Si aquest fos un país com
Anglaterra - anava a dir seriós però he
pensat en els barrets que porta la seva reina – el tema de la presumpta filla
de Salvador Dalí hauria enfilat les apostes que haguessin anat creixent i
multiplicant-se durant aquest mes i
escaig que han trigat els resultats dels laboratoris oficials sobre l’ADN, tant
salvatgement extret a les restes del pintor, sense els més mínim respecte. La
justícia hauria de saber discriminar el que és un procediment judicial i el que
és una profanació d’un cadàver. Hauria de saber tantes coses la justícia...però
com que no hi veu de cap ull i a sobre ha d’aguantar les balances i l’espasa,
ja s’entén.
Ara ja se sap. No hi ha
filla. No hi ha juguesques ni acudits.
Després de tot l’enrenou
que ha mogut el tema possiblement també s’haurien de fer apostes sobre si la
jutgessa que va acceptar la demanda i va dictar l’ordre, auto, escrit, el que
sigui, sobre l’exhumació, serà sancionada, recusada o enviada a algun llogarret
perdut amb categoria de cap de partit judicial com ara Freganal de la Sierra o
Priego de Córdoba, ja que tot plegat ha resultat una enganyifa colossal. No
n’hi ha prou en encongir les espatlles i dir :” Ho sento, ens hem equivocat”.
Això, en aquest país ho fan els reis, no els magistrats !
Desconec els més mínims
rudiments d’allò tant sonor que se’n diu Dret processal, però com a molts
profans em resulta com a mínim
sorprenent i de mal entendre que qualsevol ximple pugui presentar querella,
demanda o reclamació, sense prova, fonament ni credibilitat en un jutjat darrera
altre, sense aconseguir que s’admeti a tràmit la fantasia que sigui,
fins que es troba un jutjat qualsevol on un magistrat desinformat, en estat
etílic ( n’hi ha d’això) o simplement poc afeccionat a llegir les demandes, que
ho admeti a tràmit; afegim-hi un advocat d’ofici que pensa haver trobat la mina
d’or i els deu minuts de glòria - de la trista gloria de tele 5 - i ja tenim la lenta i pesada maquinaria
judicial en marxa.
 |
| A mi no me'n va dir res de cap nena ....... |
La resolució de l’enigma -
per a molts ja intuït - l’ha donat el
resultat de les anàlisis de l’àcid desoooxirrrribonucleiccc ( així ho deia Dalí,
remarcant molt les síl·labes i les erres ), però s’ha de dir que tot aquest afer
de la prova de paternitat s’ha portat d’una forma lamentable, cridanera, poc
delicada per part de l’administració de
justícia i amb gran dignitat per part de la Fundació. El circ mediàtic que es
va muntat – no hi certa necrofília inconfessada en aquest país ? – possiblement
ha estat desproporcionat i d’un gust dubtós. La plaça Gala-Salvador Dalí va
tornar a semblar la plaça del peix que havia estat.
A la demandant li ha
fallat alguna cosa ja que devia estar
molt segura de la reclamada paternitat ja que durant algun temps aquesta
senyora es dedicava a la televisió gironina a una professió tan seriosa i de
bases rigorosament científiques com és endevinar passat, present i pervenir del personal mitjançant la lectura de les
cartes del tarot. O ha de canviar de cartes o s’ha de passar a la bola de vidre
a veure si té més sort.
Algú va apuntat
malèvolament que potser la confessió d’aquesta controvertida paternitat era el
tercer secret que Salvador Dalí va confiar a l’alcalde Lorca en els darrers dies
de vida. Però l’amic Marià calla i els resultats de l’ADN deixen encara viva la incògnita d'aquell
tercer secret.
Una vegada més la ciència ens ha salvat
!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada