dilluns, 27 de març del 2017

UNIÓ DEMIOCRÀTICA DE CATALUNYA

El dia 26 de març de 1968, perdut anonimament entre uns pocs centenars de persones, vaig assistir a l’enterrament de Pau Romeva president a la clandestinitat d’Unió Democràtica de Catalunya i únic diputat que el partit obtingué al Parlament a les eleccions de 1932. Ben segur que gairebé cap dels qui ahir varen signar l’acta de defunció del partit - això sí amb la cara molt llarga - eren presents en aquell comiat-homenatge al ciutadà Romeva,  fundador d’ Unió Democràtica de Catalunya el  1931.
 
Com potser tampoc havien estat mai al cementiri de sant Genís dels Agudells a visitar la tomba - mentre hi fou - de Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pels feixistes,  lloc que en aquells temps tèrbols, també de tant en tant,  anàvem a visitar.
En aquells anys seixanta inicials havia militat a les joventuts d’Unió amb més entusiasme i esperança que no pas eficàcia. Eren anys en que un cert compromís era  inevitable per a tranquil·litzar consciències. Hi recordo en aquella tropa clandestina a ne’n Josep Miró, en Santi Guillen, en Ferran Camps, l’Artur Perelló, en  Xavier Maluquer, en Ramon Satorras, l’Albert Vila, en Miquel Coll fill, en Joan Vallvé, en Lluís Mercader... comanats més o menys per uns joves una mica més grans que nosaltres que es deien Llibert Cuatrecases i Manuel Cardenya  i de lluny per l’Anton Canyellas i encara més lluny pel senyor Miquel Coll i Alentorn.
Foren anys d’aprenentatge pel que sabíem que inevitablement havia d’arribar : la democràcia i una certa llibertat pel país. Tot però era confús, poc rigorós, efervescència dels pocs anys : l’humanisme de Maritain, el personalisme de Mounier, la militància catòlica de Peguy que es barrejava amb els llibres bàsics del catalanisme polític com “La nacionalitat catalana” de  Prat de la Riba, “Lo catalanisme” de Valentí Almirall, “L’esperit de Catalunya “ del Dr. Trueta, “Per la concòrdia “ de Cambó o “Noticia de Catalunya” de Vicens Vives. Avui, els catalans post-moderns, en dirien “ una empanada”.
 
Recordo amb tímid orgull - termes potser contradictoris - les visites al despatx del senyor Coll i Alentorn a la seu de Filatures del Segre a la ronda Universitat,  en una d’aquelles velles oficines de fusta noble i vidre glaçat, una mica polsoses, amb paquets de flocs de llana, bobines de fil i arxivadors del segle XIX, que inevitablement evocaven les pàgines barcelonines de “Mariona Rebull” esposa del fabricant Rius . Amb el senyor Coll parlàvem de política - parlava ell - i jo, pobre de mi, recollia les directrius del que es podia fer per a formar nous joves militants.
 
Eren  aquells anys - “25 años de paz” -  en els que ens havien ensenyat que el comissari Creix després de la primera pregunta i abans de la primera plantofada et deia en veu de tro : “Y ahora no me digas que eres demócrata-cristiano ! “. Malgrat això encara vàrem sortir alguna nit amb l’spray. I algun va rebre la primera plantofada a Via Laietana.
Després vingué la diàspora, un silenci llarg, la vida, el compromís d’anar fent país, que es feia també amb la feina, la família, l’esperança... En arribar la democràcia tant desitjada molts dels que havien estat a Unió ens vàrem comprometre amb Convergència més al dia ... per acabar fent una coalició, poc entusiasta,  amb Unió.
La historia d’aquella relació - potser incestuosa ? - no cal que la recordem perquè em fa l’efecte que tingué pocs moments d’autèntic amor i a l’hora de la veritat va acabar amb un divorci sense avinença ni pacte que va fer molt de mal a l’espai polític que volien representar.
Ara, però, dol la desaparició d’un partit històric de Catalunya - també me’n va fer la supressió del PSUC - en definitiva per falta de pagament, potser per una mica de supèrbia, potser per tossuderia, potser per una gestió poc encertada.
Unió morta i enterrada, Convergència desapareguda. Aquella coalició tan poc desitjada per molts,  ja no hi és ni hi serà més. 
Ja sabeu què és preguntaven els clàssics llatins :  qui prodest ?  
Potser que ara també algú s'ho pregunti.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada