JOAQUIM FORT DE RIBOT

S’acaba d’inaugurar al Museu de l’Empordà i també a l’antic escorxador - equivocadament rebatejat com a Casa Empordà  - una gran exposició de l’obra fotogràfica inèdita del  gran artista “amateur” que fou en Joaquim Fort de Ribot. Artista en el sentit més ampli, literal  i renaixentista del terme.

En aquesta ocasió es presenten una llarga sèrie de fotografies en blanc i negre de gran format que recullen una petita part de les innombrables imatges sobre monuments, especialment romànics,  que en Fort va captar amb la seva màquina tot seguint entusiasta - entusiasme sempre mesurat - de l’obra teòrica d’Alexandre Deulofeu sobre l’origen, potser,  empordanès d’aquest estil arquitectònic. Arcs, voltes de canó, capitells, arquivoltes, espadanyes, arcuacions i paraments d’opus spicatum, retratats amb rara perfecció mostren les rutes del romànic, no tan sols empordanès i del Rosselló si no que resseguint el camí de sant Jaume arriben fins a la Catedral de Compostela i altres temples exemplars per a la confirmació de la teoria deulofeuniana, perseguidora de dates de consagració dels temples veïns, o no tant veïns, de sant Pere de Roda ( ara sembla que es pot tornar dir així ).

 

L’altra temàtica de les exposicions ens mostra la dimensió humana, els retrats d’amics, cares conegudes i entranyables, els interiors domèstics, el paisatge agrícola - no cal oblidar que Fort exercia de propietari rural d’una important pairalia -  alguns artistes nostres, insospitats racons de la comarca, insòlits retrats d’evocadora tendresa. Potser per això l’exposició porta el títol - una mica críptic - de “Fort. El temps no importa”. Es clar , la fotografia ho fa tot inamovible i etern. Instants intemporals sobre paper. Potser haurem d’esperar el catàleg per acabar d’entendre el veritable missatge del títol.  En qualsevol cas la mostra és un testimoni impactant del país en els anys 50 i seixanta del segle passat i de la seva història feta pedra i de la seva vida cultural.

 

Però la curiositat cultural i la vocació artística de Joaquim Fort no s’acabava en la fotografia . Ni molt menys. Fort era un exquisit i documentat afeccionat a la música tant com a auditor crític i atent com a intèrpret de diversos instruments que dominava, mai amb la tècnica i perfecció que ell volia. Síntesi d’aquestes dues afeccions hi ha a l’expo del Museu una fotografia que a mi em va resultar especialment emotiva: un trio de flautistes,  bona part de la família Fort, tocant dempeus davant una columna de Sant Pere de Roda –abans de la reforma del paviment – amb una nano, que no he sabut identificar,  fent de faristol i aguantant la partitura oberta. Tota una síntesi dels interessos artístics d’en Quim.

 

També en l’afecció a la música coincidia amb Deulofeu amb qui, junt al meu pare Alfons Puig i en Màrius Fàbrega pastisser,  ocasionalment  formaven un quartet de corda i es reunien periòdicament, a vegades al famós  mas d’en Deulofeu, a interpretar Vivaldi, Corelli i Haydn.  Interpretacions que quasi sempre en Fort – perfeccionista de mena – trobava deficients d’afinació i tempo.

 

Fort fou un sòlid astrònom amateur, un coleccionista d’aparells de fotografia rigorós i sistemàtic, aplegant un nombre significatiu de màquines i models de gran valor històric.  Membre de l’equip que va posar en marxa el nou Museu de l’Empordà, malauradament amb curta durada, membre de diverses juntes d’associacions musicals i element actiu en quasi totes les reunions musicals privades de la ciutat, com va recordar amb justes paraules en Gonçal Comelles en l’acte d’inauguració.

Excel·lent iniciativa, magnífica realització, guiatge de categoria del fotògraf Josep Algans, acte de gran nivell cultural i alhora de justícia que reivindica el nom de Joaquim Fort com a artista però també com a excepcional amant de la gran música i home de sensibilitat extrema per apreciar totes les formes de l’art. Possiblement un dels darrers dilettantes del nostre petit país.

L’acte inaugural es va cloure, com no podia ser d’altra manera, amb un petit recital de violí a càrrec de l’esposa d’en Gonçal Comelles, interpretat magistralment amb el mateix violí que en Quim Fort tantes vegades havia acaronat amorosament.