PLINIO

En una d’aquestes sortides que ara se’n diuen  ”Enoturisme” faig parada i fonda a la citat manxega de Tomelloso. Casualment – a vegades sí existeixen les casualitats -  l’hotel on m’allotjo és davant per davant del local de la Policia Municipal del poble, departament que identifico pels dos o tres cotxes patrulla amb el sostre  ple de llums de  colors i les tres o quatre motos amb antenes llarguíssimes i  suposo que potents sirenes instal·lades als manillars.

I això em porta a recordar velles lectures.

Des de la terrassa d’un bar proper, davant una copa de vi del país i unes albergínies confitades, denominació Almagro, observo l’activitat considerable d’aquell “cuartelillo”. Entrades i sortides, cotxes que van i altres que venen, motos que surten disparades amb un conductor rigorosament uniformat i amb un casc com aquells d’anar  a la lluna. Dintre, suposo, un munt de denuncies, multes, partes, estadillos, informes. Paperassa.

I penso en  Manuel González a) Plinio,  l’imaginari cap de la guàrdia municipal d’aquest poble de La Mancha, creat pel gran narrador que fou Francisco Garcia Pavon, fill de la vila i que sabé enginyar un estil de novel·la policíaca amb protagonistes carpetovetònics – en el sentit històric del mot -  rurals, autèntics, senzills i enginyosos que no tenien res a veure amb els detectius literaris més famosos de l’època.

Parlem dels anys cinquanta i seixanta del segle XX.

En una enquesta a deu escriptors actuals de novel·la negra en castellà, tan sols un recorda el nom de Garcia Pavón com a precursor d’aquest gènere, creat molt abans que se l’empesquessin el Vázquez Montalbán o el González Ledesma. Molt més lluny encara el Montalbano de Camilleri i el venecià Brunetti de Donna Leon. No voldria dir si és jut o no però en qualsevol cas és una considerable falta d’informació.

En aquells anys els qui tenien un cert interès per aquest gènere literari, sempre considerat - potser equivocadament – una mica de to menor, havien de recórrer  a criatures literàries de característiques ben diferents: el ridícul Hercule Poirot d’ Agatha Christie, el sòlid Jules Maigret de Simenon, el morfinòman violinista  Sherlock Holmes de Conan Doyle, el televisiu  Perry Mason  d’ E.S. Gardner  o els diversos detectius i policies inventats per Leonardo Sciascia, Dashiel Hammet, Patricia Highsmith. I els que anaven per nota llegien Edgar Allan Poe precursor indiscutible de la novel·la negra i de terror.       

Garcia Pavón fa d’un senzill cap de la guàrdia municipal d’un poble manxec – potser era oficialment ciutat –  àrid, terrós,  agrícola, voltat de vinyes i amples extensions de cereals de canya curta degut a la sequera, en fa, dic,  un investigador intuïtiu i eficaç, sempre ajudat del veterinari del poble que entre ovella i ovella – no hi ha vaques a la Manxa – ajudava al Plinio amb el seu siscents  a resoldre assassinats, raptes o complexos robatoris de pernils.

El guàrdia municipal Plinio és un ibèric ercepcional, autèntica pata negra de la professió, d’un natural espavilat  i que fuma “caldo de gallina”,  esmorza cafè amb xurros, pren canyes de cervesa amb olives al  Casino de Tomelloso i algun diumenge, a l’igual que don Quijote menja duelos y quebrantos per dinar. Glamour molt limitat si l’imaginem sense afaitar, en samarreta imperi i els elàstics penjant, sota la parra del pati de casa seva rumiant la difícil solució d’un cas, igualment poc espectacular. Garcia Pavon fa relats costumistes, retrata paisatges i ambients, fa parlar els seus pintorescos personatges amb la llengua dels vinyataires manxecs i crea uns tipus d’antologia. Al marge de la intriga accessòria ens acosta a un país sec, no massa ric, de costums arcaiques i progrés lent. Impressionat en la seva eixuta amplària constel·lada de barraques de vinya que allà en diuen bombos, d’alguns molins de vent (possiblement turístics) i quan arriba setembre envoltat d’un núvol  inconfusible flaira del most nou.

Ara a Tomelloso hi ha la cooperativa vinícola més gran d’Europa  i tota una flota de cotxes de la policia municipal amb llums de colors i sirenes estridents.

Però sense un Plinio que la comandi. Llàstima !