No sé si en uns
moments en que la corrupció dels polítics, sobretot del PP, ha arribat a uns
nivells d’escàndol còsmic i un dels símbols del tràfec d’influències, el nepotisme
i el tracte de favor ha estat precisament “la porta giratòria” - sortir d’un càrrec per
ocupar una canongia millor -, no sé si titular així un llibre de memòries d’un
periodista és un encert, és oportunisme
o és irònica sornegueria.
També és veritat
que en aquest relat d’en Lluis Foix, ens explica que entra per “aquella porta giratòria”
del carrer Pelai com a becari i en surt redactor, entra redactor i en surt
corresponsal, entra corresponsal i en surt sots director, entra sots director i
en surt director. I així en diverses
ocasions i amb diverses responsabilitats .
En tot cas l’interès
del llibre rau en la trajectòria d’un periodista de La Vanguardia que explica
com era la redacció d’aquell gran diari a mitjans del segle XX fins al trasllat
a les noves instal·lacions. Destriant tot el que de autojustificació tenen
totes les memòries, jo diria que aquesta obra de Foix completa, potser sense
voler-ho - o potser a plena consciència - una trilogia que estaria formada per Servitud de Joan Puig i Ferrater , La Historia de La Vanguardia de Gaziel i
que clouria el llibre que comentem.
El llibre de
Puig i Ferrater, de forma novel·lada, explica amb colors vius el que era la tenebrosa
redacció del diari barceloní - sense dir-ne el nom- a inicis de segle. Les
enveges i misèries, les feines rutinàries i poc creatives, la constant actitud
servil dels redactors en front la propietat. Un periodisme sense grandesa,
sense atractiu, miserable, sense
realització, que acaba en un dolorós fracàs personal.
La Historia de La Vanguardia de Gaziel, en seu moment editada per les Edicions Catalanes de Paris el 1971 i recentment reeditat aquí, és un llibret escrit des del dolor, des del despit, potser des de l’amargor de l’exili. Segur. Gaziel que no fou ben tractat pel diari - per dir-ho així d’impersonal - es mostra sarcàstic, cruel i incisiu amb la propietat d’aquell gran rotatiu, tot i que al marge de la crítica als “amos” , es descriu el que fou la redacció en uns anys especialment conflictius, igualment amb les intrigues, conspiracions i deslleialtats pròpies de totes les lluites pel poder. Cal justificar una mica Gaziel recordant que l’amo del diari va declarar en tres ocasions contra ell en el judici de responsabilitats polítiques el 1939.
El llibre de
Foix descriu la vella (1967) redacció de
La Vanguardia, ens explica la seva trajectòria personal , cita repetidament “la
propietat” - es veu que en aquest mitjà
és element decisiu- sempre de forma respectuosa i positiva ( Foix encara està en l’òrbita del diari) i
acaba amb el relat de les èpoques de corresponsal, molt interessant, amb
anècdotes curioses i altres episodis amb ribets èpics plausibles. No en va el
corresponsal de guerra és una de les professions més arriscades del món.
La descripció de
Foix és la de La Vanguardia - sempre ambigua - que hem viscut i els noms que hem llegit :
Santiago Nadal, Jaime Arias, Tomas Alcoverro, Augusto Assia, Lluís
Permanyer, el nefast Luis de Galinsoga.
I entre mig algun conegut com Albert Manén, Manuel Ibàñez Escofet o Joaquim
Escudero.
Aquest és el valor
afegit del llibre: descriu La Vanguardia del nostre temps .
Del meu, vull dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada