LLIBERTAT DE DIACRITIC

Un, que va balbucejar les beceroles al col·legi dels “hermanos” a mitjans dels anys quaranta del segle XX, no cal que pregoni que el català llegit i escrit l’aprengué tard i malament, prim de sintaxi, prim d’ortografia i no al dir que encara més prim de semàntica i morfologia, que sembla que son les parts més consistents  de la ciència gramatical.

 

Però ara, de cop i volta, quan l’Institut d’Estudis Catalans i la seva secció Filològica pretén reduir el nombre d’accents diacrítics emprats en català,  passant de 150 a 14  - és una retallada molt més important que la de sanitat i ensenyament juntes ! -  un es comença a preocupar i s’adona que Omnium Cultural potser ha estat massa pel procés - no cal dir res més , el procés - i poc per vetllar la llengua i controlar una miqueta els arguments que dóna ( o dona)  IEC per aquesta supressió, alguns dels quals son purament retòrics, filosòfics o poc entenedors  i per tant , per a mi, poc consistents.

Obviament no entraré en cap mena de consideració filològica ni gramatical, ni res de tot això tan elevat del que no hi entenc res, però em fa gràcia que un dels accents que s’ha mantingut és el de la paraula deu(10) i Déu que queden perfectament diferenciades per l’ús de la majúscula, com ha de ser. Però això tampoc es porta.

La polèmica ha esclatat. El propi president de la Generalitat  ( Ostia !)  ha dit que és un error ( encara que és una autoritat política, no gramatical) i altres instancies solvents científicament també s’han pronunciat calorosament al respecte. A mi modestament  em fa l’efecte que o bé és una qüestió de moda entre els filòlegs del món o bé és una concessió al nou llenguatge (!) dels mòbils i tablets que no estan per accents ni petiteses d’aquestes.

En ambdós casos em sembla una frivolitat que es tracti la gramàtica de la nostra torturada llengua com si fos un estampat de temporada o el llarg de la faldilla o bé usant el pretext de facilitar l’aprenentatge i l’únic que es fa és facilitar la destrossa sistemàtica de la llengua en els missatges xifrats que suposadament en català intercanvien molts de joves amb el mòbil.

És curiós, no obstant, que entre tanta ignorància idiomàtica com hi ha en aquest món, el tema dels accents diacrítics hagi aixecat un a polseguera mediàtica tan considerable. Contraris i partidaris  d’aquests petits accents - que ben mirat no son casi res - bescanvien paraules gruixudes, s’apassionen com en un derby i estan disposats a donar la sang per mantenir - o per suprimir - aquesta ratlleta minúscula de tinta  sobre un mot, argumentat que la identitat de la llengua, del país, de la Catalunya gran, rau precisament en aquesta ratlleta.   

Jo sense cap argument filològic, sense cap coneixement de gramàtica, sense cap mena d’autoritat,  sóc crític amb la supressió dels diacrítics,  que a mi no em feien cap nosa, i proposo una solució, com fan alguns partits polítics, aconsellaria que IEC donés llibertat  de diacrític .

I tots contents.