Ara que els catalans si volem veure el nostre
President hem d’anar a Bèlgica, és una
bona ocasió per recordar que aquest estat artificial i inventat, és un
estat plurinacional en el que Flandes
ocupa la part nord on es parla flamenc - variant del neerlandès - i on hi ha un
arrelat sentiment de país, històricament reivindicat, oficialment reconegut i que des d’aquí s’entén molt bé.
I en aquest indret de la geografia europea és on
sembla que es va començar a pondre el sol de l’Imperi espanyol ja fa algun
segles. Aquella circumstància històrica, que no cal explicar, va inspirar a un autor català en llengua
castellana, Eduardo Marquina (1879-1946) per escriure una obra teatral titulada
precisament “En Flandes se ha puesto el sol” considerada per l’extrema dreta
espanyolista com la obra que marca el apogeo del teatro
patriótico español.
Eduardo Marquina
era barceloní, començà a escriure en català però aviat es va separar del
atractiu moviment literari modernista de Catalunya, optà per escriure en
castellà, es traslladà a Madrid, conreà
la poesia amb raonable èxit, però
sobretot escrigué teatre en vers, generalment de tema històric. Per acabar de
perfilar el personatge dos detalls : a 1927 amb motiu de les noces d’argent del
regnat d’ Alfons XIII va escriure una lletra per l’himne nacional espanyol (
sense èxit) i estava casat amb Mercedes Pichot, germana dels músics Lluis i
Ricard, del pintor Ramon i de la mezzo soprano Maria, coneguda com a Maria Gay.
Estiuejava per tant a Cadaqués.
Tornant al seu drama patriòtic “En Flandes se ha
puesto el sol”, és una obra que potser no cal aclarir que tracta dels famosos “tercios
de Flandes” que no eren flamencs sinó espanyols i mercenaris diversos llogats
per anar precisament contra els flamencs. En una paraula, reprimir-los
No cal explicar la trama de l’obra , el conflicte
de la noia flamenca, filla d’un patriota del país que s’enamora d’un capità
dels terços. Tot en vers, més o menys sonor, salpebrat de “honor” “dignidad”, “gallardia”,
“patria”, “sangre”, etc. El que és
curiós és que Marquina, tant patriota, parla de l’exèrcit d’Espanya i annexes d’una
forma que, o jo no ho entenc bé o no sembla precisament allò del “apogeo patriótico” que se li atribueix, que dèiem abans.
Veiem com parla de l’arribada dels terços famosos
:
...de
anuncio
les
va sirviendo y de alarma
como
en otro tiempo el ruido
de
su tambor y las llamas
de
las cosechas perdidas,
y
las aldeas quemadas.
Com a publicitat no em sembla massa positiva i
agradable. Però “patriòticament”
insisteix explicant la forma d’actuar d’aquella
famosa infanteria:
...han
recorrido
con
armas todas las casas:
llevan
un negro rescripto
y
arrastran cuerdas de presos
por
la comarca;los suizos,
con
sus albardas, hacen
saltar
las puertas de quicio,
entran
la casa y separan
a
los padres de los hijos;
hasta
las mujeres prenden
cuando
elles quieren, con gritos,
mover
a los naturales
contra
España y sus designios.
Seguim amb una propaganda més que dubtosa y una
singular forma de fer amics. I un es pregunta perquè passava això ? a on rau
exactament el conflicte ? Un personatge de l’obra ens ho explica prou bé, “patriòticament”
però bé:
España
que, porque ansiamos
romper
de una vez los grillos
con
que nos atan las manos
todos
nos hemos unido.
Todo
el Brabante hizo pacto
de
sangre......................
...................
y los suizos
a
sueldo del español
se
encargaran del castigo.
Segueixo pensant que com a anunci per a reclutar personal pels tercios no és massa atractiu ni
excessivament bo. L’autor podia ser bon dramaturg
- ni entro ni surto - però un publicitari fatal. Jo, francament si hagués estat del Duque de Alba mai hagués fitxat a Eduardo Marquina com a assessor d’imatge.
Acabo. Però no em puc estar d’incloure una
quarteta que Marquina posa en boca de Juan Pablo, el vell patriota flamenc, versos que em semblen d’actualitat i tenen una
música tristament familiar.
La
fatalidad no tiene
quien
la mueva; reo soy,
y
España me ha sentenciado
por
Flandes de sedición.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada