DESPRES DE L'ATEMPTAT

Possiblement és tòpic i inútil fer una reflexió sobre l’horrorós i salvatge atemptat islamista a les Rambles de Barcelona després de l’eficaç diluvi informatiu dels mitjans de comunicació i l’encara més torrencial – i ja no sé si tan eficaç  i convenient – produït en això tan imprecís que se’n diu la xarxa. El que sí sé és que després d’escoltar reiteradament  el consell dels mossos que no es pengessin fotografies de ferits, al cap de poc vaig rebre una esgarrifosa fotografia d’una víctima, potser morint-se,   d’algú que volent jugar al periodisme  o per un sentiment de solidaritat mal entesa, feia circular la tètrica i dolorosa imatge d’un ferit o un mort enmig un bassal de sang. No ho puc precisar perquè la vaig esborrar immediatament.

Tot el que pugui dir de rebuig o de condemna ja està dit i repetit. Tots els valors que pretenen destruir i que defensarem aferrissadament, també s’han fet tòpics de tant reiterats. No obstant un no pot callar. Alguna reflexió cal fer en veu alta quan colpeixen de forma brutal la ciutat que és capital del teu país i quan ho fan en un lloc entranyable, alegre i acolorit que és una part important dels records de la nostra joventut.

 

La Rambla de Barcelona és sagrada ! Per això el fanatisme obcecat i assassí d’un Islam embogit l’ha volgut tacar de sang.

La Rambla és aquell Liceu d’abans de l’incendi on des del cinquè pis vàrem començar a escoltar  La flauta màgica de Mozart, el Don Carlo verdià i el Wagner més autèntic i barceloní. Però la Rambla és també el cant dels ocells engabiats, l’esclat de color de roses, clavells, gladiols i mimoses. I la rialla de les floristes. I a tocar, el bodegó immens i inigualable de La Boqueria. I una mica més enllà la Biblioteca de Catalunya, la llibreria Millà o la casa de música de sota la Virreina on es podien comprar cordes de guitarra i partitures dels Platters.

La Rambla és aquell camí de joia que fa molts anys ens portava a prendre café al Moka, quan encara estava decorat amb palmeres de llauna pintades de verd. O ens feia arribar, una mica més avall, a vegades envoltats de nois de la navy relativament serens, a prendre unes copes de Jerez als Cabales sota cartells de toros dels anys quaranta, una mica cagats de mosca. I a mig camí, a quatre passes a l’esquerra, entraves a la plaça Reial que és la plaça més bonica de Barcelona on podies beure una gran  cervesa fresca i rossa, i si era de nit el Jamboree, local excepcional, tenia les portes obertes, potser amb el gran Tete Montoliu tocant el piano.

 

I si es celebrava un àpat de festa i la butxaca ho permetia, Rambla avall – la Rambla fa baixada deia un llibre de Nèstor Luján – cap a  l’Amaya, el d’abans, el de la carta solemne, basca i peixatera que era un valor segur perquè la festa fos grossa. O a can Ton, a menjar cabrit al forn.

I algunes nits de malenconia vital profunda (i probablement injustificada) baixant per la Rambla s’arribava al Pastís, aquell petit bar d’ambient canaille on la música de l’Edith Piaf, entre fum de tabac i olor d’anís  ens feia somniar amb un Paris que encara no coneixíem. I si la nit en comptes d’existencialista tenia color castís i popular a l’Arc del teatre per tres pessetes podies beure un vaset de cazalla de la Sierra amb panses.

I com que d’això no en saben res, perquè odien aquesta civilització, aquesta cultura, com que pretenen la implantació violenta del califat al bell mig de Barcelona, per això fereixen amb salvatge brutalitat tot esperant que  els USA, venedors d’armes, i la impassible Europa – permissiva, bonista  i respectuosa dels Drets humans  - contemplin  com aquesta fracció de l’Islam ocupa palaus i cancelleries.

Després de l’atemptat d’ahir a Barcelona estic trist, dolgut, cansat. 

M’he fet més vell i tinc por.