Potser ho he dit en algun altre lloc
però em compto entre els milers de persones que inicialment - moment imprecís -
ens refiàvem del criteri i la selecció que feia la Guia Michelin de restaurants
i hotels, però poc a poc he anat perdent la fe en aquest llibret vermell, ara
ja molt gruixut, que solia ser consultat amb una devoció similar a la que la progressia consultava el llibre
vermell de Mao. I la més exquisida, l’ elit gauchista, compatibilitzava la consulta dels dos llibrets vermells
justificant-ho amb un discurs de
coherència dubtosa.
Darrerament per
a orientar-me una mica sobre establiments de la ciutat de Paris - és molt gran
Paris! - he consultat una edició relativament recent d’aquella guia ( 2014) hi
he pogut comprovar la cura que tenen els il·lustres inspectors de la casa en classificar
els restaurants per nivell d’excel·lència (una, dues o tres estrelles), però igualment pel tipus de cuina
que practiquen o ofereixen.
Així he vist que
hi ha a la “ ville lumière” - sobrenom que potser va merèixer al segle XVII
però que potser avui no li escau del tot - nou restaurants de 3 estrelles,
catorze de dues i setanta-un distingits amb una estrella, més desitjada que les
del firmament. Total noranta quatre restaurants estrellats. Anant a veure la
rigorosa classificació per tipus de cuina - hi ha classificacions per a tots
els gustos, preu, ubicació, dies d’obertura, oberts després d’espectacles, etc.
- m’ha encuriosit veure quants establiments eren considerats conreadors de la
cuina tradicional, ja que si un va a
Paris té, o hauria de tenir, un interès
relatiu en visitar un restaurant tailandès o xilè ja que potser és millor anar-hi
a Bangkok o a Santiago. He pogut comptar
a la guia cent seixanta restaurants de cuina tradicional i , oh sorpresa ! entre tots aquests tan sols un estava distingit amb una trista
estrella. De vint-i-vuit japonesos, tres eren estrellats i la resta de
rutilants condecoracions, 90 exactament, es repartien entre restaurants que
oferien una cuina denominada per la guia “moderna” i “creativa” mots d’una ambigüitat considerable.
No hi ha en tot
Paris algú que faci un ris de veau a la
crème, un boeuf a la mode, une sole meunière, un coq au vin, un souflé au vieux
comté, un canard a la sang, unes
ecrevises a la nage, uns rognons de veau a la moutarde, un caneton a la rouannaise,
un homard breton, una poularde de Bresse demi-deuil, une selle de chevreuil
grand veneur, etc, etc. que mereixi
encara que sigui una solitària i rutilant estrella de la Michelin ?
Em fa l’efecte
que els assenyats inspectors de la guia els ha entrat un fulminant atac de
pànic de semblar antiquats, massa clàssics, potser passats de moda, fins i tot
una mica carques. Podria ser que aquesta por cerval i incontrolada els hagi
entrat a l’empresa que any darrera any ha anat incrementat la tirada i la venda
del llibret vermell en qüestió i per tant calia seguir la moda, anar cap on
bufa el vent de les escumes, les flors i violes, les racions minimalistes, les
boletes que esclaten, les algues de nom llatí, les decoracions exquisides, les químiques del
nitrogen, dels alginats, del gas carbònic, de les coccions al buit i a baixa pressió.
Benvinguda la
innovació, però - ho deien els clàssics com Aristòtil - la virtut es troba en
el just punt mitjà. No 1 a 90
Vaig acabar
anar al barri llatí on al bistro Allard ens vàrem menjar un ànec
amb olives amb un Mercurey del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada