo, polsós, però el conservo.
El meu únic ex en política és el d’alcalde de
Figueres, que recordo amb orgull. Per això em dol aquest ferotge atac a la
Marta Felip del que no n’arribo a capir
ni la intencionalitat ni què el provoca. No crec que uns resultats electorals
de fa dos anys - que reiteradament invoques - o haver trobat un sot a una
vorera o una caca de gos a Figueres siguin raons suficients per a provocar
tanta ira desmesurada i fins i tot grollera. Dona la sensació Josep, i ho dic
des de l’afecte de vells companys de partit, que has perdut els papers, has
equivocat les formes - un mestre no ho hauria de fer mai això - , sembla que
amagues un ressentiment, un despit, un afany de revenja que potser un dia o
altre ens hauràs d’explicar els simples espectadors d’aquest sainet trist,
decepcionant, dolorós. T’agradaria que jo parles malament de Sant Feliu i de com el menen ara ?
El viatge a la Xina ? Mira, jo tampoc l’entenc. Però tampoc entenc els que
fan els diputats per a controlar
eleccions a Xile o a Singapur. Tanta moguda com hi ha ara als aeroports, tant
de controls, tantes demores i el risc d’extraviar equipatges que hi ha... Però
aquesta seria una qüestió menor.
Es el to, és l’acidesa, és la mala baba, és oblidar
que tot el que has estat en política ho deus al mateix partit en què milita la
Marta, encara que ara no en siguis militants. O la irritació ve d’aquí ?
No és això, companys, no és això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada