ELS XIPRERS ENCARA CREUEN EN DÉU ?

Devia ser l’estiu de 1962, quan vaig començar a sentir curiositat per aquells passatges de la nostra historia més recent que ens havien amagat els llibres de text de l’Institut, els professors callaven per por o per consigna ministerial i dels que tan sols tenia una noticia esbiaixada, i potser una mica novel·lada, a través de les narracions de sobretaula del meu pare, víctima com tants d’altres del sagnant desgavell de 1936 a 1939 i  les seves llargues seqüeles, alguna de les quals jo encara vaig arribar a ensumar de lluny.

Recordo que fou aquell càlid agost en que va morir Marylin,  que vaig llegir d’una tirada intensiva - tardes i nits - les 871 pàgines de “Los cipreses creen en Dios”  (1953),  l’obra de l’empordanès Josep Mª Gironella que fou en aquell temps una autèntica revelació comercial i literària, arribant a xifres de vendes milionàries, cosa que no s’havia vist mai en aquest país.

 

La novel·la parlava dels antecedents immediats  de la guerra civil i més endavant - “Un millon de muertos” - de la pròpia guerra. I la gent volia saber,  després de gairebé quinze anys només de versió oficial del règimen i un silenci tens i forçat dels vençuts, molts d’ells encara vius i ben vius. La gent volia saber i la novel·la de Gironella, es deia, donava una versió “objectiva” del que havia passat en aquell sagnant conflicte civil. Era tant “objectiva” que no va fer feliç ni a uns ni a altres. Potser va encertar. O potser no.

El meu pare, metge de l’exèrcit republicà al front de l’Ebre i ciutadà amb la vida mig partida per la guerra, era un dels que volia saber com s’explicava la veritat que ell va viure. Va adquirir els dos primers volums de l’obra de Gironella amb un cost de 500 pessetes (3 €) que va pagar a terminis amb una entrada i nou lletres de deu duros ( 50 pts.= 0’32 €) que estan guardades curosament a la darrera pàgina de la trentena edició del primer volum de l'obra. Així anaven  les coses.

 

  No recordo bé si el pare em va fer algun comentari  respecte a la novel·la, la seva vàlua literària, la seva parcialitat i el seu rigor històric. Es molt possible.

El cas és que jo vaig devorar literalment les aventures de la família Alvear de Girona quasi d’una tirada. Era una historia que enganxava immediatament l’atenció del lector, estava escrita amb bon ofici, despertava interès i neguit per saber que passava al capítol següent, per tant era una bona obra narrativa. I per les seves pàgines desfilaven persones, termes, institucions i conceptes que eren totalment nous i ens feien la sensació d’estar rigorosament perseguits i prohibits : la UGT, els maçons, Esquerra Republicana, els comunistes, els anarquistes, la CNT-FAI, Estat català, la CEDA.... I el gran retaule en pedra de la Girona antiga, el carrer de la Força, la pujada de Sant Martí, la casa Carles, la Rambla, les cases penjades sobre l’Onyar, la plaça de sant Agustí, el poc que jo coneixia llavors de la Girona que era molt més lluny que no pas ara.

 

Tot i no ser gironí em va semblar poder identificar alguns dels personatges de ficció amb persones reals   - potser equivocadament o potser pura fantasia - com mossèn Carlos Bolós, el senyor Ribot, el Dr. Tarrús, la botiga d’instruments musicals de can Sobrequés, el vell Institut.

Els gironins de sempre,  com és natural, varen identificar moltes més persones i amb més precisió,  i no els va fer massa gràcia veure’s retratats en un bàndol o en l’altre, quan tot es començava a oblidar. El llibre de Gironella va caure com un ruixat d’aigua freda sobre la capital de l’Onyar. Fou com el que explicava Josep Mª de Sagarra que després de publicar “Vida privada” mig Barcelona li va retirar la salutació per haver-se sentit al·ludits.  Em sembla que fou el professor de la UdG Xavier Pla que digué que “la memòria avui de Gironella a Girona només pot ser incòmode i ens continuarà incomodant".

És clar que Gironella es va alinear ideològicament al costat dels vencedors i que potser el rigor històric de la seva narració presenta punts foscos o dubtosos, però si va disgustar  a l’esquerra i va fer sortir butllofes a la dreta -  un tal mossèn Brunsó  va replicar-li amb un llibre titulat Los cipreses que maldijo el diablo - podem pensar en la relativa objectivitat de l’obra, escrita en definitiva dotze anys després d’acabada la guerra i amb total manca de perspectiva històrica i quan les nafres encara eren massa tendres

 

 

Aquest mes de desembre es celebra el centenari del naixement a Darnius de Josep Mª Gironella, personatge rellevant de la literatura catalana feta en castellà, personatge de vida turmentada i psicologia difícil, autor d’èxit multimilionari que morí quasi en la misèria, autor que va posar el nom de Girona en el mapa de la narrativa contemporània espanyola , com Clarín, al segle XIX hi va posar Oviedo (Vetusta) amb La Regenta, i em perdonaran la comparació.

 

 

 

 

La tetralogia de Gironella sobre la guerra civil és sens dubte, amb totes les seves clarors i ombres, una de les obres imprescindibles per a conèixer la historia del segle XX d’aquest petit tros de país que per raons òbvies - o no tant òbvies - fa anys que ha ignorat a Gironella com autor de referència. Potser perquè no era de “bon to”, no era “progre” llegir-lo. Potser perquè fou considerat autor del “régimen”, o persona de dretes, o simplement catòlic.  Potser perquè el sectarisme d’un signe i de l’altre varen optar pel silenci ofensiu.   Potser perquè en aquest país  si hi ha una cosa que no es perdona és l’èxit.  O tot això sumat. Wiquipedia en català tan sols li dedica, injustament, 6  lacòniques ratlles  (  Messi 85, Jaume Sisa 35, Charlie Rivel  22)

 

El títol de l’obra, Gironella el justifica en la breu presentació del primer volum i referint-se a Girona “...a la sombra de sus cipreses creen definitivamente en Dios personas que he querido”. Son els xiprers de l’escriptor angoixat que sota aquell títol volgué descriure el drama tràgic d’una guerra civil en la que sols l’ombra dels xiprers tenia un cert sentit i donava esperança d’eternitat.