La nit de Reis de 1956, moment en que va morir Manuel Brunet,
jo encara no havia complert catorze anys. Em faltaven trenta nou dies per
arribar-hi. Per tant els meus records del personatge son vagament imprecisos –
no del tot – doncs han passat molts anys, i no deixen de ser uns records
viscuts amb ulls d’infant, potser mitificats, potser provocats parcialment per
imatges, opinions i comentaris sentits en boca dels adults del meu entorn,
principalment el meu pare, a qui afortunadament vaig escoltar molt.
El meu pare i Brunet foren amics. A l’edició de 1946 de “Cada dia és festa”, Brunet escriu : “A Alfons Puig, artista de cap a peus, amic
pressentit i ara descobert. Manuel Brunet. Figueres , 29 d’agost de 1947”,
això fa suposar que malgrat la possibilitat de coincidències barcelonines
anteriors ( a l’ Ateneu p.e.) , la coneixença es produí quan l’escriptor
s’establí a Figueres.
Fou en aquesta època en que junt
al pintor Ramon Reig fundaren una tertúlia que si no recordo malament es feia
cada dilluns al vespre a casa nostra. A aquesta tertúlia la varen batejar
irònicament “classes de solfa” doncs la música havia de ser l’objecte principal
de la conversa cosa que no es devia complir del tot. Em sona vagament haver
sentit el comentari que dins la sòlida cultura de Manuel Brunet la música
ocupava un lloc petit i ell, conscient d’aquesta llacuna, va escollir a dos
melòmans locals reconeguts com Reig i Puig
per a mantenir-hi una conversa setmanal.
En la dedicatòria que Brunet fa
a Alfons Puig del seu “Salteri de la Mare de Déu de Montserrat” hi llegim : “Al meu estimat amic Alfons Puig, el meu
professor de música i fundador de les meves “classes de solfa”. D’ aquestes
tertúlies si que recordo amb precisió la comèdia que setmanalment feien Reig i
Brunet en saludar-se, ben segur que per a diversió dels dos únics espectadors
que èrem la meva germana i jo – el pare encara era vidu - . L’abraçada era
recargolada, amb passes de ball i exagerades gesticulacions que provocaven la
nostra rialla d’infants.
Brunet, és sabut, era vigatà,
home de terra endins i de ciutat levítica i per tant segurament poc donat a les
expansions marineres, a les aventures nàutiques. Per això son curioses les
fotografies, datades a 1949 (?) d’una excursió a la platja de Garbet en les que
junt a mi mateix que era una criatura, hi apareix Brunet amb un vestit de bany
d’aquells de l’època – de tirants i de punt -, cobrint la calva amb un
barret i, per dir-ho ràpid, amb el cul en remull. En
una de les fotografies, per a mi la més simpàtica, Manuel Brunet amb mig cos a
l’aigua aguanta a la mà una branquilló de tamariu, potser en record i homenatge de la seva protagonista
del “Meravellós desembarc...”
Brunet , home de tertúlia, de
redacció, noctàmbul – malgrat la por que li feia anar de nit pels carrers –
tenia diversos cercles de conversa o de relació. Un era el Casino Sport on per exemple ni Reig ni el meu pare hi
assistien. Hi havia la tertúlia de la sala d’art Icaria de Josep Mª Fortunet on
coincidien amb Reig, el meu pare, Josep Bonaterra, Sibecas, Martínez Lozano –
jove pintor a qui varen ajudar a arrencar la carrera professional - . Hi hagué
les “classes de solfa” repetidament
citades . Hi hagué el grup de “Canigó” on com a deixebles hi deixà al meu
entendre, a Joan Guillamet i potser a Miquel Alabrús.
La lectura de la magnífica biografia de
Manuel Brunet feta per Francesc Montero ha despertat en mi aquesta evocació i
m’ha confirmat que tan sols els estúpids
no saben apreciar tots els matisos de gris que van del blanc al negre. L’àmplia
gamma de tons clars i foscos que hi hagué en la vida d’aquest vencedor vençut,
desmesurat i tendre, biliós i enternidor que fou Manuel Brunet, autor, no ho
obliden mai els empordanesos, de “El meravellós desembarc dels grecs a
Empúries” i el magnific assaig sobre
aquesta nostra terra que el segueix i que és un tros de prosa magistral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada