MIQUEL LLOR

Dins la narrativa catalana tinc la impressió que el novel·lista Miquel Llor ( 1894-1966) és considerat erròniament com  escriptor d’una sola obra , això sí d’èxit esclatant , que fou Laura a la ciutat dels Sants,  però que el situa en un lloc discretament secundari de la nostra història literària, lloc on fàcilment els noms i les obres es cobreixen lentament – o no tant lentament – d’una injusta teranyina d’oblit.

 

És difícil de mesurar la magnitud d’aquesta indiferència que acaba amb desconeixement, però un paràmetre tan sols indicatiu i encara de fiabilitat relativa és veure les ratlles que viquipèdia en català dedica  exclusivament a la biografia d’ aquest, i comparativament, a altres autors.   Miquel Llor mereix l’atenció d’escassament de 10 ratlles, Ruyra tan sols 6 , Francesc Trabal 9 ,  Carles Soldevila 4 miserables ratlles.  Mentrestant Puig i Ferrater és objecte de 101 ratlles,  Narcís Oller de 52, Prudenci Bertrana de 47,  el contista Pere Calders  292 i a Mercè Rodoreda ( per qui Llor era un referent admirat)  li dedica una extensa parrafada, només nota biogràfica, de 417 linees.

Possiblement no vol dir res. El sistema de confecció de viquipèdia provoca més d’un dubte sobre la seva fiabilitat ja que es tracta de tenir un bon col·laborador que sigui entusiasta d’un tema, d’un indret o d’un autor. Se tanmateix que entrar en la dinàmica de les comparacions és pervers : Narcís Oller és 5’2 vegades millor que  Miquel Llor ?  Mercè Rodoreda és superior a Carles Soldevila en 104’2 unitats de valor literari, si existissin aquestes unitats ? Aquest plantejament seria absurd i fal·laç.

Però a títol simplement indicatiu de nivell de coneixement, de presència en la vida cultural i acadèmica, de vigència de la seva obra, la dedicació que li fa l’enciclopèdia virtual ens permet deduir que Llor – i gual que altres de la seva volada com  Trabal o Soldevila -  son  poc valorats i coneguts.  El nombre de tesis doctorals sobre aquests autors és mínima. La personalitat retreta de Miquel Llor segurament va contribuir  a que la posteritat l’oblidés injustament massa de pressa.

Algú dirà que la narrativa de Llor no és moderna. Ho fou en el seu moment, com ho foren Leopardi, Flaubert, Dostoiewski, Balzac i no per això, passats els anys,  els hem d’ ignorar. Llor va escriure com corresponia a la seva època i els referents que se li atribueixen son Proust, Freud, Moravia ben actuals en aquells anys. No es pot arraconar a Miquel Llor perquè escrigué de forma molt diferent a Monzó i aquest  molt diferent a Joanot Martorell. Penso precisament que la literatura de Llor correspongué fidelment a la societat i al moment històric del nostre país en aquell període. Qui no ha viscut a un Comarquinal qualsevol  que llegeixi la descripció que en fa Llor !

Emili Teixidor, i li hem d’agrair, ha fet una relectura de “Laura...” amb una interesant obra titulada precisament “Laura Sants” títol que implícitament ens remet a l’obra de Miquel Llor.

Ara a poques setmanes del cinquantenari de la seva mort potser és necessari  , no per homenatge, no per justícia  - paraules massa grosses – si no tan sols perquè el país no està sobrat de grans narradors, recordar el seu nom, fer una relectura de tota  la seva obra i tenir present que va conrear també  amb habilitat d’orfebre un gènere tan difícil com el conte.

A aquesta feina els professors de literatura dels IES catalans  hi poden ajudar ... si recorden el seu nom.