UN BARÓ SENSE CARRER

Buscant una cita relacionada amb la gastronomia i el vi a casa nostra durant el segle XVIII he anat a parar al “Calaix de Sastre” obra torrencial sortida de la ploma fèrtil de don Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, fill de nobles catalans per les dues bandes i nebot d’aquell  famós pendó, virrei de la Perricholi.

 

Ben diferent de caràcter i conducta va sortir el baró que viatjà ben poc, quasi sempre per Catalunya, era missaire contumaç de tradició jesuítica, home d’una sola muller, cosina seva  per a no anar  a cercar massa lluny, muller a la qual va fer, entre rosari i rosari, vuit fills i filles algunes de les quals anaren a engrandir la nòmina monacal del monestir de Jonqueres.

Avui, amb una viquipèdia més o menys fiable, intentar explicar una mica de biografia del

 

personatge és innecessari. Voldria recordar tan sols – perquè alguns  no ho recorden – que el seu llarg dietari (1769- 1816) escrit en català del que es parlava aleshores – per ell el castellà era la llengua del “catastro” que volia dir impostos -  és possiblement el document, la crònica si es vol,  més important i fiable de la Barcelona del segle XVIII. Com tants altres membres de la petita noblesa catalana amb un passador econòmic desfogat, don Rafel no tenia gaire res a fer ... i escrivia el que passava al seu voltant pel seu divertiment, com ell mateix ens diu. Festes, excursions, funcions religioses, saraus, els petits esdeveniments diaris i les grans preocupacions del seu temps com foren la revolució francesa, la guerra gran i la perversa influència dels “gavatxos”, com els anomena ell, queden puntualment reflectits en aquest diari ingenu, amè i curiós.

Amic de “la bona vida i del bon viure”, llaminer de  la xocolata i en general de la taula ben servida, amic de la platxèria i prenedor de rapè, temerós de Déu i dels revolucionaris, no essent ni científic ni il·lustrat i sense ell voler-ho possiblement fou l’escriptor català més important del seu temps. Prou estudiosos hi ha per a confirmar-ho o desmentir-ho.

I heus aquí que un dia de l’any 2007 – ara en farà deu – l’ajuntament de Barcelona sota la vara de l’alcalde Hereu, en el sentit més ampli del terme, va decidir  treure el nom de duc de la Victòria que lluïa un carrer de la ciutat, per oblidar un personatge de memòria poc grata al país ja que el seu programa per a Barcelona era bombardejar-la com a mínim cada cinquanta anys. I com a premi  li van fer una carrer !

La proposta de canvi va generar polèmica. Els veïns no volien canvis. L’ajuntament sí.  Doncs bé algunes entitats tant sospitoses com Omnium Cultural, l’Ateneu Barcelonès i el Memorial 1714 varen proposar que aquest carrer de nova denominació es dediqués a la memòria de don Rafel d’Amat, baró de Maldà –no per ser baró si no per haver donat fe de la Barcelona del seu temps.

 

Solució salomònica i estúpida. El carrer va perdre “la Victòria” , el record  del baró passà a millor vida i el carrer acabà per  dir-se “carrer del duc”,  que no vol dir res i no va fer content a ningú. Allò de baró devia sonar a la majoria sectària a burgesia putrefacta mentre que duc, potser es referia a un ocell. O a un “pàjaro”.

I així estem, que el pobre don Rafel d’Amat i de Cortada a l’obra del qual han de recórrer historiadors, etnògrafs, memorialistes ciutadans, especialistes en Barcelona i regidors que pretenen fer una cita culta i no saben a on anar, encara està sense carrer al barri vell de la ciutat on va viure i que tant devia estimar doncs en va descriure tots els detalls de la petita historia.

Ara amb la Colau i en Pixarel·lo, encara ho té més magre.